En el XXè
Congrés del PCUS pronunciarà un discurs, titulat “Sobre
el culte a la personalitat i les seves conseqüències”, en el que va
denunciar l’abús de poder que Stalin havia fet i els tics autoritaris: “el qui se li oposava (...) estava condemnat
(...) a l’aniquilació física i moral”. Afegia que en els darrers anys
s’havia tornat més irritable i brutal, “havia
perdut tot sentit de la realitat” i l’altivesa demostrada s’havia demostrat
“no solament en el tracte al poble soviètic,
sinó també al seu tracte amb les altres nacions”. I es que Kruschev
proposava rebaixar la tensió de les relacions internacionals i iniciar amb els
Estats Units una “coexistència pacífica”. Va iniciar aquest “discurs secret”,
que de seguida va transcendir, un “desgel” del sistema i les relacions
internacionals? Encara que aquest va ser el títol d’una coneguda novel·la d’Ilya
Ehrenburg en aquell moment, el balanç de l’aperturisme de l’Era Kruschev és més
aviat polèmic:
* una
amnistia alliberava els presos del GULAG que complien condemnes menors a cinc
anys, de tal manera que 7 dels 13 milions dels presoners que hi havia van poder
sortir.
* Aleksandr Solzhenitsyn va poder criticar el sistema a «Un dia a la vida d’Ivan
Denisovhic» (1962) –encara que seria més famós a Occident per l’Univers Gulag-,
* Es van intensificar els contactes educatius i esportius amb Occident: Krushev ja
havia aconseguit d’Stalin la participació dels esportistes soviètics a les
Olimpiades de Helsinki (1952), però ara amplia aquesta relaxació cultural a que
músics i estrelles del Bolshoi «confiables» actuïn a Occident (no sense risc,
com demostra la marxa del famós ballarí Rudolph Nureyev, el 1961).
* La
retirada de les despulles d’Stalin del mausoleu de Lenin (1961) serà tot un
símbol, encara que ja veurem que aquesta “desestalinització” té un límits, i no
massa llunyans.
Pel que fa a
la política internacional ja l’any de la mort d’Stalin l’armistici del Panjunmon semblava aparcar el
conflicte de Corea, i –sobre Indoxina- s’obrien les converses a Ginebra que
canviarien la geopolítica de l’Extrem Orient. El 1955, per si fos poc, es
produïa el final de l’ocupació quatripartida d’Àustria (que recupera sobirania
a canvi del compromís de mantenir una ferma neutralitat). El 1956 el final de
l’estat de guerra entre els soviètics Japó permet l’entrada dels japonesos a la
ONU (encara que sense un acord sobre les illes Kurils), i el 1959 un tractat
internacional atorgava estatus de patrimoni comú de la humanitat a l’Antàrtida.
Una sèrie de viatges de Kruschev van contribuir a rebaixar la temperatura de
les relacions internacionals: primer a Xina per a simbolitzar la continuïtat de
l’aliança amb el gran colós oriental, després a Belgrad (amb l’objectiu de
normalitzar les relacions amb Tito, que Stalin havia trencat), i fins i tot...
als Estats Units (1959), on el famós “debat de la cuina” entre el líder
soviètic i el vicepresident Nixon demostrava que els dos mons no s’entenien
(encara que l’intent de normalització de les relacions internacionals que
simbolitza no s’ha de menysprear).
En canvi, BORIS PASTERNAK ha de publicar a l’estranger “El Doctor Zhivago”: la propaganda crítica amb l’est facilitarà que l’escriptor rebés el Premi Nobel el 1958, i el text aconseguís una premiada versió cinematogràfica (David Lean, 1955). Vol dir que el desgel era mentida? Isaac Deutscher (1956) i Jean Paul Sartre justificaven el caràcter autoritari del règim pel seu endarreriment i el setge internacional que patia. Més d’hora que tard, afegien, l’abolició de la propietat privada esdevindria una estructura socialista que evolucionaria en sentit democràtic. Altres interpretacions, però, veien que l’abolició de la propietat privada es traduïa en un monopoli capitalista d’estat coherent amb les tendències autoritàries del sistema. El gran problema historiogràfic que planteja la desestalinització no és tant el seu abast, si resultava suficient per a democratitzar el sistema, sinó el debat sobre la seva idoneïtat que aniria desgastant la cohesió del bloc comunista: per una banda hi hauria els qui la veien una oportunitat de fer reformes (com els hongaresos), d’altres la veien com una traïció als dogmes leninistes que apartaven els “revisionistes” del camí correcte. Així ho veia, per exemple, Mao Zedong.
