Vam acabar la
darrera sessió inaugurant el conflicte bèl·lic entre els partidaris del príncep
Carles (V), als que anomenarem carlins, i els partidaris de la petita Isabel,
els isabelins. El dilema successori camuflava la lluita entre els partidaris
del trilema “Altar, pàtria i tron”, i els del liberalisme, amb el seu programa
de laïcisme i desamortització: mentre els primers recollien suports socials
entre la pagesia empobrida i la noblesa marginada dels nous cercles de poder,
nostàlgics d’una societat rural, patriarcal, religiosa, gairebé feudal; mentre
–contra ells- s’anaven situant la burgesia urbana i la menestralia més o menys
proletaritzada, representants d’una modernitat urbana, laica, industrial,
comercial, liberal... La guerra va tenir també una discreta faceta
internacional: mentre les velles potències de la Santa Aliança finançaven els
carlins, els isabelins signaven amb els liberals portuguesos, amenaçats pel
miquelisme, i els francesos de Lluís Felip, una Quàdruple Aliança amb el Regne
Unit, que va comprometre la Legió Auxiliar Britànica en el conflicte. Derrotada
pels carlins als afores de Sant Sebastià (Oriamendi, 1835), origen del
cementiri britànic al Mont Urgull, no és l’únic testimoni estranger: el pro-carlí
Charles Lewis Gruneisen es considera el primer corresponsal de guerra de la
història, i el belga Charles Frederick Henningsen va escriure la primera
biografia del general Tomàs Zumalacàrregui.
La conversió
per la propaganda liberal de la petita Isabel en la personificació de la
llibertat, que també innocent i fràgil, estava provant de créixer a Espanya, va
trigar en arribar. En un primer moment, la Regent Maria Cristina havia enviat
un missatge a la nació que, inspirat per l’entorn d’absolutistes tebis que
havia acompanyat els darrers anys la trajectòria de Ferran VII, assegurava que
mantindria “religiosament la forma i les lleis fonamentals de la Monarquia
sense admetre innovacions perilloses” perquè “la millor forma de govern del
país és aquella a la que està acostumat”. El primer gabinet, presidit per Zea
Bermúdez, però, no aguantaria massa: els alçaments carlins pel nord d’Espanya,
i les advertències del capità general de Catalunya, el mataroní Manuel Llauder,
que –després de protegir la marxa del Comte d’Espanya i impulsar una àmplia
amnistia- li adreçà un missatge de Nadal dient que “el primer enemic del tron
de la petita Isabel és Zea Bermúdez”, referint-se a la seva intransigència, van
decidir la Regent a nomenar president del govern un liberal moderat: Francisco
Martínez de La Rosa era un veterà polític conservador del Trienni que, –en
l’esperança d’ampliar les bases socials que donaven suport a la Regència- va
publicar el primer text de la història del constitucionalisme, l’Estatut Reial
(1834). És un simulacre de constitució, més aviat una Carta Atorgada, perquè no
conté cap dogmàtica ni declaració de drets, ni fa cap referència a la sobirania
nacional o la separació de poders. Preveu, això sí, unes corts consultives amb
dues càmeres: la “
cámara de próceres”
(vitalicis, hereditaris, de nomenament reial), i una “càmera de procuradors”
que seria escollida per sufragi censatari (per al que els nivells de renta
exigits eren tan alts, que calculem que hi participaria un 0,15% de la
població).
Del govern de Martínez de la Rosa vam citar a classe també la
divisió provincial impulsada pel ministre Javier de Burgos, i l’abolició
definitiva de la inquisició; però la figura de Martínez de la Rosa ens
permetria parlar també de l’esclat del Romanticisme: el seu drama “
La conjuración de Venecia” (1834) se’n
considera el primer, i dos anys més tard, va estrenar “
Aben Humeya”, on, darrera un tirànic Felip II, s’insinua una
crítica a l’absolutisme de Ferran VII. Larra ja feia acabar “Macías” amb un
suïcidi el 1837, el mateix any en què Ángel de Saavedra, el Duc de Rivas,
estrena “
Don Álvaro o la fuerza del sino”.
