Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 28 de abril de 2019

S24 - LA PROJECCIÓ POLÍTICA DEL TERCER MÓN




Nasser es va convertir de seguida en una estrella política. El seu projecte desenvolupista d’Egipte va adquirir força simbòlica en la resclosa d’Asuán, obra faraònica que volia domesticar el Nil (controlar-ne les crescudes), augmentar la superfície regada i produir electricitat per a industrialitzar el país. Al projecte de modernització, Nasser hi va afegir una intensa política exterior que aspirava a construir una gran nació àrab oferint suport a altres pobles àrabs contra les potències colonials, especialment als algerians que –com vam veure- havien iniciat una dura lluita contra els francesos poc abans. Amb la seva actitud bel·licosa el Proper Orient prenia el relleu a les descolonitzacions asiàtiques, que semblaven haver-se tancat quan la Conferència de Ginebra (1954) fixava el mapa de l’Orient Llunyà. Allà precisament, el president Sukarno, flamant líder de la Indonèsia que s’havia desempallegat dels holandesos, convocava una conferència internacional que ajuntaria tots els líders puixants d’aquest Tercer Món. A la ciutat de Bandung, Nehru (Índia), Tito (Iugoslàvia), Nkrumah (que aconseguiria la independència de Ghana el 1957), o Nasser, acompanyats dels representants de 25 estats més (asiàtics i africans) van signar un compromís que, a més de lligar-los a la Carta de les Nacions Unides, els abstenia abstenir-se “de participar en acords de defensa col·lectiva”. Volia dir que naixia una “tercera via” en relacions internacionals, la dels No Alineats.

Bandung (1955) consolidava la presa de consciència. I Franz Fannon aniria més enllà quan publicava “Els condemnats de la terra” (1961), on diria que “el ser d’Occident és el no-ser del Tercer Món”: Occident vivia perquè matava el Tercer Món. I partint d’aquesta evidència anava més enllà quan reivindicava la violència com a “catarsi del colonitzat (...) perquè el desintoxica (...) i el lliura del seu complex d’inferioritat, de les seves aptituds contemplatives o desesperades”. Aquest psiquiatra algerià nascut a La Martinica que va estudiar a França i va acabar ingressant en el Front d’Alliberament Nacional (1956) es va convertir així en un teòric de l’anti-colonialisme que –desconfiant de les burgesies nacionals- preferia confiar en la massa camperola quan veia en Algèria l’esperança que podia alliberar l’Àfrica. El 1961 moria en un hospital de NYC i el 1962 es publicava pòstumament Pour la révolution africaine (1963), que recomanaria la “via algeriana” i serà llegit activament per l’esquerra política europea. I és que el context intel·lectual era favorable a les crítiques al desenvolupisme: la idea de que el camí de progrés correcte era industrialitzar el Tercer Món per convertir-lo en proveïdor, era contestada per les “teories de la dependència”. Deien que, lluny de ser una fase, el desenvolupament era una realitat permanent que naixia de la relació desigual entre les economies perifèriques i l’economia central, tal i com Fanon significava quan deia que el ser d’Occident era el “no ser” del Tercer Món. Alguns experts que descrivien aquest estat civilizatori, com André Gunder Frank (Lumpenburguesía: lumpendesarrollo. Dependencia, clase y política en Latinoamérica, 1970) constataven que la burgesia perifèrica mantenia el subdesenvolupament perquè així s’assegurava els llaços de dependència amb Occident que la mantenien com a elit privilegiada. I molts d’aquests revolucionaris que idealitzaven els líders del Tercer Món anirien, en aquest context ideològic, més enllà quan llegien aquests experts: arribaven a la conclusió que l’enemic principal eren les burgesies locals, tant com l’imperialisme; que calia radicalitzar la lluita de classes (contra la burgesia criolla); que per fer-ho calia respondre a la violència implícita (o explícita) de l’estat amb la violència revolucionària, i que l’estat és sempre tan poderós que ningú no li pot plantar cara amb un enfrontament militar convencional i –per això- calia fer servir com a tècnica la guerrilla.



Mentre aquestes idees es desenvolupaven, Nasser jugava diplomàticament amb les superpotències per aconseguir suports per al desenvolupament d’Egipte. Quan Alan Dulles va comprovar que també mantenia contactes amb els soviètics, va decidir suspendre les ajudes. Aleshores, Nasser va nacionalitzar el Canal de Suez per a finançar la construcció de la resclosa amb els peatges navals. Israel va ser el principal perjudicat: no solament perquè les armes que Nasser comprava a Txecoslovàquia el convertien en una amenaça imminent, i la seva política de prestigi dins del món àrab inspirava altres bel·licositats veïnes, sinó per l’aplicació selectiva dels peatges navals. Per tot això, el seu president, el laborista Ben Gurion, va enviar Simon Peres (AAEE) a negociar el tractat secret de Sevrès i Moshe Dayan va planificar la invasió del Sinaí. Tal i com ho van pactar es va fer: els israelians van atacar la península del Sinaí l’octubre de 1956 amb el pretext de respondre els atacs de tropes irregulars palestines contra civils israelians des de camps de refugiats situats a la Franja de Gaza (sota administració egípcia des de 1949). Amb el pretext de protegir la companyia que explotava el canal, una sofisticada expedició militar franco-britànica va controlar el canal i es va enfrontar als egipcis. Per què? No solament es resistien a perdre influència si defallien en la defensa de l’ordre imperial. També tenien por a que l’èxit de la mesura facilités altres nacionalitzacions, i a perdre el control d’un punt tant estratègic per a les comunicacions i el comerç. Les Nacions Unides proposaran la retirada de les potències estrangeres del territori egipci, Kruschev va amenaçar-les i Eisenhower els va pressionar. Les superpotències no volien alterar l’equilibri dels dos blocs en coexistència pacífica...



LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DE SUEZ. Primer de tot és una retirada humiliant –malgrat l’èxit de l’operació militar- perquè es demostrava la irrellevància de les dues potències europees, la qual cosa impulsaria el procés d’independència de les seves colònies. De fet, Marc Ferro arriba a dir que la crisi de Suez destrueix l’ordre colonial fixat per l’acord Sykes-Picot durant la Gran Guerra, i titula un llibre sobre el tema “El naixement del Tercer Món”.
Ben al contrari dels europeus, Nasser va perdre la batalla però va vèncer políticament. No solament perquè el canal va continuar nacionalitzat i la resclosa d’Asuán es va construir amb assessors soviètics (1960-1964). Sinó perquè havent-se oposat als imperialistes, Nasser mostrava un camí per al Tercer Món i consolidava la seva imatge com a líder panarabista, tant com la Unió Soviètica passava a presentar-se com a defensora del món àrab.

