SPACAT2021 (7A) – LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)

 

CAUSES I NATURALESA DEL RÈGIM. La proximitat del cop a l’esperada presentació a les corts dels resultats de l’Informe Picasso semblen suggerir que l’objectiu de la dictadura havia estat protegir l’exèrcit (i potser el rei) de l’exigència de responsabilitats que impulsava el parlament. Quan Raúl Morodo (Los orígenes ideológicos del franquismo: Acción Española, 1975) va interpretar la dictadura com si fos un bonapartisme regeneracionista, arribant a definir 1923 com una espècie de “Brumari espanyol”, volia dir que el seu principal objectiu havia estat la protecció de la burgesia d’aquella “revolució en marxa” que, des dels seus ulls espantats, podria significar el pistolerisme. La teoria de que la dictadura recollia la idea costiana del “cirurgià de ferro”, però, planteja molts dubtes, ja que la regeneració no sembla a primera vista la pràctica política de la dictadura: amb prou feines servia de justificació ideològica. L’allau de decrets publicats per la dictadura mai no va qüestionar el sistema, per molt que la proclama del pronunciament contingui referències al 98 i a l’angoixa per un “próximo fin trágico y deshonroso”. És cert que el Directori militar constituït el 1923 es presentarà com un “breu parèntesi en la marxa constitucional d’Espanya”, una espècie de “dictadura a la romana”, i que la persecució de la CNT i el comiat a l’estació de França per part del president de la Mancomunitat quan el dictador marxa a Madrid semblen indicar aquesta funció bonapartista, però el discurs –i la ràpida reacció del rei, que ha mantingut obert el debat sobre si coneixia prèviament el moviment- contenien més corporativisme militar quan considera urgent alliberar el país “dels professionals de la política” que cap altra cosa.

Negant les causes socials i econòmiques, Javier Tusell i Genoveva García Queipo de Llano van preferir definir la dictadura com un parèntesi polític. A “Radiografia de un golpe de estado” (1987) descartaven estudiar la dictadura des del posterior model franquista i reclamaven fer-ho atenent els antecedents: les crisis política (des de 1917) i la colonial (des de 1921). La debilitat de l’estat quan s’esquerden els partits,  i els problemes català i colonial fan tremolar l’estructura del sistema, havien fet urgent una nova eina de continuïtat. Descartada la definició de la dictadura des de la dreta revolucionària, “Alfonso XIII, el rey polémico” (2001) quedaria retratat com un convençut liberal pragmàticament disposat a acceptar reformes tant com a suspensions autoritàries jutjades com a necessàries.

No totes les interpretacions polítiques del pronunciament, però, són tan benèvoles: la que ja suggeria Raymond Carr en el seu manual clàssic deia que, lluny d’haver acabat amb un règim corrupte i obsolet, el pronunciament va escanyar un nadó, referint-se a que just en aquell moment es provava de democratitzar el sistema dinàstic. La dictadura hauria estat una reacció contra el govern de la Conjunció Lliberal presidit per Garcia Prieto, que plantejava objectius democratitzadors: reforma agrària, refermar el poder civil a Catalunya i el Marroc, reforma fiscal progressiva, participació obrera en els beneficis de les empreses i reforma de la constitució introduint la llibertat de cultes i la democratització del senat. Aquesta Conjunció Liberal havia obtingut 220 diputats davant dels 121 conservadors, majoria que li estava permetent, en paraules que Shlomo Ben Ami prenia dels socialistes coetanis, desenvolupar “una función democrática que hasta entonces había sido un simulacro sarcástico”. Aquest mateix historiador veu a Catalunya els orígens immediats de la dictadura: “fue allí donde la burguesía creó la atmósfera histérica que rodeó a Primo de Rivera con la aureola de salvador”, diu, quan relaciona la dictadura amb la reacció anti-bolxevic que s’havia posat en marxa a Europa. Resulta atractiu relacionar la diada celebrada dos dies abans amb el pronunciament del 13 de setembre de 1923: la Lliga havia convidat els nacionalistes bascos i gallecs per a presentar un acord estratègic per a actuar conjuntament en el Parlament, GALEUSCA, i la tradicional ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanovas va acabar amb crits a favor d’Abdelkrim.

L’hispanista israelià també contribuïa a analitzar la naturalesa del règim quan descartava que la coincidència cronològica amb l’ascens del feixisme italià fos casualitat, encara que l’etiqueta “feixista” no sembla encaixar en la descripció del règim primoriverista. És cert que ambdós règims comparteixen una visió corporativista de la societat, l’ús de forces paramilitars (el Somaten i els fasci), la constitució d’un partit únic, la intervenció estatal en economia, i l’anticomunisme. La famosa presentació que Alfons XIII faria del dictador al rei d’Itàlia –“Vittorio Emmanuelle, éste es mi Musssolini”- durant una visita a Roma, però, no camufla les profundes diferències entre els dos règims: en la dictadura primoriverista falten un programa i ideologia clars, la violència sistemàtica contra l’oposició, i el protagonisme del partit en la vida quotidiana de la població. Hi ha centralisme, però –lluny del totalitarisme- es manté un estat mínim consagrat a tasques policials que no es planteja ocupar totes les parcel·les vitals de la quotidianitat. I el més important: lluny de mobilitzar les masses, encarnant a la nació, pel camí de la utopia nacionalista, la dictadura pretenia més aviat desmobilitzar-les, que res no canviés.

