Del panorama polític que vam descriure solament ens
faltava referir-nos als carlins. La monarquia tradicional no semblava
responsable de la decadència passada, i això actualitzava les seves desfasades
apostes per la insurrecció. Tenia una important presència popular al País Basc
i Navarra, i el suport financer i intel·lectual del clergat (que formant els
joves facilitava la seva inclusió en una milícia armada, el Requetè, que des de
1907 –sota l’emblema de la Creu de Sant Andreu- organitza pràctiques de tir i
desfilades, amb uniformes i banderes.
EL GOVERN PROVISIONAL (ABRIL A JUNY 1931). Sota la presidència de Niceto Alcalá Zamora i amb Miguel Maura de Ministre de Governació (de la Derecha Liberal Republicana), el govern comptava amb radicals (Alejandro Lerroux i Diego Martínez Barrio), catalanistes (Lluís Nicolau d’Olwer era ministre d’economia), Azaña (Guerra), Marcel·lí Domingo (Instrucció Pública) i tres ministres del PSOE: Largo Caballero, Indalecio Prieto y Fernando de los Ríos, encarregats respectivament de Treball, Hisenda i Justícia. Era una ampla i heterogènia coalició, amb notables discrepàncies ideològiques que farien difícil el treball col·legiat. A més, la poca experiència política (més enllà de la lluita clandestina) no faria fàcil la convivència: eren intel·lectuals carregats de grans principis i projectes però poc experts i sensibles a la deliberació, ja que la seva aversió al parlamentarisme monàrquic els feia homes d’actuació més que de pacte. Potser per això alguns ministres van ser especialment prolífics legislant per decret...
El ministre de Treball, Francisco Largo Caballero (PSOE) va impulsar un allau de decrets que volien evitar insurreccions rurals i preparar la reforma agrària: obligatorietat dels propietaris agrícoles d’oferir feina, Institució de la jornada laboral de 8 h al camp, sou mínim i vacances pagades, jurats mixtes per a arbitrar els sous industrials, prohibició temporal de desnonaments a arrendataris, incipients assegurances de malaltia...
Pel que fa a Marcel·lí Domingo, es va posar com a objectiu –en tant ministre d’Intsrucció Pública- estendre la cultura a les classes més desfavorides per a potenciar la modernització laica de la societat. El balanç quantitatiu impressiona: 13.000 docents, 13.000 escoles primàries quan solament hi havia 35.000 el 1930... I 31 instituts quan hi havia 80. El balanç qualitatiu inclou novetats pedagògiques: la coeducació, les activitats a l’aire lliure, la irrupció de la música i l’educació física a les escoles, i la prohibició de càstigs físics i humiliants a l‘aula (desterrant la vara del mestre i la coroça amb orelles de burro). L’objectiu era avançar en el projecte d’una escola laica: les reformes volien reforçar la presència i el control, per part de l’estat, d’un sector fins aleshores controlat per l’església.
També Azaña, com a ministre de la guerra, va impulsar la
reforma de l’exèrcit reduint el nombre d’oficials amb una llei de retirs
extraordinaris (que oferia 30 dies a generals i oficials per a passar a la
reserva conservant el sou íntegre). Azaña també va centralitzar el Ministeri de
la Guerra i l’Estat Major Central, suprimint el Consell de Justícia Militar nascut
de la llei de jurisdiccions de 1906... L’administració militar del Marroc va
deixar pas a una de civil, l’Alt Comissariat, es va tancar l’Acadèmia Militar
de Saragossa el juny de 1931 (principal focus de crítica al règim). Es va fixar
l’obligació, abans de graduar un oficial, de cursar un any a la universitat, i
es va reduir el servei militar a un any (4 mesos d’instrucció als universitaris).
Azaña reduïa la macrocefàlia que patia l’exèrcit, però no el va despolititzar.
EL PERÍODE CONSTITUENT (JUNY A DESEMBRE). De les eleccions convocades per al juny van sortir unes corts constituents que confirmarien el govern i deixaven minúscules representacions als partits de dretes. El PSOE (115 diputats), el Partit Radical (90), els Radicals Socialistes (61), ERC (29), Acció Republicana (26) controlaven la cambra amb aquesta aclaparadora majoria, que deixava amb prou feines 5 diputats a Acció Nacional, 4 als carlins o 2 a la Lliga. Potser per això la Comissió redactora que va treballar aquell segon semestre inspirant-se en Weimar, va negociar el text més democràtic de l’Europa del seu moment. Definia Espanya (article 1) com una “república democràtica de treballadors de tota mena”, separava amb radicalitat església i estat (article 26), fixava el monocameralisme (no hi ha cambra de control) i incloïa el principi d’expropiació: l’article 44 proclamava la “possibilitat de socialitzar la propietat”. Al definir la república com un “estat integral compatible amb l’autonomia” fixava un principi de descentralització administrativa, i incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats (religiosa, expressió, reunió, associació, lliure residència, circulació, inviolabilitat de la correspondència i domicili...). Atorgava al president de la República importants poders: podia vetar (excepte si una llei s’havia aprovat amb més dels 2/3 de la cambra), nomenava el govern (amb el vistiplau de les corts) i podia dissoldre la cambra (però solament dos cops). A classe vam comentar la lluita de Clara Campoamor pel sufragi femení, vocació radicalment democràtica que no sempre ha estat considerada així...
