SPACAT2021 (7B) – OPOSICIÓ A LA DICTADURA. BALANÇ D’ALFONS XIII

 

L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA. Ben Ami veia esquerdar-se ja “l’aliança de 1923” des del mateix pronunciament, que havia agradat a les burgesies perifèriques (fins que les va sorprendre la repressió del catalanisme), l’empresariat (progressivament incòmode amb el paternalisme amb que es volia acontentar els obrers) i els Intel·lectuals (que al principi havien callat, expectants). Quan es va insinuar el projecte d’institucionalitzar la dictadura després de l’èxit colonial, la vella classe política va començar a conspirar; veien que l’Assemblea Consultiva Nacional que es preparava s’escolliria parcialment per sufragi, i, en transcendir que l’Estatut Fonamental de la Monarquia que redactava José María Pemán no parlava de divisió de poders ni drets individuals, alguns d’ells van passar a l’oposició: Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura van fundar aleshores la Dreta Liberal Republicana; i el Comte de Romanones va col·laborar amb el vell general Weyler en un projecte de cop el 24-6-1926 (la “Sanjuanada”) que va ser descobert i els seus inspiradors detinguts. El silenci dels intel·lectuals també va acabar: Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura per un article contra el Directori (1924) i –amnistiat mesos després- va preferir marxar a París, on va trobar Vicente Blasco Ibáñez publicant Alphonse XIII demasqué (1925).

L’oposició a la dictadura es va desenvolupar en 2 fases: els primers assajos violents els van protagonitzar les forces més reprimides pel règim, la CNT i el catalanisme. Més endavant s’integrarien en grans aliances cíviques.

·         La Federació Anarquista Ibèrica (1927) va sorgir de la voluntat cenetista de respondre amb contundència a la persecució impulsada per la dictadura. Contra Joan Peiró o Angel Pestaña, que proposaven participar en les eleccions als Comitès Paritaris creats per l’Organització Corporativa Nacional amb que la dictadura volia fer de mitjancera en els conflictes socials, els “anarquistes purs” defensaven l’acció violenta. Deien que participar en institucions violava els principis apolítics que definien la CNT des de la seva fundació, i, sense estructura pròpia, volien anar prenent llocs orgànics dins de la CNT per a ser la seva Vanguardia inspiradora.

·         Desenganyat del parlamentarisme espanyol i inspirat per la independència irlandesa de 1921, Francesc Macià va optar per la via insurreccional fundant ESTAT CATALÀ (1922). Instal·lats a la Catalunya Nord, per mediació d’un jove cenetista (Andreu Nin) van viatjar a buscar finançament a Moscou, però no van aconseguir-lo perquè els devien veure interclassistes i allunyats ideològicament. Aleshores, Estat Català va crear els escamots i, buscant complicitats entre nacionalistes bascos, va planejar matar el rei, però el COMPLOT DEL GARRAF (1926) va fracassar. Aleshores van impulsar una invasió de Catalunya des d’un llogaret francès, Prats de Molló. També va fracassar: l’italià Ricciotti Garibaldi, agent doble de Mussolini, va trair-los i van ser detinguts per la policia francesa. Macià seria jutjat a París i desterrat a Bèlgica.

Per si fos poc, des de 1929 es van acumular les vagues d’estudiants universitaris contra la Llei Callejo que aquell any permetia estendre títols a les universitats privades. La Cambra de Comerç a Madrid va demanar cessions, però els estudiants van continuar manifestant-se. El malestar va créixer empentat per la crisi econòmica: el règim venia cantant les excel·lències de la seva política econòmica com si d’un “símbol del ressorgiment de la nació” es tractés, però la puixança es devia (a més de la confiança dels inversors en les polítiques de mà dura de la dictadura) en l’especulació dels grans capitals financers internacionals. La fortalesa de la divisa havia anat creixent: el 1923 un dòlar costava 7,5 pessetes, i el 1927 5,18 pessetes; el ministre d’Hisenda, José Calvo Sotelo, i el dictador anaven presumint dels resultats macroeconòmics fins que, de cop, la inversió va perdre expectativa de creixement i el crack de Wall St va obligar a repatriar capitals. La fortalesa de la divisa va caure en picat i el descrèdit per als qui cantaven les excel·lències del règim va ser majúscul. El ministre va dimitir (1/1930) perquè també havia fracassat la seva proposta d’impost directe: de cop, l’empresariat es distanciava de la dictadura, que no cauria per la força de l’oposició, sinó per anar perdent suports. També van tenir importància en aquest ràpid enfonsament: que s’havia esvaït l’aura del dictador com a pacificador social i vencedor al Marroc, que la burgesia li va retirar tot suport, incòmoda amb les polítiques socials paternalistes, i que el rei li va perdre la confiança. Alfons XIII veia que la monarquia entrava en perill si sostenia l’aliança inconstitucional amb la dictadura. Si el règim s’institucionalitzava, ell quedava apartat del joc polític i s’acabaria la vella pràctica de vetar l’executiu que no li agradés.

Davant de l’oposició el govern desplegava un allau de multes, prohibicions i un nou Codi Penal que convertia les vagues en rebel·lions, i considerava atemptat contra l’autoritat una agressió al sometent.  Finalment, Primo va pensar en una sortida ordenada a la dictadura que salvés el seu llegat publicant el projecte constitucional (corporativista) redactat per l’Assemblea Consultiva, però el PLA LHARDY (12/1929) que va discutir amb els seus ministres en el restaurant on va anunciar la seva intenció d’abandonar tampoc no va comptar amb el suport del rei. Per a pressionar el monarca, va anunciar una consulta als capitans generals per tal que valoressin la tasca de la dictadura. Donant veu als militars, però, humiliava la corona i violava el marc polític en el que el rei era font de la legitimitat governamental.  Les respostes ambigües que li van enviar els capitans generals apel·laven a la voluntat del rei, qui va demanar a Severiano Martínez Anido que suggerís la dimissió al dictador. Esgotat i malalt, va presentar la dimissió i va marxar del país. Va morir poc després en un modest hotel parisenc. El rei va encarregar la presidència al general Dámaso Belenguer (cap de la seva casa militar) amb el projecte de retornar a la “normalitat constitucional”.