Si no podem qualificar el règim de 1923 com a feixista... què era? En una síntesi subtitulada “La modernización autoritària”, l’historiador Eduardo González Calleja recollia totes les causes que van impulsar el cop: la crisi estructural del sistema, la crònica ingerència militar, l’ordre públic a Barcelona, i els models europeus. En aquests últims incloïa més aviat les dictadures conservadores nascudes en molts estats de l’Europa de l’Est durant el període d’entreguerres. El règim primoriverista s’assemblaria més a ells que al feixisme

DIFERÈNCIES	DICTADURES CONSERVACIONISTES	DICTADURES FEIXISTES
Bases socials	Les elits privilegiades	Són interclassistes
Actitud davant la massa	La reprimeixen i controlen	La sedueixen i mobilitzen
Model d’estat	Mínim: fa de policia, garanteix la propietat	Totalitari: controla tots els àmbits de la vida pública i privada
Objectius	Reaccionaris: mantenir l’ordre	Utòpics: projecte de futur

LES POLÍTIQUES. Davant de la crisi de credibilitat del sistema, i la fragilitat dels partits, la dictadura va suspendre la constitució i va nomenar els ajuntaments a dit (malgrat que l’Estatut Municipal redactat per Calvo Sotelo el 1924 es referia a un horitzó de municipis democràtics). En realitat mai es va impulsar el pluralisme ni les eleccions: les úniques experiències de mobilització tutelada de les masses van ser el somaten (1923) i la Unió Patriòtica. Pel que fa a la milícia civil armada que s’havia recuperat durant l’època del pistolerisme a Barcelona per a ofegar l’obrerisme, es va provar d’instituir fora de Catalunya i no va quallar. I a la UNIÓ PATRIÒTICA, el partit únic (1924) que havia d’avançar la institucionalització de la dictadura, dotant-la d’una base ciutadana de suport, amb prou feines s’hi van apuntar carlins, mauristes, exliberals, oportunistes i exconservadors autoritaris.

Pel que fa al problema territorial, la dictadura va basar la seva política en la repressió. Es va prohibir l'ús públic del català en actes, escoles, esglésies i mitjans (els JJFF es van haver de celebrar a França), així com l’ús dels símbols nacionals. Es van tancar les institucions: en un primer moment es va nomenar per a la presidència de la Mancomunitat el comte d’Egara, Alfons Sala (1923), i, finalment, es va clausurar (1925). La duresa d’aquesta repressió s’il·lustra en què va afectar fins i tot les entitats excursionistes, en l’enderrocament de les quatre columnes aixecades per Puig i Cadafalch (1928), o la famosa anècdota del 14-6-1925, quan, en un partit amistós entre el FCB i el CD Júpiter que homenatjava l’Orfeó Català, part important dels 14.000 espectadors van xiular la Marxa Reial que va interpretar, després del God save the King, la banda de la marina anglesa que la directiva blaugrana havia convidat. El dictador va decidir tancar el camp durant sis mesos, malgrat les gestions del president fundador del club, el suís Joan Gamper, qui, aclaparat per la pressió política, va marxar a Suïssa.

Pel que fa a la situació econòmica no solament cal parlar de la creació de les Confederacions Hidrogràfiques per a impulsar el regadiu, seguint les recomanacions costianes. Cal dir també que la recuperació de l’ordre públic amb mà dura va afavorí les inversions i va crear llocs de treball, sobre tot gràcies a grans inversions en infraestructures ferroviàries. La dictadura també va voler aturar la força obrera fent de mitjancera entre obrers i patrons en el si de l’Organització Corporativa Nacional creada pel ministre de Treball Eduard Aunós. La dictadura alternava la mà dura amb mesures de protecció social, com el Pla Nacional de Cases Barates, i certa col·laboració amb la UGT (que alhora va servir per a dividir el moviment obrer). Aquest paternalisme aniria decebent la classe empresarial, malgrat que els aranzels, la creació de grans monopolis d’estat (com la CTNE i CAMPSA) o l’organització de grans esdeveniments (com l’Exposició Internacional de Barcelona o la Iberoamericana de Sevilla el 1929) van constituir ocasions excepcionals per a fer negocis. El divorci s’explica també per l’intent de creació d’un impost progressiu per part del ministre d’Hisenda, José Calvo Sotelo. 

Amb el problema colonial també es va actuar amb contundència. Coordinant esforços amb els francesos es va fer una forta ofensiva que –partint d’un massiu desembarcament a Alhucemas- va pacificar la colònia. Abdelkrim es va lliurar a les autoritats franceses, que el van deportar a l’illa de Reunió. La popularitat que va aportar l’èxit colonial a la dictadura li va permetre impulsar la seva institucionalització. Aquell mateix 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil (on encara hi havia la meitat de militars, i ocupaven carteres clau, com la de governació, en mans de Severiano Martínez Anido). La presència de José Calvo Sotelo en la cartera d’Hisenda o d’Aunós en la de Treball va permetre començar a preparar l’Assemblea Nacional Consultiva. La preparació d’aquest simulacre de parlament, que equivalia a institucionalitzar la dictadura, i la redacció d’un simulacre de constitució, l’Estatut Fonamental de la Monarquia, aixecarien totes les alarmes. A la rabiosa oposició de la CNT i el catalanisme d’esquerres se sumarien aviat sector provinents de tots els racons de la política.