Durant la Transició se la recordava com la més radical. La fràgil posada en marxa de la democràcia obligava a buscar lliçons per prevenir ruptures, i –amb aquella espasa de Damocles que era el record de la guerra civil- Víctor Manuel Arbeloa reconeixia que havia estat la més democràtica i popular, però també la més parcial; per això recomanava moderar pretensions aconfessionals i evitar sectarismes. De seguida havien aparegut, doncs, les dues visions amb què s’ha estudiat el text. Més crític, el conservador Luis Sánchez Agesta definia la Restauració com un sistema “conciliador” si el comparaves amb el turbulent segle XIX: per això la constitució del 1931 li semblava un instrument revolucionari en mans de jacobins. Quan el 1981 es commemorava el cinquantè aniversari es va publicar el clàssic de Niceto Alcalá Zamora pendent dels seus defectes, que la qualificava de “poc representativa de l’estable opinió espanyola” pel seu “anticlericalisme rabiós””.
Durant el govern del PSOE semblava haver triomfat la
democràcia: amb l’Estat del Benestar
i les autonomies en marxa i el vistiplau de la CEE, semblava haver-se
superat els problemes religiós i territorial. No calien ja tractaments polèmics,
i des del dret constitucional es podia fer una visió tècnica, imparcial,
despolititzada: per a Bartolomé Clavero la constitució de 1931 simbolitzava la
modernització, fins i tot seria un text massa modern per a l’arcaisme espanyol
i el context europeu. Valorava que algunes reformes s’anticipaven al 1945
europeu i que era anacrònic comparar-la amb la de 1978. Javier Corcuera la veia
dins del context constitucional d’entreguerres: sobirania popular, molts drets,
respecte de la pluralitat... i concloïa que “si sucumbió no fue por su
debilidad sino por la rotunidad de la agresión (…) su fracaso no fue atribuible
a los constituyentes”.
La crisi de 2008 ha canviat radicalment les visions del text de 1931. De l’orgullós bipartidisme s’ha passat a la percepció dels partits com a enginys corruptes, el sistema autonòmic genera desequilibris, irriten els privilegis de l’església catòlica i s’han sacrificat drets socials en mans dels mercats. Per això el debat sobre l’autenticitat (o no) de la constitució de 1978 ens fa buscar referències en la de 1931. Rafael Escudero la veu com molt millor que la de 1978
|
1931 |
1978 |
1931 |
1978 |
|
Depurava responsabilitats |
“pacte de l’oblit” |
Sobirania popular |
Sobirania nacional |
|
Aborda totes les reformes |
Línies vermelles |
Plenitud al referèndum |
Referèndum, figura diluïda |
|
Poder legislatiu fort |
Poder executiu fort |
Facilita la reforma |
Dificulta la reforma |
Aquesta visió tan positiva de 1931 va estar contestada,
en un llibre commemoratiu dels 25 anys de la constitució de 1978, per la
historiadora Carmen Iglesias, de la Reial Acadèmia de la Història: veia en 1931
una ruptura absurda perquè, segons ella, la Restauració avançava ja cap a la
democràcia. Lamenta que les corts no reflectien el poder social de la dreta, i
es va aprovar amb poc consens perquè tenia el conforme d’una assemblea
extremista i confrontada.
No acabo de veure la parcialitat: el text reflectia l’equilibri de forces del parlament, on ningú podia imposar els seus punts de vista; per tant va sortir de consensos, transaccions i negociacions. És cert que l’article 26 es va aprovar amb una abstenció molt alta, però, encara que el president del govern provisional i el ministre de governació van dimitir, Azaña va quedar president i va demanar al congrés la confirmació com a president de la República de Niceto Alcalá Zamora, qui, malgrat haver mostrat certa incomoditat amb el text, va ser escollit amb el 96% de vots favorables de la cambra. També es va decidir allargar el mandat de les corts per desenvolupar les lleis que permetessin desplegar la constitució: quan el Partit Radical va sortir, Azaña el va substituir per ministres d’altres forces polítiques que permetien mantenir la majoria dins la cambra. Potser aquí sí que cal reconèixer un error polític: les corts no es van dissoldre per a eleccions a corts legislatives, la qual cosa hauria reforçat la legitimitat del text. També hauria estat bé sotmetre’l a referèndum, així s’haurien estalviat debats posteriors i denúncies d’il·legitimitat. Però també s’ha de dir que el sistema de reforma era prou obert: un acord de 2/3 parts dels diputats podien fer canvis els primers 4 anys, i després solament calia aprovar canvis per majoria absoluta. Potser volent evitar aquest error, el 1978 es va aprovar la constitució per referèndum i, de seguida, es va dissoldre parlament per fer eleccions legislatives.
No hay comentarios:
Publicar un comentario