S27 - KENNEDY, KRUSCHEV I LA CRISI DELS MÍSSILS

Fotograma de Jackie (Pablo Larraín, 2016), la pel·lícula que s'acosta als dies psteriors al 22 de novembre de 1963.

El darrer dia, buscant què va permetre a Kennedy guanyar les eleccions el 9-11-1960, vam reflexionar sobre el paper de la seva esposa en la creació d’una imatge refinada i exquisida, i el d’una retòrica farcida de referències a la pau i la llibertat, que –aprofitades per tots els presidents posteriors- van contribuir a fer d’ell una figura controvertida. En el seu discurs d’investidura va puntualitzar “a totes les nacions, tant les que ens volen bé com les que ens odien que pagarem qualsevol preu, suportarem qualsevol càrrega, arrastrarem qualsevol penalitat, ajudarem a qualsevol amic i ens oposarem a qualsevol enemic per a garantir la pervivència i el triomf de la llibertat”. Era una advertència ben clara al bloc soviètic: pronunciava aquelles paraules després del fracàs d’Eisenhower a París (amb la crisi de l’avió espia de fons) i les represàlies del seu govern a la reforma agrària de Castro. En aquell moment, hi havia dos focus de tensió oberts: les amenaces de Mao a Taiwan, i les propostes de Kruschev de forçar una solució per a Alemanya. I és que –veient Ulbricht que el 1961 més de 3 milions d’alemanys havien travessat ja la frontera cap a l’oest-  pressionava per a una solució definitiva. Així que, encara que Kruschev va felicitar Kennedy per la seva reelecció, la seva promesa d’ajudar “les guerres d’alliberament nacional” pronunciada el 6 de gener de 1961 enrarien l’ambient.

Ja els primers dies a la Casa Blanca van ser complicats: davant la proximitat electoral EIsenhower s’havia fet el dur respecte a Cuba i havia suspès la compra de sucre a preu subvencionat amb què havia sostingut la dictadura de Batista. L’extrema necessitat d’aquells ingressos per a l’economia cubana –típicament colonial, basada en el monocultiu- havia llençat Castro en mans dels soviètics, i la CIA havia començat a entrenar clandestinament exiliats anticastristes i a preparar el desembarcament a Platja Giron. Kennedy es va trobar l’operació en marxa i –encara que no la va aturar- va impedir que hi hagués suport aeri per a evitar qualsevol evidència d’implicació directa de l’exèrcit nord-americà. El fracàs de l’operació va ferir l’exili cubà, la màfia que perdia definitivament els tèrbols negocis que havia mantingut a l’illa i l’agressiva cúpula militar de la Guerra Freda: si no es van llençar a conspirar, com a mínim sí que es van consagrar al descrèdit, generant una “llegenda negra” sobre el president Kennedy que conviu malament amb una “llegenda rosa”.

La convivència d’aquests dos discursos es deu, segons la biografia de Kaspi (1995), a que va ser “jutjat més per les intencions que per les realitzacions”. La visió idealitzada del president Kennedy s’inicia amb l’entrevista que Jacqueline Bouvier va concedir al periodista Theodore H. White  per a la revista LIFE porques setmanes després de l’assassinat del president. La vídua forçava un recordatori polític idealitzat de l’equip presidencial fent servir la frase final d’un musical dedicat al rei Artús: “No oblidis que, per un moment fugaç, hi va a ver un regne anomenat Camelot”. En les seves memòries, White va dir haver notat certa voluntat de conduir l’entrevista per deixar ben lligada la memòria del seu marit, i alhora criticar el president  Johnson com a usurpador que desvirtuava l’herència. El 1965 aquest discurs idealitzat encara continuava gràcies a un historiador que havia estat col·laborador de l’equip Kennedy: Arthur M. Schlesinger titulava un assaig “Els mil dies de Kennedy” (de 1/1961 a 11/1963), i William Manchester va publicar (1967) “Muerte de un presidente” per encàrrec de Bob Kennedy, qui aleshores pugnava per la candidatura demòcrata a la Casa Blanca i per tant era el primer interessat en idealitzar el seu germà.

