S32 - PARÍS, PRAGA, CIUTAT DE MÈXIC

Les resistències al reclutament, el culte a la resistència del Tercer Món, i la crítica de la prosperitat com a presó que ja havíem detectat en la literatura dels anys cinquanta, no van ser els únics motors de les revoltes juvenils. Hem de pensar en com l’augment demogràfic i la consolidació de la classe mitjana havien generalitzat la universitat i creat una classe estudiantil nombrosa i conscient. La universitat no solament estava massificada (a França es passa de 135.000 alumnes el 1950 passa a tenir 587.000 el 1968); també estava anquilosada en el passat: que 1/3 part dels alumnes fessin carreres de lletres ens demostra fins a quin punt l’oferta acadèmica estava inadaptada a la demanda social. Aquesta manca de perspectives laborals augmenta si considerem que, en aquesta universitat mesocràtica, les classes mitjanes no es poden inserír professionalment gràcies a circumstàncies familiars.

L’esclat del jovent com a agent polític va enfrontar-lo al concepte de família burgesa, generant una veritable “revolució sexual”. Encara el 1959 el clàssic de D. H. Lawrence, “L’amant de Lady Chaterley”, era segrestat el dia de la seva publicació. Durant els anys seixanta, però, la publicació de l’Informe Master & Johnson (continuació del Sexual Behaviour in the human male que Aldred Kinsey havia publicat el 1948) trencava tabús sobre la sexualitat, alhora que el feminisme passava de ser formulació teòrica -com representava “El segon sexe”, de Simone de Beauvoir (1949)- a ser una militància  activa i rupturista. Les dones lluitaven per empoderar-se de les seves vides, però també -amb l'ajut de la nova anticonceptiva- de la seva sexualitat. Nous models de comportament es mostraven en la producció cultural, com la revista Cosmopolitan (1965) anunciava quan va començar a dirigir-la Helen Gurley (l’autora del best-seller «Sex and the single girl» el 1964, que havia tingut versió cinematogràfica amb Natalie Wood de protagonista). Per simbolitzar aquesta liberalització del sexe podríem trobar moltes dades: Bob Guccione funda Penthouse el mateix any 1967 en que l’obra de teatre Hair mostra sense pudor cossos despullats. I en aquest context, el març de 1968 un grapat d’estudiants a Nanterre va irrompre en la residència universitària femenina demanant “llibertat de circulació”, en protesta per la prohibició d’entrar en la residència femenina. Van ser brutalment desallotjats, però aquests fets aparentment menors van contribuir a precipitar el “maig francès”. Veurem evolucionar els fets de Maig de 1968 per tres fases successives.

FASE ESTUDIANTIL. Ja el 22 de març de 1968, 300 estudiants bategen un amfiteatre “Che Guevara” i ocupen la facultat de Lletres de la Universitat de Nanterre demanant llibertat d'horaris i residències mixtes. Durant l'abril negocien amb el rector i La Sorbona critica el consell de disciplina dels detinguts a Nanterre, contagiant el conflicte a altres universitats. El 2 de maig es tanca la universitat i L'Humanité publica un editorial de Georges Marcháis, secretari general del PCF, menyspreant el moviment. El 3 de maig la policia ocupa la Sorbona, generant una primera nit d'aldarulls que va acabar amb 400 detinguts i 600 ferits. En protesta per la repressió es va convocar una vaga general de l'ensenyament que va dur al carrer més de 40.000 manifestants amb banderes vermelles i negres reclamant que la policia sortís del Barri Llatí, amnistia dels detinguts i obrir les facultats. La violència es desproporciona al Barri Llatí la “nit de les barricades” (Divendres Negre, del 10 a l'11 de maig) quan havia d'iniciar-se la conferència de pau sobre Vietnam. Semblava que els estudiants impulsaven el seu propi Têt...

