SPACAT7 - UNA DÈCADA DE SANG I FETGE (1823-1833)

Ferran VII saluda el seu alliberador, el duc d'Angulema

La “Internacional nobiliària” que havia presidit el Congrés de Viena s’havia dotat d’un mecanisme de seguretat per a evitar que es repetís el que havia passat a França: la Santa Aliança era un compromís d’ajuda mútua que obligava els signants a prestar-se socors militar en cas que les velles dinasties restaurades trontollessin. Aquest dret d’ingerència en les trajectòries internes dels estats s’aniria regulant a través d’un seguit de congressos internacionals reunits periòdicament per tractar les amenaces més immediates, que acordarien intervencions armades allà on calgués apuntalar els règims reaccionaris nascuts de la Restauració. Quan Ferran VII els demanà ajuda, les potències absolutistes, reunides en el Congrés de Verona (1822) van decidir encarregar a França la intervenció a Espanya. Per això, Lluís XVIII va enviar un exèrcit, els “cent mil fills de Sant Lluís” (1823): igual que Lluís IX morí empestat a Terra Santa, aquests nous croats emprenien una lluita sagrada contra els “nous infidels” liberals. Les tropes, capitanejades pel duc d’Angulema, el nebot del rei francès, van alliberar Ferran VII del presumpte segrest en el que el tenia el govern liberal nascut del pronunciament de Riego. L’expedició va travessar la península sense massa obstacles: costa dir que el sentiment nacional havia estat el motor dels motins de 1808 perquè el 1823, quan els francesos no portaven com aleshores les noves idees, sinó les antigues, ningú no va moure un dit. Els exèrcits liberals comandats per Riego o Espoz y Mina no se’n van sortir, i la família reial, traslladada a Cadis contra la seva voluntat, va ser alliberada. S’acabava el Trienni Liberal i es reposava l’absolutisme.

LA DÈCADA OMINOSA (1823-1833). Aquesta tercera fase del regnat de Ferran VII començava amb una repressió de gran abast que glaça la sang: Benito Pérez Galdós novel·laria “el terror de 1824” a finals de segle en els seus “Episodis”, i el mateix duc d’Angulema –escandalitzat- va intentar aturar les represàlies en l’Ordenament d’Andújar (1823). El sinistre tractament que va rebre Riego en la seva execució podria estar causat pel paper simbòlic que havia assumit des de la restauració de la Pepa el 1820, però la veritat és que la repressió no va tenir clemència, i va arribar a episodis encara més esperpèntics. El cas del mestre valencià Caietà Ripoll, acusat de proselitisme ateu i jutjat per les noves Juntes de Fe (el  nou nom per a la inquisició restablerta) ha estat novel·lat fa pocs anys per Andreu Bosch; el cas de Goya, que demana llicència per marxar al rei, i s’instal·la a Bordeus fins a la seva mort el 1826, son exemples d’una violència política sistemàtica que solament va tenir aturador en la presència de les tropes d’ocupació franceses que van romandre a ciutats com Barcelona fins el 1827.

El primer problema de la Dècada, però, no seria l’oposició dels liberals, sinó la pèrdua de les colònies americanes, sentenciada després de la derrota espanyola a Ayacucho (1824), al Perú, davant dels exèrcits de Sucre. L’esforç –una dotzena d’expedicions que s’acostarien al total de 50.000 homes- havia estat superior a les capacitats, i la dependència de l’economia espanyola de l’explotació de les colònies (pròpia de l’Antic Règim) deixava així la Hisenda Reial en fallida. Bonaventura Carles Aribau, aleshores un destacat treballador de la Junta de Comerç de Barcelona que convertirà anys després el poema que, -en homenatge del banquer Gaspar Remisa-, va escriure en català, l’Oda a la Pàtria, en el bateig de la Renaixença (1833), testimoniaria que “las fuentes de la riqueza de Barcelona se están secando”. 