A partir de 1971, però, Kennedy era apartat del pòdium en el que la memòria popular l’havia alçat. El president Nixon volia desacreditar-lo, i aquell any desclassificava prou “papers del Pentàgon” com per a demostrar la seva implicació en Vietnam del Sur. En plena apocalipsi vietnamita, la periodista  Louise Fitzsimons enfonsava el mite del president pacífic quan –a la vista del drama que es vivia al sud-est asiàtic- reinterpretava les referències a “pagar el preu que calgui” en el seu discurs presidencial.  La desmitificació del personatge continuava amb un article de Boyce Rensberger (NYT, 1972) demostrant el consum compulsiu d’amfetamines, que obriria les investigacions sobre el seu greu estat de salut. Per si fos poc, la biografia de Marilyn Monroe que publicava Norman Mailer (1973) destruïa la imatge del “pare de família exemplar”. 

El resultat de totes aquestes dades era que –en les enquestes de 1982- el record de Kennedy entre els nord-americans el posava en el lloc 14 d’un ranking de presidents.  El ventall de crítiques desfermades contra Kennedy arriba a crear un monstre tan idealitzat com el de la “llegenda rosa”: encara que pugui prendre indicis més que versemblants d’una trajectòria familiar de corrupteles polítiques que ja començarien en l’avi matern (partidari de l’apaivagament de Hitler durant el seu temps d’ambaixador a Londres, per cert), i recullin rumors d’una compulsiva immoralitat sexual (que altres atribueixen a la medicació), aquesta “llegenda negra” s’acosta sovint a la “conspiranoia”. El periodista conservador César Vidal va escriure, per exemple, que els Kennedy tenien “aspiracions dinàstiques”: “Todo hacía pensar que John, después de ganar un segundo mandato, apoyaría la candidatura a la presidencia de su hermano Robert y posteriormente la de su también hermano Ted. En resumen, los Kennedy presuntamente se planteaban seis mandatos seguidos que significarían casi un cuarto de siglo de gobierno ininterrumpido”. El problema d’aquesta anàlisi és que arriba a justificar entre línies el seu assassinat quan diu que la conspiració contra Kennedy “no volia destruir el sistema democràtic” sinó “actuar com a mur de contenció contra el desastre”. És més: les dues llegendes acaben confonent-nos tant que costa acostar-se al Kennedy real. Pacifista o bel·licista? Va aturar la invasió de Cuba o va inspirar l’operació Mangosta per a assassinar Fidel Castro? Volia aturar l’escalada a Vietnam, o hi va comprometre els EEUU?

És cert que el seu mandat no destaca per la seva capacitat política: de 25 projectes de llei, solament es van aprovar cinc. Deixaria però, un grapat d’iniciatives legislatives que remataria el seu successor, LBJ, i que l’acosten als antics newdealers. En el seu discurs sobre l’estat de la Unió el 1962 deia que no podien descuidar “el benestar dels necessitats, tenir cura dels ancians, l’educació dels joves (...) totes les nostres riqueses materials ens servirien de poc si no les fem servir per a augmentar les oportunitats del nostre poble”.  És cert que en la campanya presidencial es va presentar com un candidat bel·ligerant i partidari de la mà dura amb els soviètics, però els aforismes amb què el recordem plantegen una altra cosa: “Mai la humanitat ha tingut tant a perdre o tant a guanyar, junts salvarem el nostre planeta o junts desapareixem entre les seves flames”, o “No arribem a acords basats en la por, però tampoc tinguem por d’arribar a un acord”. Per això diria que aixecar el mur aixecat a Berlín la nit del 12 al 13 d’agost de 1961 era “una mala solució, però millor que una guerra”.

La pel·lícula d'Steven Spielberg (2015) explica com es va negociar l'intercanvi de presoners que va permetre Francis Gary Powers tornar al seu país. 