FASE SOCIAL. El dia 13 de maig una gegantina manifestació pels detinguts s’acosta al milió de persones, i rep per primer cop el suport dels sindicats. Aquella mateixa nit es va ocupar la Sorbona, que havia estat abandonada per la policia, i al sumar els obrers comença una nova fase del moviment. La vaga general espontània va ser seguida per més de 7 milions de treballadors i demostrava que el moviment era un veritable perill per al sistema. El model de la fàbrica Renault a Billancourt, on els obrers van ocupar les instal·lacions i el director va ser retingut, es va anar estenent. El dia 18 desapareix De Gaulle i acantona l'exèrcit d'ocupació a Alemanya prop de la frontera... quan 10 milions de treballadors arriben a ocupar les fàbriques amb banderes vermelles al terrat, la patronal negocia amb el partit comunista i els sindicats que hi haurà un 40% d'augment de sous i jornada de 40 hores setmanals (Acord de Grenelle, 27 de maig). Així el poder econòmic atura el compromís obrer amb el moviment, i deixa sols els estudiants!

FASE POLÍTICA. Amb la signatura dels Acords de Grenelle s’acaba la fase social i s’inicien les operacions polítiques. La gegantina manifestació del 30 de maig, sota el lema “En defensa de la República” va estar seguida de la reaparició del general, amb el suport de les forces franceses acantonades a Alemanya. Aquell mateix dia, De Gaulle va dissoldre l’assemblea per a convocar eleccions. Com que les revoltes continuaven, el dia 12 de juny va decretar la prohibició de manifestacions, la il·legalització d’una desena de col·lectius d’esquerres. Les eleccions de finals de mes li donarien un 38% dels vots, davant de l’enfonsament de les forces d’esquerres.

Aquest desenllaç ens podria fer pensar que el moviment havia fracassat. Però la veritat és que des d’aleshores va sorgir una “Nova Esquerra” que, amb un discurs interclassista, es nodrirà d’activistes de sectors molt diferents, del feminisme a l’ecologisme, per a impulsar valors que canviïn el sistema, utilitzant l’impacte mediàtic com a principal manera de publicitar els seus missatges. 

L’esquerra convencional trencava amb Moscou després de la repressió de la Primavera de Paga i renunciava al marxisme (consolidant així la socialdemocràcia). La part més radical de l’esquerra, frustrada pel fracàs dels seixantavuits, opta per la guerrilla urbana i desenvolupa moviments terroristes.

També va canviar la universitat: de ser una institució tancada, autocomplaent i elitista, ancorada en el saber doctoral, va passar a considerar les exigències socials. L’antropologia dignificava tots els discursos i la parla cultural era tractada com a equivalent a les formes cultes; de la mateixa manera que les noves formes d’expressió de la cultura popular (en música o cinema) passaven a ser considerades “alta cultura”. 

Com interpretar el que havia passat? Ja des del primer moment es van enfrontar dues interpretacions. Encara que l’esquerra tradicional no la va acabar d’entendre –Sartre, després d’una conversa pública amb Daniel Cohn-Beddit, la va qualificar com a «conseqüència de la maldat del capitalisme»- va anar prosperant la idea, representada per Allan Touraine, de que havia estat “un nou conflicte social, una nova lluita de classes (…) desfermada pels estudiants, tècnics i quadres d’empresa que havien superat l’obrer industrial no qualificat, integrable marginalment en l’organització industrial”. La dreta, per la seva banda, va qualificar els esdeveniments com una malaltia: Raymon Aron escrivia a Le Figaro que havia estat «un accés de febre» i criticava que aquells joves que criticaven les contradiccions del sistema solament hi volien entrar. El mateix president de la República va declarar que era «subversió maoista», i André Malraux va definir-la com a una espècie de «crisi de la civilització, perquè cap no pot viure sense un valor suprem, sense transcendència» i 1968 li semblava la revolta del caprici i les emocions.

