L’intent de “retorn al torn” no semblava pas fàcil: la suspensió de la normalitat constitucional el 1923 havia desprestigiat la monarquia i rovellat les xarxes de cacis, la societat espanyola havia canviat molt durant els anys vint, i els intel·lectuals trobaven un públic crític: Unamuno protagonitzava una apoteòsica rebuda a Salamanca, i Ortega publicava en el diari “El Sol” un article –“El error Belenguer”- en el que parafrasejava Cató acabant-lo amb un “Delenda est monarchia”. Davant la dificultat de reconstruir la Restauració, el sistema polític tampoc no va estar fi: per una banda, no havia líders polítics valuosos capaços de reorganitzar els vells partits; per altra, la “dictablanda” semblava incompetent per a restablir la “normalitat constitucional”, i això va accelerar la descomposició del sistema dinàstic. L’oposició va començar a coordinar-se amb la signatura del Pacte de Sant Sebastià (17-8-1930): hi van participar Lerroux, Azaña, Marcel·lí Domingo, Manuel Carrasco i Formiguera, representant diferents partits republicans, Jaume Aiguader per Estat Català, i a títol personal el socialista Indalecio Prieto. No es va aixecar cap acta de la reunió però sabem que, a més de coordinar-se contra la monarquia, van acordar que buscarien l’encaix de Catalunya en la república per la que lluitaven. Més tard s’afegirien al comitè revolucionari afegiria, a les personalitats assistents a Sant Sebastià, a Niceto Alcalá-Zamora, Miguel Maura, Lluís Nicolau d’Olwer, Fernando de los Ríos (PSOE) y Largo Caballero (UGT). Van programar una vaga general que no es va arribar a proclamar, i el pronunciament militar que havia d’acompanyar-la es va precipitar: la revolta a Jaca va acabar amb els dos capitans insurrectes –Fermín Galán i Angel Garcia Hernández- afusellats.
Després de la dimissió de Berenguer, el rei va nomenar nou
president del consell de ministres l’Almirall Aznar, qui va convocar les
eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931. Encara avui ens resulta difícil
conèixer sencers els resultats en vots, però podem conèixer els regidors i
alcaldes escollits: van ser nomenats 40.324 regidors de partits monàrquics,
però 36.282 de partits republicans (a més de 3.310 d’ERC, 1.014 de la Lliga,
267 del PNB i 67 comunistes). Si allò hagués estat un referèndum hauria guanyat
per ben poc la monarquia, però el que va passar és que els partits monàrquics
(liberals, conservadors, agraris, tradicionalistes...) van obtenir més
regidors, però a les capitals de província van guanyar els republicans per
amples majories: els monàrquics solament van aconseguir 10 alcaldies, i 40 van
estar de partits republicans. El resultat és igual d’aclaparador si es comparen
els regidors obtinguts en les ciutats de més de 100.000 habitants, i això va
ser llegit com una gran victòria moral dels partits republicans. A les 6 del
matí del dia 14 d’abril, el flamant nou alcalde socialista d’un poblet basc,
Eibar, va proclamar la república, i les proclamacions es van anar succeint
arreu amb entusiasme, mentre la gent es llençava al carrer per celebrar-les.
Aquella festa popular convertiria el resultat electoral en la sentència de la
Restauració.
I a Barcelona què va passar? Macià havia tornat de l’exili el febrer de 1931 envoltat de certa mística, gràcies a la seva trajectòria personal, d’una honestedat i integrat absolutes. La seva figura estilitzada i venerable (ja li deien “l’avi”) va ser la peça carismàtica més important de la campanya electoral: Ventura Gassol el comparava amb Gandhi, qui s’enfrontava ja als britànics. En una “conferència de les esquerres catalanes” celebrada a Sants poques setmanes abans de l’inici de la campanya electoral, diferents forces polítiques havien constituït una gran coalició, ERC, que incloïa en el seu programa l’exercici del dret a l’autodeterminació com a mecanisme per a establir un règim confederal a Espanya. Això va permetre que Estat Català, el partit de Macià, arribés a acords amb altres petites forces polítiques republicanes, com el Partit Republicà Català en el que destacava un prestigiós advocat dels temps del pistolerisme, amic de Francesc Layret i Salvador Seguí: Lluís Companys. Ni ells mateixos esperaven l’aclaparador èxit del 12 d’abril...