Carles Ardit publicaria el "Tratado
Teórico-Práctico de la fabricación
de pintados e indianas" el 1819

I és que Barcelona, on havíem vist prosperar els tallers d’indianes a l’ombra del tractat de lliure comerç (1778), havia aturat el seu creixement per culpa de guerres i crisis polítiques. Gràcies a l’espionatge industrial que la Junta de Comerç havia encarregat a Carles Ardit havia provat una primera  màquina de vapor a la Llotja el 1802, i havia iniciat la mecanització dels tallers d’indianes. També s’estava dotant d’espais de sociabilitat burgesa que demostraven el relleu que aquesta classe social estava fent de la ciutat aristocràtica, la de la Rambla dels palaus: la repatriació de capitals que la pèrdua de les colònies comportava quan retornaven, carregats de fortunes, els “indianos”, va contribuir a posar en marxa les noves fàbriques. A classe vam parlar de dos d’ells: d’en Josep Xifré (1831), que es feia construir la casa que encara coneixem pels seus Porxos i representa en les mènsules els conqueridors d’Amèrica dels que se sentia descendent, i un emprenedor molt espavilat, que, havent marxat de Torredembarra (1818) conscient que la tradició testamentària de l’hereu no li augurava un futur massa pròsper, tornava ara d’Amèrica carregat de diners. Encara que a finals de segle, Amadeu Vives glossaria aquests emprenedors dotant-los de nostàlgia per la terra, molts d’ells són personatges sinistres, que van fer fortuna comerciant a les colònies amb l’esclavatge o el contraban...

La influència de Portugal i la revolta dels agraviats... Havíem vist la família reial portuguesa marxar precipitadament de Lisboa fugint de la invasió francesa de 1808 cap al Brasil. Allà moriria, alienada, la reina Maria i el seu fill Joan VI, -que s’havia ocupat de la regència quan ella estava indisposada- assumiria la corona amb la seva dona, la infanta Carlota Joaquima, germana de Ferran VII. E

l 1820 un pronunciament militar a Oporto seguia l’estela de Riego i, contra el govern militar britànic que controlava el regne en absència dels reis, aprovava una constitució (1822) i exigia el retorn dels Bragança. El matrimoni tenia dos fills: el petit, Miquel, estava molt influït per la mare i va tornar a Portugal, i el gran, Pere, es quedaria al Brasil i aconseguiria, com a emperador, la seva independència (1822). Però mort Joan VI sense atorgar testament (1826), veient la dificultat de mantenir els dos regnes, va renunciar els seus dret en favor de la seva filla, la petita Maria de la Glòria, pactant amb Miquel, el germà petit, que podria casar amb la seva neboda si acceptava una constitució.

La implantació del liberalisme en el país veí va angoixar molt la cort espanyola. Ferran VII temia que Portugal atorgués suport els liberals espanyols, i l’abril de 1826 recordava en un decret que “sean la que quieran las circunstancias de otros países, nosotros nos gobernamos por las nuestras”. Espanya sí s’havia convertit en santuari dels absolutistes portuguesos que fugien del règim liberal, i el pressionaven per tal que intervingués.

La tebiesa del rei respecte a Portugal i les colònies que s’estaven independitzant, així com el final de l’ocupació francesa, va provocar una revolta reaccionària a l’interior de Catalunya, que coneixem com la revolta dels agraviats (1827). La geografia d’aquest conflicte s’allunya de la costa urbanitzada i pròspera tant com de la muntanya pirinenca més pobra, i afectaria sobre tot els nuclis propers a Manresa, Vic, Vilafranca i Cervera. El rei en persona va decidir venir a Catalunya per contestar la propaganda reaccionària demostrant que no era presoner de ningú, i encarregaria la repressió del moviment al reaccionari Charles d’Espagnac, hereu d’una família fugida de la revolució el segle passat i castellanitzat com a Comte d’Espanya.

·         Per conciliar-se amb les faccions cortesanes més reaccionàries, el partit dels “apostòlics”, Ferran VII va ajudar el miquelisme portuguès, que, amb el vistiplau del govern britànic del general Wellington (1828) aconseguiria controlar el país. En aquesta línia, nomenava capità general de Catalunya el comte d’Espanya, qui, a més de la derrota i execució dels líders de la revolta, emprenia una duríssima repressió dels liberals que duraria fins a la mort del rei.

·         Alhora, però, el rei era rebut a Barcelona per eminents burgesos que, -agraïts per l’ordre social que imposava, la defensa davant del reaccionaris de l’interior, i els aranzels amb que protegia els seus productes davant la competència estrangera- desenganxaven els cavalls del carro reial i tiraven d’ell durant la multitudinària entrada de la ciutat. Encara que en el seu darrer llibre, l’historiador Emilio La Parra afirma que “també era una manera de reivindicar el protagonisme popular en la passada guerra i trencar la històrica distància entre els súbdits i el rei” costa no veure en aquesta anècdota un acte de submissió i reconeixement de la sobirania absoluta. Les visites del rei a la Llotja i les fàbriques potser li farien veure la necessitat d’impulsar les noves activitats econòmiques d’aquests burgesos i per això s’inicià una activa política proteccionista: una Ley de Baldíos (1828) per subhastar terres abandonades, un Cos de carabiners (1829) per perseguir el contraban, un codi de comerç (1829) per a regular l’activitat econòmica, una llei de borsa (1831) per a facilitar el finançament de les empreses, la fundació del Banc de Sant Ferran (1831), un ministeri de Foment (1832) per a desenvolupar les obres públiques i assegurar el manteniment dels camins... i nous aranzels als productes de cotó (1832).

