SPACAT11 – BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)

Paral·lelament a la Vicalvarada del general O’Donnell s’estaven produint moviments populars en diverses ciutats, una “revolució de 1854” que podia haver-se endut la monarquia per davant. El règim isabelí es va salvar perquè els progressistes, espantats davant la possibilitat que el caos beneficiés els carlins, van incloure algunes reivindicacions progressistes en el Manifest de Manzanares. Encara esperaven poder parlamentaritzar la monarquia, i encara veien les repúbliques com a possibles tiranies. Així que es van derivar les ires populars cap a Maria Cristina, que es va endur les seves culpes a l’exili. Cal dir també que Isabel II havia aconseguit maniobrar amb enginy i rapidesa cridant Espartero. El nou règim progressista, però, impulsaria polítiques que no li farien gens de gràcia. És el cas de la Llei (Pascual) Madoz (1855), que continuava la tasca de la desamortització expropiant-li als ajuntaments les terres comunals que feia servir la gent més pobre, i que es dotava d’alguns ingressos gràcies al seu lloguer.

L’altra realització important del bienni progressista va ser la llei de ferrocarrils de 1855. Facilitava el finançament estatal als inversors que –com Miquel Badia el 1848- desenvolupessin la xarxa viària. El grau de compromís d’aquesta garantia venia condicionada pel traçat, ja que prioritzava els trajectes radials. Per això el resultat va ser una xarxa radial concebuda com a instrument de centralització: havia de servir per connectar la cort amb els territoris i aprovisionar-la de les mercaderies que una ciutat no productiva precisa. Una altra de les particularitats de la planificació ferroviària va ser l’amplada de via superior a l’europea que es va planificar. No tenim clar per què les vies estaven separades per 1,67 metres mentre la resta del continent les separava per 1,44 metres. La teoria d’evitar les invasions sembla absurda, perquè en aquest cas fora millor fer-la més petita, i les relacions amb Napoleó III eren bones. La documentació de l’època suggereix una explicació tècnica: els trens havien de superar forts desnivells perquè l’orografia peninsular està trencada per grans alçades, per tant caldrien locomotores més grans per tirar de carboneres més grosses i pesants. També s’ha parlat de l’amplada de vies com a un instrument per encarir els productes d’importació, sobre els que caldria repercutir el cost de canviar-los de tren a la frontera, on –a més- seria més fàcil cobrar els aranzels. Però amplada de via i xarxa radial no son les úniques crítiques que es fan de la llei de 1855: Jordi Nadal iniciava el debat (“El fracàs de la revolució industrial a Espanya”, 1975) afegint que la protecció estatal va atraure inversions al ferrocarril que d’altra manera haurien estat invertits en la indústria. Cal dir, però, que la demanda siderúrgica ferroviària va permetre aquell mateix 1855 fundar “La Maquinista Terrestre i Marítima”: fins al 1935 s’hi fabricaran 570 màquines de vapor, de les que 435 es van quedar a Catalunya, i més de 400 ponts per tota Espanya. És més: durant l’auge de l’arquitectura del ferro a finals de segle, molts mercats i estacions de tren del país es construiran en el gran recinte industrial a Sant Andreu.

