SPACAT2021 (5B) – IMPACTE DE LA GRAN GUERRA. CRISI DE 1917

ESPANYA, NEUTRAL! La solemne declaració de neutralitat anunciada pel govern d’Eduardo Dato l’agost de 1914 no deixava de ser una declaració d’impotència, perquè implicava admetre que no hi havia els mitjans militars necessaris per afrontar una guerra moderna (tal i com demostraven les dificultats al Marroc). La marginalitat en el context europeu havia mantingut Espanya fora de les aliances: l’acostament a l’Entesa pel Marroc tot just havia impulsat la construcció de cuirassats el 1908, però –com que Itàlia va romandre neutral perquè la Triple Aliança era defensiva i havia estat Àustria la que havia atacat Sèrbia- la neutralitat espanyola es va consolidar. Així doncs, Espanya no va entrar a la guerra, però la guerra sí va entrar a Espanya. De fet el podem considerar un estat manipulat pels contendents:

-          Hi van crear xarxes de centenars d’agents de (contra)espionatges que feien seguiments, identificacions, vigilàncies en hotels, carrers i ports. Espanya es converteix en el principal escenari de la guerra d’espies (que procura un "modus vivendi" a pescadors, recepcionistes d’hotels, personal de neteja de les ambaixades o cantants famoses).

-          Alemanya mirava de dificultar la producció, venda i transport de les exportacions, finançant vagues, pagant centenars d’informadors ocasionals i enfonsant vaixells. Quan el liberal Romanones va publicar l’article “Neutralidades que matan” demanant prendre partit (18-8-1914), van finançar una campanya a la premsa que l’acusava d’afavorir  els seus interessos miners involucrant Espanya en les aliances... va haver de dimitir!

        L’article va obrir un cru debat entre aliadòfils i germanòfils que demostrava la profunda divisió de la societat espanyola: sectors de la noblesa i l’exèrcit desitjaven la victòria d’Alemanya, l’església criticava la França laica i la Itàlia “usurpadora”. El món anarquista era fervent partidari de la neutralitat, i el republicà era obertament francòfil (encara que Lerroux, a més, era partidari de la intervenció). El PSOE va passar de la inicial condemna de la guerra burgesa al suport a la democràtica Entesa. Els liberals eren neutralistes, però Romanones volia anar més enllà de la benevolència amb els aliats. Fins i tot el carlisme es va trencar: el pretendent, Don Jaume, era aliadòfil, però les bases dirigides per Juan Vázquez de Mella eren germanòfiles. I els sopars de Nadal de la família reial no devien ser més unànimes: el rei admirava el militarisme alemany, la seva mare era austríaca i, alhora, era anglòfil –malgrat Gibraltar- per matrimoni.

 El caràcter de “guerra total” de la contesa, que obligava els participants a consagrar totes les seves forces i recursos a l’esforç bèl·lic, els feia aprovisionar-se en els estats neutrals. Així va ser com les exportacions espanyoles es van disparar, però, lluny de procurar una època de prosperitat generalitzada, van disparar la conflictivitat social perquè els fabricants van reservar la major part de la producció a l’exportació (que els procurava alts beneficis ràpids) i en els mercats interns (mal proveïts) es van disparar els preus. El poder adquisitiu de la classe obrera va caure en picat i les conseqüències d’aquesta inflació no es van fer esperar:

-          Els extraordinaris beneficis comercials i industrials van estimular un procés corporativista que xocava amb l’encotillada classe política dinàstica (més vinculada a sectors tradicionals de l’economia)

-          L’espectacular augment del pes de l’economia catalana va estimular la Lliga a superar el torn dinàstic. El 1916 arrasa en les eleccions amb l’eslògan “Per Catalunya i l’Espanya Gran” i –liderant els interessos industrials- impedeix l’aprovació d’un impost sobre els “beneficis extraordinaris” que el ministre d’Hisenda Santiago Alba volia impulsar per a finançar cobertures socials.

-          Violents episodis de protesta popular (motins de subsistències, assalts a comerços i fleques, baralles als mercats) desborden el PSOE-UGT, que es van radicalitzar.

-          Els preus també van afectar els funcionaris, inclosa l’oficialitat castrense, que van buscar solucions corporatives en sector com les duanes, correus, telègrafs... o l’exèrcit.

La situació va empitjorar quan els alemanys van anunciar la “guerra submarina sense restriccions” (1917): Espanya, que abans de la guerra tenia la desena marina mercant del món, perdrà el 25% en 128 atacs alemanys en els que moriran un centenar de mariners. Mentre la premsa aliadòfila hi veia “una declaració de guerra alemanya”, exigia “contundència en la resposta” i advertia que Espanya era “econòmicament bel·ligerant”, la premsa germanòfila justificava els enfonsaments com a resposta la bloqueig naval britànic i celebrava que, sense exportacions, els preus baixarien. Aquell any 1917 el règim iniciaria la seva definitiva dissolució mitjançant una triple crisi: així ho explicaria el periodista coetani Fernando Soldevilla a “Tres revoluciones. La Junta de Reforma, la asamblea parlamentaria y la huelga general” (1918) i amb aquesta estructura arribaria a la historiografia quan Juan Antonio Lacomba va mantenir aquesta idea del cicle revolucionari amb tres fases: pretoriana (juny), burgesa (juliol) i proletària (agost).

