EL PROBLEMA RELIGIÓS seria el més complicat al que s’enfrontaria la República. Hem de pensar que el nombre de religiosos per habitant era el més alt del món després d’Itàlia, i que l’església conservava un ingent poder econòmic: no solament per les propietats que acumulava, sinó perquè s’emportava un percentatge molt alt del pressupost de l’estat. Encara que l’escolarització era inferior al 50% de la població infantil i juvenil, el poder de l’església també es feia valer en el control de l’educació primària (a través de les escoles parroquials) i de la secundària a través dels ordes religiosos. És cert que la visita a Macià per part de l’arquebisbe de Tarragona, Vidal i Barraquer, ens permet reconèixer alguns sectors de la jerarquia catòlica que havien acceptat la república, però l’església havia convidat a votar pels partits monàrquics el 14 d’abril, i el primat, el cardenal Pedro Segura, i l’arquebisbe de Tarazona, Gomà, van publicar la pastoral “Memòries de l’Espanya actual” amb un encès elogi d’Alfonso XIII.
El 10 de maig, després d’entrevistar-se amb el rei a Londres, Luca de Tena va fundar el Cercle Monàrquic. Acabada la primera assemblea (anunciada a l’ABC) la Marxa Real des del balcó va acostar públic enfadat que va interpel·lar-los. L’enfrontament va degenerar en la crema d’un centenar d’esglésies i convents el dia 11 de maig. No hi va haver cap víctima, però el govern va semblar còmplice perquè no va actuar, sembla que empès per unes declaracions d’Azaña (en el sentit que tots els convents de Madrid no valien la vida d’un republicà, segons record de Maura). Tancant la polèmica sobre la pastoral, el 13 de maig el cardenal Segura abandonava el país...
El debat sobre l’article 26 de la constitució va tensar un ambient ja incòmode per algunes disposicions del govern provisional com la retirada dels crucifixos de les aules, l’obligació del títol de mestre per a ensenyar, o el reconeixement de la llibertat de cultes. Ja l’article 3 havia proclamat que “L’estat espanyol no té religió oficial”, però l’aprovació del 26 va simbolitzar la ruptura quan Azaña va declarar que “Espanya ha deixat de ser catòlica” (referint-se a l’aparell administratiu de l’estat) i –abans de retirar-se de la votació- Gil Robles (Acció Nacional) va respondre que “Hoy, frente a la constitución se coloca la España católica: Vosotros seréis los responsables de la guerra espiritual que se va a desencadenar en España”. El malestar dels catòlics aniria creixent a mida que s’aprovaven les lleis que desenvolupaven el principi de laïcitat que fixava la constitució, com el decret de secularització dels cementiris (1/1932) o la llei de divorci i matrimoni civil... Pel que fa a la dissolució de la Companyia de Jesús, embargava les seves seus per fer escoles, però no expulsava els jesuïtes: podien exercir sense vinculació a un orde que per obediència a un cap d’estat estranger (el quart vot) era percebuda com un perill. Finalment, la LLEI DE CONFESSIONS I CONGREGACIONS RELIGIOSES (1933) extingia el pressupost de culte, nacionalitzava el patrimoni eclesiàstic (tot i que el deixava a la seva disposició) i tancava els centres d’ensenyament catòlics (aquesta darrera mesura no arribaria a confirmar-se perquè l’adveniment de la dreta va suspendre la seva aplicació).
La historiografia ha tractat amb duresa les reformes laïcistes: ja Fernando de Meer (1975) les definia com un excés que significava la “abolición unilateral del concordato”: per ell, les reformes eren un “ajuste de cuentas”. És cert que la intransigència eclesiàstica va anar pujant el to parlant d’una persecució; per això Frances Lannon (1986) va voler demostrar que les relacions entre república i església no eren “les d’un agressor gratuït contra una víctima innocent”, sinó que l’església era un grup de poder de marcada empremta autoritària reticent a qualsevol canvi, aterrat davant de la secularització de la societat que s’anava produint (“la apostasia de las masas”, deia) i amb prou poder econòmic com per a incomodar-se amb la reforma agrària. Poc ha quallat aquesta visió: Vicente Cárcel Ortí titulava “la gran persecución” (2000) i Manuel Álvarez Tardío (2002) negava el clericalisme agressiu, adjudicava el problema religiós a una atàvica fòbia del progressisme espanyol, i definia les reformes republicanes com una espècie de “revolta religiosa” comparable a la luterana (perquè feia del laïcisme una religió alternativa).
.
LA DIFÍCIL REFORMA AGRÀRIA. El 1931 l’economia era fonamentalment rural: gairebé 4 milions de persones
tenien la seva feina al camp, representant el 45% de la població activa (uns
8,5 milions d’habitants), dels quals 2 eren obrers agrícoles sense terres, i la
resta propietaris minifundistes. Depenien de l’agricultura uns 24 milions de
persones (el 50% de la població) indirectament relacionades amb el treball del
camp. La desigual distribució de la propietat contrastava els minifundis al
nord, i els jornalers assalariats al sud. La situació era prou difícil com per
a poder entendre la importància dels decrets dictats per Largo Caballero com a
ministre de Treball del govern provisional: congelació d’arrendaments,
prioritat d’agrupacions d’obrers en l’arrendament de grans finques, reducció de
la jornada laboral a 8 hores (obligant a pagar un sobresou si es treballa “de
sol a sol”). Van ser especialment incòmodes el decret de treball forçós, que
prevenia els lockouts obligant a
continuar treballant les terres si no es volia que fossin expropiades, o el
decret de “termes municipales”, que prohibia els propietaris agrícoles contractar
treballadors d’altres municipis si en el poble havia aturats (neutralitzant
així la possibilitat de trencar vagues i mantenir els sous baixos fent servir
esquirols importats).
La Comissió Tècnica encarregada pel govern provisional va
presentar un avantprojecte a les corts una setmana després de la seva apertura:
preveia l’ocupació temporal (sense data de finalització) d’aquelles propietats
que excedissin les 10 HA en regadiu i les 300 de secà, per famílies de
jornalers sense terres que les explotarien en cooperativa. La reforma es
finançaria amb un impost especial progressiu sobre latifundis, una proposta
massa radical per als propietaris i massa tèbia per a anarquistes i
socialistes. Aleshores, una comissió del ministeri d’agricultura va elaborar un
nou projecte que es va presentar a les corts el mes d’agost: proposava
expropiacions amb indemnització de terres abandonades i d’origen senyorial, mitjançant
un Institut per a la Reforma Agrària encarregat de repartir: també va ser
refusada. La proposta final (3/1932) elaborada per l’equip de Marcel·lí Domingo
volia evitar l’obstrucció de la dreta recollint els interessos dels
propietaris: suprimia l’impost sobre els latifundis i expropiava amb
indemnització les terres mal conreades, les de secà que podien regar-se, les
sistemàticament llogades. Solament deixava sense indemnització els vells
senyorius dels Grandes de España (mig milió d’Ha propietat de 65 aristòcrates).
La discussió de la llei a les corts es desencallaria amb la Sanjurjada:
s’aprovaria el 9/1932 per 318 vots a favor i 19 en contra (amb 120
abstencions). L’ aplicació seria lenta: quan la CEDA l’aturi amb prou feines
s’havien assentat 12.000 nous propietaris dels 75.000 esperats. A l’IRA li calia
més pressupost!
La primera oposició a les reformes va ser la SANJURJADA, el cop militar que va preparar el general Sanjurjo que, tot i que va
fracassar i amb prou feines va permetre resistir a Sevilla unes hores, ens demostra
la mala maror que havia contra les reformes en el sí de l’exèrcit. El general
va ser detingut i empresonat, jutjat i condemnat a mort, tot i que se li va
commutar la pena per la d’exili i va marxar a Portugal, des d’on –símbol de
l’oposició - estaria en contacte amb caps de l’exèrcit i polítics de la dreta.
És cert que la historiadora Carolyn O.Boyd (1990) va demostrar que no es volia
canviar el règim, sinó el govern, però no hem de relativitzar el cop presentant-lo
com un moviment aïllat, desconnectat de la dreta política. Se l’ha disculpat
dient que la República va patir més assalts des de l'esquerra, oblidant que la
Sanjurjada demostra que les conxorxes van començar des del mateix inici del
règim. També cal dir que, encara que en un primer moment el cop va consolidar
la república i va reforçar les esquerres, l’aprovació de la Llei de Defensa de
la República no era un bon símptoma, ja que demostrava que calia recórrer a
mesures d’excepció per protegir-la. La llei considera “agressió a l’estat”
massa coses: la desobediència a les lleis o les forces públiques de seguretat,
l'apologia del règim monàrquic, la possessió il·lícita d'armes, les vagues
salvatges i la coacció laboral, les pujades injustificades de preus, la negligència
professionals dels funcionaris públics... Una mesura d’excepció tan dura
solament demostra la debilitat del sistema.
Una tercera conseqüència de la Sanjurjada va ser el desencallament de les lleis de difícil aprovació parlamentària, com la reforma agrària i l'estatut d'autonomia de Catalunya que s’havia redactat a Núria. La Generalitat provisional havia convocat via ajuntaments una ponència de 36 membres encarregada de redactar-lo (sense radicals ni lligaires). S’havien tancat en un hotel de la Vall de Núria, d’on va sortir un text (6/1931) que es va plebiscitar el mes següent en el miler d’ajuntaments catalans: 8.349 regidors hi van votar favorablement, 4 en contra i 402 s’hi van abstenir. Després fou votat en referèndum popular, amb prop de 600.000 vots a favor i poc de 3.000 en contra, amb un 38% d’abstenció (similar a les eleccions anteriors). A Espanya hi va haver una dura campanya en contra per pressionar les corts escollides el juny de 1931, però –malgrat les crítiques d’Ortega, Lerroux o Maura- Azaña el va defensar dient: “podríamos decir que en este estado hubiese triunfado en España una política de asimilación, de unificación; podría ser que a alguien le parezca que esto hubiera valido más y que ahora todos los españoles hablasen el mismo idioma, con el mismo acento, y tuviesen la misma creencia, los mismos amores, los mismos signos y el mismo modo de sentir la patria; podrá ser que esto a alquien le parezca mejor; a mi me hubiera parecido un empobrecimiento de la riqueza espiritual de España. Pero el caso es que esto, parezca bueno o malo, no ha ocurrido”. Calia, doncs, abordar el sensible tema de la descentralització de l’estat.
Finalment va ser aprovat per 214 vots favorables, 24 en
contra i un centenar d’abstencions. L’avantprojecte de Núria havia estat
retallat i aigualit, però quan Azaña el va portar a Barcelona va ser rebut amb
entusiasme. L’article primer no feia de Catalunya un estat autònom sinó una “regió autònoma dins de l’estat espanyol,
d’acord amb la constitució de la república”. No hi havia sobirania del
poble català, sinó un estat espanyol que reconeixia a Catalunya alguns drets
d’autogovern. L’article segon declarava el català i el castellà llengües
oficials i el dret a escollir un dels dos idiomes en les seves relacions amb
l’administració. Aprovat l’estatut la Generalitat va convocar eleccions per
crear el Parlament de Catalunya el novembre de 1932: ERC va obtenir 61 escons i
la lliga 15 amb una participació del 60%...
No hay comentarios:
Publicar un comentario