A)  Síria, ferida per la derrota de 1949, aïllada pel pacte de Bagdad (1955), amenaçada per la Turquia pro-americana, desplaça el president Kouatly (1958) a Egipte per a signar el naixement de la República àrab Unida (RAU, un estat baazista) que cridava els altres a sumar-se al projecte nacionalista panàrab, socialista, desenvolupista i revolucionari. Un cop militar en forçarà la sortida dels sirians el 1961.

B)  El president socialista jordà Suleiman Nabulsi va impedir amb el seu ajut que Jordània ingressés en el Pacte de Bagdad, i va ser destituït per Husseïn II perquè pretenia normalitzar les relacions diplomàtiques amb els soviètics i afavorir l’entrada de Jordània en la RAU. El rei l’acusava de conspirar per derrocar-lo.

C) Quan la comunitat musulmana instava el govern del Líban a fusionar-se amb la RAU en contra de la comunitat cristiana (mitjançant manifestacions i guerrilles), el pro-occidental Camile Chamoun demanava el desembarcament americà a Beirut per assegurar-se el fracàs del moviment inspirat des d’Egipte.

D) Quan el rei Feisal II, aconsellat pel seu oncle Abdullah i tement un cop com el que havia destronat Faruk a Egipte, va fer entrar Iraq al Pacte de Bagdad, es van desencadenar massives protestes. Inspirades per Nasser, demanaven que Egipte s’incorporés a la RAU. El general Abuld Karim Qassim va organitzar un cop d’estat que va assassinar la família reial, va abolir la monarquia (1959) i va retirar del Pacte de Bagdad. El nou dictador seria víctima d’un atemptat, inspirat pels EEUU (1963), en el que va participar un jove que havia ingressat al partit Baath el 1957, Saddam Hussein. Aquest partit aconseguiria el control del país el 1968...

Gràcies a l’apropament egipci a la URSS, Nasser es va convertir en el primer ciutadà no soviètic que va rebre el títol d'Heroi de la Unió Soviètica i l’Ordre de Lenin en la visita de Kruschev (1964). Com a aliat, però, ens fa pensar que les presumptes titelles de les superpotències no eren dòcils, perquè tenien agendes locals que els feien actuar sense guiatge. Una manera de marcar perfil era “no alinear-se”, perquè així podien oferir fer-ho i jugar amb la perspectiva de les superpotències de guanyar un nou aliat: així havien actuat Nasser, Tito, o Nehru, que –marcant distàncies- demostraven a les dues superpotències que la seva capacitat d’ingerència tenia límits. L’altre manera de pressionar-les era amenaçar-les amb la possibilitat del propi enfonsament, que deixaria el bloc en situació de debilitat en la zona. Segur que Syngman Rhee (Corea del Sur), Chiang (Taiwan) o Ngo Dinh Diem (Vietnam del Sur) no canviarien de bàndol, ni Kim Il-Sung es passaria a l’altre costat, però alimentaven la por de que caurien si no rebien prou ajuda. El paradigma dels aliats incòmodes, però, serien Mao i Ulbricht, per un costat, i De Gaulle per l’altre.

Havíem deixat Mao molest amb la denúncia del culte a la personalitat, envejós del satèl·lit Sputnik de Kruschev (1957) i constatant el fracàs del Gran Salt Endavant.  Els simpatitzants xinesos de Kruschev, com el líder del partit comunista, Deng Xiaoping, ja havien manifestat durant les “Cent Flors” tres tipus de crítiques: sobre la burocràcia i el dogmatisme del partit, l’absència de llibertats bàsiques, i el poc nacionalisme del règim. Per callar-los i demostrar nacionalisme i lideratge comunista, Mao va escalar la tensió internacional: l’agost de 1958 bombardejava les illes de Quemoy i Matéu, que pertanyien a Taiwan. Així també evidenciava la moderació de Kruschev, li qüestionava la “coexistència pacífica” i s’atorgava el lideratge del Tercer Món. El problema, però, és que aquesta iniciativa feria de mort l’aliança amb l’URSS. És més: quan la xinificació del Tibet forçava el Dalai Lama a fugir travessant l’Himalaia i refugiant-se a l’Índia, l’enrariment de les relacions entre els dos estats asiàtics molestava Kruschev, qui estava provant de seduir l’Índia pacifista de Nehru (contra el Pakistan pro-americà).



lunes, 22 de abril de 2019

S23 - ELS LÍMITS DE LA DESESTALINITZACIÓ


Quan el març de 1953 Dwight Eisenhower prenia possessió, no solament s’estava produint un relleu en la cúpula occidental. Al gener del mateix any s’havia produït el traspàs d’Stalin. Envoltat d’un ambient de pànic contingut, va patir una hemorràgia cerebral. Mentre agonitzava, es cosia un delicat equilibri de poder en el seu entorn: Malnekov seria el nou cap del govern, en el que figurarien com a vicepresidents Bulgarin, Kaganovich, i dos vells coneguts, Molotov (que tornava així al ministeri d’Afers Exteriors), i Beria (qui controlaria els departaments d’Interior i Seguretat, i al que vam conèixer el curs passat quan vam parlar dels Processos de Moscou i les grans purgues). Les lluites en el si d’aquest grup gelen la sang: culpant a Beria dels motins a Berlín de 1953, serà executat. I la seva desaparició permetrà relaxar l’ambient: primer sembla aturar-se la persecució del “complot dels metges” posada en marxa per Stalin al denunciar (1952) que la professió estava plena de sionistes (als qui deplora després d’haver vist l’estat israelià inclinar-se cap a l’aliança americana). Encara que entre 1953 i 1956 Krushev solament controla el partit, les lluites internes en el si del govern aniran marcant el seu ascens cap a president del consell de ministres.

