Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 9 de mayo de 2021

SPACAT2021 (12B) – CAP A FEBRER’36... I EL COP!

 

De Javier.ainet - Trabajo propio, CC BY-SA 3.0,
https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=15293971

La repressió de la revolució d’octubre també va deixar tocat el govern Lerroux, perquè encara que l’entrada dels ministres de la CEDA podia donar-li certa estabilitat, la presa de decisions dins d’aquell govern no seria fàcil. Un primer ministre d’agricultura de la CEDA, Manuel Giménez Fernández, va mostrar sensibilitat pels problemes dels camperols i la justícia social, però aviat va haver de dimitir per pressions dels propietaris, tota una campanya contra ell que el criticava com si fos un “bolxevic blanc”. Un dels seus successors en el càrrec, el latifundista Nicasio Velayos Velayos, va expulsar milers de famílies de les terres que conreaven i va presentar una reforma de la llei agrària que suprimia les expropiacions. La CEDA també va presentar una proposta de reforma constitucional sense gaire acord amb els radicals que l’acompanyaven en el govern: suggerien retallar autonomies, anul·lar el principi de socialització de la propietat privada, escollir un senat com a segona cambra i reformar els articles laics... la comissió encarregada de discutir-la va ser un galimaties. Un tercer tema d’enfrontament va ser la pròpia repressió: encara que es van acomplir dues de les 17 penes de mort dictades pels fets d’Octubre, quan el president de la república va commutar la pena de mort a dos dirigents socialistes (1935) alguns dels ministres de la CEDA –que reclamava sentències més dures- van dimitir. Aquesta crisi de govern va precipitar les eleccions de febrer de 1936.

 

Santiago Casares Quiroga, 
president del govern 
(maig a juliol'36)

El resultat va ser una important victòria d’esquerres, la situació política tornava a fer un gir. Segur que hi van influir l’empitjorament de la situació del proletariat amb el progressiu impacte del crack, i l’efecte psicològic de la repressió d’Octubre, mitificada quan la campanya electoral va retornar la llibertat de premsa. En plena inflació, la premsa s’omple de notícies sobre els escàndols de corrupció del govern Lerroux. Que Izquierda Republicana s’havia convertit en un fenomen de masses ja ho havien demostrat els mítings de Mestalla (100.000 persones el 26-5-1935), Baracaldo (14-7-1935) i Comilla (200.000 el 20-10-1935); però les reunions militars van fer córrer rumors que anunciaven la trama d’un pronunciament també devien contribuir. L’aliança estratègica del partit d’Azaña amb l’esquerra galleguista, els socialistes, la UGT, el PCE, el POUM i el partit sindicalista d’Àngel Pestaña va concentrar el vot de tal manera que la victòria va estar prou segura.

 De seguida que es va establir al poder, el Front Popular va desplegar un munt de mesures que considera urgents per a restablir l’ordre republicà: l’amnistia política, clamorosament exigida en noves manifestacions espontànies d’alegria popular, va beneficiar 30.000 presos; es va reposar Companys, la Generalitat, l’Estatut i el nivell d’autogovern anterior a 1934; van entrar a les corts per a seva discussió l’estatut basc (que s’aprovaria l’octubre, ja començada la guerra) i el gallec; es va publicar un decret de readmissió dels treballadors acomiadats per les represàlies polítiques durant la revolució d’octubre i es van impulsar les mesures encaminades a restaurar els projectes reformistes alterats durant el segon bienni. Així va passar amb la reforma agrària: en 4 mesos es van ocupar 232.199 Ha i es van assentar 71.919 colons, molts més que en tot el període de vigència de la llei. Es va començar a estudiar un augment progressiu dels impostos sobre la riquesa rústica (que gravaria la concentració de propietat) i el rescat dels béns comunals dels municipis  (una des-desamortització que volia revisar l’espoli municipal del segle XIX). I també es va allunyar de la capital, mitjançant noves destinacions, dels comandaments militars considerats proclius al cop: Goded a Balears, Franco a Canàries, Mola a Pamplona. Potser ja era tard, perquè el cop s’havia posat en marxa.

 


El problema d’aquest cop és que la propaganda franquista, repetida durant tants anys, ha deixat una imatge del cop com un “plebiscit armat” contra una “revolució en marxa” després d’una “primavera revolucionària” que hauria obligat l’exèrcit a posar-se unànimement en marxa per evitar la deriva del país cap a un comunisme exterminador. La visió del cop està plena de tòpics que tenen ben poc a veure amb la realitat... Per començar, el cop no va ser una operació organitzada per tot l’exèrcit, sinó pels africanistes i els sectors més conservadors, reunits en la UME, la Unión Militar Española. De fet, dos de cada tres generals no hi van col·laborar: els colpistes van ser, amb prou feines, 4 dels 14 generals de divisió que hi havia, i 20 dels 58 generals de brigada. Tampoc no hi va col·laborar el 70% dels coronels i tinents coronels. És cert que va tenir molt més èxit entre tinents i capitans, però els colpistes van haver de construir un discurs que desqualificava els militars que es van mantenir fidels a la república com si fossin una minoria, i aquest discurs va triomfar perquè encaixava amb l’antimilitarisme dels sectors més arrauxats de l’esquerra, que el repetien amb delit. Molts dels que van participar havien cedit després de votacions en les sales de banderes de les casernes: a la de Sant Andreu, per exemple, el comandant Guillermo Reinlein (el seu fill fundaria la UMD el 1974) es va unir per quedar en minoria i, empresonat a Montjuïc quan el cop va fracassar a Barcelona, es va salvar pel seu passat conspirador contra el rei (i hauria d’anar a la División Azul per fer-se perdonar)...

