S22 A: UN PAPA CONTROVERTIT

A la fila superior: Pius XII (1939-1958), Benet XV (1914-1922), Lleó X (1878-1903) i Pau VI (1963-1978).

A la fila inferior: Pius X (1903-1914), Pius XI (1922-1939), Joan XXIII (1958-1963), Joan Pau I (1978) i Joan Pau II (1978-2005).

A la dreta, presidint les dues files, Joan Pau II (1979-2005).

Tots els estats europeus dels que vam parlar al descriure l’Europa de postguerra patien un problema de digestió del passat. Les cicatrius de la guerra projectaven ombres tenebroses també sobre el Vaticà. El Judici d’Eichmann (1962) i les tesis de Hannah Harent sobre la banalitat del mal, van ser una catarsi sobre les responsabilitats en l’extermini, projectant dubtes sobre Pius XII, que havia deixat pas a Joan XXIII el 1958. Un dramaturg alemany, Rold Hochhuth, estrenava (1963) una obra –El vicari- que el qüestionava També l’historiador Saül Friedländer (1966) explicava que a l’inici del pontificat havia mediat entre bisbes col·laboracionistes i crítics amb el nazisme, que correspondència i discursos solament mostraven preocupació pel comunisme, que solament en dos ocasions en 124 cartes es referia als jueus, i que –el febrer de 1944, a prop el final de la guerra- proposava una pau de compromís que eludís qualsevol reclamació de responsabilitats de guerra.

Sobre aquesta actitud Carlo Falconi publicava “El silenci del papa” (1965): el relacionava amb la por que el  comunisme pogués aprofitar la caiguda del nazisme en veure la confiança amb que el tractaven els aliats, i –sobre tot- a la preocupació per a assegurar a l’església una supervivència capaç d’influir en la postguerra. Intenta disculpar-lo dient que no va fer pronunciar cap condemna perquè l’escala de la Shoah no es va conèixer fins al final de la guerra. Reconeix que el radiomissatge de Nadal de 1942 -evocant els qui “sense cap culpa personal, de vegades solament per raons de raça, són destinats a la mort”- solament incloïa una referència massa general, al final d’un llarguíssim text. I que, quan l’ambaixador brasiler li demana una condemna oficial, va respondre en base a 4 arguments: que ja havia parlat, que no podia ser més clar sense perjudicar les víctimes, que la condemna no traspassaria la censura de guerra, que ja ajudava en privat els qui pateixen. En aquest sentit, el cònsol israelià a Milà, Pinchas Lapide (Three Popes and the jews, 1967), calculava que les gestions del papa havien salvat 800.000 vides, més que qualsevol altra organització humanitària. Alhora, la desclassificació documental que Pau VI inspirava en arribar al soli pontifici posava en marxa el procés de beatificació (1968).

I aquesta és l’explicació formal de l’església, que encara es mantenia quan Joan Pau II publicava el document “Nosaltres recordem. Una reflexió sobre la Shoah” (16-2-1998), en el que demanava perdó als jueus pels danys causats pels membres de l’església i posava, com exemple d’ajuda i compromís amb els jueus, al Papa Pius XII. Al desembre d’aquell mateix anys el director de l’oficina d’informació del Vaticà, Navarro Valls, declarava que “l’exhaustiu examen dels documents permet afirmar que no hi ha res a afegir” i va acceptar obrir una comissió històrica internacional en la que historiadors i teòlegs jueus i catòlics discutien sobre el tema, i en la que la polèmica sobre la necessitat d’estudiar-lo amb documentació nova feia perillar qualsevol conclusió. Va ser en aquell moment que el periodista John Cornwell va publicar “El papa de Hitler” (1999). El germà de John Le Carré atribuïa el silenci del papa a un antisemitisme dissimulat però perceptible tan fàcilment en la documentació que gosava concloure que «era el papa ideal per al pla de Hitler. Era el seu peó». El llibre recollia, de manera una mica grollera, anècdotes que vincularien antijudaísme i anticomunisme: quan Hongria li va demanar suport a l’atac contra la URSS  sembla que va respondre que “no tanquem els ulls al perill comunista, però no podem renovar la condemna pública del bolxevisme sense parlar alhora de la persecució en curs dels nazis”.  I quan el primat polonès li suplica una condemna de la persecució dels jueus va llegir la comanda amb llàgrimes als ulls i va respondre que una altra protesta hauria accelerat la persecució, encara que la dimensió de la repressió a Polònia fa difícil que una protesta papal empitjorés res! Per tant no es pot negar que el Vaticà tenia coneixement del que estava passant: del tren que atestat de jueus que va sortir de l’estació Tiburtina de Roma el 18-1-1943 es van rebre notícies per etapes, però el papa patia més per un possible alçament comunista a Roma. Cornwell suggereix que una actitud més crítica hauria estat possible oposant, a la figura de Pius XII, el d’alguns nuncis que –ignorant l’opinió del Vaticà- es van jugar la vida defensant els jueus, com és el cas del nunci Roncalli a Turquia (el futur Joan XXIII).

En resposta a totes aquestes acusacions, el jesuïta Peter Gumpel va criticar la coberta del llibre, dient que l’arquebisbe Pacelli sortint d’un edifici del govern alemany escortat és de 1929 (quan va marxar d’Alemanya). Afegeix que Cornwell ignora que la Creu Roja també callava per no perjudicar gestions secretes, que Ribbentrop a Nüremberg recull protestes de Pacelli com a secretari d’estat vaticà, que el papa mai va fer una croada contra el comunisme malgrat les pressions que rebia, i que cap organització havia salvat tants jueus. Afegeix que Cornwell no demostra metodològicament com contribueix a l’arribada de Hitler al poder o com la seva concepció piramidal de l’església l’apropa ideològicament als feixismes, afirmacions molt agosarades que caldria documentar i demostrar.

Cornwell ignora també que el papa havia intervingut en la redacció d’una encíclica de Pius XI (“Amb ardent preocupació”, 1937) que denunciava el culte a la personalitat: “Qui , amb sacríleg desconeixement entre les diferències essencials entre  Déu i el simple home, gosi aixecar un mortal, encara que sigui el més gran de tots els temps, a nivell de Crist, per sobre d’ell o contra ell, mereix que se li digui profeta de fantasies”. Ningú no havia parlat així. I encara que Cornwell hi veu una crítica massa subtil, gairebé insignificant, la premsa el va valorar com un atac i els aliats van llençar 90.000 còpies sobre  Alemanya. Hi ha esdeveniments que es poden fer servir en defensa del papa, com quan els alemanys entren a Roma i demanen a la comunitat jueva 50 kg d’or sota amenaça de deportació, en 24 hores, i solament en poden reunir 35... Aleshores el papa va ordenar fondre els vasos sagrats de totes les parròquies i –si no es van lliurar- va ser perquè els catòlics de Roma van reunir els 15 que faltaven. L’anècdota ha permès concloure que, encara que ningú no pot negar gestions humanitàries, semblen gestos esporàdics, mai una política sistemàtica d’ajuda. Amb posterioritat ha aparegut el pla de Hitler per deportar el papa, i –fa poques setmanes- el Papa Francesc ha promès desclassificar més documentació. Potser ens permetrà arribar a alguna conclusió.