En el XXè Congrés del PCUS pronunciarà un discurs, titulat “Sobre el culte a la personalitat i les seves conseqüències”, en el que va denunciar l’abús de poder que Stalin havia fet i els tics autoritaris: “el qui se li oposava (...) estava condemnat (...) a l’aniquilació física i moral”. Afegia que en els darrers anys s’havia tornat més irritable i brutal, “havia perdut tot sentit de la realitat” i l’altivesa demostrada s’havia demostrat “no solament en el tracte al poble soviètic, sinó també al seu tracte amb les altres nacions”. I es que Kruschev proposava rebaixar la tensió de les relacions internacionals i iniciar amb els Estats Units una “coexistència pacífica”. Va iniciar aquest “discurs secret”, que de seguida va transcendir, un “desgel” del sistema i les relacions internacionals? Encara que aquest va ser el títol d’una coneguda novel·la d’Ilya Ehrenburg en aquell moment, el balanç de l’aperturisme de l’Era Kruschev és més aviat polèmic:




* una amnistia alliberava els presos del GULAG que complien condemnes menors a cinc anys, de tal manera que 7 dels 13 milions dels presoners que hi havia van poder sortir.
* Aleksandr Solzhenitsyn va poder criticar el sistema a «Un dia a la vida d’Ivan Denisovhic» (1962) –encara que seria més famós a Occident per l’Univers Gulag-,
* Es van intensificar els contactes educatius i esportius amb Occident: Krushev ja havia aconseguit d’Stalin la participació dels esportistes soviètics a les Olimpiades de Helsinki (1952), però ara amplia aquesta relaxació cultural a que músics i estrelles del Bolshoi «confiables» actuïn a Occident (no sense risc, com demostra la marxa del famós ballarí Rudolph Nureyev, el 1961).
* La retirada de les despulles d’Stalin del mausoleu de Lenin (1961) serà tot un símbol, encara que ja veurem que aquesta “desestalinització” té un límits, i no massa llunyans.

Pel que fa a la política internacional ja l’any de la mort d’Stalin l’armistici del Panjunmon semblava aparcar el conflicte de Corea, i –sobre Indoxina- s’obrien les converses a Ginebra que canviarien la geopolítica de l’Extrem Orient. El 1955, per si fos poc, es produïa el final de l’ocupació quatripartida d’Àustria (que recupera sobirania a canvi del compromís de mantenir una ferma neutralitat). El 1956 el final de l’estat de guerra entre els soviètics Japó permet l’entrada dels japonesos a la ONU (encara que sense un acord sobre les illes Kurils), i el 1959 un tractat internacional atorgava estatus de patrimoni comú de la humanitat a l’Antàrtida. Una sèrie de viatges de Kruschev van contribuir a rebaixar la temperatura de les relacions internacionals: primer a Xina per a simbolitzar la continuïtat de l’aliança amb el gran colós oriental, després a Belgrad (amb l’objectiu de normalitzar les relacions amb Tito, que Stalin havia trencat), i fins i tot... als Estats Units (1959), on el famós “debat de la cuina” entre el líder soviètic i el vicepresident Nixon demostrava que els dos mons no s’entenien (encara que l’intent de normalització de les relacions internacionals que simbolitza no s’ha de menysprear).




En canvi, BORIS PASTERNAK  ha de publicar a l’estranger “El Doctor Zhivago”: la propaganda crítica amb l’est facilitarà que l’escriptor rebés el Premi Nobel el 1958, i el text aconseguís una premiada versió cinematogràfica (David Lean, 1955). Vol dir que el desgel era mentida? Isaac Deutscher (1956) i Jean Paul Sartre justificaven el caràcter autoritari del règim pel seu endarreriment i el setge internacional que patia. Més d’hora que tard, afegien, l’abolició de la propietat privada esdevindria una estructura socialista que evolucionaria en sentit democràtic. Altres interpretacions, però, veien que l’abolició de la propietat privada es traduïa en un monopoli capitalista d’estat coherent amb les tendències autoritàries del sistema. El gran problema historiogràfic que planteja la desestalinització no és tant el seu abast, si resultava suficient per a democratitzar el sistema, sinó el debat sobre la seva idoneïtat que aniria desgastant la cohesió del bloc comunista: per una banda hi hauria els qui la veien una oportunitat de fer reformes (com els hongaresos), d’altres la veien com una traïció als dogmes leninistes que apartaven els “revisionistes” del camí correcte. Així ho veia, per exemple, Mao Zedong.



PER A UNS, DESESTALINITZAR ÉS PASSAR-SE! Havíem deixat Maox construint la República Popular Xinesa i obrint un període d’estret treball amb la URSS que coneixem com la DÈCADA SOVIÈTICA (1949-1959). La descripció que n’havíem fet era d’una imitació dels mètodes d’Stalin. I no solament per les campanyes contra l’oposició a la revolució (denúncies massives, arrestos i execucions de mig milió d’opositors), sinó perquè el 1953 iniciava un Primer Pla Quinquenal amb assessors soviètics especialitzats en la industrialització a marxes forçades. També s’impulsava la col·lectivització agrícola: més de 70.000 cooperatives camperoles es van convertir en 24.000 comunes amb uns 25.000 membres cadascuna, que havien de convertir-se en unitats polítiques i econòmiques que integrarien diferents brigades de producció dedicades la producció i la distribució agràries, prestar serveis bancaris, tasques policials, organització d’espectacles, serveis de guarderia o menjador... Però l’objectiu prioritari era impulsar una indústria rudimentària descentralitzada per a auto-proveir cada comuna. Resultat: fora de  mobilitzar la força de treball en projectes intensiu a gran escala, amb un voluntarisme que superava la fe, no van funcionar. Alguns intel·lectuals, decebuts, van iniciar tímides crítiques, i Mao les va incentivar: “Deixeu que floregin CENT FLORS, deixeu que competeixen 100 escoles de pensament”, va dir en un discurs de 1957 “sobre el correcte tractament de les contradiccions entre el poble”. En teoria, afegia, la pluralitat de veus permetria accelerar el progrés cap al socialisme, ja que les contradiccions es resoldrien mitjançant la persuasió. Quan els tazibaos es van omplir de crítiques, però, es va produir una forta repressió, de la que l’escriptora Linz Zaho –que va continuar escrivint a la presó fent servir la sang com a tinta i de vegades els cabells com a ploma- en seria un exemple conegut, gràcies a escriptors com Wu Hong Da (Harry Fu, a Occident) que va descriure la seva experiència al Laogai. Mai va quedar clar si la crida a les CENT FLORS havia estat una trampa per identificar els crítics, o un sondeig que va apaivagar l’idealisme del Gran Timoner. Però el balanç va deixar més de mig milió de represàlies. I –lluny d’escoltar les crítiques a l’economia dirigida, i d’acord amb la seva teoria de la revolució permanent, presentada en un discurs del gener de 1958- es va impulsar un projecte radical i utòpic de desenvolupisme a marxes forçades que havia de completar la construcció del socialisme: el Gran Salt Endavant. Al cap d’un any ja es veia que privilegiar la indústria pesant sobre l’agricultura provocaria un desastre: 



