Durant l'estiu de l'any passat l'estació de metro de Tetuán va acollir en les seves parets unes grans reproduccions sobre vinil de “La batalla de Tetuán”. S'anunciava així l'exposició que oferia el MNAC amb motiu del 175è aniversari del naixement de Marià Fortuny, i que -a diferència de la gran retrospectiva de fa 10 anys- estava dedicada exclusivament a una de les obres estrella del museu. La iniciativa al metro feia pensar en una reflexió de gran format, però finalment “La batalla de Tetuán de Fortuny, de la trinxera al museu” ocupava amb prou feines una saleta propera a la paret des de la que presideix un espai gran del museu, i dos raconets -a ambdós costats de la pintura- francament decebedors. Vaig pensar que, reduïda la despesa en cultura per culpa de la crisi, cal innovar en el petit format i allargar el pressupost; però la veritat és que la desproporcionada convocatòria soterrada em va despertar unes expectatives que solament hauria compensat si hagués estat un profund erudit en art. No és el cas!
Esbossos
i dibuixos, però també alguna mostra d'armament i algunes
fotografies constituïen una modesta ruptura respecte del que
acostumen a ensenyar els museus d'aquest tipus, habitualment
dedicats, sense cap guarniment, a les obres d'art. La ruptura no va
anar massa enllà: hi havia pocs cartells explicatius i no vaig
trobar aleshores cap discurs interpretatiu; ha estat ara que la
lectura del llibre m'ha permès mesos després, conèixer
l'apassionant història del quadre.
Resulta
que Marià Fortuny va acceptar l'encàrrec d'una sèrie pictòrica
que havia de decorar les parets del saló de sessions del Palau de la
Diputació de Barcelona amb escenes de les campanyes africanes de
1859, quan l'organisme provincial havia finançat el batalló de
voluntaris que va dirigir Joan Prim. El resultat de l'expedició fou
modest, però el fervor patriòtic dominant legitimava la campanya
com a continuació de la Reconquista i croada civilitzadora. En
aquest context, Fortuny havia de pintar una crònica militar que
exaltés l'estat. El seu viatge al Marroc, però, el permetria
descobrir el món islàmic i encetar el gènere orientalista. Jordi
Carbonell explica com els apunts al natural, atent a les
peculiaritats visuals del paisatge, el conduïren a deixar de banda
les fórmules de taller. L'enlluernadora arribada a l'Àfrica ens ha
deixat un bon munt de llapis i aquarel·les representant paisatges,
racons urbans, escenes de vida als carrers, retrats de jueus i
musulmans, i també escenes amb soldats i els seus comandaments. Un
exemple: l'aquarel·la “Nuestra tienda de campaña”, actualment
al Museu d'Art i Història de Reus, representa l'assistent de
Fortuny, el medallista Jaume Escriu, escrivint damunt d'una caixa,
dins la tenda on van viure fins que -rebuts per Prim- se'ls va deixar
instal·lar-se amb l'Estat Major.
La
batalla de Tetuán ja s'havia produït mentre Fortuny navegava cap a
Àfrica. Va estar present en les negociacions de pau, que li van
permetre veure l'enemic de prop … i retratar-lo de lluny! Pedro
Antonio de Alarcón explica en el seu “Diario de un testigo de la
guerra de África” com el General O'Donnell va amonestar el pintor
José Vallejo per dibuixar de prop els musulmans: “Habiéndose
sentado en el suelo frente a la tienda, al principio de la entrevista
(…) O'Donnell, que le vio armado de un lápiz y sabía la
repugnancia que tienen los musulmanes a ser retratdos, hízole una
señal de que se retirara”.
Fortuny
sí que va ser testimoni, en canvi, de les batalles de Castillejos i
Wad Ras, de la que Prim relata -en una carta a Víctor Balaguer- “que
los catalanes se batieron como tigres (…) muriendo y matando
hicieron retroceder a los moros espantados de pelear con gente tan
bravía (…) de 257 que entraron en combate, 7 oficiales y 111
hombres muertos o heridos. Brava es la gente de mi tierra”.
.jpg)
Ja de
tornada, Fortuny va iniciar un viatge a París per estudiar les obres
de propaganda imperialista que podien inspirar-lo. A Roma retrobà
Alarcon i pintà La odalisca. Després va retrobar els escenaris de la
batalla, ja acabada la guerra i sense pressions, passant inadvertit, descobrint la suggeridora llum de
Tánger. Però malgrat
que el 1863 el compromís adquirit es va reduir a un sol quadre, es
mostrava amoïnat, no aconseguira acabar l'encàrrec, s'hi referia despectivament com “el gran quadre”
i -com que va deixar de cobrar una pensió- n'abandonà l'execució
amb l'esperança de continuar-lo més endavant. El 1870 escrivia al
president de la Diputació que “es cierto que en 1860 siendo yo
bastante joven acepté irreflexivamente un encargo para cuya
ejecución se destinaba una suma que aunque se creyera importante
como remuneración del trabajo, era sin duda insuficiente para la
materialidad de los gastos que los estudios de semejante obra
requerían”. Així que va tornar els diners de l'encàrrec,
justificant la decisió per l'actuació desafortunada de la Diputació, que, com diu Carbonell, “quan estava en el punt
culminant de la seva carrera i feia poc que s'havia vengut La vicaria
a un preu elevadíssim, se li va reclamar que complís els seus
compromisos”. En mostrar-se disposat a cancel·lar el contracte i
tornar els diners, els membres de la Diputació el van titllar de
vanitós i ingrat. El quadre va quedar sense acabar, penjat a
l'estudi de Roma. Poc després de morir Fortuny, la Diputació
l'adquirí per 55.000 pessetes i el penjà al saló de sessions.