PER A UNS, DESESTALINITZAR ÉS PASSAR-SE! Havíem deixat Maox construint la
República Popular Xinesa i obrint un període d’estret treball amb la URSS que
coneixem com la DÈCADA SOVIÈTICA (1949-1959). La descripció que n’havíem fet era d’una imitació
dels mètodes d’Stalin. I no solament per les campanyes contra l’oposició a la
revolució (denúncies massives, arrestos i execucions de mig milió d’opositors),
sinó perquè el 1953 iniciava un Primer Pla Quinquenal amb assessors soviètics
especialitzats en la industrialització a marxes forçades. També s’impulsava la
col·lectivització agrícola: més de 70.000 cooperatives camperoles es van
convertir en 24.000 comunes amb uns 25.000 membres cadascuna, que havien de
convertir-se en unitats polítiques i econòmiques que integrarien diferents
brigades de producció dedicades la producció i la distribució agràries, prestar
serveis bancaris, tasques policials, organització d’espectacles, serveis de
guarderia o menjador... Però l’objectiu prioritari era impulsar una indústria
rudimentària descentralitzada per a auto-proveir cada comuna. Resultat: fora de mobilitzar la força de treball en projectes
intensiu a gran escala, amb un voluntarisme que superava la fe, no van
funcionar. Alguns intel·lectuals, decebuts, van iniciar tímides crítiques, i
Mao les va incentivar: “Deixeu que floregin
CENT FLORS, deixeu que competeixen 100 escoles de pensament”, va dir en un
discurs de 1957 “sobre el correcte
tractament de les contradiccions entre el poble”. En teoria, afegia, la
pluralitat de veus permetria accelerar el progrés cap al socialisme, ja que les
contradiccions es resoldrien mitjançant la persuasió. Quan els tazibaos es van omplir de crítiques,
però, es va produir una forta repressió, de la que l’escriptora Linz Zaho –que
va continuar escrivint a la presó fent servir la sang com a tinta i de vegades
els cabells com a ploma- en seria un exemple conegut, gràcies a escriptors com
Wu Hong Da (Harry Fu, a Occident) que va descriure la seva experiència al Laogai. Mai va quedar clar si la crida a
les CENT FLORS havia estat una trampa per identificar els crítics, o un sondeig
que va apaivagar l’idealisme del Gran Timoner. Però el balanç va deixar més de
mig milió de represàlies. I –lluny d’escoltar les crítiques a l’economia
dirigida, i d’acord amb la seva teoria de la revolució permanent, presentada en
un discurs del gener de 1958- es va impulsar un projecte radical i utòpic de
desenvolupisme a marxes forçades que havia de completar la construcció del socialisme:
el Gran Salt Endavant. Al cap d’un any ja es veia que privilegiar la
indústria pesant sobre l’agricultura provocaria un desastre:
- Es van crear petits forns per a fondre acer als patis de casa (mig milió el 1958) amb camperols que no es van capacitar prèviament, i que barrejant metalls, produïen materials de mala qualitat
- La Improvisació
i la desorientació de les autoritats locals va malbaratar l’esforç en obres
inútils i irrellevants
- La col·lectivització
camperola trencava tradicions de suport mutu (casaments, mercats, intercanvi…)
i incentius per a treballar amb eficiència
- L’agricultura
intensiva esgotava la capacitat nutritiva de la terra, i l’extermini de les aus
granívores per protegir els conreus va generar terribles plagues de llagosta i
altres insectes
- La
por a la repressió va forçar moltes comunes a falsificar els resultats: en
realitat l’agricultura va fer fallida i el resultat del Gran Salt Endavant van
ser 20 milions de morts. Mao va renunciar a la presidència de la república el
1958 en favor de Liu Sahoqui (que va liberalitzar l’estratègia)
Vist aquesta
actitud del govern xinès, sembla lògic que a Mao Zedong el “discurs secret” no
li va agradés gens: lluny
de voler apartar-se del camí de desenvolupisme a marxes forçades que havia
impulsat Stalin, ell entenia que Corea havia estat el triomf de l’esforç i la
voluntat sobre un enemic superior. Volia confirmar el paper de protagonista en
l’adveniment de la societat socialista
que creia que li havien donat l’ajut als nordcoreans, al Vietmith i als
comunistes del Tibet, i desempallegar-se del paper subsidiari que els soviètics
semblaven atorgar-li: el 1957 assisteix a Moscou al 40 aniversari de la
Revolució d’Octubre, i escolta Krsuchev declarant que en 15 anys superaria els EUA
en petroli, carbó i acer. Aquell any, la cursa espacial i les derrotes de les
potències colonials a Suez semblaven donar-li la raó. Així que –quan Kruschev
el va visitar l’any següent- Mao li va recomanar una actuació decisiva contra
els Estats Units, per a la que prometia proporcionar innumerables divisions.