Un dels dos tòpics historiogràfics que dificulten l’estudi de la Segona República és el “paradigma del fracàs”: seria la tendència –que van iniciar els seus contemporanis més crítics, com Josep Pla- a presentar-la com un caos, con un símptoma de la crisi política de llarga durada que venia patint Espanya. A aquesta teoria la pseudociència impulsada per Ricardo de La Cierva a l’ombra del franquisme tecnocràtic s’hi va sumar perquè justificava la dictadura, però també perquè quadrava amb les visions historiogràfiques reaccionàries que –nostàlgiques de l’imperi en permanent croada- percebien pejorativament els segles XVIII i XIX, quan, presumptament, il·lustració i liberalisme havien obert el camí a la decadència i la inestabilitat. La República seria la lògica continuació d’aquest quadre de desgràcies, solament aturat pel cop de puny sobre la taula que representaria el cop de 1936. Aquesta visió culpabilitzava la República de la guerra, va justificar alguns silencis durant la Transició, i encara es manifesta en el llibre de Manuel Álvarez Tardío i Fernando del Rey, “El laberinto republicano. La democràcia espanyola y sus enemigos” (2012), on s’evita lamentar la pèrdua de la República en tant hauria estat una “democràcia de baixa qualitat” sotmesa a la violència política que –de la mà de feixistes i comunistes- feia de la República un escenari de brutalització i intransigència.
L’altra paradigma historiogràfic amb que s’ha mirat la república ha estat el “paradigma de la frustració”. Els vençuts, traumatitzats per l’experiència de la guerra, se la van mirar com un fracàs personal i col·lectiu, i, embrancats en un agre debat d’acusacions mútues sobre les responsabilitats de la derrota, van llegar aquesta visió als hispanistes anglosaxons que –amb ulls liberals, però conservadors- volien explicar la guerra civil espanyola –que havia impactat amb dramatisme en les seves opinions públiques- buscant-ne l’explicació en la República. Aquesta mirada, també condicionada per la guerra civil posterior, buscava explicacions menys moralistes partint del context: valorava les dificultats a que va haver d’enfrontar-se el règim (l’ascens del feixisme, l’impacte de la crisi econòmica, les notícies de Rússia, la consegüent por de la dreta...). És una visió molt més científica que l’anterior, ja que busca explicacions més complexes i profundes, però també està xopa de determinisme. En els Col·loquis de Pau, Tuñón de Lara veia en la República l’accés dels quadres reformistes als centres de decisió política (que no al veritable poder) i la reacció del bloc dominant per a evitar qualsevol canvi: el paradigma de la frustració defineix la República, amb una tristesa patètica, com el “laboratori imperfecte de les reformes modernitzadores” que el cop d’estat de 1936 va aturar.
És cert que la República va atrevir-se a abordar tots els
problemes estructurals que patia el país: el desigual repartiment de la terra,
la tradicional ingerència militar en política, la difícil separació d’església
i estat, l’encaix dels nacionalismes perifèrics. En un article inclòs en el
llibre ¿Es España diferente?, coordinat per Nigel Thowson, Edward Malefakis
deia que “fue un régimen admirable,
superior a sus contemporáneos, que sin duda sobresale dentro de la
desafortunada historia espanyola” i fa una relació exhaustiva de les seves
virtuts, des del sufragi femení als estatuts d’autonomia: “hubo una preocupación mucho mayor que ningún otro régimen político
contemporáneo por elevar el nivel cultural del pueblo (...) Fue más sensible a
las necesidades de reforma social que ninguna de las nuevas repúblicas,
incluida la de Weimar”. Alhora, però, el veterà historiador ens prevenia
evitar el que anomenava la “republicolatria”, l’adoració a un mite
historiogràfic, recordant que el seu principal problema va ser la seva major
virtut: la seva extraordinària ambició, la seva “determinación a transformar de forma inmediata buena parte de los
aspectos fundamentales de la vida española. Abordaron más tareas de las que ni
siquiera el más poderoso y eficiente de los regímenes políticos podría haber
llevado a cabo por medios parlamentarios y pacíficos. Al abordar de forma
simultánea casi todos los problemas, la república suscitó expectativas que
luego no pudo satisfacer, aumentando así de forma innecesaria las filas de sus
desafectos”.
Sobre la presumpta malaptesa o radicalitat dels polítics republicans, Stanley Payne (“La primera democràcia espanyola: la Segunda República”, 1995) deia que va fracassar “por una dirección incompetente, por la torpeza de unos políticos cuya retórica sectaria y cuya intransigencia carente de tacto provocó una polarización exagerada”. Santos Julià preferia veure-hi polítics nous, amb experiència en la lluita clandestina, però no en el govern. En molts casos, intel·lectuals carregats de grans principis i projectes, però poc especialistes en deliberar: veien en la discussió política una caduca xerrameca monàrquica perquè eren crítics amb el vell parlamentarisme, i per això començaran legislant per decret. Vigilem, doncs, la interpretació de la República com un “pla inclinat” cap a la guerra que –des de les memòries que Gil Robles va titular “No fue possible la paz”- se’ns ha repetit ignorant que, sense cop d’estat, no hi hauria hagut guerra i que cap violència política pot quedar justificada per la naturalesa presumptament incompetent d’un sistema polític.
No hay comentarios:
Publicar un comentario