El triomf de la moda romàntica quedarà potser consolidat quan Prosper Merimée
estreni “
Carmen” el 1845... aquest
gust pels amors truculents i les històries de misteri expliquen els rumors que
corren sobre la l’enamorament de la jove reina vídua del jove soldat Fernando
Muñoz: ¡el testament del rei que li encarrega la regència la desposseeix del
títol si es tornés a casar, així que ells ho fan en secret! La premsa recull
també la “traïció” que, per als absolutistes, significa l’Estatut Reial, i el
cas d’una monja del convent del Cavaller de la Gràcia de Madrid: a Sor María
Rafaela de los Dolores Patrocinio li apareixen unes llagues a les mans i els peus
quan la regent “s’apartava de Déu”. Acusacions molt carlines que li van valer
una denúncia, instruïda per un jove advocat liberal, Salustià d’Olózaga, que
anys enrere havia provat de seduir-la abans de prendre els hàbits. El judici va
concloure que les llagues eren una “patraña”, i corria el rumor de que la
denúncia havia estat la venjança del menystingut!
Mentrestant, la
mort del general carlí Tomàs Zumalacárregui a les portes de Bilbao posava fi a
la primera fase de la guerra carlina (1833-1835): en certa manera simbolitza
que el món urbà se’ls resistia, tot i que la por a les ciutats quan els carlins
estaven a la prop va provocar molts motins. A Madrid es va produir una matança
de frares (1834) quan va córrer el rumor que l’epidèmia de còlera que patia la
ciutat provenia de l’enverinament de les aigües pels capellans. A Barcelona, un
seguit de “bullangues” responien compulsivament a les notícies de les terribles
matances comeses pels carlins: una de les bullangues de 1835 acabaria amb
l’estàtua de Ferran VII escapçada pel terra i el cos defenestrat del general
Bassa, que havia estat enviat per aturar el motí. La revolta es va llençar
després contra el Vapor Bonaplata, la primera fàbrica de la ciutat, aixecada
per l’indiano Josep Bonaplata, que donava nom al carrer Tallers, i la van
cremar, en el que es considera encara avui la primera mostra de ludisme a
Espanya. Aquestes protestes obreres típiques de la primera industrialització, d’ampli
abast a la Gran Bretanya que lluitava contra Napoleó, reben el seu nom dels
anònims signats per un presumpte heroi, Ned Ludd, qui amenaçava amb
desballestar les màquines si no es millorava la situació dels obrers. No sabem
si aquell personatge va existir, però els anònims demostren la capacitat de
creació cultural dels artesans i menestrals precaritzats per la maquinització
dels tallers. Deia
Miquel Izard que el ludisme es una “primera forma de
resistència contra la alienació industrial” (1975): encara que respostes
irracionals i espontànies, constitueixen la prehistòria del moviment obrer
contra la deshumanització del treball que implicava la creixent
industrialització. Els aldarulls de Barcelona, van tenir, segons
Ana M. García
Rovira, conseqüències decisives (1989): primer perquè “la pressió popular va
empènyer els polítics liberals a trencar sense equívocs amb el vell ordre”; segon,
perquè neix la por burgesa, que aparta el liberalisme moderat de tota acció
revolucionària i la fa demanar solucions violentes.
Aquestes
reaccions espontànies d’odi popular, sovint enmig de crits a favor de la Pepa,
van obligar la Regent a buscar un nou president del Consell de Ministres: el
1835 cridava Juan Álvarez Méndez, àlies Mendizábal, qui proposaria el 1836 el
famós Decret de Desamortització que porta el seu nom. La llei imposava unilateralment
l’expropiació per part de l’estat de béns de propietat col·lectiva administrats
per comunitats religioses, per a la seva posterior subhasta i conversió en
propietat privada en plena llibertat d’ús i disposició. Els objectius, però,
anaven més enllà de privar l’església (que donava suport als carlins en la
guerra) de força econòmica: també es volia finançar la guerra i augmentar els
partidaris de la causa liberal creant un pròspera capa de propietaris que
oferís estabilitat al règim.