BARCELONA ERA COM CALCUTA. Per descriure amb rapidesa la duresa de la vida de la població proletaritzada podem fer servir fonts qualitatives com la de l’impressor Ramon Simó i Badia: “aquells que, després d’haver-se gastat tot el dia en distraccions i la nit en teatres i balls, descansen en un matalàs de plomes, ben tou, en habitacions luxoses i ben temperades fins a les deu del matí, no poden entendre el sofriment físic i moral del proletari que viu en unes golfes  humides i que, a les cinc de la matinada, abandona una miserable màrfega que comparteix amb la seva esposa, i a voltes amb els seus fills, i agafa, per vestir-se la roba que és l’únic abrigall del llit (…) surt de la seva miserable porcellera amb el fred al cos i el gel a l’ànima; arriba al taller, agafa les eines o s’asseu davant el teler o en el banc del seu ofici a dos quarts de sis del matí, mes d’hora moltes vegades i , fins a les vuit del vespre, no se’n separa més que mitja hora o un quart d’hora per esmorzar”. També podem fer servir fonts quantitatives, com la “Monografia estadística de la classe obrera” (1856), una anàlisi precisa i sistemàtica de les condicions de vida dels 54.000 obrers de la ciutat, publicada per un jove enginyer amb voluntat científica i seny positivista. Ildefons Cerdà, que també havia topografiat el pla de Barcelona, estava molt ben relacionat amb els sectors republicans i demòcrates de la ciutat. Coneixia el socialisme utòpic, els metges higienistes i el debat sobre la “ciutat jardí”, estava imbuït del nou esperit tècnic que anunciava ja el positivisme. En el seu recompte, el sou anual d’un peó podia arribar a uns 2.300 rals, però les seves despeses mínimes –sense comptar mobles, sanitat i educació- arribarien als 2.301 rals. La cosa es disparava si aquest home estava casat, perquè les despeses pujaven fins els 3.071 rals,  i fins els 4.714 si tenia dos fills. La vida li seria impossible també a un obrer qualificat: un teixidor de teler mecànic guanyava 4.160 rals, amb els que tampoc no podria mantenir una família.

La dificultat de viure a la ciutat industrial venia condicionada també per les epidèmies de còlera que van sacsejar Barcelona a meitat de segle: cal pensar que en el mateix recinte emmurallat on vivien el 1714 unes 50.000 persones s’hi concentraven el 1850 –amb l’arribada de població provinent de l’èxode rural- gairebé 300.000, facilitant els contagis i dificultant el consum d’aigües netes (que en aquelles velles ciutats sense clavegueram no estaven separades de les brutes). Plaça ocupada des de 1714, havia quedat empresonada per les seves muralles medievals, tal i com havia denunciat (1841) el metge higienista Pere Felip Monlau en el premiat opuscle “Abajo las murallas”. Per si fos poc, la progressiva instal·lació de les primeres màquines automàtiques, les selfactines, va anar escalfant el conflicte latent i aquella Societat de Teixidors que venia actuant en la clandestinitat.

COM VAN TRACTAR ELS PROGRESSISTES EL TEMA OBRER? La vaga de 1854 havia coincidit amb la Vicalvarada i havia estat instrumentalitzada pels progressistes, que –un cop assaltat el govern- se sentien incòmodes amb les protestes. La premsa progressista definia el retorn al treball com a patriòtic, i Laureà Figuerola els acusava de carlins perquè alguns aturats s’hi allistaven per guanyar alguns diners. En un primer moment el nou govern va provar d’afavorir els obrers: el capità general Ramon de la Rocha anul·lava els “drets de portes” que encarien molts productes, i introduïa la Milícia Nacional. El fugaç governador civil, Pascual Madoz, fent de mitjancer entre obrers i empresaris, va ampliar el temps d’esmorzar a mitja hora (reduint la jornada setmanal de 75 hores a 72), i –ja incorporat al govern a Madrid com a ministre d’Hisenda- va autoritzar l’enderrocament de les muralles. La Junta d’Enderrocament que presidia un jove arquitecte, Antoni Rovira i Trias, repartia feina, però no refredava el conflicte de les selfactines. Per això el nou capità general, Domingo Dulce, -amic d’Espartero, vencedor de Cabrera i futur governador de Cuba amb simpaties abolicionistes-, va prohibir la instal·lació de noves selfactines. El problema és que el govern necessitava aposentar-se i, cansat d’aquestes “inacabables cuestiones” (Madoz dixit), -que li impedien l’estabilitat que necessitava per impulsar el seu programa de govern (desamortització, ferrocarrils, telègraf...)-, va tornar a la mà dura nomenant capità general Juan Zapatero com a capità general (abril 1855).  El “general quatre tiros” va ignorar les concessions anteriors i va desfermar una forta repressió, que va culminar amb l’execució del líder filador Josep Barceló (6/1855). Per això, els obrers van iniciar UNA NOVA VAGA EL JULIOL DE DE 1855 que ben aviat va contagiar-se a tot el sector cotoner català. Va ser assassinat el gerent dels Güell al Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, que també era president de l’Institut Industrial. Alhora els obrers van enviar una comissió a Madrid per a entrevistar-se amb Espartero, demanant el dret d’associació i la limitació del treball infantil. Laureà Figuerola els acusava de carlins perquè alguns aturats s’hi allistaven per guanyar alguns diners, i ells responien que “la mà oculta que ens mou no és la del carlisme, sinó la de la fam”. Espartero rebia fredament la Comissió: a canvi del retorn al treball, va enviar un estret col·laborador, el coronel Sarabia, amb promeses de millores laborals. Llegides en una multitudinària assemblea de treballadors reunida a la plaça del Pedró, es va decidir tornar a la normalitat.

