Nasser es va convertir de seguida en una estrella política. El seu projecte desenvolupista d’Egipte va adquirir força simbòlica en la resclosa d’Asuán, obra faraònica que volia domesticar el Nil (controlar-ne les crescudes), augmentar la superfície regada i produir electricitat per a industrialitzar el país. Al projecte de modernització, Nasser hi va afegir una intensa política exterior que aspirava a construir una gran nació àrab oferint suport a altres pobles àrabs contra les potències colonials, especialment als algerians que –com vam veure- havien iniciat una dura lluita contra els francesos poc abans. Amb la seva actitud bel·licosa el Proper Orient prenia el relleu a les descolonitzacions asiàtiques, que semblaven haver-se tancat quan la Conferència de Ginebra (1954) fixava el mapa de l’Orient Llunyà. Allà precisament, el president Sukarno, flamant líder de la Indonèsia que s’havia desempallegat dels holandesos, convocava una conferència internacional que ajuntaria tots els líders puixants d’aquest Tercer Món. A la ciutat de Bandung, Nehru (Índia), Tito (Iugoslàvia), Nkrumah (que aconseguiria la independència de Ghana el 1957), o Nasser, acompanyats dels representants de 25 estats més (asiàtics i africans) van signar un compromís que, a més de lligar-los a la Carta de les Nacions Unides, els abstenia abstenir-se “de participar en acords de defensa col·lectiva”. Volia dir que naixia una “tercera via” en relacions internacionals, la dels No Alineats.
Mentre aquestes
idees es desenvolupaven, Nasser jugava diplomàticament amb les superpotències
per aconseguir suports per al desenvolupament d’Egipte. Quan Alan Dulles va
comprovar que també mantenia contactes amb els soviètics, va decidir suspendre
les ajudes. Aleshores, Nasser va nacionalitzar el Canal de Suez per a
finançar la construcció de la resclosa amb els peatges navals. Israel va
ser el principal perjudicat: no solament perquè les armes que Nasser comprava a
Txecoslovàquia el convertien en una amenaça imminent, i la seva política de
prestigi dins del món àrab inspirava altres bel·licositats veïnes, sinó per
l’aplicació selectiva dels peatges navals. Per tot això, el seu president, el laborista
Ben Gurion, va enviar Simon Peres (AAEE) a negociar el tractat secret de Sevrès
i Moshe Dayan va planificar la invasió del Sinaí. Tal i com ho van pactar es va
fer: els israelians van atacar la península del Sinaí l’octubre de 1956 amb el
pretext de respondre els atacs de tropes irregulars palestines contra civils
israelians des de camps de refugiats situats a la Franja de Gaza (sota
administració egípcia des de 1949). Amb el pretext de protegir la companyia que
explotava el canal, una sofisticada expedició militar franco-britànica va
controlar el canal i es va enfrontar als egipcis. Per què? No solament es
resistien a perdre influència si defallien en la defensa de l’ordre imperial.
També tenien por a que l’èxit de la mesura facilités altres nacionalitzacions,
i a perdre el control d’un punt tant estratègic per a les comunicacions i el
comerç. Les Nacions Unides proposaran la retirada de les potències estrangeres
del territori egipci, Kruschev va amenaçar-les i Eisenhower els va pressionar.
Les superpotències no volien alterar l’equilibri dels dos blocs en coexistència
pacífica...
LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DE SUEZ. Primer de tot és una retirada humiliant
–malgrat l’èxit de l’operació militar- perquè es demostrava la irrellevància de
les dues potències europees, la qual cosa impulsaria el procés d’independència
de les seves colònies. De fet, Marc Ferro arriba a dir que la crisi de Suez
destrueix l’ordre colonial fixat per l’acord Sykes-Picot durant la Gran Guerra,
i titula un llibre sobre el tema “El
naixement del Tercer Món”.
Ben al contrari
dels europeus, Nasser va perdre la batalla però va vèncer políticament. No
solament perquè el canal va continuar nacionalitzat i la resclosa d’Asuán es va
construir amb assessors soviètics (1960-1964). Sinó perquè havent-se oposat als
imperialistes, Nasser mostrava un camí per al Tercer Món i consolidava la seva
imatge com a líder panarabista, tant com la Unió Soviètica passava a
presentar-se com a defensora del món àrab.