Kruschev li va respondre que amb dos míssils americans acabarien amb totes les
divisions xineses. L’anècdota demostra com es van refredant les relacions entre
xinesos i americans: cal recordar-la, perquè aviat tornarem a l’Extrem Orient
per parlar de les seves ínfules.
PER A ALTRES, DESESTALINITZAR ÉS QUEDAR-SE CURT! Els únics crítics de la desestalinització, però, no eren els que creien que anava massa lluny; també hi havia els qui creien que s’havia quedat curta. El procés de sovietització que havia viscut Hongria després de la Segona Guerra Mundial havia estat molt dur: el darrer dels “petits Stalins” que la governava, Mátyás Rákosi, havia imposat un sistema educatiu en rus i ple de dogmes comunistes. Encara que després de la caiguda d’Stalin va ser substituït per Imre Nagy, el partit comunista seguia en mans d’un nostàlgic, Erno Gero. La incomoditat nacionalista que es vivia a Hongria es va demostrar quan una víctima de Rákosi va ser enterrat amb honors, László Rajk. Pocs dies després uns manifestants cantant vells himnes nacionals van acabar derrocant l’estàtua d’Stalin a Budapest. La repressió no es va fer esperar: quan els estudiants crítics van intentar entrar a la ràdio per a llegir el seu manifest, la policia va carregar amb gasos i trets que van matar un centenar de persones. Erno Gero va demanar ajuda a la URSS i va marxar, mentre el primer ministre nomenava un nou govern amb persones que no formaven part del partit. Moscou es va espantar. En un primer moment, Kruschev va oferir una “Declaració sobre els principis del desenvolupament i posterior enfortiment de l’amitat i cooperació entre la URSS i els altres estats socialistes”. Aquest document proclamava que els soviètics estaven preparats “per a entrar en negociacions amb el govern d’Hongria i altres membres del Pacte de Varsòvia sobre la presència de tropes soviètiques en el seu territori”. Però Nagy, pressionat pels manifestants que anaven guanyant força per tot el país, va dissoldre la policia política, va prometre eleccions lliures, i va declarar la intenció de sortir del Pacte de Varsòvia. Qüestionar el bloc era més del que els sovie`tics estaven disposats a acceptar, així que Krushev va voler intervenir i –amb l’entrada dels tancs a Budapest- es van produir més de tres mil morts i vint mil deportats. Els líders de la revolta hongaresa van ser executats el 1958 i un primer ministre, Janos Kádar, va impulsar terribles purgues. Per què els soviètics van intervenir així a Hongria?
* Perquè
la intenció hongaresa de sortir del Pacte de Varsòvia excedia el grau de
permissivitat proclamat en el XXè Congrés del PCUS (eurocomunisme o Tito, sí;
desmuntar l’estructura, no.
* Pel
temor al possible contagi de la rebel·lió hongaresa a altres democràcies
populars,
* Pel
pes de l’stalinisme, que temia que l’aperturisme de Krusev oferís una senyal de
debilitat que l’adversari pogués aprofitar.
Quina
importància té la repressió d’Hongria en el desenvolupament de la Guerra Freda?
a) Primer
de tot, veiem que es fan esquerdes en el si del bloc comunista que prenen forma
d’acusacions de “revisionisme”, una actitud que estaria caracteritzada per la
renúncia a un programa revolucionari en favor d’acomodar les relacions amb el
bloc capitalista. La transcendència d’aquestes acusacions és que –a més de
desestabilitzar el món comunista- contagiaran les relacions internacionals
produint una escalada de tensions entre Occident i els estats que –rivalitzant
en la demostració d’ortodòxia ideològica- feien servir la rivalitat amb
Occident per a demostrar-la. Ho veurem de seguida a Taiwan o Vietnam.