Aquelles tres visions continuen vives: en un dossier que el diari ELMUNDO va penjar/publicar per fer-ne balanç en el 50è aniversari dels fets de 1968, l’economista Jaime Pastor no solament en feia un balanç positiu en tant va obrir la port als “Nous moviments socials” (dels quals anti-globalització i 15M en serien seqüeles), sinó que valorava la seva força e importància en tant va posar en marxa la contrarevolució que, en la versió neoliberal, arrastrem avui. En el mateix dossier, Fernando Sánchez Dragó minimitza l’impacte dient que solament va ser “l’enrenou de nanos amb pantaló Levi’s i mariannes amb minifaldilla que es va posar a fer cruising pels carrers de París (...) solament volien lligar”, ja que aquells nens mimats van tenir una “erupció d’acnè i brot d’escarlatina” eren “iguals de burgesos que els seus papàs”. Aquesta segona versió veu en 1968 l’origen del relativisme moral i el multi-culturalisme, que avui sabem fracassats. També la interpretació de 1968 com a “crisi civilitzatòria” ha tingut continuïtat: el filòsof Gilles Lipotevsky (La era del vacío, 2000) veu el naixement de l’individualisme actual: “encara que hi va haver una forta mobilització pública i una forta participació dels joves en l’acció col·lectiva (...) va ser una explosió d’aspiracions i reivindicacions explícitament individualistes”. Aquest reivindicació de la vida privada davant dels valors col·lectius ha permès retratar el 68 com l’esclat de la postmodernitat en tant moviment espontani, imaginatiu, tolerant, narcisista, el primer pas d’un present “sin ídolo ni atributo, ni imagen gloriosa de si misma, ni proyecto histórico movilizador. Es la era del vacío, en la que nos bombardean con mensajes para impedirnos ver lo importante». Aquest discurs ha estat força contestat: un dels protagonistes dels esdeveniments veu aquell moviment com un pas endavant en el camí de la modernitat: en una entrevista concedida a ELMUNDO per un dels estudiants que van restar icònics d’aquells dies, Alain Gesmair, recorda que va ser “un salt cap a la modernitat” perquè “cuando Valéry Giscard d'Estaing llegó a la presidencia, en 1974, dio el voto a los 18 años y legalizó el aborto” i critica Sarkozy pel famós discurs en que proposava destruir “el llegat del 68” en tant relativisme moral, multiculturalisme i hedonisme consumista. De fet, al final, quan li pregunten què podria criticar d’aquell moment, diu “que ja no és jove”.

La tempesta del 68 està representada a l’est per la Primavera de Praga, un període de liberalització política i protesta massiva que esdevingué a la Txecoslovàquia comunista des del 5 de gener de 1968, quan el reformista Alexanxer Dubček va ser escollit Primer Secretari del Partit Comunista d’aquest país, fins el 21 d’agost, quan mig milió de soldats soviètics van ocupar el país i reprimir tota reforma (hi romandrien fins la “revolució de vellut” de 1989).

Per què va passar? La desestalinització no acabava d’arribar: el 1967 es va rehabilitar alguna de les víctimes d’Stalin (del Judicis de Slánsky) i un Congrés d’Escriptors concloïa que la literatura havia de ser independent de la doctrina del partit. El règim va respondre amb censura, i com que el president Antonín Novotný va ser desafiat per Alexander Dubček, primer secretari del partit comunista, es va convidar Brezhnev a Praga (12/1967). El líder soviètic, però, en veure l’abast de les critiques, va destituir Novotny i el va substituir per Dubček (5-1-1968). Poques setmanes després s’acomplien vint anys del “febrer victoriós” que havia conduït els comunistes al poder (1948),i Dubček va pronunciar un discurs explicant la necessitat d’un canvi que consolidés un “socialisme que es correspongui amb les tradicions democràtiques històriques de Txecoslovàquia”. Així que va abolir la censura (març) i publicar un “programa d’acció” que augmentava la llibertat de premsa, expressió i moviment, limitava el poder de la policia secreta i descentralitzava l’administració en dues repúbliques socialistes. El document no criticava “els mètodes centralistes” que havien calgut per a lluitar “contra la burgesia”, però –en tant havia estat derrotada amb la implantació del socialisme- considerava que aquells mètodes ja no eren necessaris. En el presídium del partit, aquell mateix mes, el nou president definia tots aquests canvis com un “socialisme de rostre humà”.