La ciutat va quedar separada en dos per un mur de 45 kilòmetres que tenia continuïtat en 115 km més que envoltaven el Berlín oest, aïllant-lo de la resta de la RDA. Així funcionaria com a frontera inter-alemanya fins al 9-11-1989, tot i que aquella primera paret s’aniria millorant: el 1975 un mur de quarta generació, de formigó, feia 3,6 metres d’alçada i estava protegit amb cables d’alarma,  una filferrada de punxes, i 300 torres de vigilància. No es podia passar d’un Berlín a l’altre, tot i que un acord de 1963 va permetre més de cent mil berlinesos de l’oest visitar els seus parents durant el cap d’any. Més de 3.000 persones van ser detingues per intentar-ho, més de 5.000 van aconseguir passar, 57 es van escapar mitjançant un mur de 145 metres cavat pels occidentals (1964) i més de 192 van morir per trets al intentar creuar-lo. El més conegut va ser Peter Fechter, que va morir pels trets en intentar passar-lo amb Helmut Kulbeik, que sí ho va aconseguir, i va morir dessagnat a la vista dels mitjans occidentals (17-8-1962), inspirant (potser) Nino Bravo a escriure “Libre”.  Kennedy arribaria a demostrar el compromís americà en la defensa de Berlín occidental visitant la ciutat personalment, pocs mesos abans del seu assassinat: el juny de 1963 simbolitzaria aquella solidaritat amb la frase “Ich bin ein Berliner”.

El president Kennedy visitant Berlín occidental (juny 1963), acompanyat d'un jove "alcalde" de Berlín Occidental, Willy Brandt, i del canceller Adenauer

Aquesta militància no el fa, però, un bel·licista. I això es manifesta en la gestió que va fer de la crisi més important de la Guerra Freda, la dels míssils cubans (10/1962). Prèviament hem de pensar com hi arriba l’adversari: després de no haver arribat a temps de salvar Lumumba i sabent que impulsar guerrilles li implicarà represàlies, Nikita Kruschev és conscient que–vista l’operació de Bahía Cochinos- calia protegir Cuba. Així que va voler aprofitar l’oportunitat d’introduir-se a Amèrica instal·lant un míssils que posarien “a tir” els Estats Units. Aquell mateix any, els americans havien desplegat els míssils Júpiter a Turquia, així que Kruschev arriba a felicitar-se perquè “ara sabran què se sent, els donarem de la seva pròpia medicina”. Els míssils no solament li permetrien negociar a Berlín des d’una posició de força, sinó –atenció!- neutralitzar el desafiament xinès i recuperar la posició històrica del Kremlin com a líder del bloc comunista i primer suport de les revoltes contra l’imperialisme.

Aquest enrariment de les relacions amb els xinesos serà decisiu en la seva postura agressiva a Cuba: Mao volia fer contrastar la força d’una revolució jove, enèrgica i agressiva davant la patètica burocràcia soviètica estancada en la coexistència que –en una clara demostració de debilitat- havia proposat Kruschev al criticar Stalin (1956). És més: Mao veia aquesta debilitat en la crisi de l’avió espia i el mur de Berlín, una alternativa que havia salvat una guerra però palesava la traïció soviètica als ideals revolucionaris primigenis. El deslluït suport soviètic en la crisi de Taiwan i les resistències en la concessió del secret atòmic molestaven els xinesos, però el desencadenant definitiu de la ruptura va ser el conflicte fronterer entre la República Popular i la puixant Índia, després que Nehru acollís el fugit Dalai Lama. La URSS va prendre partit per l’Ïndia (1962) pensant compensar la satel·lització nord-americana del Pakistan, que s’havia incorporat al CENTO i la SEATO, però en fer-ho va consagrar la ruptura amb Pekín, que ja s’havia insinuat quan –en el XXI Congrés del partit comunista soviètic- Kruschev havia criticat el líder albanès Enver Hodja per negar-se a desestalinitzar i els enviats xinesos van aplaudir la línia albanesa. En aquella visita a Moscou, el president Zhu Enlai va desafiar Kruschev posant una corona de flors en la tomba d’Stalin, a qui Kruschev acabava de retirar del mausoleu de Lenin. Així doncs, el 1962 Kruschev estava retirant de la Xina consellers, crèdits i ajudes, així que necessitava recuperar la iniciativa revolucionària a escala planetària per a poder minimitzar les crítiques xineses.