Tampoc no és una conxorxa estrictament militar. La importància de la trama militar no ens pot fer oblidar que hi havia una important trama civil, que és principalment monàrquica i estava liderada per Calvo Sotelo. El model era Grècia, on el 1935 els generals Metaxas i Konditis havien enderrocat el republicà Tsaldris per forçar el retorn de Jordi II. Els qui traslladen Franco de Canàries al Marroc –amb l’avió que Ignacio Luca de Tena, propietari de l’ABC, encarrega llogar al seu corresponsal a Londres, Luis Bolín, els qui firmaran els contractes d’aprovisionament d’armes a Itàlia, i l’aval del financer mallorquí Juan March en son un exemple.

 Tampoc no va ser un cop domèstic. Els contractes italians demostren que Mussolini està molt implicat des de 1933, però les sancions imposades per la SDN amb motiu de la invasió d’Etiòpia aturen la seva importància fins que, superades les friccions per Àustria i fixada l’amistat amb Alemanya, Mussolini pot tornar a concentrar-se en la Mediterrània. Calvo Sotelo arriba a justificar el dictador italià en un article a La Nación: i és que les estretes relacions amb el Duce van permetre la signatura amb fabricants italians d’armament dels contractes que, segons Ángel Viñas, rondarien els 40 milions de lires (uns 34 milions d’euros d’avui). Per això Pablo Gil Vico diu que “no se iba a la Vicalvarada”.

No hi ha cap participació de l’església en el disseny del cop: el problema religiós no sembla motor del cop, no es va fer servir com a propaganda fins setmanes després. No sembla clar quin projecte tenien, sembla que Mola pensava en una dictadura republicana, que –controlat Madrid, dissoltes les corts, suspesa la constitució- jutjarien els polítics. Però, sense suport de tot l’exèrcit, el cap d’estat o les forces de seguretat, com el 1923, la recerca de suports polítics i financers feia difícil fixar el projecte. Mola necessitava els carlins (que preferien la monarquia tradicional al retorn dels Borbons), i per això no es va concretar la forma d’estat.

 No és cert que el cop va ser una reacció a l’assassinat de Calvo Sotelo, el 17 de juliol de 1936. La trama s’havia posat en marxa ja en el moment en que va guanyar les eleccions el Front Popular i la seva organització va ser molt primerenca. Ja aquells dies de febrer Gil Robles pressionava Manuel Portela Valladares per declarar l’estat de guerra i evitar la presa de possessió, igual que Franco va fer amb Alcalà Zamora. Però el president del govern, del partit radical, va demanar Alcalà Zamora el nomenament d’Azaña com a president en funcions per accelerar la segona volta. Va ser en aquest context que el nou govern d’Izquierda republicana va destinar lluny Goded (Balears), Franco (Canàries) i Mola (Pamplona).

 

Tampoc no és cert que els presumptes disturbis esdevinguts durant aquella primavera fossin el motor del cop, amb prou feines una excusa exagerada per a justificar-lo.  S’intenta parlar d’aquell moment com una “revolució en marxa” estenia el “terror roig” amb el vistiplau del govern. Per començar hem de dir que les xifres denunciades al parlament per Calvo Sotelo i Gil-Robles, de febrer a abril, van ser exagerades. En un famós discurs, van fer un inventari dels mesos de febrer, març i abril: 163 seus polítiques i domicilis particulars havien estat assaltats, 106 esglésies cremades, 11 vagues generals, 169 motins, 39 tirotejos, 85 agressions, 24 atracaments. El balanç d’aquesta violència ascendia a 345 ferits i 74 morts. Ni les fonts provinents dels governs civils, ni registres de la guàrdia civil, ni la pròpia premsa permeten contrastar aquestes dades, i això fa pensar en la presumpta existència d’una estratègia de desestabilització que combina pistolers falangistes amb discursos catastrofistes dels diputats ultres, que no sabem fins a quin punt és una pinça conscient/preparada. L’anècdota per la que Azaña, quan Niceto Alcalà-Zamora li parlava d’unes presumptes violacions, li responia “¿Y qué tiene que ver el triunfo electoral de las izquierdas, con el virgo de las mozas de Jumilla?”, sembla insinuar que s’atribuïen a la responsabilitat política del govern crims que poc hi tenien a veure (si és que existien).

És més: el recompte de les víctimes de la violència política durant la primavera’36 desmenteix la inhibició del govern (la majoria van estar per la duresa repressiva de l’estat republicà contra la mobilització popular, obrera, camperola i sindical que desplegava un ample repertori intimidatori contra propietaris i institucions en forma de vagues, manifestacions o iconoclàstia). Rafael Cruz va observar la contradicció dels qui acusen de despotisme la república alhora que denuncien la seva debilitat per mantenir l’ordre al carrer.

Tampoc no permet parlar de cap “revolució en marxa” ni “terror roig” el fet que en aquesta violència no es pot advertir cap dinàmica d’extermini o assassinats d’enemics de classe: hi va haver més empresaris assassinats durant el pistolerisme (i en aquell moment la situació es va resoldre amb una dictadura convencional); de fet hi van haver tan poques víctimes entre la gent d’ordre que Calvo Sotelo en seria, gairebé, l’excepció.

No hay comentarios: