Darrerament he reflexionat sobre les
trinxeres perquè vaig tenir l'oportunitat de fer una introducció
breu a la projecció de “Camins de glòria”, al Casino Prado, tot
inaugurant les Jornades que organitza Sitges Solidari. La pel·lícula
em permetia enfocar els joves atrinxerats per saber com van poder
aguantar aquell infern. Molts dels soldats que Kubrick mata davant la
nostra estupefacció podien haver-se allistat feliços, contents de
participar en aquella gran oportunitat de materialitzar els somnis
nacionals de grandesa. I és que la visió de la guerra probable,
fins i tot necessària, que en un post anterior vaig adjudicar als
Estats Majors i la classe política, era compartida per gran part de
les opinions públiques europees. Aquella atmosfera favorable a la
guerra, endolcida mitjançant les proclames nacionalistes i una
premsa de masses sensacionalista, es va esvair ben aviat. A finals de
1914, fracassades les grans ofensives, milers de soldats romanien
espantats, xops i incòmodes a la trinxera.
Què havia passat? Doncs que
la mortífera capacitat de renovació tecnològica dels contendents
-representada per les filferrades i l'metralladora- convertia en
insuperable la posició de l'adversari, deixant els exèrcits aturats
l'un davant l'altre, mirant-se desafiants des d'una línia de
trinxeres excavades precipitadament al llarg de 700 kilòmetres des
de la frontera suïssa a la costa atlàntica. Allà romanien, gairebé
immòbils, convivint amb la mort i l'angoixa de l'imminent atac, en
aquells sots freds, pudents i sòrdids, acompanyats dels cadàvers
dels seus companys morts i de les rates que se'ls menjaven, comptant
el temps que els esperava fins al següent atac, sovint inútil. El
màxim exemple d'aquestes batalles al front occidental, les de Verdun
i el Somme, que van durar de febrer a novembre de 1917, no van
permetre cap conquesta territorial significativa per a cap dels dos
bàndols malgrat el sacrifici de gairebé dos milions de soldats.
Com van aguantar aquells nois aquell
infern quotidià? Les visions més optimistes recorden que, gràcies
a la tecnologia que permet matar a distància, els soldats de la Gran
Guerra estaven poc exposats al combat cos a cos. I per tant, no
estaven constantment en perill. L'estada a la trinxera era llarga i
terrible, però s'alternava amb períodes de descans en els que se'ls
creava la falsa il·lusió que la vida normal, la quotidianitat que
havien deixat enrere, era a prop: cantines, cafès, clubs i
espectacles són tan útils així com les revistes que es
distribueixen i el correu de les famílies que arriba prou ràpid i
puntual. Paul Fussel recull a “La Gran Guerra y la memoria moderna”
testimonis sorpresos perquè hi havia qui enviava menjar i productes
poc duradors als nois destinats a les trinxeres.
Les notícies de les atrocitats
alemanyes a Bèlgica devien reforçar la idea de combatre per la
civilització contra la barbàrie. Però encara que el sentiment
nacional omple les pàgines dels prop de 800 relats conservats de
combatents francesos, no estem segurs que aquest fos el mòbil que
mantenia compromesos i alertes a les trinxeres la major part dels
combatents. Aquests 800 testimonis constitueixen un petit grapat de
veus si els comparem amb els 8 milions de francesos mobilitzats. A
més, els autors responen a un perfil concret, de sòlida formació
en un temps en què menys del 3% de francesos arribava a la
universitat. És, per tant, un corpus esbiaixat, en el que estan
sobre representades les classes altes: pensar a publicar el que s'ha
escrit, i buscar un editor, són actes determinats socialment, que
mostren la relació privilegiada que els sectors benestants tenen amb
l'escriptura i el llibre. Per tant, hem de tenir cura de no
adjudicar-li a tota la tropa els valors que hem obtingut d'uns pocs.
Si ho fem, les treves tàcites, com la Nadal de 1914, i altres
fraternitzacions locals, ens semblen fenòmens estranys. Si van
esdevenir, és perquè al costat d'aquests valents patriotes, hi ha
una massa espectadora més o menys passiva, fins i tot indiferent,
que accepta resignadament el seu lloc a la trinxera, intenta
acomodar-se als esdeveniments mentre descompta, atemorit, els dies
que li queden per al proper permís. Com molt bé ha recordat
recentment Frédéric Rousseau en el núm. 78 de la Revista Historia
Social (2014) obeir no és consentir! I si aquesta majoria silenciosa
no es deixa seduir pels cants de sirena de la dissidència és perquè
és conscient de la debilitat de la seva posició.
Suggereixo, doncs, que la coerció és
el mecanisme més important que es doten els estats militaritzats per
mantenir els soldats a l'infern. En el llibre de David Stevenson,
potser el més aplaudit enguany, he trobat una dada significativa en
aquest sentit: es tracta de la proporció de policies militars
operatius en les zones de guerra durant el conflicte, una xifra que
es multiplica per 10 a mesura que la guerra es fa llarga i
insuportable. D'un policia militar per cada 3.300 soldats el 1914 es
passa, tres anys després, a un policia militar per cada 330 soldats.
