RECORDANT 2013 (1): LA BATALLA DE TETUÁN DE FORTUNY

Durant l'estiu de l'any passat l'estació de metro de Tetuán va acollir en les seves parets unes grans reproduccions sobre vinil  de “La batalla de Tetuán”. S'anunciava així l'exposició que oferia el MNAC amb motiu del 175è aniversari del naixement de Marià Fortuny, i que -a diferència de la gran retrospectiva de fa 10 anys- estava dedicada exclusivament a una de les obres estrella del museu. La iniciativa al metro feia pensar en una reflexió de gran format, però finalment “La batalla de Tetuán de Fortuny, de la trinxera al museu” ocupava amb prou feines una saleta propera a la paret des de la que presideix un espai gran del museu, i dos raconets -a ambdós costats de la pintura- francament decebedors. Vaig pensar que, reduïda la despesa en cultura per culpa de la crisi, cal innovar en el petit format i allargar el pressupost; però la veritat és que la desproporcionada convocatòria soterrada em va despertar unes expectatives que solament hauria compensat si hagués estat un profund erudit en art. No és el cas!

Després he sabut que la iniciativa era la primera d'un seguit de reflexions que es volen impulsar per posar en valor el patrimoni del MNAC. Així ho diu Miquel Roca en la presentació del llibre-catàleg de l'exposició, primer d'una sèrie que durà per títol CONTEXTOS. El president del Museu presenta la iniciativa com innovadora perquè és el primer cop que “el museu posa a l'abast del visitant tots els instruments d'interpretació i anàlisi adients per entendre la riquesa i complexitat” d'una obra. Tot i que això és fals, perquè sense tenir un bon coneixement previ en el tema exposat era molt difícil que les peces ofertes et permetesin accedir a cap lectura, cal dir que l'objectiu és bo: es vol oferir contínuament nous punts de vista perquè el museu pugui ser visitat repetidament. I el mitjà seran petites exposicions, inserides en les mateixes sales, centrades en aspectes singulars.

Esbossos i dibuixos, però també alguna mostra d'armament i algunes fotografies constituïen una modesta ruptura respecte del que acostumen a ensenyar els museus d'aquest tipus, habitualment dedicats, sense cap guarniment, a les obres d'art. La ruptura no va anar massa enllà: hi havia pocs cartells explicatius i no vaig trobar aleshores cap discurs interpretatiu; ha estat ara que la lectura del llibre m'ha permès mesos després, conèixer l'apassionant història del quadre.

Resulta que Marià Fortuny va acceptar l'encàrrec d'una sèrie pictòrica que havia de decorar les parets del saló de sessions del Palau de la Diputació de Barcelona amb escenes de les campanyes africanes de 1859, quan l'organisme provincial havia finançat el batalló de voluntaris que va dirigir Joan Prim. El resultat de l'expedició fou modest, però el fervor patriòtic dominant legitimava la campanya com a continuació de la Reconquista i croada civilitzadora. En aquest context, Fortuny havia de pintar una crònica militar que exaltés l'estat. El seu viatge al Marroc, però, el permetria descobrir el món islàmic i encetar el gènere orientalista. Jordi Carbonell explica com els apunts al natural, atent a les peculiaritats visuals del paisatge, el conduïren a deixar de banda les fórmules de taller. L'enlluernadora arribada a l'Àfrica ens ha deixat un bon munt de llapis i aquarel·les representant paisatges, racons urbans, escenes de vida als carrers, retrats de jueus i musulmans, i també escenes amb soldats i els seus comandaments. Un exemple: l'aquarel·la “Nuestra tienda de campaña”, actualment al Museu d'Art i Història de Reus, representa l'assistent de Fortuny, el medallista Jaume Escriu, escrivint damunt d'una caixa, dins la tenda on van viure fins que -rebuts per Prim- se'ls va deixar instal·lar-se amb l'Estat Major.

La batalla de Tetuán ja s'havia produït mentre Fortuny navegava cap a Àfrica. Va estar present en les negociacions de pau, que li van permetre veure l'enemic de prop … i retratar-lo de lluny! Pedro Antonio de Alarcón explica en el seu “Diario de un testigo de la guerra de África” com el General O'Donnell va amonestar el pintor José Vallejo per dibuixar de prop els musulmans: “Habiéndose sentado en el suelo frente a la tienda, al principio de la entrevista (…) O'Donnell, que le vio armado de un lápiz y sabía la repugnancia que tienen los musulmanes a ser retratdos, hízole una señal de que se retirara”.

Fortuny sí que va ser testimoni, en canvi, de les batalles de Castillejos i Wad Ras, de la que Prim relata -en una carta a Víctor Balaguer- “que los catalanes se batieron como tigres (…) muriendo y matando hicieron retroceder a los moros espantados de pelear con gente tan bravía (…) de 257 que entraron en combate, 7 oficiales y 111 hombres muertos o heridos. Brava es la gente de mi tierra”.