Es van crear petits forns per a fondre acer als patis de casa (mig milió el 1958) amb camperols que no es van capacitar prèviament, i que barrejant metalls, produïen materials de mala qualitat
La Improvisació i la desorientació de les autoritats locals va malbaratar l’esforç en obres inútils i irrellevants
La col·lectivització camperola trencava tradicions de suport mutu (casaments, mercats, intercanvi…) i incentius per a treballar amb eficiència
L’agricultura intensiva esgotava la capacitat nutritiva de la terra, i l’extermini de les aus granívores per protegir els conreus va generar terribles plagues de llagosta i altres insectes 
La por a la repressió va forçar moltes comunes a falsificar els resultats: en realitat l’agricultura va fer fallida i el resultat del Gran Salt Endavant van ser 20 milions de morts. Mao va renunciar a la presidència de la república el 1958 en favor de Liu Sahoqui (que va liberalitzar l’estratègia)

Vist aquesta actitud del govern xinès, sembla lògic que a Mao Zedong el “discurs secret” no li va agradés gens: lluny de voler apartar-se del camí de desenvolupisme a marxes forçades que havia impulsat Stalin, ell entenia que Corea havia estat el triomf de l’esforç i la voluntat sobre un enemic superior. Volia confirmar el paper de protagonista en l’adveniment de la societat  socialista que creia que li havien donat l’ajut als nordcoreans, al Vietmith i als comunistes del Tibet, i desempallegar-se del paper subsidiari que els soviètics semblaven atorgar-li: el 1957 assisteix a Moscou al 40 aniversari de la Revolució d’Octubre, i escolta Krsuchev declarant que en 15 anys superaria els EUA en petroli, carbó i acer. Aquell any, la cursa espacial i les derrotes de les potències colonials a Suez semblaven donar-li la raó. Així que –quan Kruschev el va visitar l’any següent- Mao li va recomanar una actuació decisiva contra els Estats Units, per a la que prometia proporcionar innumerables divisions. Kruschev li va respondre que amb dos míssils americans acabarien amb totes les divisions xineses. L’anècdota demostra com es van refredant les relacions entre xinesos i americans: cal recordar-la, perquè aviat tornarem a l’Extrem Orient per parlar de les seves ínfules.


PER A ALTRES, DESESTALINITZAR ÉS QUEDAR-SE CURT! Els únics crítics de la desestalinització, però, no eren els que creien que anava massa lluny; també hi havia els qui creien que s’havia quedat curta. El procés de sovietització que havia viscut Hongria després de la Segona Guerra Mundial havia estat molt dur: el darrer dels “petits Stalins” que la governava, Mátyás Rákosi, havia imposat un sistema educatiu en rus i ple de dogmes comunistes. Encara que després de la caiguda d’Stalin va ser substituït per Imre Nagy, el partit comunista seguia en mans d’un nostàlgic, Erno Gero. La incomoditat nacionalista que es vivia a Hongria es va demostrar quan una víctima de Rákosi va ser enterrat amb honors, László Rajk. Pocs dies després uns manifestants cantant vells himnes nacionals van acabar derrocant l’estàtua d’Stalin a Budapest. La repressió no es va fer esperar: quan els estudiants crítics van intentar entrar a la ràdio per a llegir el seu manifest, la policia va carregar amb gasos i trets que van matar un centenar de persones. Erno Gero va demanar ajuda a la URSS i va marxar, mentre el primer ministre nomenava un nou govern amb persones que no formaven part del partit. Moscou es va espantar. En un primer moment, Kruschev va oferir una “Declaració sobre els principis del desenvolupament i posterior enfortiment de l’amitat i cooperació entre la URSS i els altres estats socialistes”. Aquest document proclamava que els soviètics estaven preparats “per a entrar en negociacions amb el govern d’Hongria i altres membres del Pacte de Varsòvia sobre la presència de tropes soviètiques en el seu territori”. Però Nagy, pressionat pels manifestants que anaven guanyant força per tot el país, va dissoldre la policia política, va prometre eleccions lliures, i va declarar la intenció de sortir del Pacte de Varsòvia. Qüestionar el bloc era més del que els sovie`tics estaven disposats a acceptar, així que Krushev va voler intervenir i –amb l’entrada dels tancs a Budapest- es van produir més de tres mil morts i vint mil deportats. Els líders de la revolta hongaresa van ser executats el 1958 i un primer ministre, Janos Kádar, va impulsar terribles purgues. Per què els soviètics van intervenir així a Hongria?

Perquè la intenció hongaresa de sortir del Pacte de Varsòvia excedia el grau de permissivitat proclamat en el XXè Congrés del PCUS (eurocomunisme o Tito, sí; desmuntar l’estructura, no.
Pel temor al possible contagi de la rebel·lió hongaresa a altres democràcies populars, 
Pel pes de l’stalinisme, que temia que l’aperturisme de Krusev oferís una senyal de debilitat que l’adversari pogués aprofitar.