 

LES JUNTES DE DEFENSA La primera crisi va girar entorn d’aquestes organitzacions corporatives militars que van exercir pressió sobre el poder civil. Amb llenguatge regeneracionista que representava els militars de guarnició, les Juntes criticaven els seus companys africanistes, defensant l’ascens per antiguitat davant del favoritisme regi dels ascensos “per mèrits” al Marroc. Ja una primera Junta de l’Arma d’Infanteria va començar aquesta crítica el 1916 a Barcelona, però quan va ser arrestada a Montjuïc (5/1917) una Junta suplent va exigir la posada en llibertat dels oficials detinguts, amenaçant trencar la disciplina si no s’acceptaven les seves demandes. El rei –recordant Rússia, Grècia o Portugal- va desautoritzar el seu govern i va encarregar-ne un de nou al conservador Eduardo Dato, qui va claudicar davant dels militars. Pensava que les concessions permetrien recuperar la disciplina militar, però, ben al contrari, les Juntes es van veure legitimades per interferir en la vida política, demostrant-se (com el 1905) que el centre de decisió política es desplaçava del parlament al palau i les casernes, i que la ingerència militar es consolidava (tot i que no encarnat en espadones, com al segle XIX, sinó en l’exèrcit com a corporació). El nou govern Dato va suspendre les garanties constitucionals i va tancar les corts temen un cop d’estat.

 

L’ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS. Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, va prendre la iniciativa amb un manifest que denunciava el tancament de les corts i exigia una reforma de la constitució que inclogués el reconeixement de les identitats regionals. Va reunir a l’ajuntament de Barcelona tots els diputats y senadors catalans, que van fer una crida als parlamentaris espanyols a assistir a una convocatòria de corts constituents. A la reunió del 19 de juliol van venir 71 diputats republicans, lligaires, reformistes i socialistes. Van ser detinguts pel governador civil, que va dissoldre la reunió, i es van citar per a una segona sessió a l’Ateneu de Madrid, durant la que el rei va citar Cambó. De tots dos sorgí aquella nit a palau la idea d’un “govern de concentració”, presidit per García Prieto, que comptaria amb 2 ministres de la Lliga (excloent els conservadors de Dato i els liberals d’Alba, que seguien defensant el torn).

LA VAGA GENERAL D’AGOST va ser convocada pel PSOE i la UGT de manera indefinida “fins no haver obtingut garanties suficients d’iniciació del canvi de règim”, posant com exemple juntes militars i assemblea de parlamentaris de les “ànsies de renovació existent en tot el país”. Es van parar totes les zones industrials, les grans ciutats i les zones mineres, però solament una setmana. En ciutats petites i zones rurals no va tenir repercussió, però va acabar amb 71 morts, 156 ferits i 2000 detinguts. El comitè de Vaga va acabar a la presó, el PSOE els inclouria en les llistes de les eleccions de 1918, quan va caure el govern de García Prieto: al ser escollits, van ser amnistiats.

Per què va fracassar? La infraestructura organitzativa era dèbil, l’escassa concreció dels objectius, i la divisió del proletariat van ser decisius. Però també la desmobilització de la pagesia, que no iniciaria el seu “trienni bolxevic” fins el 1918, dels republicans (més pendents de la transformació democràtica del sistema que en la seva destrucció) i de l’exèrcit (més pendent d’interessos corporatius).

Les conseqüències. La por dels propietaris va fer claudicar l’estat davant de l’exèrcit que havia de protegir-los de la revolució: una Llei de bases de la reorganització de l’exèrcit (6/1918) va fixar plantilles, va aturar els ascensos per mèrits i va augmentar les retribucions. El “govern de salvació nacional” no va satisfer el moviment obrer: el PSOE avançà cap al republicanisme, la CNT obrí un dur debat en el seu si sobre com encarar la lluita pels drets dels obrers. L’anarcosindicalisme havia deixat enrere el terrorisme individual per abraçar la combinació d’acció directa i participació en la política burgesa, d’acord amb una direcció centralitzada. L’arribada d’immigrants andalusos i murcians havia importat, però, cert radicalisme. En el debat semblen guanyar primer noves veus, com la del lleonès Àngel Pestaña (que assumeix el 1917 la direcció del diari “Solidaritat obrera”), o el jove pintor lleidatà Salvador Seguí, escollit secretari general de la CNT en el Congrés de Sants (1918), on es va decidir deixar enrere la vella organització típica del sindicat d’ofici per abraçar la del sindicat únic que englobaria tots els treballadors d’un sector. Seguí, conegut com “el noi del sucre”, s’havia format prop de l’Escola Moderna i defensava la formació dels obrers en el sindicat: la preparació intel·lectual i tècnica dels treballadors s’entenia com una arma revolucionària.

 La força d’aquesta nova forma d’organització sindical es provaria ben aviat, en la vaga de la Canadenca, el moviment iniciat contra l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, una filial de la Barcelona Traction Light and Power, que abastia de llum i energia la ciutat de Barcelona. La vaga es va originar en solidaritat amb 8 oficinistes acomiadats que protestaven per l’intent de l’empresa de baixar-los el sou a canvi de fer-los fixos en plantilla. Quan 120 treballadors de facturació s’hi van sumar, la direcció va trucar la policia per desallotjar-los, i la vaga es va estendre –gràcies al nou format de lluita sindical- a tot el sector energètic. Barcelona va veure com s’apagava la indústria i el transport. Encara que el govern va nacionalitzar temporalment la companyia i va militaritzar el servei i declarar l’estat de guerra, la caixa de resistència recaptada per la CNT va permetre resistir. Romanones va enviar plenipotenciaris, un nou cap policial i un governador civil, que aconseguirien un acord: llibertat dels detinguts, readmissió dels acomiadats, augment general de salaris i... jornada de 8 hores. Després de 44 dies de vaga els obrers tornaven a la feina en un clima d’eufòria sindical. El 14 d’abril de 1919 es publicava el decret que fixava a tot l’estat la  jornada de 8 hores...