b)
Una segona
repercussió tindria a veure amb el desprestigi dels soviètics en una part de
l’esquerra occidental que, fins aleshores, els havia posat com a model. Albert
Camus (La sang dels hongaresos) va
criticar la falta d’acció occidental i un comunista convençut com Jean-Paul
Sartre es pronunciava amb duresa contra la repressió en un article publicat en
la revista Situacions sota el títol “Le
Fantôme de Staline”. El comunista italià Palmiro Togialiti formulava en
aquest context la “teoria del policentrisme”, la idea de que es podia arribar
al socialisme per vies diferents de les que dictava Moscou; aquesta idea de
lluitar dins del sistema i no contra el sistema seria definit pels seus hereus
ideològics –pocs anys més tard- com a “eurocomunisme”.
c)
Però
Hongria no solament demostra que la desestalinització té límits intents, sinó
que també la retòrica americana sobre alliberar les nacions esclavitzades és falsa.
Ningú no ha mogut un dit per Hongria perquè les esferes d’influència de les
dues superpotències han quedat fixades: de la mateixa manera que la URSS havia
deixat caure Grècia, també ara els occidentals havien ignorat Hongria. En certa
manera, la coexistència pacífica era la prioritat, i els blocs (a tal efecte)
havien de ser respectats. Un altre esdeveniment d’aquell mateix any –la crisi
de Suez- demostra que tampoc els soviètics estaven disposats a alterar la
geopolítica bipolar establerta. Com que l’enfrontament entre les dues superpotències
s’adreçarà a la captació dels nous estats sorgits dels processos de
descolonització, molts d’aquests nous actors buscaran una tercera via.
Amb la crisi
petrolera dels anys 70 l’efímer enriquiment dels grans productors petrolers
(agrupats en la OPEP) i la seva incoporació a la revolució tecnológica va fer
entrar en crisi el concepte. Es començava a parlar de “països en
desenvolupament” (perquè els recursos o la localització industrial els permetia
convertir-se en economies perifèriques) i “països subdesenvolupats” (gairebé un
Quart Món). L’enfonsament del bloc soviètic el 1989 va permetre comprobar
altíssims nivells de pobresa en estats comunistes, i el concepte “Tercer Món”
es va veure definitivament inapropiat.
D’on venia
aquesta consciència de la necessitat d’ajudar-se mútuament? No tant del record
de l’experiència colonial com de la immediata constatació de l’endarreriment;
per això Nehru deia el 1958 que “la
veritable divisió del món contemporani no es trova entre els països
capitalistes i els comunistes, sinó entre els països industrialitzats i els que
no ho estan”. El 1965 el demògraf Ives Lacoste va perfilar una descripció
d’aquesta situació: els estats d’aquest Tercer Món es distingien per partir insuficiència
alimentària, alta mortalitat infantil i persistència d’epidèmies, predomini del
sector primari sense mecanitzar, dèbil taxa d’urbanització, endeutament permanent
d’un creixent sector secundari, xifres molt baixes de PNB, taxes d’atur altes
en convivència amb explotació infantil, taxes de natalitat altíssimes i diferències
socials molt marcades… i subordinació econòmica als poders econòmics/financers
de les antigues metròpolis, en una situació que Nkruman va definir com a
“neocolonialisme” i que es caracteritzaria perquè “l’estat és en teoria
independent, però el seu sistema econòmic està dirigit des de fora” perquè els
toca acomplir el paper de subministradors de matèries primeres i mercats per a
les antigues potències que els colonitzaven.
Aquesta situació
és la que denunciarien les figures polítiques que donarien veu al Tercer Món:
Mao, Sukarno, Nehru –que en Découverte de
L’Inde (1946) ja suggeria la necessitat de neutralitat – i la dictadura
nacional que havia impulsat a Egipte el general Gamal Abdel Nasser. Ja havíem
vist com la derrota dels egipcis davant d’Israel (1948) havia suposat una
humiliació de la que es va fer responsable a la monarquia i al govern. Això va
provocar un cop d’estat impulsat per un col·lectiu de militars, els Oficials Lliures
(23-7-1952), que va havia aconseguit el vistiplau de tots els partits, des dels
Germans Musulmans als comunistes, passant pel Wafd, que estava aleshores al
govern. El 1952 s’havia abolit la monarquia del rei Faruk i s’havia proclamat
la república. President del govern des de 1954, va emprendre una reforma
constitucional que feia d’Egipte una república presidencialista de partit únic.
Aquests personatges donarien veu política al Tercer Món, tot i que no serien
les úniques.
No hay comentarios:
Publicar un comentario