Quina importància té la repressió d’Hongria en el desenvolupament de la Guerra Freda?  

a)  Primer de tot, veiem que es fan esquerdes en el si del bloc comunista que prenen forma d’acusacions de “revisionisme”, una actitud que estaria caracteritzada per la renúncia a un programa revolucionari en favor d’acomodar les relacions amb el bloc capitalista. La transcendència d’aquestes acusacions és que –a més de desestabilitzar el món comunista- contagiaran les relacions internacionals produint una escalada de tensions entre Occident i els estats que –rivalitzant en la demostració d’ortodòxia ideològica- feien servir la rivalitat amb Occident per a demostrar-la. Ho veurem de seguida a Taiwan o Vietnam. 

b)      Una segona repercussió tindria a veure amb el desprestigi dels soviètics en una part de l’esquerra occidental que, fins aleshores, els havia posat com a model. Albert Camus (La sang dels hongaresos) va criticar la falta d’acció occidental i un comunista convençut com Jean-Paul Sartre es pronunciava amb duresa contra la repressió en un article publicat en la revista Situacions sota el títol “Le Fantôme de Staline”. El comunista italià Palmiro Togialiti formulava en aquest context la “teoria del policentrisme”, la idea de que es podia arribar al socialisme per vies diferents de les que dictava Moscou; aquesta idea de lluitar dins del sistema i no contra el sistema seria definit pels seus hereus ideològics –pocs anys més tard- com a “eurocomunisme”.  

c)       Però Hongria no solament demostra que la desestalinització té límits intents, sinó que també la retòrica americana sobre alliberar les nacions esclavitzades és falsa. Ningú no ha mogut un dit per Hongria perquè les esferes d’influència de les dues superpotències han quedat fixades: de la mateixa manera que la URSS havia deixat caure Grècia, també ara els occidentals havien ignorat Hongria. En certa manera, la coexistència pacífica era la prioritat, i els blocs (a tal efecte) havien de ser respectats. Un altre esdeveniment d’aquell mateix any –la crisi de Suez- demostra que tampoc els soviètics estaven disposats a alterar la geopolítica bipolar establerta. Com que l’enfrontament entre les dues superpotències s’adreçarà a la captació dels nous estats sorgits dels processos de descolonització, molts d’aquests nous actors buscaran una tercera via.



Situem Suez en el context de l’emergència d’aquests nous actors, als qui –en aquell moment- es va englobar dins l’etiqueta “Tercer Món”. Ja en els inicis dels cinquanta el sociòleg brasiler Josué de Catro havia consternat les elits intel·lectuals i dirigents de l’Amèrica Llatina amb un llibre, Geografia de la fam, que definia aquest problema com a resultat del colonialisme en tant impedia a les antigues colònies l’autonomia suficient (i la capacitat técnica) necessàries per a explotar els seus recursos. Josué de Castro posava xifres al drama: 2/3 parts de la població mundial no menjaven prou per a combatre la fam, i en aquestes circumstàncies, advertia, la revolució estava servida. El debat obert sobre el tema provava de definir aquell estat “civilitzatori”: va fer fortuna l’expressió “Tercer Món”, emprada per Alfred Sauvy en el setmanari francès d’esquerres L’Observateur, perquè parafrasejava el pamflet de Sieyès (1789) amb l’objectiu de demostrar la seva presa de consciencia, que es manifestarà el 1955 a la conferència de Bandung. Alhora, l’expressió oposava als dos blocs sorgits de l’odre bipolar de postguerra un tercer espai geopolític.

Amb la crisi petrolera dels anys 70 l’efímer enriquiment dels grans productors petrolers (agrupats en la OPEP) i la seva incoporació a la revolució tecnológica va fer entrar en crisi el concepte. Es començava a parlar de “països en desenvolupament” (perquè els recursos o la localització industrial els permetia convertir-se en economies perifèriques) i “països subdesenvolupats” (gairebé un Quart Món). L’enfonsament del bloc soviètic el 1989 va permetre comprobar altíssims nivells de pobresa en estats comunistes, i el concepte “Tercer Món” es va veure definitivament inapropiat.

D’on venia aquesta consciència de la necessitat d’ajudar-se mútuament? No tant del record de l’experiència colonial com de la immediata constatació de l’endarreriment; per això Nehru deia el 1958 que “la veritable divisió del món contemporani no es trova entre els països capitalistes i els comunistes, sinó entre els països industrialitzats i els que no ho estan”. El 1965 el demògraf Ives Lacoste va perfilar una descripció d’aquesta situació: els estats d’aquest Tercer Món es distingien per partir insuficiència alimentària, alta mortalitat infantil i persistència d’epidèmies, predomini del sector primari sense mecanitzar, dèbil taxa d’urbanització, endeutament permanent d’un creixent sector secundari, xifres molt baixes de PNB, taxes d’atur altes en convivència amb explotació infantil, taxes de natalitat altíssimes i diferències socials molt marcades… i subordinació econòmica als poders econòmics/financers de les antigues metròpolis, en una situació que Nkruman va definir com a “neocolonialisme” i que es caracteritzaria perquè “l’estat és en teoria independent, però el seu sistema econòmic està dirigit des de fora” perquè els toca acomplir el paper de subministradors de matèries primeres i mercats per a les antigues potències que els colonitzaven.




Aquesta situació és la que denunciarien les figures polítiques que donarien veu al Tercer Món: Mao, Sukarno, Nehru –que en Découverte de L’Inde (1946) ja suggeria la necessitat de neutralitat – i la dictadura nacional que havia impulsat a Egipte el general Gamal Abdel Nasser. Ja havíem vist com la derrota dels egipcis davant d’Israel (1948) havia suposat una humiliació de la que es va fer responsable a la monarquia i al govern. Això va provocar un cop d’estat impulsat per un col·lectiu de militars, els Oficials Lliures (23-7-1952), que va havia aconseguit el vistiplau de tots els partits, des dels Germans Musulmans als comunistes, passant pel Wafd, que estava aleshores al govern. El 1952 s’havia abolit la monarquia del rei Faruk i s’havia proclamat la república. President del govern des de 1954, va emprendre una reforma constitucional que feia d’Egipte una república presidencialista de partit únic. Aquests personatges donarien veu política al Tercer Món, tot i que no serien les úniques.

lunes, 15 de abril de 2019

S22 BIS. LA PRESIDÈNCIA EISENHOWER




El gener de 1953 va morir Stalin, i el març jurava un nou president dels Estats Units. Dwight Eisenhower havia estat comandant de l’OTAN des de 1950, i –des d’aquest càrrec- havia renovat la seva reputació de “primer soldat occidental”, que segurament va influir en la seva elecció. Amb el retorn dels republicans des de 1933 es renovava la cúpula política que havia de conduir la Guerra Freda: el que seria secretari d’estat, John Foster Dulles, va dir que la contenció de Truman era “negativa i immoral” perquè “abandona innumerables éssers humans al despotisme i al terrorisme sense Déu”. 