 

UN BALANÇ DEL REGNAT. Carlos Seco Serrano (Alfonso XIII y la crisis de la Restauración, 1969) qüestionava els polítics del regnat per dissimular la contínua ingerència del rei en política, i inaugurava el clixé del suposat patriotisme al marxar, i de l’humanitarisme de la seva oficina Pro Captius durant la Gran Guerra. Suposo que calia netejar la imatge de la dinastia, perquè aquell any nomenaven a Juan Carles hereu del franquisme... Durant els anys 80 s’estudiaven les dues cares de la Restauració –com a règim liberal que facilitava l’alternança, com a paradigma de la corrupció electoral-  i el paper protagonista que la constitució de 1876 atorgava a la monarquia servia per a justificar les “crisis orientals”, adjectiu amb que es feia referència al Palau d’Orient, i, més subtilment, al poder omnímode dels sultans otomans.  La commemoració del centenari (2002) permetia a Carlos Seco Serrano presentar el rei xop de regeneracionisme quan admetia el paper constitucional que els seus antecessors s’havien resistit a acomplir: la visita a la comarca extremenya de Las Hurdes (1922) cridant l’atenció sobre la dramàtica situació que s’hi vivia, gràcies al doctor Marañón, seria –més que un incòmode viatge en burro- una “autèntica iniciativa de regeneracionisme pràctic”.

Durant els anys que el PP celebrava Cánovas Guillermo Gortázar insistía (Alfonso XIII, hombre de negocios, 1996) en l’exemplaritat que els republicans havien volgut enterbolir amb una Comissió investigadora dels seus negocis que “después de dos años de intensa búsqueda no encontró una sóla prueba inculpatoria de enriquecimiento del rey”. Carlos Seco Serrano en feia una ressenya denunciant que “los jacobinos empeñados en desprestigiarle, lejos de reconocer su error y su fracaso, decidieron guardar silencio y ocultar los resultados de aquella fallida investigación. Las inversiones del monarca en empresas que sus enemigos imaginaron fuente de fabulosos negocios fueron realmente aportaciones generosas a la modernización del país”. Seco reivindicava el rei com a “millor alcalde de Madrid” perquè havia invertit en el Ritz i el Palace, el Metro, i en el tram de la Gran Via entre l’edifici de Telefònica de 1929 i el gratacels de la Premsa el 1930. Recordava també com va dedicar un regal en efectiu que, amb motius d les seves noces de plata li van oferir vàries províncies, per a construir la Ciutat Universitària, per a la que el rei va cedir Patrimoni Reial a Moncloa. Així, Madrid, segons Seco Serrano, va passar de ser un “poblachón manchego” a ser “una de les ciutats més modernes d’Europa”.

Pel que fa a les crítiques al rei, giraven entorn al seu tic militar. Maria Cristina l’havia envoltat de professors militars, casernes i desfilades, com si fos un rei germànic. I envoltat d’aduladors en un entorn reaccionari, encara el 1931 rentava els peus de dotze pobres el dia de Dijous Sant. Hem vist com en el consell de ministres del dia de la seva jura es va enfrontar al ministre de la guerra, com el ministre d’Hisenda Raimundo Fernández Silvestre va haver de dimitir (1899) perquè el rei es va oposar a les restriccions de la despesa militar que els seus pressupostos recomanaven, o com Maura, sentint-se desautoritzat perquè el rei li imposava el General Polavieja com a ministre de Defensa, va haver de dimitir (1904). Segons Carolyn O. Boyd (1979), el rei sempre es va sentir més segur com a cap militar que com a cap d’estat, i el seu intervencionisme va desvirtuar l’ordre jeràrquic de l’exèrcit fixant el costum d’adreçar-se directament al rei, marginant el govern. Sempre es va posar del costat de l’exèrcit davant del poder civil, permetent-nos qüestionar si la Restauració va ser un règim tan civilista com presumíem... 

Podríem parlar també de la seva malaltissa obsessió en intervenir a Portugal que, gràcies a  HIpólito de la Torre Gómez (El imperio del rey. Alfonso XIII, Portugal e Inglaterra, 2002), ens proporciona suculentes anècdotes de malaptesa diplomàtica, de la seva presumpta responsabilitat a Annual, o de com va mantenir el seu exili a Roma mentre els reis d’Holanda o Noruega es refugiaven dels nazis a Londres. Durant la guerra civil mai va pronunciar una declaració explícita d’empatia pel patiment del poble espanyol, suposo que esperant una resolució favorable a la monarquia. Es més: contra el mite del patriotisme marxant el 1931 per a evitar “lanzar a un compatriota contra otro”, cal dir que era l’única alternativa quan va constatar desolat, just abans de pujar al vaixell a Cartagena, que les forces de seguretat l’havien abandonat i ningú no estava disposat a lluitar per la monarquia. Així ho explica Martínez Calleja en el recopilatori d’articles “Un político en el trono”, en el que Mercedes Cabrera afegeix que “poco importa que el rey hubiera conocido, o no, los preparativos del golpe, el hecho es que recibió el juramento de Primo como si de un relevo en el gobierno se tratara”. Aquell dia havia traït el seu propi jurament...