Amb la mosca a l’orella els líders dels “Cinc de Varsòvia” (URSS, Hongria, Polònia, Bulgària i la RDA) van interrogar-lo sobre el sentit de les reformes. Després de signar la Declaració de Bratislava (confirmant la fidelitat al marxisme i l’internacionalisme proletari), Breznev va retirar les tropes soviètiques fins a la frontera. Però veient que la reclamació de reformes s’accelerava, i que el sector més ortodox del partit li demanava, va decidir la invasió: mig milió de soldats assaltarien el país, provocant mig centenar de morts i 700 ferits. Encara que Dubeck demanava que no hagués resistència, va ser detingut i va signar el Protocol de Moscou: romandria un any més en el càrrec a canvi de moderar les reformes. L’abril de 1969 Dubček va ser nomenat agent forestal i substituït com a Secretari general per Gustáv Husák: ell va impulsar el que s’anomenà la “Normalització”, que va consistir en revertir reformes i purgar els aperturistes. És en aquest context que es va produir el suïcidi de l’estudiant Jan Palach a la plaça de Wenceslao de Praga (16-1-1969) en protesta per la manca de llibertats. Les conseqüències en el si del bloc comunista serien encara més greus:

* A Romania, el secretari general del Partit Comunista, va pronuncia un discurs contra la  invasió, i Enver Hoxha va treure Albània del Pacte de Varsòvia.

* Els partits comunistes italià, francès i finès van condemnar l’ocupació. Teresa Pàmies i el seu pare, exiliats de la guerra civil, explicaran el debat en el si del socialisme que va obrir la Primavera (Testament a Praga, 1971). La desil·lusió que va obrir en l’esquerra occidental va inclinar-la cap a l’eurocomunisme.

* Durant un tens debat a l’ONU, els soviètics van definir la intervenció com a “assistència fraterna” i els americans van reconèixer que havien nomenat ambaixadora davant el nou règim a l’actriu Shirley Temple, testimoni dels esdeveniments perquè estava en un congrés sobre l’esclerosi múltiple, que finalment ho seria durant la “revolució de vellut”

* Mao també va criticar la “Doctrina Breznev” (tement que ell fos el següent objectiu). En un banquet a l’ambaixada romanesa de Pekín (23-8-1968) el primer ministro Zhou Enlai, denunció a la Unión Soviética por "política fascista, e imperialista, comparando a la URSS con Vietnam.

El 1989, Dubcek seria president de l’assemblea federal durant el govern de Václav Havel, pronunciant-se contra la dissolució de Txecoslovàquia abans de traspassar el 11/92.

El 68 més desconegut. La vitalitat del moviment estudiantil era especialment forta a Mèxic, on es barrejava amb altres lluites socials que venien de lluny. Ja el 1964 el president Gustavo Díaz Ordaz va contestar a la vaga de sanitat i ferrocarrils militaritzant els serveis i acomiadant els vaguistes. El malestar era continu, i es va barrejar amb la mobilització dels estudiants.

El govern va respondre amb un plant per a criminalitzar el moviment social. Les actuacions de policia i exèrcit van incloure detencions il·legals, maltractaments, tortures, persecucions, desaparicions forçades, espionatge, homicidis i execucions extrajudicials. Però l’episodi més important d’aquesta política va ser la massacre perpetrada el 2-10-1968 a la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco pel Batalló Olímpia (un cos policial secret).

Aquell dia l’exèrcit vigilava el curs d’una manifestació i uns infiltrats d’aquest cos secret de seguretat se situava en la plaça amb franctiradors que van disparar contra els militars, que -pensant que venien dels estudiants- carreguessin contra la multitud. La plaça va quedar plena de cadàvers i ferits, centenars de detinguts van ser empresonats.

Es desconeix el nombre de víctimes perquè les comissions investigadores de 1993 i 1998 van fracassar. Desmentint el govern mexicà l’escriptora Elena Poniatowska (La noche de Tlatelolco, 1971) ja parlava d’una seixantena, i des d’aleshores tots els estudis han anat recomptant molts més.

El dissabte 12-12-1968 el president Díaz Ordaz inaugura els XIX Jocs Olímpics, batejats “de la pau” i la noticia queda gairebé desconeguda. Circula informalment en ciutats on el moviment estudiantil és fort, i s’organitzen protestes. L’exèrcit minimitzà el dispositiu i va amenaçar amb repetir-lo si “apareixien més brots d’agitació”

L’escàndol que va significar la publicació, per part de Julio Scherer y Carlos Monsiváis (1999) de Parte de Guerra: Tlatelolco 1968: Documentos Del General Marcelino García Barragán, va moure el president Vicente Fox a investigar. Un tribunal va concloure que va ser un crim d’estat el 2018, tot i que ja des de 2011 es conmemmora el dia de dol nacional.