El setembre es va publicar una «Exposición presentada por la clase obrera a las Cortes Constituyentes» per a la que es van recollir 33.000 signatures, en el primer gran moviment obrer d’abast nacional, que es van presentar a una comissió parlamentària presidida per Pascual Madoz perquè el govern va denegar el permís perquè la campanya acabés amb un gran acte a Madrid. Les corts van arribar a discutir un projecte de llei presentat pel ministre de Foment, Manuel Alonso Martínez, d’acord amb les promeses d’Espartero. Però la caiguda del govern progressista va deixar el projecte de llei en res (1856).

Josep Benet y Casimir Martí (Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista, 1976) ja van valorar la lluita contra les selfactines com “el darrer acte de la lluita violenta dels obrers catalans contra les màquines; el final d’una etapa ascendent del moviment obrer”, un punt d’inflexió en la història del moviment obrer;

Perquè es passa de les destruccions de màquines empeses amb visceralitat i ràbia, a altres més estratègiques. Ja Hobsbawn (“Trabajadores. Estudios de la historia de la clase obrera”, 1979) va distingir en el si del ludisme un sector menys radical que espatllava o destruïa les màquines amb l’objectiu de forçar la negociació de les condicions laborals. Els incendis volien espantar els empresaris per fer-los negociar, i alhora frustrar els esquirols. En resum, buscaven l’efectivitat de la vaga. Una tercera avantatge, segons Hobsbawn, és que les accions contra les màquines donaven cohesió interna al grup perquè li demostra la seva força.

De la lluita aïllada a la lluita massiva. Quan els operaris tèxtils catalans van concloure que el progrés tècnic no es podia aturar van deixar pas a l’associacionisme. Fins aleshores no havien reclamat aquest dret perquè entenien els seus conflictes amb els empresaris dins de l’àmbit privat: persistia la mentalitat de la casa pairal, autosuficient, que completava l’economia agrària amb un teler. La massificació obrera i el desarrelament van convertir l’obrer en un individu despersonalitzat, diluït en una massa d’iguals amuntegats en grans fàbriques, controlats per capatassos, sense afecte ni relació personal amb l’empresari. En aquest context, la Societat de Teixidors de 1841 presumia ara de 80.000 afiliats, funcionament democràtic, càrrecs electes, auditories de despeses i ajudes sistemàtiques als aturats.

De la lluita per les condicions de treball, a la lluita per lleis protectores. Compresa la necessitat de superar el mutualisme i les accions espontànies/locals de resistència, la repressió els fa empènyer unitàriament mobilitzacions per aconseguir una legislació protectora per part de l’estat. Quan els obrers s’adonaren que els conflictes inherents a la feina havien de tractar-se de manera global, políticament, els empresaris es van espantar, perquè veien en perill el poder de dirigir lliurement els seus negocis.