Malgrat que la historiografia sempre ha enaltit aquesta pintura
inacabada, el seu autor havia viscut el procés de creació amb
frustració. Aleshores, la seva inesperada mort en ple zenit de la
seva carrera va projectar sobre “La batalla...” el desig de
reparar l'injust oblit del millor pintor català del segle XIX. Jordi
Carbonell va trobar, però, una crítica anònima en el diari “El
diluvio” (1880): “No es un cuadro que representa una batalla ni
es una escaramuza, ni un mal simulacro de destacamento, sino un
lienzo pretencioso que da una tristísima idea de la imaginación y
el talento de Fortuny, y que apenas la da de su talento de colorista,
pues no está de mucho acabado (…) por consiguiente, es necesario
que los que quieran dedicarse al estudio de Fortuny escojan alguna de
las obras que le dieron fama, y no un cuadro desatinado, que su
familia debía echar a una hoguera”. En articles publicats poc
després, el misteriós crític insistia a considerar un error que la
Diputació l'hagués comprat, però reconeixia que era un encert
haver pagat una misèria -“50.000 pesetas dadas por un lienzo de 30
palmos de un autor que venía sus cuadros de un metro a 100.000
francos”- i afegia que “si Fortuny pudiese resucitar y viese su
lienzo en la Diputación de rodillas pediría que se lo restituyesen
por doble cantidad de la dada a su familia y, obtenido, lo rompería
con cólera, indignado de que los suyos hubieran vendido una obra que
todos sus amigos y parientes sabían que despreciaba”.
Carles
Pirozzini va defensar posteriorment, en el diari La Renaixensa,
l'encert de les autoritats i de reconeixement de les virtuts
artístiques de la pintura, i aquesta consideració tan positiva del
quadre li ha garantit un llarg itinerari pel Palau de Belles Arts de
l'Exposició (1888), l'església de Sant Esteve d'Olot (on es
custodia, enrotllat, durant la guerra civil), Reus (on està exposat
el 1939 durant la commemoració del centenari de Fortuny), el Museu
d'Art Modern a la Ciutadella (1957) i l'exposició “Fortuny, Dalí
y sus batallas de Tetúan” (1962).
Aquesta exposició és
interessantíssima! Tot i que semblava més un acte propi de la
cultura de masses més alternativa dels Estats Units, va sacsejar,
com diu Jordi Carbonell, una “ciutat immersa en una dinàmica
ensopida, poc amant de concessions a cosmovisions cosmopolites”.
Aquesta figura controvertida, d'egolatria estudiada i cerimoniositat
litúrgica, que va ser Dalí,va aconseguir emparentar-se amb Fortuny.
L'agitador cultural, tolerat solament perquè la seva sobreactuació
era un divertimento intrascendent, compensava qualsevol dimensió
subversiva amb un discurs reaccionari: l'exposició aprofitava les
Festes de la Mercè i totes les autoritats del franquisme, cofoies en
les fotos de l'acte inaugural, volien superar l'aïllament cultural
que patia la societat barcelonina fent servir l'artista català més
internacional. En un moment d'obertura del règim, utilitzar aquell
freeky famós arreu també per un passat difusament republicà li
netejava la cara. La revitalització de Fortuny servia d'instrument
per al lluiment d'aquell esperpent de màgic pinzell i sinistre
silenci.
No era
possible que el MNAC pogués tornar a encarar aquells dos quadres, ja
que el de Dalí forma part de la col·lecció del Morohasshi Museum of Modern Art, a
Fukushima (Japó). La
dificultat quedava ben lluny dels objectius de l'exposició de l'any
passat! Però tampoc no caldria tanta ambició per aconseguir l'exposició que "La batalla de Tetuán" mereixia. El trencament
del discurs expositiu tradicional oferint cartells explicatius
d'alguns aspectes concrets hauria d'haver anat més lluny. I
atrevir-se a tocar aspectes més a fons: la mirada "orientalista", que diria Edward Said, la relació de Fortuny
amb Prim, en el bicentenari del General, o l'ús que li va donar Dalí haurien estat enfocaments apassionants. No hauria estat fàcil, però, parlar del
patriotisme espanyolista dels voluntaris catalans de 1859, la mirada
colonialista de l'elit que Prim representava i de Dalí pintant deliris imperials i reminiscències de la "Reconquista" durant la dictadura. I menys en el context
actual! Però hauria estat sa, provocador, profitós i aclaridor.