Com van anar els “13 dies” que van mantenir el món sencer amb l’aigua al coll, i la màquina militar americana en Defcom2, a un peu de la Tercera Guerra Mundial?

Quan a mitjans d’octubre de 1962 se li presenten a Kennedy les fotografies de les plataformes llançadores desplegades pels soviètics, el president va convocar un Comitè del Consell de Seguretat Nacional per debatre quina resposta es donava al repte. Les pressions de la cúpula militar en el gabinet de crisis van quedar enregistrades i permeten contrastar les memòries de Robert Kennedy (Therteen days, 1969), que expliquen que –tot i que es van estudiar altres possibilitats- finalment es va decidir instaurar un bloqueig naval, pensant que era una solució menys agressiva que evitaria represàlies a Berlín.

El 22 d’octubre, el president Kennedy va comparèixer a la televisió per a enviar un missatge a la nació que denunciava la situació, anunciava la vigilància, criticava les evasives amb què havien respost els soviètics i fixava una quarantena per a Cuba. També va amenaçar que, si no es produïa un pas enrere, una retirada dels míssils sota supervisió de les Nacions Unides i deslligada de Berlín, es prendrien represàlies.

El 23 d’octubre es va mobilitzar l’armada, i el dia 24 Kruschev responia al bloqueig dient que “la URSS hi veu una agressió i no desviarà els vaixells del seu trajecte”, però afegia que faria “tot el possible per a evitar la guerra”, alhora que els vaixells van disminuir la seva velocitat. 

El dia 25, l’OEA va criticar Cuba i li va imposar sancions, i Adlai Stevenson presentava davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides les proves que demostraven la presència de les plataformes de llançament.

El 26 d’octubre Krushev proposava desmantellar-les a canvi d’una promesa de no envair: era el primer reconeixement de la seva presència. El dia 27 una carta del ministre d’exteriors soviètics recollia una iniciativa de Walter Limppman al New York Herald Tribune: “Els Estats Units haurien d’evacuar Turquia a canvi”. Aquell dia 27 va ser el famós “dissabte negre” que podia haver precipitat un conflicte nuclear: la defensa antiaèria dels soviètics en sòl cubà va detectar i interceptar un avió espia U2. El dia 28 d’octubre Kruschev manifesta retirar els míssils, després de discretes trobades entre Robert Kennedy i l’ambaixador soviètic als Estats Units. L’acord, finalment, incloïa la retirada dels míssils de Turquia.

A primers de novembre, els avions espia fotografiaven els bucs soviètics carregant l’armament nuclear, acreditant l’acord del 28 d’octubre. El 20 de novembre els americans van abandonar les patrulles navals i el 22 el primer ministre soviètic Anastás Mikoyán visitava L’Havana informant al règim que la presencia militar soviètica continuaria sense armes nuclears. Cap potencia demostra la derrota, ni ofereix demostracions de debilitat, però es va evitar el conflicte directe. Els EEUU van continuar la pressió al règim cubà per considerar-lo un motiu d’inestabilitat.

Les conseqüències de la crisi dels míssils anirien més enllà de la “recolonització” de Cuba. La sang freda de Kennedy durant aquells dies de tensió el van consagrar com a estadista de gran categoria en l’escenari internacional; les elits “fredes”, però, devien percebre el resultat de la crisi com un signe de debilitat. I és que la victòria americana es cobrava el seu preu amb la retirada dels míssils turcs, realitzada mesos després per tal d’evitar que quedés com una baixada de pantalons.  Encara que no hi puguem establir una relació directa de causalitat, cal fer constar que al cap d’un any cap dels dos líders de les superpotències estava encara en el càrrec.