Ja de tornada, Fortuny va iniciar un viatge a París per estudiar les obres de propaganda imperialista que podien inspirar-lo. A Roma retrobà Alarcon i pintà La odalisca. Després va retrobar els escenaris de la batalla, ja acabada la guerra i sense pressions, passant inadvertit, descobrint la suggeridora llum de Tánger. Però malgrat que el 1863 el compromís adquirit es va reduir a un sol quadre, es mostrava amoïnat, no aconseguira acabar l'encàrrec, s'hi referia despectivament com “el gran quadre” i -com que va deixar de cobrar una pensió- n'abandonà l'execució amb l'esperança de continuar-lo més endavant. El 1870 escrivia al president de la Diputació que “es cierto que en 1860 siendo yo bastante joven acepté irreflexivamente un encargo para cuya ejecución se destinaba una suma que aunque se creyera importante como remuneración del trabajo, era sin duda insuficiente para la materialidad de los gastos que los estudios de semejante obra requerían”. Així que va tornar els diners de l'encàrrec, justificant la decisió per l'actuació desafortunada de la Diputació, que, com diu Carbonell, “quan estava en el punt culminant de la seva carrera i feia poc que s'havia vengut La vicaria a un preu elevadíssim, se li va reclamar que complís els seus compromisos”. En mostrar-se disposat a cancel·lar el contracte i tornar els diners, els membres de la Diputació el van titllar de vanitós i ingrat. El quadre va quedar sense acabar, penjat a l'estudi de Roma. Poc després de morir Fortuny, la Diputació l'adquirí per 55.000 pessetes i el penjà al saló de sessions. Malgrat que la historiografia sempre ha enaltit aquesta pintura inacabada, el seu autor havia viscut el procés de creació amb frustració. Aleshores, la seva inesperada mort en ple zenit de la seva carrera va projectar sobre “La batalla...” el desig de reparar l'injust oblit del millor pintor català del segle XIX. Jordi Carbonell va trobar, però, una crítica anònima en el diari “El diluvio” (1880): “No es un cuadro que representa una batalla ni es una escaramuza, ni un mal simulacro de destacamento, sino un lienzo pretencioso que da una tristísima idea de la imaginación y el talento de Fortuny, y que apenas la da de su talento de colorista, pues no está de mucho acabado (…) por consiguiente, es necesario que los que quieran dedicarse al estudio de Fortuny escojan alguna de las obras que le dieron fama, y no un cuadro desatinado, que su familia debía echar a una hoguera”. En articles publicats poc després, el misteriós crític insistia a considerar un error que la Diputació l'hagués comprat, però reconeixia que era un encert haver pagat una misèria -“50.000 pesetas dadas por un lienzo de 30 palmos de un autor que venía sus cuadros de un metro a 100.000 francos”- i afegia que “si Fortuny pudiese resucitar y viese su lienzo en la Diputación de rodillas pediría que se lo restituyesen por doble cantidad de la dada a su familia y, obtenido, lo rompería con cólera, indignado de que los suyos hubieran vendido una obra que todos sus amigos y parientes sabían que despreciaba”. 

Carles Pirozzini va defensar posteriorment, en el diari La Renaixensa, l'encert de les autoritats i de reconeixement de les virtuts artístiques de la pintura, i aquesta consideració tan positiva del quadre li ha garantit un llarg itinerari pel Palau de Belles Arts de l'Exposició (1888), l'església de Sant Esteve d'Olot (on es custodia, enrotllat, durant la guerra civil), Reus (on està exposat el 1939 durant la commemoració del centenari de Fortuny), el Museu d'Art Modern a la Ciutadella (1957) i l'exposició “Fortuny, Dalí y sus batallas de Tetúan” (1962).

 Aquesta exposició és interessantíssima! Tot i que semblava més un acte propi de la cultura de masses més alternativa dels Estats Units, va sacsejar, com diu Jordi Carbonell, una “ciutat immersa en una dinàmica ensopida, poc amant de concessions a cosmovisions cosmopolites”. Aquesta figura controvertida, d'egolatria estudiada i cerimoniositat litúrgica, que va ser Dalí,va aconseguir emparentar-se amb Fortuny. L'agitador cultural, tolerat solament perquè la seva sobreactuació era un divertimento intrascendent, compensava qualsevol dimensió subversiva amb un discurs reaccionari: l'exposició aprofitava les Festes de la Mercè i totes les autoritats del franquisme, cofoies en les fotos de l'acte inaugural, volien superar l'aïllament cultural que patia la societat barcelonina fent servir l'artista català més internacional. En un moment d'obertura del règim, utilitzar aquell freeky famós arreu també per un passat difusament republicà li netejava la cara. La revitalització de Fortuny servia d'instrument per al lluiment d'aquell esperpent de màgic pinzell i sinistre silenci.

No era possible que el MNAC pogués tornar a encarar aquells dos quadres, ja que el de Dalí forma part de la col·lecció del Morohasshi Museum of Modern Art, a Fukushima (Japó). La dificultat quedava ben lluny dels objectius de l'exposició de l'any passat! Però tampoc no caldria tanta ambició per aconseguir l'exposició que "La batalla de Tetuán" mereixia. El trencament del discurs expositiu tradicional oferint cartells explicatius d'alguns aspectes concrets hauria d'haver anat més lluny. I atrevir-se a tocar aspectes més a fons: la mirada "orientalista", que diria Edward Said, la relació de Fortuny amb Prim, en el bicentenari del General, o l'ús que li va donar Dalí haurien estat enfocaments apassionants. No hauria estat fàcil, però, parlar del patriotisme espanyolista dels voluntaris catalans de 1859, la mirada colonialista de l'elit que Prim representava i de Dalí pintant deliris imperials i reminiscències de la "Reconquista" durant la dictadura. I menys en el context actual! Però hauria estat sa, provocador, profitós i aclaridor.