ESPANYA DELS BORBONS: LA BIBLIOGRAFIA PROMESA

He acabat un trimestre amb una matèria difícil a la Casa Elizalde. El curs duia per títol “Les llums i les ombres, una història de l'Espanya del set-cents” i analitzava l'evolució del règim borbònic durant el s. XVIII. Allà hi tinc un públic trempat i llegit, al que he d'agrair la paciència, el nivell i l'interès... Per cert que, per això, m'han demanat una bibliografia. Aquí va la que hem fet servir per preparar el curs, inclosos els llibres citats a classe. Espero no deixar-me'n cap!

Per començar, caldria citar obres de referència que ocupin tot el segle. N'he buscat dos de ben diferents. Del tipus manual universitari, Ricardo García Cárcel va coordinar el llibre Historia de España. Siglo XVIII. Los Borbones (Cátedra, 2002). En un registre més divulgatiu, per llegir còmodament, la de John Lynch “La España de los Borbones”, a l’editorial Crítica (Crítica, 2000).

Tot i que els darrers anys de Carles II el vam despatxar amb una classe, potser cal comprendre les lluites cortesanes que van condicionar, tant com el context internacional, la definitiva successió francesa. Per qui estigui interessat, recomano la monografia de Jaime Contreras “Carlos II el Hechizado. Poder y melancolia en la corte del último Austria” (Temas de hoy, 2003). Una visió universitària, més difícil de llegir, és el llibre de Lluís Ribot “El arte de governar. Estudios sobre la España de los Austrias” (Alianza Editorial, 2006)

Per la guerra de successió, la versió de Joaquim Albareda (“La guerra de sucesión de España”, Editorial Crítica, 2010) de la que tant us he parlat, té versió reduïda a Edicions 62, en format entrevista, amb Joan Esculies. Em sembla una obra de referència, tot i que hi ha qui espera una descripció més èpica i profunda del setge. En aquest sentit potser us pot agradar més la crònica que Josep Maria Torras Ribé va publicar a l’Editorial Rafael Dalmau: Es deia “La guerra de successió i els setges de Barcelona” (2007). Del mateix autor i editorial, “Felip V contra Catalunya” (reedició del 2013).

Pel que fa a l’exili austriacista té obra de referència científica, a càrrec d’Agustí Alcoberro (L’exili austriacista 1713-1747, Fundació Noguera, Barcelona, 2000): no és, però, per llegir a l’autobus. El significat de l’austracisme té ara molts estudis, però encara conserven encant els pioners, quan Ernest Lluch tirava dels primers fils: Las Españas vencidas del s. XVIII: Claroscuros de la ilustración, (Barcelona, Crítica, 1999) i L’alternativa catalana (1700-1714-1740): Ramón de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria, teoría i acció austracistas (Vic, Eumo, 2000). Alguna de les figures de l'austracisme ja compta amb estudi propi, però encara no els he treballat. Pel que fa a l'Arxiduc, potser us pot agradar la biografia publicada per Virginia León a l'Editorial Aguilar, “Carlos VI, el emperador que no pudo ser rey de España”

Per polemitzar us recomano el recull d'articles que Antonio Morales Moya ha titolat “1714: Cataluña en la España del s. XVIII” a Cátedra. Roberto Fernández acaba de publicar a Planeta “Cataluña y el absolutismo borbónico”; no l'he llegit però sembla una crítica de la visió romàntica del conflicte. Ja sabeu que hem intentat desfer els dos discursos a classe, tant del que demostra nostàlgica per l'estat perdut el 1714, com del que considera l'estat borbònic nascut aleshores com un camí cap a la modernitat. Perquè us feu la vostra pròpia opinió us recomano una visió completament diferent d'aquests dos llibres: és un interessant assaig que es titula “Subjecció i revolta en el segle de la Nova Planta” (Lluís Roura, publicat per Eumo a Vic el 2006).

El regnat del primer Borbó ha generat una extensa bibliografia. El debat historiogràfic va estar molt ben recollit en un llibre que inclou les visions del rei i de les seves polítiques. L'autor es diu Ricardo García Cárcel i el llibre, publicat per Plaza y Janés l'any 2000 com a guanyador del Premio “Así fue”) duia per títol Felipe V y los españoles. Una visión periférica del problema de España.