Aquestes idees ja havien tingut teorització en el famós article que l’editor i milionari republicà Henry Luce havia publicat en la revista LIFE el desembre de 1941: “El segle americà” instava l’elit a “acceptar de tot cor el nostre deure I la nostra oportunitat com a nació més poderosa i vital del món i, en conseqüència, exercir sobre el món tot l’impacte de la nostra influència per als propòsits que considerem convenients i mitjançant els medis que considerem apropiats (…) ha arribat el moment de convertir-nos en la potència que escampi les seves idees”. Richard Barnet (Roots of War, 1972) va explicar que aquesta formulació es convertirà en el principi rector de la política exterior: “Tots els elements d’un poderós model imperial estan presents: un sentit de missió, de necessitat històrica i de fervor evangèlic (…) dotat de mecanismes retòrics efectius en amagar l’egoisme amb el llenguatge de l’ideal, i substituir la voluntat nacional amb el pes de la responsabilitat”. Per això, Schelsinger va parlar de la “presidència imperial”.

Cal dir, però, que el president electe no es va presentar tant com a símbol de la victòria sinó com una espècie d’avi benefactor. Encara que va impulsar el programa econòmic republicà de sempre (contenció de la despesa pública, reducció del dèficit estatal, reducció d’impostos a les grans empreses...) va acceptar part del New Deal: va incloure un departament ministerial per a la sanitat, l’educació i el benestar (1953) i va pujar el sou mínim (1954)... El resultat ha quedat gravat en la memòria popular americana com uns anys de prosperitat. Alguns sociòlegs parlen d’una SOCIETAT DE L’ABUNDÀNCIA, que altres han preferit qualificar d’opulenta perquè el consum sumptuari superava la despesa en alimentació, vestit o habitatge. Aquest “American Way of life” va consagrar una societat Estandarditzada (homogènia en el gust gràcies al fordisme i la publicitat), terciaritzada (en la que els oficinistes dels serveis, o empleats de “White collar” superaven els obrers industrials, o de “blue collar”), consumista (de productes no bàsics, però que la dinàmica social fa necessaris, com l’automòbil, la televisió o els precuinats),   híper-productiva (respecte el 1929 dobla el parc automobilístic i la producció de béns i serveis)    i de masses (la força laboral puja de 48 a 61 milions de persones).

Per resumir aquesta descripció sociològica vam fer servir alguns símbols: les hamburgueseries, els cinemes amb automòbils o les ciutats residencials de cases unifamiliars que –pel nom de l’urbanista Wilson Leavitt - anomenem  Leavittowns”. No tothom, però, era tan feliç: David Reisman teoritzava com l’individu, a la recerca de l’aprovació,  reduïa l’esperit crític i es tornava submís (La multitud solitària, 1950), i William Whyte denunciava la crisi de l’emprenedoria en gegantines empreses burocratitzades (L’Home organització, 1945). Podem rastrejar la incomoditat del jovent quan Jack Kerouac publica “On the road”, el seu amic Allen Ginsberg escriu el poema “Udol”, i ambdós es converteixen en el símbol de la beat generation. Aquella prosperitat no era més que, segons Henry Miller, “un malson amb aire condicionat”.

La contenció caduca. L’experiment BRAVO (1952) havia esborrat del mapa l’illot Elugelab, a l’atol d’Eniwetok, a les illes Marshall. Equivalent a 750 Hiroshimes, va afectar un vaixell pesquer japonès, el Daigo Fukuryu Maru: la seva tripulació, exposada a la radiació, va emmalaltir, i el tele-operador, Kuboyama Aikichi, va morir mesos després. La notícia va provocar condemnes de tota mena: el president de la URSS, Georgi Malenkov, va declarar que “una guerra significaria el final de la civilització”, Churchill va teoritzar l’equilibri del terror quan afirmava des del 10 de Downing Street que “la capacitat de destrucció universal ens permet tenir esperances”. El mateix Eisenhower va dir que “el resultat s’acosta tant a la destrucció de l’enemic com al suïcidi”. Tots eren conscients del perill d’utilitzar aquestes armes, però igualar la potencia soviètica exigia no descartar el seu ús. Per això es va abandonar la contenció (la guerra clàssica total, que havia desencadenat una histèria poruga) per abraçar la “guerra nuclear limitada” que teoritzava Henry Kissinger (Armes nuclears i política internacional, 1957). Eisenhower, lector de Clausewitz, havia saltat el Canal de la Mànega i alliberat Europa: sabia que la guerra nuclear generava tanta por que invocar-la era l’única manera que no es produís. Preparar-se solament per a la guerra nuclear, i no per a la guerra total (més cara) va ser l’essència de la “Doctrina Eisenhower”. Per això es manifestava dient que “cal destruir el tabú que envolta l’ús d’armes atòmiques” i recomanava usar-les “sobre objectius estrictament militars i amb fins estrictament militars, exactament igual que faríem servir una bala o qualsevol altre tipus d’arma”. Al servei d’aquest projecte, la presidència imperial es va dotar d’una NOVA ESTRUCTURA DE DEFENSA. No solament es basava en aquesta nova ideologia i un nou personal, que –com a resultat de la neteja que havia permès la “cacera de bruixes”- no destacava per la seva perícia, tal i com les formulacions simplistes de John Fuster Dulles i el seu germà Allan demostraven. Els components més importants d’aquesta nova estructura de defensa, però, van ser el Pentàgon, una xarxa de pactes amb altres estats que cobrien tot el planeta, un gegantí aparell de propaganda, i les operacions encobertes de la CIA.


a)       la National Security Act (1947) no solament havia permès la creació de la CIA. Unificava els departaments de guerra i marina en un únic departament de defensa, allotjat al Pentàgon. El primer secretari de defensa, James Forrestal, un paranoic permanentment espantat per la possibilitat d’agressions soviètiques, es va suïcidar el 1949. No és una anècdota: ens permet imaginar el perfil d’aquest personal polític. 

