ESPANYA, NEUTRAL! La solemne declaració de neutralitat anunciada pel govern d’Eduardo Dato l’agost de 1914 no deixava de ser una declaració d’impotència, perquè implicava admetre que no hi havia els mitjans militars necessaris per afrontar una guerra moderna (tal i com demostraven les dificultats al Marroc). La marginalitat en el context europeu havia mantingut Espanya fora de les aliances: l’acostament a l’Entesa pel Marroc tot just havia impulsat la construcció de cuirassats el 1908, però –com que Itàlia va romandre neutral perquè la Triple Aliança era defensiva i havia estat Àustria la que havia atacat Sèrbia- la neutralitat espanyola es va consolidar. Així doncs, Espanya no va entrar a la guerra, però la guerra sí va entrar a Espanya. De fet el podem considerar un estat manipulat pels contendents:
-
Hi van crear xarxes de
centenars d’agents de (contra)espionatges que feien seguiments,
identificacions, vigilàncies en hotels, carrers i ports. Espanya es converteix
en el principal escenari de la guerra d’espies (que procura un "modus vivendi" a pescadors, recepcionistes
d’hotels, personal de neteja de les ambaixades o cantants famoses).
- Alemanya mirava de dificultar la producció, venda i transport de les exportacions, finançant vagues, pagant centenars d’informadors ocasionals i enfonsant vaixells. Quan el liberal Romanones va publicar l’article “Neutralidades que matan” demanant prendre partit (18-8-1914), van finançar una campanya a la premsa que l’acusava d’afavorir els seus interessos miners involucrant Espanya en les aliances... va haver de dimitir!
L’article va obrir un cru debat entre aliadòfils i
germanòfils que demostrava la profunda divisió de la societat espanyola:
sectors de la noblesa i l’exèrcit desitjaven la victòria d’Alemanya, l’església
criticava la França laica i la Itàlia “usurpadora”. El món anarquista era
fervent partidari de la neutralitat, i el republicà era obertament francòfil
(encara que Lerroux, a més, era partidari de la intervenció). El PSOE va passar
de la inicial condemna de la guerra burgesa al suport a la democràtica Entesa. Els
liberals eren neutralistes, però Romanones volia anar més enllà de la
benevolència amb els aliats. Fins i tot el carlisme es va trencar: el
pretendent, Don Jaume, era aliadòfil, però les bases dirigides per Juan Vázquez
de Mella eren germanòfiles. I els sopars de Nadal de la família reial no devien
ser més unànimes: el rei admirava el militarisme alemany, la seva mare era
austríaca i, alhora, era anglòfil –malgrat Gibraltar- per matrimoni.
-
Els extraordinaris
beneficis comercials i industrials van estimular un procés corporativista que
xocava amb l’encotillada classe política dinàstica (més vinculada a sectors
tradicionals de l’economia)
-
L’espectacular augment
del pes de l’economia catalana va estimular la Lliga a superar el torn
dinàstic. El 1916 arrasa en les eleccions amb l’eslògan “Per Catalunya i
l’Espanya Gran” i –liderant els interessos industrials- impedeix l’aprovació
d’un impost sobre els “beneficis extraordinaris” que el ministre d’Hisenda
Santiago Alba volia impulsar per a finançar cobertures socials.
-
Violents episodis de
protesta popular (motins de subsistències, assalts a comerços i fleques,
baralles als mercats) desborden el PSOE-UGT, que es van radicalitzar.
- Els preus també van afectar els funcionaris, inclosa l’oficialitat castrense, que van buscar solucions corporatives en sector com les duanes, correus, telègrafs... o l’exèrcit.
La situació va empitjorar quan els alemanys van anunciar
la “guerra submarina sense restriccions” (1917): Espanya, que abans de la
guerra tenia la desena marina mercant del món, perdrà el 25% en 128 atacs
alemanys en els que moriran un centenar de mariners. Mentre la premsa
aliadòfila hi veia “una declaració de guerra alemanya”, exigia “contundència en
la resposta” i advertia que Espanya era “econòmicament bel·ligerant”, la premsa
germanòfila justificava els enfonsaments com a resposta la bloqueig naval
britànic i celebrava que, sense exportacions, els preus baixarien. Aquell any
1917 el règim iniciaria la seva definitiva dissolució mitjançant una triple
crisi: així ho explicaria el periodista coetani Fernando Soldevilla a “Tres revoluciones. La Junta de Reforma, la
asamblea parlamentaria y la huelga general” (1918) i amb aquesta estructura
arribaria a la historiografia quan Juan Antonio Lacomba va mantenir aquesta
idea del cicle revolucionari amb tres fases: pretoriana (juny), burgesa (juliol)
i proletària (agost).