És una xifra significativa, que demostra que -en realitat- cal la
força per mantenir els soldats a la trinxera perquè hi ha
resistències! Com diu Stevenson, no tot era patir en silenci, hi
havia qui desobeïa, qui optava per la deserció, la rendició... i
les treves.
Dels tres fenòmens, tenint present que
la rendició va constituir el 12% de les pèrdues franceses i el 9%
de les alemanyes, segons Stevenson, potser la forma més important de
dissidència siguin les treves pactades. Hem de pensar que en alguns
espais del front les dues línies de trinxeres estaven tan a prop,
que els soldats es reconeixien i es familiaritzaven, i que aquest
contacte visual i quotidià acabava facilitant la identificació amb
l'enemic. Quan la deshumanització de l'adversari imposada per la
propaganda quedava negada per la constatació que no es tractava de
cap monstre, sinó d'un jove tan fràgil i espantat com un mateix,
l'empatia podia facilitar la negociació -de vegades tàcita- de la
intensitat del combat. L'episodi més conegut, la “treva de nadal”
al sud d'Yprès, sembla que respon a una dinàmica que no coneixem
bé, d'un abast quantitatiu o geogràfic que encara ens resulta una
incògnita, però sembla que va esdevenir a altres llocs. Tenim
testimonis que han explicat que s'acordava no bombardejar alguns
moments del dia, com l'esmorzar, o alguns espais, com la rereguarda,
perquè arribessin provisions o es pogués evacuar els ferits sense
problemes.
És difícil quantificar aquests
comportaments, però encara que d'abast superior al que els
comandaments podien reconèixer, tampoc no pot ser la clau que va
permetre resistir les terribles condicions de la trinxera. Demostra,
però, que la tropa no aguantava, que tenia iniciativa i que plantava
cara a l'absurditat del combat. Entre maig i juny de 1917 tots els
exèrcits van tenir unitats que es van negar a continuar el combat.
Tenim detectats 119 motins, que afectarien 2/3 parts de les divisions
mobilitzades, aproximadament 40.000 soldats que es mostren disposats
a no sortir de la trinxera. No val dir que són comunistes seduïts
per les notícies que arribaven de Rússia, perquè els fets es
produeixen abans d'octubre i el Govern Provisional resultant de la
Revolució de Febrer estava disposat a continuar la guerra
(augmentant la popularitat dels bolxevics, l'única força política
que la denunciava). Els soldats que es neguen a combatre durant la
primavera de 1917 no semblen tenir en comú cap ideologia, però
tampoc l'origen geogràfic, ni la posició social. Solament tenen en
comú la frustració, la veiem en les seves cartes a les famílies,
que han abandonat qualsevol proclama patriòtica i descriuen la
duresa del combat i la manca d'expectatives que els produeix suportar
constants bombardejos i emprendre càrregues suïcides. Aquella
situació explica que, esgotades les expectatives de victòria, molts
es neguessin a immolar-se absurdament en l'altar de la pàtria. Mai
no sabrem el nombre exacte, però ens podem fer una idea partint de
les fonts que, probablement de forma parcial, en reflecteixen la
repressió: 4028 condemnes a mort italianes, de les que 750 van ser
executades; 3080 d'angleses, de les que 346 van ser executades; 2000
francesos, dels que 700 van ser executats... L'abril de 1917, després
de la terrible (i infructuosa) ofensiva del Camí de les Dames, en
certa manera comparable a la inventada “colina de las hormigas”
de Kubrick, van ser condemnats a mort 629 soldats. D'aquestes
sentències se'n van acomplir 75, que van ser seleccionats
arbitràriament.
La dissidència devia ser més gran,
perquè el General Petäin, que se'n va fer càrrec després de la
destitució del General Nivelle, va combinar aquestes severes
condemnes amb altres incentius que volien aplacar la fúria d'aquells
homes, recuperar la fidelitat dels soldats: va repartir més
permisos, augmentar els períodes de descans, millorar els barracons
i les racions de menjar i limitar l'abast dels atacs. La força del
moviment va obligar les autoritats a cedir lleugerament, i aquesta és
una lliçó de que hem de prendre nota. Per això s'ha provat sempre
d'oblidar aquells soldats. Ben al contrari, quan el primer ministre
francès Lionel Jospin va visitar el Chamin Des Dames (1998)
el president de la República Francesa, Jacques Chirac, va qualificar
d'inoportú el que podria semblar una rehabilitació dels motins! No
fos pas que algun dia es tornin a produir, afegiria jo! Hem
d'incorporar al discurs històric la lluïdesa de molts dissidents,
amagats sobre l'acusació de covards o traïdors que els ha dispensat
una historiografia al servei dels estats!
No hay comentarios:
Publicar un comentario