La setmana
passada vam comprovar amb Nasser que sovint les “titelles” de les
superpotències, en realitat, eren més aviat estats amb agendes pròpies que
jugaven diplomàticament amb les necessitats dels gegants de l’ordre bipolar. Com
ho feien? Una manera era no alinear-se. Això permetia oferir fer-ho i buscar el
millor suport al millor postor, com havia fet Nasser quan buscava finançar
Asuan, o Tito quan va coquetejar amb el Pla Marshall: marcar distàncies amb
Stalin li va servir per a demostrar que hi havia límits al seu control, que ell
volia marcar perfil propi. El problema és que, en fer-ho, com Mao atacant
Taiwan, els petits aliats complicaven les relacions internacionals: mentre la
Xina fracassava en el Gran Salt Endavant, Mao feia callar els crítics amb
amenaces a l’Índia –que havia acollit el fugit Dalai Lama- i enraria el clima
diplomàtic. També Ulbricht a la RDA demanava una solució definitiva per a
Berlín que no arribava: encara que la Nota d’Stalin havia demanat la reunificació d’una Alemanya
que, en mans d’un govern de coalició amb comunistes, s’havia de mantenir
neutral, els occidentals preferien fer primer eleccions lliures i deixar-li
lliure l’alineació en qualsevol aliança. Aquest desacord impedia cap solució i
la RDA la reclamava amb urgència tensant la corda de Kruschev, perquè veia fugir
centenars d’alemanys cap a l’oest.
Una altra manera
que tenien els satèl·lits de condicionar la superpotència era amenaçar amb la
possibilitat d’enfonsament: estava clar que Syngman Rhee (Corea del Sud),
Chiang (Taiwan) o Ngo Dinh Diem (Vietnam del Sur) no canviarien d’aliança, però
alimentaven la por de que caurien si no rebien prou ajuda. També Kim Il-Sung va poder construir un estat
basat en el culte a la personalitat: si canvio res, guanyen els altres. I així
se’l deixava fer...
Un altre aliat incòmode va ser la França de
Charles de Gaulle.
L’havíem vist abandonar la política quan la V República havia impulsat un
sistema polític que, garantint la fortalesa del poder legislatiu, condicionava
l’estabilitat de l’executiu. Ara, França, derrotada a Indoxina i humiliada per
les superpotències a Suez, es resistia a perdre Algèria. Allà, els pieds-noirs, espantats amb els èxits del
Front d’Alliberament Nacional, demanaven mà dura, i els militars francesos a la
colònia van impulsar un cop d’estat (1958) que –després de prendre el poder a
Algèria- amenaçava els fràgils governs parisencs si no admetien la presidència
del general De Gaulle. L’operació, ben probablement suggerida per la CIA, que
temia que una Algèria independent basculés cap al bloc comunista, va trencar
definitivament l’estabilitat política metropolitana quan el general acceptava
la proposta en un manifest que explicava la crisi algeriana dient que “el
deteriorament de l’estat provoca l’allunyament dels pobles associats”. Suggeria
així la incompetència dels governs de coalició i es postulava per al govern
personal recordant els serveis prestats, malgrat que l’endemà L’Humanité titulava “De Gaulle se quita
la careta. El cap dels sediciosos reclama el poder personal”. Amb l’oposició de l’esquerra, doncs, es va
posar en marxa la constitució de la V República (1958), aprovada en referèndum
per un 79% dels votants. L’excepcionalitat de la situació que vivia França va
fer que la cambra li confiés poders especials (gairebé dictatorials) durant sis
mesos. Ell havia promès un coherent anti-comunisme, i el manteniment d’Algèria
com a colònia, però –vistes les dificultats- va negociar la independència
algeriana. Això va desencadenar una important oposició dins de l’exèrcit (on
alguns sectors van fracassar en un cop contra ell, 1961) i una onada de
terrorisme ultradretà impulsat per l’OAS (Organitsation
de l’Armée Secréte). Finalment, però, els Acords d’Evian van materialitzar
la independència de l’Algèria del president Ben Bella (1962).
Per què diem que era un aliat incòmode? Doncs perquè el general De Gaulle,
malgrat que els nord-americans havien alliberat França i garantit la seva
seguretat fins aleshores, mai va voler coordinar cap estratègia nuclear i va
aconseguir convertir el seu país en la quarta potència que disposava del secret
nuclear quan, el 13-2-1960, va fer explotar una bomba al Sàhara. Quatre anys
més tard es negava a signar el tractat de no proliferació de 1964. En la seva
obsessió per donar “grandeur” a
França, va impulsar la seva pròpia “forcé
de frappe” sortint de la SEATO (1965) i de l’OTAN (1966). Per pressionar
Adenauer perquè fes el mateix, es va convertir en el primer governant francès
en visitar Alemanya des de Napoleó, i –tement que no es convertís en un “cavall
de Troia” dels americans- va negar l’ingrés als britànics en la nova CEE (que
no aconseguirien entrar fins el 1973). Saltant-se la política de blocs, va
reconèixer diplomàticament la Xina maoista i protestaria en diverses ocasions
contra la presència americana a Vietnam.
Va acollir, però, la primera negociació sobre el conflicte berlinès a París
(1960). La cimera havia de comptar amb Eisenhower i Kruschev, però es va acabar
com el rosari de l’aurora, perquè pocs dies abans del seu inici el mes de maig
es va saber que els soviètics havien abatut un avió espia nord-americà U2 que
travessava la URSS des de Pakistán fins a Noruega, i que el pilot, Francis Gary
Powers, havia estat presoner. Kruschev, veient que Eisenhower no demanava
excuses, es va retirar de la conferència.