b)      Una xarxa de pactes sistemàtics que cobreix tot el planeta: a Manila (1954) signen la SEATO Tailàndia, Filipines, Pakistán, Australia i Nova Zelanda (amb Ngo Dnh Diem, que acaba amb Bao Dai quan Ho Chi Min entra a Hanoi), i a Bagdag signen el CENTO amb Iran, Turquia, Pakistan, Regne Unit. El 1958 els Estats Units tenien compromisos amb 45 països

c)       La CIA es va consagrar a la propaganda contra el neutralisme, pressionant la perifèria soviètica amb promeses de suport, com les emissores Free Europe o Voice of America suggerien. Per a contrarestar l’exportació soviètica de música i ballet (malgrat riscos, com que Rudolph Nureyev abandonés el bloc el 1961), la CIA va patrocinar l’expressionisme abstracte. Combatia així el realisme socialista, essència de l’imaginari visual soviètic des que que Stalin havia liquidat la vanguàrdia.  Nelson Rockelfeller, president del MOMA de NY, apadrinava Pollock, que -sense èxit- havia exposat amb Peggy Guggenheim (NY, 1943), fent que els museus amb patrocinadors privats compressin o exposessin els seus quadres. Així, Alfred Berr, que l’havia inaugurat i presidit entre 1929 i 1943, va convèncer Henry Luce perquè publiqués el reportatge en pàgines centrals titulat “És el més gran pintor americà viu?”, el 8-8-1949.

Però el principal instrument d’aquest aparell de defensa va ser la Central Intelligence Agency, que -fundada per a reunir i potenciar els serveis d’intel·ligència militar-, solament podia actuar l’estranger, respectant l’interior per al FBI. Ja havíem citat com la CIA s’havia estrenat ajudat a que el 1948 la Democràcia Cristiana obtingués el poder. Aviat haurem d’explicar com s’organitzarà GLADIO, una organització secreta que distribuïa dipòsits d’armes per Itàlia, a fi efecte d’evitar que els comunistes arribessin al poder. L’èxit a Itàlia va pujar el nombre d’empleats a l’agència, que ja eren 6.000 el 1955, i el pressupost i les bases: èxit i inversió van fer especialment atractives les operacions encobertes, que eren barates i eficaces.


EL CAS D’IRAN (1953). Quan Iran va intentar obtenir més benefici del petroli que li abonava l’Anglo Iranian Oil Cy, vital per al Regne Unit, aprovant per unanimitat la seva nacionalització i nomenant primer ministre l’impulsor de la votació, Muhammad Mosaddeq, un veterà terratinent nacionalista anti-britànic que el maig de 1953 demanava al president que intercedís per a contrarestar el boicot al petroli iranià que –en venjança- li feien les petroleres. Quan una missió soviètica va venir a assessorar-lo la CIA va pagar esvalotadors que protestaven per la suposada deriva marxista. Pressionat pels americans, el shah el va destituir. Aleshores un moviment de protesta el va foragitar i Allen Dulles –que el va anar a buscar personalment a Roma- el va restituir. El poble iranià va veure a partir d’aquell moment al Shah com una titella dels americans, que el fan adherir-se al CENTO (1959); per això la següent revolta seria xenòfoba (1979)

EL CAS DE NICARAGUA (1954). Les masses camperoles pobres i analfabetes que vivien esclavitzades per una distribució injusta de la terra esperaven que el president electe Jacobo Ardenz combatés la seva misèria amb una reforma agrària (1953). Era tan urgent (el 70% de la terra pertanyia al 2% de la població) que Ardenz va expropiar 95.000 Hectàrees que la United Fruit Company mantenia sense conrear, compensant amb diners. Dulles, que havia estat advocat de la companyia, veia en el govern un grup de comunistes que podien introduir la URSS. Així que va posar en marxa la CIA quan el president –sabent-ho- va demanar protecció als soviètics. Tement l’arribada imminent es va bombardejar la capital. Arbenz va fugir del país i el coronel Castillo Armas, que havia envaït el país des d’Hondures, va constituir una junta militar que va prohibir partits, empresonar sospitosos, assassinar líders camperols, cancel·lar la reforma agrària i tornar les terres a la United Fruit Cy. Un jove metge argentí, Ernesto Guevara, en va ser testimoni. En una famosa carta, plorava els efectes del “pop capitalista” i es prometia arribar ser un autèntic revolucionari...

No era l'únic: el mural de Diego Rivera "Gloriosa Victoria" mostra el secretari d'estat nord-americà John Foster Dulles saludant Castillo Armas mentre el seu ambaixador compra els militars, i els indígenes treballen com a esclaus carregant amb plàtans el vaixell de la United Fruit Company. El quadre, trobat l'any 2000 en un racó oblidat del Museu Pushkin a Rússia, està a Mèxic avui en dia en qualitat de préstec. 



BALANÇ. Aquesta política exterior va canviar la correlació de forces dins la burocràcia americana: perd influència el departament d’estat i la guanya el de defensa. El problema és que aquest gegantí aparell de defensa s’ha convertit en una estructura paral·lela a l’estat, aliena al públic i al congrés, parcialment encoberta, i amb prou poders per a desenvolupar activitats militars sense cap escrutini constitucional. Per això, en el seu missatge de comiat, el president Eisenhower va criticar la força d’aquest “COMPLEX MILITAR INDUSTRIAL” (sic) que pot arribar a usurpar el poder: “Mai hem de deixar que el pes d’aquest engranatge posi en perill les nostres llibertats

sábado, 6 de abril de 2019

S22 A: UN PAPA CONTROVERTIT





A la fila superior: Pius XII (1939-1958), Benet XV (1914-1922), Lleó X (1878-1903) i Pau VI (1963-1978).
A la fila inferior: Pius X (1903-1914), Pius XI (1922-1939), Joan XXIII (1958-1963), Joan Pau I (1978) i Joan Pau II (1978-2005).
A la dreta, presidint les dues files, Joan Pau II (1979-2005).

Tots els estats europeus dels que vam parlar al descriure l’Europa de postguerra patien un problema de digestió del passat. Les cicatrius de la guerra projectaven ombres tenebroses també sobre el Vaticà. El Judici d’Eichmann (1962) i les tesis de Hannah Harent sobre la banalitat del mal, van ser una catarsi sobre les responsabilitats en l’extermini, projectant dubtes sobre Pius XII, que havia deixat pas a Joan XXIII el 1958. Un dramaturg alemany, Rold Hochhuth, estrenava (1963) una obra –El vicari- que el qüestionava També l’historiador Saül Friedländer (1966) explicava que a l’inici del pontificat havia mediat entre bisbes col·laboracionistes i crítics amb el nazisme, que correspondència i discursos solament mostraven preocupació pel comunisme, que solament en dos ocasions en 124 cartes es referia als jueus, i que –el febrer de 1944, a prop el final de la guerra- proposava una pau de compromís que eludís qualsevol reclamació de responsabilitats de guerra.