Quin
balanç en podem fer?
·
L’impacte
va ser important, perquè 1/3 de les terres de conreu del país van canviar de
mans, però els compradors no van ser molts: un conjunt de 10.000 famílies era
la propietària de la meitat de les terres, consolidant així una tendència al latifundisme
(sobre tot al sud del riu Tajo)
·
El
perfil del comprador no respon al de l’inversor disposat a maximitzar els
beneficis, sinó més aviat al del propietari absentista, que no se’n cuida
massa, però espera viure de renda
·
Aquesta
escassa inversió, malgrat que hi va haver augment de la producció i de la
quantitat de terres conreades, va condicionar l’escassa competitivitat de
l’agricultura espanyola...
·
I tot
això va instaurar un conflicte latent al món rural, perquè els antics camperols
es veien obligats a l’èxode, camí de la ciutat industrial, o a convertir-se en
jornalers a canvi de sous molt magres.
Les pressions
de l’església van permetre a la reina destituir Mendizábal, però les reaccions
a la destitució van generar bullangues un altre cop: a Barcelona van començar
amb les Matances de la Ciutadella (1836) i solament el general Espoz y Mina
cridant “llibertat i ordre” va aconseguir aturar la revolta. El capità general
que el va substituir, Ramon (baró de) Meer va restar al càrrec de gener de 1837
a 7/1839, i va impulsar una forta repressió: un jove metge anomenat Pere Felip
Monlau va ser deportat a Canàries, i el periodista republicà Ramon Xauradó a
L’Havana.
Vicens Vives dirà que Meer va ser “el primer dictador militar local
que consolida l’ordre burgés”. Amb l’execució de Ramón Xauradó s’acaben les
bullangues, però també la pressió de la monarquia a continuar amb
l’absolutisme.
El motí per
recuperar Mendizábal al govern va tenir un altre escenari: al mateix palau de La Granja, on els sergents
pronunciats per l’aprovació de la Pepa, van arrencar-li un compromís a la
regent, no sabem si amb violència perquè tenim fonts contradictòries, que va
permetre el retorn dels progressistes al poder en la persona de José Maria
Calatrava, qui va comptar de nou amb Juan Álvarez Méndez com a ministre
d’Hisenda (per a continuar amb la desamortització). No va ser l’única
conseqüència del motí dels sergents: el restabliment de la Pepa mentre es
redactava una nova constitució posava també en vigor els decrets que significaven
l’abolició definitiva de l’Antic Règim. I, com que Maria Cristina els va
atribuir la coacció / humiliació de La Granja, s’instal·lava en la corona una
duradora i creixent aversió pels progressistes que marcarà la història del
regnat.
La Constitució de 1837 va ser una altra de les
creacions del govern progressista. És un text breu: son 77 articles, directes i molt pràctics, tan
desproveïts de retòrica que 60 d’ells van arribar vigents textualment fins a la
constitució de 1931. És una constitució flexible, de fàcil reforma, que
reconeix la sobirania nacional i inclou un títol de drets dels ciutadans.
Proclama la separació de poders, i que el parlament tindrà dues cambres: el
Senat i el Congrés dels diputats s’escolliran per sufragi censatari, però més
obert que el que fixava l’Estatut Reial: d’acord amb els nivells de renda que
es consideraven suficients per a formar part del cos d’electors, podrien
participar en les eleccions 418.000 persones, que representen un 2,65% del 15
milions d’habitants que tenia el país. No proclama cap religió oficial, però es
compromet a mantenir el culte catòlic, i estableix la Milícia Nacional en els
municipis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario