Havíem vist fracassar
a Trafalgar la invasió napoleònica d’Anglaterra i com Espanya participava de la
nova estratègia per a sotmetre el Regne Unit: el bloqueig continental (Decret
de Berlín, 1806) que volia ofegar-la econòmicament. Això havia precipitat la
intervenció francesa a Espanya (per fer-lo complir a Portugal) i a Rússia (que
es resistia a acomplir-lo). Ja sabem com va anar aquesta intervenció a Rússia:
l’aplicació de la política de terra cremada per part dels russos esperant
l’arribada del “General Hivern” i la tràgica retirada de Napoleó després de la
derrota a Borodino (1812). Les potències absolutistes van aprofitar la
debilitat francesa per a organitzar una nova Coalició i Napoleó, preparant-se
per fer-li front, va retirar les tropes de la península que li feien falta per
a enfrontar aquest repte. És per això que es va presentar al palau de Valençay (1813)
i va signar amb el príncep Ferran el tractat que li permetia recuperar la
corona.
Ferran VII va
iniciar el retorn a la península, enmig de multitudinàries entrades reials, vives
al rei absolut, i més d’un “visca les cadenes”. El general Francisco Copons,
heroic defensor de Tarifa i capità general de Catalunya, va rebre l’encàrrec de
les corts de trobar-se amb la comitiva reial i lliurar-li la Pepa. No solament
va ser rebut amb fredor: el rei va canviar l’itinerari que li oferia la
Regència i es va desviar a Saragossa, molt probablement per a demorar
pronunciar-se sobre la situació política i guanyar temps per a detectar l’estat
d’ànim del país. El 12 d’abril de 1814 rebia de 69 diputats absolutistes el
document que coneixem com “la Pepa dels reaccionaris”, o el MANIFEST DELS
PERSES. Es diu així perquè començava fent referència a la “costum entre els antics perses de passar cinc dies d’anarquia després
del traspàs del seu reis, a fi que l’experiència de tantes desgràcies els fes
més fidels al seu senyor”. Venien a dir que això era en realitat el que
havia passat durant l’absència reial. El document desqualificava Cadis,
criticava la tasca liberal empesa per les Corts, i feia una apologia de
l’absolutisme. A la pràctica, doncs, era una invitació al cop d’estat. Constatada
la seva popularitat amb les entrades reials, segur de que l’exèrcit –vista
l’acollida del reaccionari general Elyo, capità general de València- i
conscient gràcies als “perses” de tenir la noblesa del seu costat, Ferran VII
va dictar EL DECRET DE VALÈNCIA (4 de maig de 1814): lamenta el presumpte
segrest a França, denuncia la traïció que havia suposat que les corts “me despojaran de la soberanía (...)
atribuyéndola a la Nación”, declarava “nuls i sense valor ni efecte” la Constitució i els
decrets publicats per les Corts, “como si
no hubiesen pasado jamás tales actos y se quitasen de en medio del tiempo”.
SEXENNI ABSOLUTISTA (1814-1820). El decret suposa, doncs, un retorn
efectiu a l’Antic Règim: en els mesos següents es van liquidar càrrecs i
institucions constitucionals, es va restablir la Junta Suprema d’Estat, es va
recuperar la vella planta dels ajuntaments, es van nomenar corregidors i
capitans generals proclius a l’absolutisme, se li va tornar al clergat regular
els seus convents, es va autoritzar el retorn dels jesuïtes, es van restablir
els gremis i la inquisició, i en un decret del 15-9-1814 es reintegrava als
senyors jurisdiccionals “en la percepció de totes les rendes, prestacions i
drets del seu senyoriu”. El context europeu l’afavoria: els vencedors de
Napoleó perseguien els liberals per tot Europa, el Congrés de Viena afavoria el
retorn de les velles dinasties expulsades per Napoleó, i la constitució de la
Santa Aliança dotava l’Europa dels prínceps d’un mecanisme de defensa mútua per
a evitar una nova revolució.
 |
| Ilustración de "La segunda casaca", de Benito Pérez Galdós |
A Espanya, la
duresa dels problemes de la Hisenda, arruïnada per la guerra i el descontrol de
les colònies americanes, no va fer possible una campanya repressora, però els
afrancesats van marxar a l’exili. El principal problema del rei, però, va ser
una activa oposició liberal: una jove generació d’encesos romàntics, desenganyats
del fracàs de la revolució, però actius defensors de les noves idees, es va consagrar
a conspirar contra l’absolutisme. Els instruments dels liberals van ser les
societats patriòtiques de caire secret que -entre misteris, símbols, secrets i
juraments- van impulsar conxorxes com la (fracassada) conspiració del triangle
(1816), que va acabar amb els caps del liberal Vicente Richard i el barber
Baltasar Gutiérrez clavats en piques... Altres instruments de les conxorxes van
ser les lògies maçòniques (que proporcionaven el secretisme necessari), i
l’exèrcit, en el què joves militars formats a les acadèmies i que s’havien
guanyat els seus ascensos amb mèrits de guerra, es resistien a la
desmobilització. Potser el més conegut dels pronunciaments que aquests militars
van encapçalar contra l’absolutisme sigui el del jove General Luis Lacy, veterà
de la lluita contra els francesos, que es va pronunciar per la Constitució a
Catalunya, però va fracassar. Pensant que executar-lo a Barcelona podria
provocar disturbis, se’l va conduir a Mallorca, essent afusellat al castell de
Bellver (1817) i les seves despulles traslladades a Barcelona, on, després de
moltes vicissituds, descansen en un nínxol al cementiri de Sant Andreu.
Un d’aquests
pronunciaments, però, tindria èxit. El coronel Rafael de Riego estava a Cabezas
de San Juan (Sevilla) preparant la incorporació de les seves tropes a la flota
que havia de conduir-lo a Amèrica per a castigar els súbdits rebels. En comptes
de fer-ho, es va pronunciar per la Pepa: la proclama llegida davant de la tropa
lamentava l’arbitrarietat de l’absolutisme, celebrava la legitimitat de la Pepa
i comminava el rei a jurar-la. La ronda de proclames que va iniciar per
Andalusia va precipitar motins liberals en altres ciutats, i una multitud congregada
davant del Palau Reial: el rei, espantat, organitzaria el jurament de la
constitució que es faria efectiu el 9 de març de 1820: “me habéis hecho entender vuestro anehlo de que se restableciese aquella
constitución que, entre el estruendo de armes hostiles, fue promulgada en Cádiz
el año de 1812”, deia. I acabava dient “Marchemos
juntos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional”.
Començava la segona fase del regnat.
TRIENNI LIBERAL (1820-1823). La tasca política del Trienni va ser molt
important: es van suprimir les senyories jurisdiccionals, els mayorazgos i les
vinculacions que mantenien el feudalisme al camp. La terra va esdevenir
mercaderia susceptible de ser comprada i venuda, afavorint les relacions
capitalistes entre propietaris i pagesos. També es van eliminar els gremis,
aconseguint la “llibertat d’indústria”. Per a mantenir l’ordre públic i
defensar el règim constitucional es va instaurar la Milícia Nacional, un cos de
voluntaris controlat pels ajuntaments en el que la tropa escollia els seus
oficials. Però la realització més important del Trienni va ser l’aprovació del
Codi Penal (1822): no solament perquè fixava la igualtat de tothom davant la
llei, i abolia la tortura, sinó perquè incloïa noves figures jurídiques, com la
rebaixa penal, la commutació de penes, la rehabilitació per penediment o l’esmena, la indemnització
dels processats innocents, de la forca al «garrote», la prohibició de la
confiscació de béns i les fuetades …
El Trienni,
però, es va haver d’enfrontar a importants problemes. Primer de tot, la pròpia
divisió dels liberals en dues grans famílies: els doceañistas, entre els que es
compten els veterans redactors de la Pepa i un jove Martínez de La Rosa, volien
reformes prudents i lentes, i una monarquia activa dins de l’organigrama de la
separació de poders. Volien moderar la Pepa, i valoraven molt més la llibertat
que la igualtat; en canvi, els veinteañistas, entre els que es comptaven Espoz
y Mina, Riego, o Evaristo San Miguel, qui va posar lletra al Himne de Riego que
havia composat José Melchor Gomis, demanaven reformes ràpides, i una funció
solament simbòlica del rei. Valoraven la igualtat per a que hi hagi verdadera llibertat,
i defensen aferrissadament la Pepa: Constitució o mort!, diuen.
El segon problema
del Trienni van ser les partides absolutistes que qüestionaven l’ordre públic. La
Regència d'Urgell fou un organisme de govern dels reialistes, revoltats contra
el règim constitucional, instituït a la Seu d'Urgell. La presidia l'arquebisbe
Jaume Creus, però l’ànima era un dels “perses”, el marquès de Mataflorida,
mentre que el baró d'Eroles s'ocupava de convertir les partides de guerrillers
en un exèrcit organitzat. “También nosotros queremos Cortes, però no de
sanculottes y jacobinos», deien. El govern radical d’Evaristo San Miguel va
nomenar capità general de Catalunya el General Espoz y Mina, qui emprengué la
campanya que va ocupar la Seu d’Urgell (11-11-1822).
Però el
problema més important del Trienni va ser el propi rei. Mirava d’entorpir
l’acció de govern. En el discurs de la corona que inagura la segona legislatura
(3/1821) afegeix interpretacions pròpies al discurs oficial que li ha redactat
el govern. El “discurs de la coletilla” es queixava dels seus ministres perquè
“han sido públicos los ultrajes contra mi dignidad y decoro”, anunciant “un
sinnúmero de males y desgracias” si no
es reparaven. I és que Ferran VII en preparava una de més grossa...
No hay comentarios:
Publicar un comentario