La crisi havia demostrar que, si hi havia una “Doctrina Kennedy”, es basaria en la “resposta flexible”: vol dir que -lluny d’apostar per l’armament nuclear com a resposta a les provocacions soviètiques, tal i com feia la “represàlia massiva” pensada per Allan Dulles durant la presidència Eisenhower- es buscaria fer servir una diversitat d’estratègiques, basades en mitjans convencionals. El secretari de defensa, Robert S. McNamara, esperava que limitant atacs de represàlia a les instal·lacions militars soviètiques (evitant ciutats) salvaria la guerra nuclear que la represàlia massiva hauria fet inevitable. Encara que aquesta opció forçava la cursa d’armaments i, en certa manera, havia obligat a Kruschev a aparentar una paritat, es veia més segura. Dins d’aquesta diversitat d’estratègies, Kennedy va combinar la CONTRAINSURGÈNCIA amb l’ALIANÇA PER AL PROGRÉS.

*  Operacions com la de Bahia Cochinos no serien les úniques estratègies a contenir el comunisme a l’hemisferi occidental. L’Aliança per al Progrés era un programa per a reduir la pobresa, l’analfabetisme i les malalties, pal·liant les condicions que fomentaven el comunisme amb finançament americà. 
* Això no exclou el suport a militars, com els cops produïts a Perú, Argentina, Guatemala, Equador o Hondures podrien demostrar. 
* Contra els guerrillers, es van crear les boines verdes. Aquest uniforme, definit en el seu discurs fundacional a l’Escola de Forces Especials de l’Exèrcit a Fort Braqq (Carolina del Nord, 1962) com un “símbol d’excel·lència, una marca d distinció en la lluita per la llibertat” ens resulta familiar gràcies a pel·lícules com Rambo, o el personatge de Martin Sheen a Apocalypse Now.

Amortitzar la instrucció en operacions anti-subversives que es feia d’aquests cossos el va involucrar a Vietnam del Sud, on -durant la presidència Kennedy-, es passaria dels 700 agregats militars (1961) als 17.000 el 1963. Aquestes tropes, que acabaven intervenint directament contra el Vietkong, permeten alguns historiadors convertir Kennedy en el primer culpable de la terrible guerra que vindria. Diuen, per exemple, que el discurs que havia de pronunciar a Dallas el dia del seu assassinat definia els Estats Units com a “guardià de les muralles de la llibertat mundial”, anunciant que calia emprendre tasques “doloroses, arriscades i costoses”. 

*  Encara que alguns sectors de l’esquerra interpreten aquest discurs com la preparació d’una retirada sense victòria que seria interrompuda pel seu assassinat, executat per una conspiració de l’extrema dreta, la CIA, el CMI, fins i tot el vici-president Johnson, (tal i com insinua Oliver Stone a JFK)
*  ... Thomas Brown (History of an image) diu que “la intel·lectualitat liberal sempre ha volgut allunyar el president de les conseqüències desastroses que va tenir l’aventura del Sud-est asiàtic”. Però que en realitat la seva retòrica pacifista solament vol exagerar els riscos en joc per a compensar l’oposició de públic i premsa a involucrar-se a Vietnam.

En qualsevol cas, sembla que Kennedy combinava l’impuls anticomunista amb certs aspectes humanitaris. I no solament per l’Aliança per al Progrés, sinó també pel Peace Corps (1961),  500 americans enviats a ensenyar a 8 països en vies de desenvolupament. El 1963 havia 7.000 voluntaris treballant en 48 països; el 1966, 15.000 i el 1980 més de 100.000 persones...

Hi ha dues conseqüències més importants de la Crisi dels Míssils. Per una banda, la consciència que va generar d’haver estat tant a prop del desastre atòmic va afavorir la necessitat de distensió. Es reconeix la necessitat d’evitar malentesos, i a tal efecte, es van obrir nous Canals de comunicació, com el telèfon vermell (6/1963)

Finalment, els aliats occidentals (OTAN) es van adonar que, davant la confrontació, els EEUU actuarien d’acord amb els seus propis interessos. Això suggeria el fet que Kennedy els havia informat, però no consultat, malgrat que -en cas de guerra- els europeus estaven més exposats a les accions soviètiques. De Gaulle va dir que això deixava França en mans d’una possible “aniquilació sense representació”... per a evitar-ho va començar la seva pròpia política.

Kennedy lliurant títols de terra a La Morita (Venezuela), al costat del president Rómulo Betancourt