A) Síria,
ferida per la derrota de 1949, aïllada pel pacte de Bagdad (1955), amenaçada per la Turquia pro-americana,
desplaça el president Kouatly (1958) a Egipte per a signar el naixement de la República
àrab Unida (RAU, un estat baazista) que cridava els altres a sumar-se al
projecte nacionalista panàrab, socialista, desenvolupista i revolucionari. Un
cop militar en forçarà la sortida dels sirians el 1961.
B) El
president socialista jordà Suleiman Nabulsi va impedir amb el seu ajut que
Jordània ingressés en el Pacte de Bagdad, i va ser destituït per Husseïn II perquè
pretenia normalitzar les relacions diplomàtiques amb els soviètics i afavorir
l’entrada de Jordània en la RAU. El rei l’acusava de conspirar per derrocar-lo.
C) Quan
la comunitat musulmana instava el govern del Líban a fusionar-se amb la RAU en contra de la comunitat cristiana (mitjançant
manifestacions i guerrilles), el pro-occidental Camile Chamoun demanava el desembarcament
americà a Beirut per assegurar-se el fracàs del moviment inspirat des d’Egipte.
D) Quan
el rei Feisal II, aconsellat pel seu oncle Abdullah i tement un cop com el que
havia destronat Faruk a Egipte, va fer entrar Iraq al Pacte de Bagdad, es van
desencadenar massives protestes. Inspirades per Nasser, demanaven que Egipte s’incorporés a
la RAU. El general Abuld Karim Qassim va organitzar un cop d’estat que va
assassinar la família reial, va abolir la monarquia (1959) i va retirar del
Pacte de Bagdad. El nou dictador seria víctima d’un atemptat, inspirat pels
EEUU (1963), en el que va participar un jove que havia ingressat al partit
Baath el 1957, Saddam Hussein. Aquest partit aconseguiria el control del país
el 1968...
Gràcies a
l’apropament egipci a la URSS, Nasser es va convertir en el primer ciutadà no
soviètic que va rebre el títol d'Heroi de la Unió Soviètica i l’Ordre de Lenin
en la visita de Kruschev (1964). Com a aliat, però, ens fa pensar que les
presumptes titelles de les superpotències no eren dòcils, perquè tenien agendes
locals que els feien actuar sense guiatge. Una manera de marcar perfil era
“no alinear-se”, perquè així podien oferir fer-ho i jugar amb la perspectiva de
les superpotències de guanyar un nou aliat: així havien actuat Nasser, Tito, o
Nehru, que –marcant distàncies- demostraven a les dues superpotències que la
seva capacitat d’ingerència tenia límits. L’altre manera de pressionar-les era
amenaçar-les amb la possibilitat del propi enfonsament, que deixaria el bloc en
situació de debilitat en la zona. Segur que Syngman Rhee (Corea del Sur),
Chiang (Taiwan) o Ngo Dinh Diem (Vietnam del Sur) no canviarien de bàndol, ni
Kim Il-Sung es passaria a l’altre costat, però alimentaven la por de que caurien
si no rebien prou ajuda. El paradigma dels aliats incòmodes, però, serien
Mao i Ulbricht, per un costat, i De Gaulle per l’altre.
Havíem deixat Mao
molest amb la denúncia del culte a la personalitat, envejós del satèl·lit Sputnik
de Kruschev (1957) i constatant el fracàs del Gran Salt Endavant. Els simpatitzants xinesos de Kruschev, com el
líder del partit comunista, Deng Xiaoping, ja havien manifestat durant les
“Cent Flors” tres tipus de crítiques: sobre la burocràcia i el dogmatisme del
partit, l’absència de llibertats bàsiques, i el poc nacionalisme del règim. Per
callar-los i demostrar nacionalisme i lideratge comunista, Mao va escalar la
tensió internacional: l’agost de 1958 bombardejava les illes de Quemoy i Matéu,
que pertanyien a Taiwan. Així també evidenciava la moderació de Kruschev, li
qüestionava la “coexistència pacífica” i s’atorgava el lideratge del Tercer
Món. El problema, però, és que aquesta iniciativa feria de mort l’aliança amb
l’URSS. És més: quan la xinificació del Tibet forçava el Dalai Lama a fugir
travessant l’Himalaia i refugiant-se a l’Índia, l’enrariment de les relacions
entre els dos estats asiàtics molestava Kruschev, qui estava provant de seduir
l’Índia pacifista de Nehru (contra el Pakistan pro-americà).
No hay comentarios:
Publicar un comentario