Entrada de Ferran VII i Maria Josepa Amàlia a Barcelona (1827). Museu dels soldadets de Polom, L'Íber, València

Mentre  els americanos posaven Barcelona a tota màquina, sota el paraigües del tirà, el context europeu s’accelerava: el 1830 queia el govern Wellington, una revolució expulsa Carles X del tron de França i inaugura la Monarquia de Juliol, i Pere I abdica del Brasil (en Pere II) per a venir a defensar els drets de la petita Maria da Gloria. A mida que el nou rei francès, Lluís Felip d’Orléans, ampliava la Carta de 1814, i –des de les Açores- els liberals portuguesos s’imposava sobre el Miquelisme (aconseguint així Maria da Gloria recuperar la corona poc després de la mort del seu pare, i anul·lar el matrimoni amb el seu tiet), el pànic s’instal·larà a la cort espanyola. Els exiliats a Londres, veient el temps històric bufant de cara, organitzaran un desembarcament a les costes de Màlaga que serà frustrat i acabarà en tragèdia: l’afusellament del general Torrijos, i, tirant del fil de la conxorxa, la detenció de Mariana Pineda a Granada ens permeten valorar l’abast de la sanguinolenta repressió. Encara que el drama de Lorca faci del drama d’aquesta jove, executada el 1831 a garrote, una història d’amor i incomprensió, la historiadora Antonina Rodrigo ha demostrat que Mariana Pineda era una activista liberal compromesa...

EL PROBLEMA SUCCESSORI. El problema més important de la Dècada era l’angoixa successòria del rei, que no havia aconseguit descendència de cap dels seus tres primers matrimonis. En morir Maria Amàlia de Saxònia el 1829, el rei va córrer a casar-se amb una neboda llunyana provinent de la cort de Nàpols: es deia Maria Cristina de Borbó, i ja l’any de la seva arribada va donar-li una filla, que va ser batejada com a Isabel. Ferran VII va consagrar-se aleshores a assegurar que el tron li aniria a parar a ella: no havia de ser fàcil, perquè la tradició jurídica que els Borbons havien importat de França, la Llei Sàlica, ho impedia.

La recopilació jurídica que coneixem com “les Partides” que havia fet recopilar Alfons X el Savi al segle XIII oferia el mateix dret successori a homes i dones, però Felip V (Auto Acordat de 1713) havia imposat l’exclusió femenina. Durant les corts que havien jurat el fill de Carles IV el 1789 s’havia fet aprovar una Pragmàtica Sanció que no s’havia publicat per les pressions de la facció napolitana i per consideració a la família reial francesa, que estava vivint el drama de la revolució. Amb el pas del temps, el final de les urgències per la successió, que quedava garantida per la supervivència dels dos fills, va fer Carles IV guardar el document al calaix, i ara Ferran el recuperava publicant-lo el 1830. La voluntat del rei d’imposar el seu criteri sobre les lleis fonamentals de la monarquia va encoratjar la crítica dels apostòlics, que van reunir-se en torn del germà del rei, Carles Maria Isidre, qui –responent a l’encàrrec reial de jurar Isabel com a Princesa d’Astúries- escrivia al rei que “res no li agradaria tant”, però que “tengo unos derechos tan legítimos a la corona, siempre que te sobreviva y no dejes varón, que no puedo prescindir de ellos, derechos que Dios me ha dado cuando fue su voluntad que yo naciese, y sólo Dios me los puede quitar concediéndote un hijo”.

La pressió d’aquesta poderosa facció cortesana va permetre que, aprofitant la greu malaltia del rei, que va fer pensar en el seu imminent traspàs, se li arranqués la signatura en un Codicili que, recuperat el rei, va ser anul·lat pel rei. Ell mateix ho explicava en el decret d’anul·lació: “Sorprendido mi real ánimo, en los momentos de agonía, a que me condujo la grave enfermedad, de que me ha salvado prodigiosamente la divina misericordia, firmé un decreto derogando la pragmática sanción (...) Hombres desleales o ilusos cercaron mi lecho, y abusando de mi amor a los españoles, aumentaron la amargura de mi estado, asegurando que el reino entero estaba contra la observancia de la pragmática, y ponderando los torrentes de sangre y la desolación universal que habría de producir si no quedaba derogada. (...) declaro solemnemente de plena voluntad y propio movimiento, que el decreto firmado en las angustias de mi enfermedad fue arrancado de Mí por sorpresa: que fue un efecto de los falsos terrores con que sobrecogieron mi ánimo; y que es nulo y de ningún valor siendo opuesto a las leyes fundamentales de la Monarquía, y a las obligaciones que, como rey como padre, debo a mi augusta descendencia”

Es tornava així, definitivament, al sistema de les Partides. Quan Ferran VII traspassava, el seu testament llegava la corona a la petita Isabel, que solament tenia en aquell moment tres anys. Establia que la regència quedaria en mans de la seva esposa, Maria Cristina de Borbó, i no comptava amb ningú del cercle apostòlic en el consell que havia d’assessorar la regent. Carles Maria Isidre, des de Portugal, signava el Manifest d’Abrantes: negava la legitimitat del testament, i es proclamava Carles V. Aquest plet dinàstic aviat es convertiria en la primera guerra civil de la història d’Espanya...

QUÈ ÉS EL CARLISME. A “Miserias de la guerra”, una novel·la que Pío Baroja va escriure el 1951, però que no es va publicar fins el 2006, un personatge defineix el carlí com “un animal de cresta colorada que habita en el monte y de vez cuando baja al llano al grito de Rediós atacando al hombre”. La definició és tan deshumanitzadora com plena de tòpics: la idea de ser un producte ideològic del món rural i un catolicisme fanàtic no ens permet explicar la veritable naturalesa del moviment, ni la seva llarga pervivència. Una altra definició clàssica, la que Martin Blinhorn convertia en “un moviment legitimsita de masses sense equivalents estrictes en l’estranger”, també ha estat desqualificada. Jordi Canal, en canvi, el compara amb la Vendée, la duquesa de Berry i el comte de Chambord, el miguelisme, Viva Maria a la Toscana, O Francesc II a Nàpols... Segons ells, tots es rebel·len contra un règim revolucionari proposant una alternativa involucionista, tots tenen una base social camperola, tots tenen caps d’extracció popular i tots compten amb una decisiva participació del clergat. L’única particularitat del carlisme, doncs, és la seva pervivència (probablement relacionada amb la difícil implantació de la modernitat, que garanteix la durada dels seus crítics), durant la que gairebé sempre ha optat per la via insurreccional. Per què?

Perquè ja el 1808 havia legitimat la violència com a pràctica política
Perquè el nou ordre econòmic destrueix el vell ordre social feudal... sense possibilitat de mediació.
Perquè el liberalisme és dèbil: encara mancaven vies d’expressió de la dissidència
Perquè la debilitat de l’estat liberal fa possible la revolta
Perquè els canvis no arriben amb termini raonable: el món camperol roman viu i pressionat, la petita noblesa no veu inserció possible, i aquesta sensació s’allarga molt en el temps.

Com hem interpretat el carlisme? Durant el primer franquisme un allau d’estudis en feien una apologia que apel·lava al carlisme com la defensa del cristianisme davant de l’agressió de la revolucionària, una croada que havia acabat bé (des del prisma del règim triomfant). Durant el segon franquisme, la ruptura del carlisme quan el pretendent Carles Hug de Borbó li va donar una orientació esquerrana al partit carlí, va impulsar una interpretació al servei d’aquest projecte polític, que atorgava al carlisme històric un paper d’oposició al capitalisme i va tenir en els llibres de Josep Carles Clemente la seva màxima representació. Ja en els anys setanta, Jaume Torras veu en el carlisme una fase més de la lluita camperola contra l’incipient capitalisme, que el sembla inintel·ligible quan baixa els preus en base a l’oferta i la demanda, que els puja els impostos per a mantenir el nou estat centralitzat, que perden l’accés a les terres comunals quan la terra es privatitza i parcel·la, que perden el sobresou que els representava la indústria domèstica. Aquests camperols empobrits, més que el món rural en general, seran el principal suport social del carlisme. El 1980, però, Josep Fontana posava matisos en aquesta interpretació, en un famósarticle que duia per títol “crisi camperola i revolta carlina”: el prestigiós historiador marxista confirmava que, més que per defensar la religió, o per la seva afecció a l’univers de valors tradicionals, els camperols són carlins perquè son antiliberals: els dinastes s’aprofiten de la seva mobilització per fer-los servir com a tropa.