La
desamortització havia aportat partidaris i finançament de la guerra carlina; la
constitució sumava consensos moderats i progressistes a la causa. Així que la
lluita contra els carlins faria un gir en iniciar-se la darrera fase
(1837-1839): malgrat l’èxit de l’Expedició Real o la victòria carlina a
Oriamendi (1837), les tropes dirigides pel general Baldomero Espartero van anar
reduint la presència territorial del carlisme. Els moderats esperaven la pau
per dedicar-se a la indústria, i evitar que la guerra oferís cobertura a la
radicalització dels progressistes. Mentrestant, la divisió del carlisme en
faccions i l’esgotament econòmic dels seus contribuents, obria el camí de la
victòria liberal. Va contribuir també el canvi de conjuntura internacional, que
qüestionava els suports externs: la Quadruple Aliança s’esquerdava quan la
França de Lluís Felip i l’Anglaterra victoriana començaven a rivalitzar per les
despulles otomanes a Egipte... així que el liberal Espartero i el carlí Maroto
van signar el Conveni de Vergara (1839): a més de pensions per vídues i orfes,
es pactava la incorporació dels comandaments carlins, amb respecte de graus i
sous, en l’exèrcit isabelí. L’Abraçada que, davant dels seus exèrcits, es van
fer els dos generals simbolitzava l’adveniment de la pau i la marxa de Carles V
a l’exili...
Mentrestant,
Maria Cristina, lliure de l’amenaça carlina, maniobrava políticament per desfer
el camí que s’havia vist obligada a fer per les circumstàncies polítiques. No solament venia nomenant governs
moderats des de 1837, sinó que tenia sobre la taula a punt per signar una “llei
d’ajuntaments” que qüestionava l’elecció per sufragi dels alcaldes per
convertir-los en càrrecs de designació reial. Els progressistes, que tenien el
seu múscul polític en els ajuntaments i la Milícia Nacional, estaven inquiets.
Espartero s’enfrontava amb les darreres bosses de resistència carlina al
Maestrat i el Pirineu, i Maria Cristina venia a Catalunya per entrevistar-s’hi.
El flamant Duc de la Victòria rebia una calorosa i apassionant rebuda popular
en la seva entrada a Barcelona, molt més discreta que les que rebria setmanes
després la regent, i s’hi entrevistava a Molins de Rei. En defensa de la
constitució de 1837 que els moderats provaven de retallar amb la llei
d’ajuntaments, es van produir algunes bullangues en diferents ciutats
espanyoles. Espartero va pressionar la regent perquè no signés la llei:
recordant que el testament de Ferran VII condicionava la Regència en la vídua si
no es tornava a casar, i sabent del seu matrimoni en secret amb Fernando Muñoz,
va negociar amb ella un exili discret: Maria
Cristina marxava a París amb el seu marit, i el popular general Espartero es
quedava amb la regència.
Quins problemes van haver d’enfrontar els seus
governs? Per començar, pronunciaments militars
contra el seu govern, com el del general Diego de León, finançat per Maria
Cristina des de París, que assaltaria el palau reial amb voluntat de segrestar
les nenes. Mentre,–protegides per la vídua d’Espoz y Mina, corrien a
amagar-se-, en les escales d’accés al palau reial s’enfrontaven a trets la
guàrdia reial i les forces dels colpistes. La figura de Diego de León, que
acabaria pres i afusellat, no solament ens permet adonar-nos de l’oposició que
el regent va tenir en el si de l’exèrcit, sinó que ens permet reflexionar ja sobre aquesta ingerència
permanent dels militars en la vida política del país, que no solament
vindria representada per la seva aventura, sinó per la pròpia experiència del
regent, que devia la seva sort política a la fama que li havia ofert la seva
trajectòria militar.
En un estudi
sobre el regnat que va publicar José Luis Comellas, s’adjudicava aquesta
ingerència militar al context cultural que aportava el romanticisme. Aquests
militars, convençuts de la bellesa de les seves idees i la generositat del seu
compromís, es llençaven a conspirar sense preparar-ho massa: igual que “el enamorado està convencido de que su amor
es tan bello, tan puro, tan sublime que la princesa de sus sueños no podrà
menos que caer rendida a sus requerimientos (...) el revolucionario està
convencido està tan convencido de que sus ideales son tan hermosos, tan
prometedores, tan capaces de alcanzar la felicidad del genero humano, que está
absolutamente seguro de que multitudes inmensas seguiran su grito y le alzarán
entusiasmadas en el podio del poder político”.
Recordant
que Galdós, en l’episodi titulat “Juan Martín el Empecinado”, havia dit que
1808 havia estat “escuela de caudillos”, Gabriel Cardona observava que 1808 havia “modificado el aristocrático cuerpo de
oficiales al posibilitar la formación de mandos procedentes de clases medias y
bajas que alcanzaron sus grados en las academias fundadas por el régimen
patriótico, o en las guerrillas. Hombres que, al llegar la paz, esperaban vivir
de su profesión”. Acabada la guerra, el retorn a l’absolutisme alçava
barreres estamentals en una postguerra de crisi econòmica i desmobilització.
Solament una ruptura decidida amb l’Antic Règim podia tornar-los als primers
llocs d’importància. Per això l’exèrcit va ser tan permeable al liberalisme.
Nelson Duran
oferia un tercer motiu: “en aquelles nacions on la societat civil és dèbil,
solament l’exercit posseeix, a més del monopoli de la força física, una cohesió
disciplinada i un esperit de cos que no té rival”. Segons aquesta teoria de
la dèbil societat civil, la burgesia faria dels militars els seus
protectors. És cert, com deia Christiansen, que els "espadones” del segle
XIX mai es van apoderar del govern mitjançant juntes militars, ni van
constituir governs de majoria militar. La seva intromissió en política es a
títol personal, mai corporativa. A diferència del cop d’estat, com a
assalt corporatiu al poder en defensa de que res no canviï, tal i com veurem
fer a l’exèrcit a partir de 1874, el pronunciament té una lògica ideològica que
posa en el centre de l’acció el manifest polític i l’ideari d’un partit, del
que es converteix en la seva primera cara visible. Sigui com sigui, aquest
“pretorianisme” aniria canviant el tarannà de l’exèrcit, fent-lo més
reaccionari i convertint la tradició intervencionista en un problema per al
lliure desenvolupament del liberalisme a Espanya. Per això n’haurem de tornar a
parlar.
El segon problema que hauria d’enfrontar el Trienni
Esparterista va ser l’oposició cada cop més activa del lobby industrial davant
de les seves polítiques econòmiques liberalitzadores, que –en treure els
aranzels que havien servit de paraigües al desenvolupament industrial- van
atraure un allau de productes britànics. Joan Güell, amb la fortuna americana ja invertida
en la nova fàbrica de Valentí Esparó, El Ave Fénix, va publicar un opuscle el
1841 que el converteix en apòstol del proteccionisme. A “Sobre la industria”,
Güell certifica que és impossible competir amb el Regne Unit i reclama
aranzels, afegint que “protegir la indústria nacional és protegir el treball de
milers d’obrers i no a una minoria de capitalistes”. Certament, industrialitzar “a la britànica” no era fàcil: a
la pèrdua de les colònies, que impedia l’acumulació de capitals primigènia, cal
afegir la debilitat de l’agricultura, que no genera excedents ni per tant
augmenta la massa compradora. Sense capitals ni una demanda consumidora dels
seus productes, ni entre els jornalers al camp, ni entre els obrers a la
ciutat, una dèbil burgesia emprenedora difícilment podrà empentar els seus
projectes. Hem de pensar també en la manca de recursos naturals: ni hi ha
matèries primeres (cal importar el cotó, doncs) ni energia (el carbó no és de
bona qualitat, té poc poder calorífic). A la inestabilitat política (un risc
per als inversors) cal responsabilitzar de la lenta expansió de les
comunicacions: sense una xarxa ferroviària digna el transport de mercaderies i
productes és un repte insuperable. La conseqüència d’aquests impediments és la
necessitat de polítiques proteccionistes, i, vist que semblen difícils de
superar –la posició geogràfica d’Espanya, allunyada dels mercats puixants- la
burgesia industrial buscarà el paraigües del poder per a inspirar polítiques
d’ordre que mantinguin baix l’únic cost que poden abaratir: el de la mà d’obra.
Malgrat aquest panorama, però, Joan Güell impulsa el Vapor Vell a Sants, una de
les grans fàbriques de la ciutat, i inspirarà ben aviat, la llavor de la
patronal en l’Institut Industrial de Catalunya (1848).
El tercer problema que va haver d’encarar
l’esparterisme és el malestar social que provocava a Barcelona el procés de
proletarització. La
massa camperola de fills secundogènits que fugia de la duresa agrícola compartia
amb la menestralia precaritzada la vivència deshumanitzadora d’instal·lar-se
ens suburbis propers a les fàbriques, sense equipaments, en condicions
miserables, compartint habitatges amb moltes altres famílies, desarrelat i
submergit en el món caòtic de la massificació urbana, desproveït de les xarxes
de solidaritat col·lectiva de què, almenys, podia comptar en el món rural.
L’experiència laboral (les llargues jornades, el sou minvant, la fèrria disciplina
de càstigs i penalitzacions, el ritme de treball marcat per la màquina, la
desprotecció davant dels accidents) havia provocat ja reaccions airades,
espontànies i violentes, de ludisme, i ara, ja més elaborades a mida que es va
consolidant certa consciència de classe, les primeres societats de socors mutu,
com la Societat de Teixidors (1841), primer avenç cap al sindicalisme en
tot l’estat. Les bullangues que havien trasbalsat el ritme industrial de la
ciutat demostraven ja certa cultura política bàsica, no massa estudiada, però
en la que intuïm valors republicans, tal i com demostra l’himne “La campana”,
musicat per Josep Anselm Clavé (1824) i amb lletra de l’antic alcalde de
Figueres, Abdó Terrades (1812), o que personatges com Ramon Xauradó, Pere Felip
Monlau (1808), Narcís Monturiol (1819), es moguin per ambients alternatius de
la ciutat, de vegades coquetejant amb el socialisme utòpic.
L’oposició a
les polítiques econòmiques liberals del regent anava creixent: com que davant
del Palau de Buenavista hi havia l’ambaixada britànica, per Madrid deien “en
este Palacio habita el regente, però el que nos rige habita el de enfrente”. El
malestar s’estenia a Barcelona a mida que tancaven les empreses menys
competitives i l’atur creixia. Una nova bullanga esclatava quan, a les pàgines
de “El republicano”, Abdó Terrades
deia que “Cuando el pueblo quiera
conquistar sus derechos, debe empuñar las armas en masa”. El regent va arribar
a la ciutat i va encarregar el bombardeig de la ciutat: un miler de projectils
van tocar 466 cases. La Junta formada pels obrers/republicans es va rendir i va
començar una dura repressió que, a més d’afusellats i una multa a la ciutat, va
dissoldre l’associació de teixidors. La terrible actuació a Barcelona va
enfonsar el prestigi del regent, mal rebut de camí a Madrid; la burgesia industrial
–prenent Barcelona com a pretext d’agres debats parlamentaris impulsats pels
moderats- va sumar els militars progressistes a les conxorxes que maniobraven
contra el regent dins de l’exèrcit. El jove brigadier Joan Prim s’alçava contra
el regent i Barcelona tornava a sortir al carrer en una revolta, la Jamància,
que demostra la precarietat que vivien els obrers a la ciutat. Aquest cop, però,
ben organitzats, van formar una Junta Popular Directiva que s’empoderava de la
ciutat. Malgrat la mediació d’alguns notables –Xifré, Güell, Ferdinand de
Lesseps- el govern va demanar la rendició incondicional de la ciutat, i veient
la seva resistència, Prim decidí un nou bombardeig (“o caixa o faixa”). En
aquell moment Espartero ja havia abandonat la regència: va marxar a l’exili a
Londres, on,–elogiat per la seva defensa del lliure comerç- rebria homenatges
populars i recepcions de la reina Victòria, Robert Peel o Wellington.
No hay comentarios:
Publicar un comentario