Hi ha molts treballs que enalteixen el regnat: Agustín González Enciso (Felipe V, la renovación de España. Sociedad y economía en el reinado del primer Borbón (2003) o el primer volum de la col·lecció Los Borbones (Alianza, 2001): Felipe V, a càrrec de Carlos Martínez Shaw y Marina Alfonso Mola. Visions crítiques i generals ja és més difícil trobar-ne. El divertimento de Henry Kamen, Felipe V, el rey que reinó dos veces (Temas de Hoy, 2000) en fa algun suggeriment, però no es pot dir que sigui crític. És, però, un llibre molt agradable de llegir.

L’apassionant personatge de la reina Isabel de Farnesio es pot abordar amb la biografia que Maria de los Ángeles Pérez Samper li va dedicar a Plaza y Janés (2003). Tot i la càrrega misògina del títol, a mi em sembla més pràctic i fàcil de llegir un altre, que es diu “Felipe V, esclavo de sus mujeres”, publicat per Ariel l'any 2003, i escrit per Philippe Erlanger. Finalment, a mi m'ha agradat molt la visió culturalista continguda en l'assaig de Pablo Vázquez Gestal (Una nueva majestat: Felipe V, Isabel de Farnesio y la nueva identidad de la monarquía, Marcial Pons, 2013).

Pel que fa al regnat de Ferran VI, la col·lecció sobre els Borbons que Arlanza Ediciones va començar a publicar l'any 2000 (amb el tricentenari de l'arribada de la dinastia) inclou un estudi de José Luis Gómez Urdáñez que és profund, de nivell universitari. El seu autor és un gran especialista en el Marquès de la Ensenada, però no entraré en els estudis concrets sobre els secretaris d'estat malgrat que ja n'hi ha un bon grapat. Crec que excedeixen els objectius del nostre curs.

Tampoc no he entrat massa a fons en el debat sobre la naturalesa de la il·lustració a Espanya, tot i que us recomano dos llibrets, petits però densos, sobre aquest tema, escrits pels grans experts. Francisco Sánchez-Blanco és el gran estudiós de la il·lustració espanyola. Hi ha un petit manual que fa d’història intel·lectual que es diu La Ilustración en España (Akal, Madrid, 1997). Quan arriba a buscar l'aplicació política d'aquesta intel·lectualitat és molt més crític: per exemple, i tot i que és un llibre que requereix una lectura atenta, us recomano el que va publicar a Marcial Pons: “El absolutismo y las luces en el reinado de Carlos III” (2002). L’altre gran expert en la il·lustració és Antonio Mestres Sanchís que –dins la col·lecció Cuadernos de la Historia- va publicar també en petit format “La ilustración española”  (Arco Libros, 1998). És també un llibre petit, de resum. Mestres també va escriure un assaig més profund que reflexiona sobre la projecció política d'aquesta intel·lectualitat il·lustrada: es titolava “Despotismo e ilustración en España” (Barcelona, 1976), i s’acaba de reeditar.

La visió tradicional sobre Carles III està en un clàssic molt ben escrit per Antonio Domínguez Ortiz: Carlos III y la España de la Ilustración (Madrid, 1988). La visió crítica costa molt de trobar: va estar escrita per l’Equipo Madrid en l’editorial Siglo XXI amb el títol “Carlos III, Madrid y la ilustración. Contradicciones de un proyecto reformista” (1998).

José Miguel López García ha publicat “El motín contra Esquilache: crisis y protesta popular en el Madrid del siglo XVIII” (Madrid, Alianza, 2006). És la darrera versió sobre els fets de 1766 que tinc controlada; malgrat ser un assaig profund, és força divulgativa. En un registre més universitari, he fet servir també el llibre de Jacinta Macías Delgado: “El motín de Esquilache a la vista de los documentos” (Centro de Estudios COnstitucionales, 1998).

Pel que fa al regnat de Carles IV, us concreto les biografies de Godoy de què us he parlat: Per una banda “Godoy, la aventura del poder” (Emilio La Parra, Tusquets, 2002); per altra “Godoy, la lealtad de un gobernante ilustrado” (Enrique Ruspoli, Temas de Hoy, Madrid, 2004). Ara preparo la bibliografia del curs vinent, i que -com em vau dir molts de vosaltres- preferiu tenir abans que no comenci el curs!