LES JUNTES DE DEFENSA La primera crisi va girar entorn d’aquestes organitzacions corporatives
militars que van exercir pressió sobre el poder civil. Amb llenguatge
regeneracionista que representava els militars de guarnició, les Juntes criticaven
els seus companys africanistes, defensant l’ascens per antiguitat davant del
favoritisme regi dels ascensos “per mèrits” al Marroc. Ja una primera Junta de
l’Arma d’Infanteria va començar aquesta crítica el 1916 a Barcelona, però quan
va ser arrestada a Montjuïc (5/1917) una Junta suplent va exigir la posada en
llibertat dels oficials detinguts, amenaçant trencar la disciplina si no
s’acceptaven les seves demandes. El rei –recordant Rússia, Grècia o Portugal-
va desautoritzar el seu govern i va encarregar-ne un de nou al conservador Eduardo
Dato, qui va claudicar davant dels militars. Pensava que les concessions
permetrien recuperar la disciplina militar, però, ben al contrari, les Juntes
es van veure legitimades per interferir en la vida política, demostrant-se (com
el 1905) que el centre de decisió política es desplaçava del parlament al palau
i les casernes, i que la ingerència militar es consolidava (tot i que no
encarnat en espadones, com al segle XIX, sinó en l’exèrcit com a corporació).
El nou govern Dato va suspendre les garanties constitucionals i va tancar les
corts temen un cop d’estat.
L’ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS. Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, va prendre la iniciativa amb un
manifest que denunciava el tancament de les corts i exigia una reforma de la
constitució que inclogués el reconeixement de les identitats regionals. Va
reunir a l’ajuntament de Barcelona tots els diputats y senadors catalans, que
van fer una crida als parlamentaris espanyols a assistir a una convocatòria de
corts constituents. A la reunió del 19 de juliol van venir 71 diputats
republicans, lligaires, reformistes i socialistes. Van ser detinguts pel
governador civil, que va dissoldre la reunió, i es van citar per a una segona
sessió a l’Ateneu de Madrid, durant la que el rei va citar Cambó. De tots dos
sorgí aquella nit a palau la idea d’un “govern de concentració”, presidit per
García Prieto, que comptaria amb 2 ministres de la Lliga (excloent els conservadors
de Dato i els liberals d’Alba, que seguien defensant el torn).
LA VAGA GENERAL D’AGOST va ser convocada pel PSOE i la UGT de manera indefinida “fins no haver
obtingut garanties suficients d’iniciació del canvi de règim”, posant com
exemple juntes militars i assemblea de parlamentaris de les “ànsies de
renovació existent en tot el país”. Es van parar totes les zones industrials,
les grans ciutats i les zones mineres, però solament una setmana. En ciutats
petites i zones rurals no va tenir repercussió, però va acabar amb 71 morts,
156 ferits i 2000 detinguts. El comitè de Vaga va acabar a la presó, el PSOE els
inclouria en les llistes de les eleccions de 1918, quan va caure el govern de
García Prieto: al ser escollits, van ser amnistiats.
Per què va fracassar? La infraestructura organitzativa era dèbil, l’escassa concreció dels
objectius, i la divisió del proletariat van ser decisius. Però també la
desmobilització de la pagesia, que no iniciaria el seu “trienni bolxevic” fins
el 1918, dels republicans (més pendents de la transformació democràtica del
sistema que en la seva destrucció) i de l’exèrcit (més pendent d’interessos
corporatius).
Les conseqüències. La por dels propietaris va fer claudicar l’estat davant de l’exèrcit que
havia de protegir-los de la revolució: una Llei de bases de la reorganització
de l’exèrcit (6/1918) va fixar plantilles, va aturar els ascensos per mèrits i va
augmentar les retribucions. El “govern de salvació nacional” no va satisfer el
moviment obrer: el PSOE avançà cap al republicanisme, la CNT obrí un dur debat
en el seu si sobre com encarar la lluita pels drets dels obrers. L’anarcosindicalisme
havia deixat enrere el terrorisme individual per abraçar la combinació d’acció
directa i participació en la política burgesa, d’acord amb una direcció
centralitzada. L’arribada d’immigrants andalusos i murcians havia importat,
però, cert radicalisme. En el debat semblen guanyar primer noves veus, com la
del lleonès Àngel Pestaña (que assumeix el 1917 la direcció del diari “Solidaritat
obrera”), o el jove pintor lleidatà Salvador Seguí, escollit secretari general
de la CNT en el Congrés de Sants (1918), on es va decidir deixar enrere la
vella organització típica del sindicat d’ofici per abraçar la del sindicat únic
que englobaria tots els treballadors d’un sector. Seguí, conegut com “el noi
del sucre”, s’havia format prop de l’Escola Moderna i defensava la formació
dels obrers en el sindicat: la preparació intel·lectual i tècnica dels
treballadors s’entenia com una arma revolucionària.
No hay comentarios:
Publicar un comentario