I OCTAVIÀ ES VA CONVERTIR EN AUGUST

El discurs que feia d'Octavi August un home providencial, el gran estadista que va regenerar Roma, sembla haver-se esvaït durant la celebració del bimil·lenari del seu traspàs. No es tracta tant de celebrar la República aristocràtica com de reconèixer que August no va inventar res: el seu Principat era un règim autoritari dels de tota la vida, poc més que una monarquia hel·lenística. Tàcit (Annals, I,4) va reconèixer que s'havia “transformat l'Estat de dalt a baix, res no quedava de l'antiga integritat: tots, abandonant l'esperit d'igualtat, estaven pendents de les ordres del príncep”. Però August va disfressar el camí de sang i foc que havia seguit cap al Principat amb una pàtina de marbre i poesia. El literats dels que va envoltar-se camuflen la tirania: Virgili divinitza a l’Eneida l'origen de Roma i la Gens Júlia connectant-la amb la llegenda de Troia i els mateixos déus. Alhora, Horaci clamava per la regeneració moral dels romans a les seves Odes i Titus Livi inventava el relat històric i heroic dels orígens de la romanitat. Tots coneixem aquest star system de la literatura augustal, però gairebé mai recordem Corneli Gal, un brillant poeta a qui Ovidi i Virgili van celebrar, primer prefecte d'Egipte segons l'obelisc del Vaticà. Per què? Sembla que -com a procònsol d'August- va acabar amb els darrers nostàlgics dels Ptolomeus, però la celebració dels seus èxits li va valer la desconfiança del nou amo de Roma, i un procés per alta traïció instruït pel Senat. Per això va ser substituït, desterrat i induït al suïcidi: Dió Casi explica que es va suïcidar el 26 aC. No va ser l'única víctima de l'ascens d'Octavi cap al poder suprem: no oblidem que ell va acceptar incloure Ciceró en la llista d'opositors al triumvirat que havien d'ésser eliminats! I és que, com ironitza l'historiador Carles Buenacasa -que impartirà properament un curs sobre August dins el programa Gaudim UB- en el dossier del nou butlletí de Fent Història, “la lleialtat política no fou el seu fort”.

La propaganda impulsada per brillants intel·lectuals orgànics va venir acompanyada de l'anhelada pacificació, consagrada en l’Ara pacis, el monument a la deessa de la pau aixecat al Camp de Mart, déu de la guerra, un símbol també de la publica magnificentia que permetria Suetoni escriure que August havia rebut una ciutat de totxana i l'havia deixat de marbre (Vida dels dotze Cèsars. El diví August, 41). La garantia del proveïment de cereals, gràcies al nou control sobre Egipte, i els grans espectacles -”panem et circenses”, criticarà Juvenal temps després (Juvenal, Sàtira 10, 77-81)- van constituir la base de l'autorictas d'August. També la fidelitat dels exèrcits, manifestada en les Res Gestae Divi Augusti quan celebra que els veterans llicenciats “foren assentats a colònies de nova fundació (...) per recompensar el seu servei d’armes”. La victòria militar a Actium és la base del nou règim, per molt que la retòrica mantingués l'aparença republicana. No ho dic jo sol: H.H. Scullard ja deia que el poder d'Octavià es basava en l'exercici d'”un poder militar predominant” i que “la sanció definitiva de la seva autoritat era l'ús de la força”.

És veritat, però, que -com Paul Zanker va suggerir a “Augusto y el poder de las imàgenes” (1987)- Octavi va acompanyar-la d'un ús conscient dels elements visuals per a convertir-se en una icona política. Potser l'exemple més sofisticat en aquest sentit sigui l'escultura de Prima Porta: va ser descoberta el 1863 a l'antiga vila de Lívia, Ad gallinas albas, i presenta Octavi com el gran pacificador que inaugura una nova era de prosperitat. Es manté molt bé, però el color s'ha perdut; per això, partint de l'anàlisi química elaborada pels Museus Vaticans sobre l'escultura original, els restauradors de MVARTE, especialistes en les tècniques i els procediments artístics dels grecs i delsromans, van proposar aplicar aglutinants i pigments que recrearien la imatge real/original de l'escultura. Prenent un motllo en marbre sintètic de la reproducció en bronze que el Museu d'Història de Tarragona manté en el Passeig Arqueològic, Jesús Mendizola i Emma Zahonero van dissenyar una escultura de cent kilos en la que han presentat la recreació de l'original. La coloració resultant, ben diferent del pàl·lid marbre que havien proposat els Museus Vaticans en una exposició mítica, ha estat una de les estrelles del Festival Tarraco Viva 2014.

Precisament a la capital de la província Tarraconense, que celebra Sant Magí el 19 d'agost (dia del traspàs d'August) i Santa Tecla, el 23 de setembre (dia del seu naixement), va residir Octavi durant les guerres càntabres. I en aquella llunyana frontera de la romanització, noves ciutats feien també d'aparador de la romanitat; per això Daniel Garrido, Coordinador dels Centres Culturals de Cantàbria, i Iván Pérez (Universitat de Valladolid) ens han cedit un article per al butlletí de Fent Història en què presenten el jaciment de Julióbriga, tal i com MVARTE fa amb la seva proposta cromàtica de l'August de Prima Porta. Es tracta d'un número molt especial per a nosaltres, que compta amb la col·laboració de l'egiptòloga -i amiga estimada- Irene Cordón; si ella ens fa una semblança de la Cleòpatra que va conèixer Octavi, Néstor Urrútia ens presenta la idealització que en feia la historiografia romana del Baix Imperi, quan l'anarquia imperava i calien referents històrics. La seva tesi, recentment lliurada a la Universitat de Barcelona, descriu les percepcions favorables que la figura d'Octavi va despertar en el trànsit del s. II al s. III. L'ús del record augustal per part de Cómmode, Septimi Sever, Caracalla, Heliogàbal i Alexandre Sever és molt interessant, però potser el cas més espectacular és el llibre LII de la Història de Roma de Dion Casi. Allà s'exposa l'aparentment fictici diàleg entre Mecenes i Agripa. 

Ambdós personatges eren amics propers d'August, i per això, presumptament, el nou emperador s'hi havia adreçat per demanar-los consell sobre com continuar el govern de l'imperi després de les guerres civils. El diàleg presenta, mitjançant els dos personatges, dos punts de vista enfrontats: Mecenes vol mantenir les responsabilitats polítiques en mans de la vella noblesa, en tant la considera més apta per a governar, mentre Agripa prefereix un sistema més integrador i participatiu. El mèrit que Dió Casi atribueix a August es haver barrejat ambdues propostes i aconseguir un producte híbrid que recull elements de les tradicions monàrquica i republicana. L'historiador, conclou Urrutia, fa servir aquest diàleg per reivindicar la necessitat de recuperar, en el difícil moment de l'imperi que li ha tocat viure, aquella forma mixta de govern que havia dut a Roma a la seva grandesa. La invenció d'August, pacificador i equilibrat, va començar amb ell mateix, però va continuar construint-se de lectures interessades posteriors com aquesta.

El butlletí de Fent Història ja està enviat a moltes biblioteques populars i universitàries, i d'aquí a uns mesos es podrà llegir on-line. En aquest número, a més de dictadors amb glamur, s'hi pot trobar un politòleg afilat, heroics aviadors republicans i una sofisticada pintora de flors. No us el perdeu!