Mentrestant,
Patrice Lumumba (1925-1960) era proclamat president del Congo. Aquest jove activista empresonat per la
seva lluita contra la colonització belga va impulsar un partit que aprofitaria
l’estratègica retirada belga després de la Matança de Leopoldville (4-1-1959),
en la que es van produir 49 víctimes i centenars de ferits. Ja el 1955 Antoine
van Bilsen havia publicat un “Pla de 30
anys per a l’emancipació política de l’Àfrica belga” en el que calculava
aquest termini per dotar-se de quadres capaços d’assegurar la gestió de
l’estat. Però el context mundial crític amb l’imperialisme va facilitar que -malgrat
l’estret marge de victòria per al Moviment Nacional Congolès en una consulta-,
el rei Balduí anunciés la independència per al 30 de juny de 1960. En la
cerimònia va pronunciar un discurs de caire paternalista que definia la
concessió de la independència com la culminació del pla “civilitzatori” que
–segons ell- havia estat la colonització: “no
comprometin el futur amb reformes precipitades ni canviïn les que Bèlgica els
ha proporcionat fins no estar segurs que puguin fer-ho més bé, ni tinguin por de
comptar amb nosaltres si necessiten ajuda”.
La resposta de Lumumba en el seu discurs apel·lava al patiment de
l’experiència colonitzadora i es va
convertir –lluny d’artificis i compliments-
en un cant a la recuperació de la dignitat africana: “Hem viscut els sarcasmes i els insults que vam suportar matí, tarda i
nit perquè érem negres. Qui oblidarà que a un negre li diguin “tu”, no perquè
és amic sinó perquè el “vostè” està reservat als blancs?”.
La independència va obrir un conflicte militar
molt dur perquè Katanga, la rica zona en coure, or i urani del sud del país, es
resistia al govern
central. Lumumba va demanar ajuda als cascos blaus de les Nacions Unides, però
–veient que no eren operatius- va demanar consell als soviètics. Aleshores, Allen
Dulles (CIA) va mobilitzar el coronel Joseph Mobutu per a oposar-se: anys més
tard sotmetria Katanga i governaria dictatorialment el país (batejat com Zaire)
des de 1971. Les seves tropes i els rebels de Katanga possiblement estiguessin
darrera de l’atac que va patir el secretari general de les Nacions Unides: el
seu avió es va estavellar després d’un atac (17-9-1961) i aquell any se li
concedia pòstumament el Premi Nobel de la Pau. Pocs mesos abans, les tropes de
Mobutu van segrestar el president Lumumba i el van lliurar als rebels
katanguesos, que –després de terribles tortures- el van assassinar.
Encara el
1991, la tesi de l’investigador Jacques Brassine va merèixer un ennobliment
perquè lliurava els belgues de la sospita: “les
contradiccions internes de l’ànima africana contemporània [ens han permès]
assistir a un renaixement de les antigues costums salvatges [que ens retornen]
a temps remots per la desaparició massa
sobtada de l’ordre colonial”. Era una interpretació massa racista:
Lumumba havia estat sanguinàriament assassinat per una atàvica violència
africana... renascuda quan els blancs/civilitzadors havien marxat. Per això el
llibre de De Witte (2002) va estar polèmic quan demostrava amb documents que el
ministre d’Assumptes Africans, Harol Apdremont, havia ordenat l’assassinat i
proposava una nova interpretació: allò no havia estat cap batalla de la Guerra
Freda, perquè Kruschev no havia fet servir recursos per ser-hi, ni havia
demostrat massa voluntat, més enllà de la propaganda.
El que sí va
ser és un impuls a les independències africanes. En la XV sessió de la Assemblea General de les
Nacions Unides, celebrada a NYC el setembre de 1960, s’incorporaven 17 nacions
acabades d’independitzar. Totes eren africanes menys una: per això 1960 és
considerat l’any d’Àfrica, i per això diem que aquell any les Nacions Unides deixaven
de ser l’associació dels vencedors de la passada guerra mundial a ser un “parlament
mundial” que integrava els estats del Tercer Món... que provaven de ser neutrals!
Per seduir-los, Kruschev hi pronunciava aquell any un discurs que alineava la
Unió Soviètica contra l’imperialisme del secretari general. El Congo i Ghana –que
havia estat el primer estat negre independent el 1957- demostraven el perill
que representava el neocolonialisme. A Ghana, l’economista nacionalista Kwane
Nkrumahn que l’havia teoritzat, havia provat de governar sortejant la petjada
colonial. Però poc després de provar de diversificar el monocultiu del cacau
que havien deixat els britànics seria deposat per un cop militar el 1966.
Però el Congo
va donar també una lliçó a la URSS, segons Odd Arne Westad (2017): un govern africà legítim havia sol·licitud
l’ajuda soviètica, se l’havia promès ajudar-lo i ara estava sota control d’una
dictadura militar proamericana. L’única cosa que podien fer era posar-li el nom
de Patrice Lumumba a una nova universitat per a estudiants estrangers a Moscou.
No tenien logística ni capacitat militar de projectar-se lluny, i –per
enfrontar-se als imperialistes- n’havien de tenir. Això estaven pensant quan un
altre país en procés de descolonització trucava a la porta: Cuba.
No hay comentarios:
Publicar un comentario