Sobre aquesta actitud Carlo Falconi publicava “El silenci del papa” (1965): el relacionava amb la por que el  comunisme pogués aprofitar la caiguda del nazisme en veure la confiança amb que el tractaven els aliats, i –sobre tot- a la preocupació per a assegurar a l’església una supervivència capaç d’influir en la postguerra. Intenta disculpar-lo dient que no va fer pronunciar cap condemna perquè l’escala de la Shoah no es va conèixer fins al final de la guerra. Reconeix que el radiomissatge de Nadal de 1942 -evocant els qui “sense cap culpa personal, de vegades solament per raons de raça, són destinats a la mort”- solament incloïa una referència massa general, al final d’un llarguíssim text. I que, quan l’ambaixador brasiler li demana una condemna oficial, va respondre en base a 4 arguments: que ja havia parlat, que no podia ser més clar sense perjudicar les víctimes, que la condemna no traspassaria la censura de guerra, que ja ajudava en privat els qui pateixen. En aquest sentit, el cònsol israelià a Milà, Pinchas Lapide (Three Popes and the jews, 1967), calculava que les gestions del papa havien salvat 800.000 vides, més que qualsevol altra organització humanitària. Alhora, la desclassificació documental que Pau VI inspirava en arribar al soli pontifici posava en marxa el procés de beatificació (1968).

I aquesta és l’explicació formal de l’església, que encara es mantenia quan Joan Pau II publicava el document “Nosaltres recordem. Una reflexió sobre la Shoah” (16-2-1998), en el que demanava perdó als jueus pels danys causats pels membres de l’església i posava, com exemple d’ajuda i compromís amb els jueus, al Papa Pius XII. Al desembre d’aquell mateix anys el director de l’oficina d’informació del Vaticà, Navarro Valls, declarava que “l’exhaustiu examen dels documents permet afirmar que no hi ha res a afegir” i va acceptar obrir una comissió històrica internacional en la que historiadors i teòlegs jueus i catòlics discutien sobre el tema, i en la que la polèmica sobre la necessitat d’estudiar-lo amb documentació nova feia perillar qualsevol conclusió. Va ser en aquell moment que el periodista John Cornwell va publicar “El papa de Hitler” (1999). El germà de John Le Carré atribuïa el silenci del papa a un antisemitisme dissimulat però perceptible tan fàcilment en la documentació que gosava concloure que «era el papa ideal per al pla de Hitler. Era el seu peó». El llibre recollia, de manera una mica grollera, anècdotes que vincularien antijudaísme i anticomunisme: quan Hongria li va demanar suport a l’atac contra la URSS  sembla que va respondre que “no tanquem els ulls al perill comunista, però no podem renovar la condemna pública del bolxevisme sense parlar alhora de la persecució en curs dels nazis”.  I quan el primat polonès li suplica una condemna de la persecució dels jueus va llegir la comanda amb llàgrimes als ulls i va respondre que una altra protesta hauria accelerat la persecució, encara que la dimensió de la repressió a Polònia fa difícil que una protesta papal empitjorés res! Per tant no es pot negar que el Vaticà tenia coneixement del que estava passant: del tren que atestat de jueus que va sortir de l’estació Tiburtina de Roma el 18-1-1943 es van rebre notícies per etapes, però el papa patia més per un possible alçament comunista a Roma. Cornwell suggereix que una actitud més crítica hauria estat possible oposant, a la figura de Pius XII, el d’alguns nuncis que –ignorant l’opinió del Vaticà- es van jugar la vida defensant els jueus, com és el cas del nunci Roncalli a Turquia (el futur Joan XXIII).

En resposta a totes aquestes acusacions, el jesuïta Peter Gumpel va criticar la coberta del llibre, dient que l’arquebisbe Pacelli sortint d’un edifici del govern alemany escortat és de 1929 (quan va marxar d’Alemanya). Afegeix que Cornwell ignora que la Creu Roja també callava per no perjudicar gestions secretes, que Ribbentrop a Nüremberg recull protestes de Pacelli com a secretari d’estat vaticà, que el papa mai va fer una croada contra el comunisme malgrat les pressions que rebia, i que cap organització havia salvat tants jueus. Afegeix que Cornwell no demostra metodològicament com contribueix a l’arribada de Hitler al poder o com la seva concepció piramidal de l’església l’apropa ideològicament als feixismes, afirmacions molt agosarades que caldria documentar i demostrar.
Cornwell ignora també que el papa havia intervingut en la redacció d’una encíclica de Pius XI (“Amb ardent preocupació”, 1937) que denunciava el culte a la personalitat: “Qui , amb sacríleg desconeixement entre les diferències essencials entre  Déu i el simple home, gosi aixecar un mortal, encara que sigui el més gran de tots els temps, a nivell de Crist, per sobre d’ell o contra ell, mereix que se li digui profeta de fantasies”. Ningú no havia parlat així. I encara que Cornwell hi veu una crítica massa subtil, gairebé insignificant, la premsa el va valorar com un atac i els aliats van llençar 90.000 còpies sobre  Alemanya. Hi ha esdeveniments que es poden fer servir en defensa del papa, com quan els alemanys entren a Roma i demanen a la comunitat jueva 50 kg d’or sota amenaça de deportació, en 24 hores, i solament en poden reunir 35... Aleshores el papa va ordenar fondre els vasos sagrats de totes les parròquies i –si no es van lliurar- va ser perquè els catòlics de Roma van reunir els 15 que faltaven. L’anècdota ha permès concloure que, encara que ningú no pot negar gestions humanitàries, semblen gestos esporàdics, mai una política sistemàtica d’ajuda. Amb posterioritat ha aparegut el pla de Hitler per deportar el papa, i –fa poques setmanes- el Papa Francesc ha promès desclassificar més documentació. Potser ens permetrà arribar a alguna conclusió.