L’Esmena Platt (1901) havia demostrat que els
nord-americans havien substituït la presència colonial espanyola el 1898; és una llei del Congrés dels Estats
Units que es va incloure en la Constitució cubana de 1901 i que els donava dret
d’intervenció militar i la concessió d’unes badies com a bases exportadores
(d’on sortirà Guantànamo). El domini informal de l’illa convertia l’ambaixador
americà en la segona persona més important del país i consagrava el monocultiu:
la taxa d’atur durant la collita (8%) contrastava amb un atur estacional
(durant la resta de l’any) que superava el 30%, i deixava la població pendent
del turisme americà i els negocis de la seva màfia. Per a mantenir aquest ordre
injust un cop d’estat va instaurar la dictadura de Fulgencio Batista (1952),
que va suspendre les garanties constitucionals, va abolir el dret de vaga i va
restaurar la pena d mort. El malestar social, però, va impulsar un grup de
joves nacionalistes a assaltar la Caserna de Montcada (avui una Ciutat Escolar)
el 26 de juliol de 1953. Detinguts i processats, en la seva defensa va destacar
un jove advocat d’arrels gallegues, Fidel Castro, que al·legaria una descripció
crítica dels mals de Cuba. El seu discurs, recordat com a efemèride sota el
títol “La història m’absoldrà”, presentava Batista com un tirà, denunciava el
neocolonialisme (com NKrumah i Fannon) i apel·lava al record de José Martí. Malgrat
que les lectures de joventut de Castro puguin ser marxistes, les referències
nostàlgiques a 1868 i la denúncia dels límits de la llibertat nacional que
implica el neocolonialisme ens permeten caracteritzar-lo com a un nacionalista.
Almenys el 1953!
Quan una amnistia dictada per Batista va permetre
Castro marxar a l’Exili a Mèxic, va contactar amb altres opositors, com el metge argentí Ernesto Guevara, al
que havíem vist escandalitzar-se per la
intervenció nord-americana contra Jacobo Ardenz a Guatemala. Junts amb 80
guerrillers més del Moviment que –en recordatori de l’assalt a la caserna de
Montcada- havien batejat “26 de juliol”, van preparar un assalt a Cuba d’acord
amb altres opositors a l’illa. El iot en el que Fidel, el seu germà Raül, el
Ché o Camilo Cienfiuegos, van fer la travessia, el Granma, va passar set dies
navegant entre perills i, pel retard, no van trobar els seus contactes i
–dispersos, perduts i perseguits-, els 13 supervivents es van refugiar a Sierra
Maestra, des d’on van començar –amb suport camperol- una lluita de guerrilles
contra el règim que va anar guanyant suports gràcies –segons el propi Fidel- al
respecte pels presoners, que els va donar el prestigi que feia que les tropes
de Batista se’ls rendia en massa. Ja Herbert Mathews, el periodista del New York Times que el va entrevistar a
la selva (1957), va publicar una entrevista en la que, seduït pel personatge i
l’emocionant context, sobredimensionaria l’abast del moviment i els donaria
avantatge (segons el Ché diria més tard). Mathews, que havia cobert la guerra
civil espanyola i publicaria pocs anys després la primera “biografia política”
(1969) del personatge, va inaugurar un tracte
amable del personatge que ha arribat fins a Oliver Stone (“Comandante”, 2003) o Ignacio Ramonet (Biografia a dos voces, 2008). De la mateixa manera, les fotos dels
“barbuts” entrant a L’Havana fetes pel periodista Burt Glinn –precipitadament
desplaçat a Cuba- són un exemple. Aquella crònica gràfica d’una heroica
revolució en marxa va impactar en la societat americana. Això explica
l’apoteòsica rebuda que la premsa i les autoritats de NYC van prestar a Castro (4/1959):
el més important d’aquest viatge no va ser l’homenatge floral a Lincoln, sinó
l’afirmació “No som comunistes” que acompanyava les seves promeses de tracte
fiscal favorable a les inversions americanes que convidava a fer.
Com pot ser que, solament dos anys més tard,
digués “Sempre serem marxistes-leninistes” (12/1961)? Hem de pensar que els joves nacionalistes
que havien conformat el Moviment del 26 de juliol havien quedat impressionats
per la misèria camperola durant els seus temps a Sierra Maestra, i que havien
estat testimonis del tràgic final de la “primavera de Guatemala” (1944-1954) i
la caiguda del peronisme (1946-1955). Potser la manera més pràctica de
comprendre aquesta evolució sigui la reforma agrària: la primera llei (5/1959) prepara
repartiments de terres fixant un alt llindar d’expropiació (400 Ha) i
indemnitzacions als propietaris expropiats. No era doncs una reforma radical,
però va xocar amb les companyies sucreres, angoixades pel debat que es produïa
a Cuba sobre si era suficient, si calia optar pel model xinès o combinar la
parcel·la familiar amb granges estatals). Per això Eisenhower va ordenar reduir
la compra de sucre cubà; necessitada d’aquests ingressos, Castro va contactar
amb la URSS.
És en aquest
moment en que es vota una llei nova de reforma agrària (1963): aquesta nova
proposta de reforma agrària nacionalitza totes les propietats superiors a 67
Hectàrees i facilita la creació de granges estatals que acabaran representant
el 70% de la superfície cultivada a l’illa. A partir d’aquest moment es quan Hugh
Thomas parla d’un “gir totalitari”: es produeix la deposició del polític
liberal Manuel Urrutia Lleó (que els havia acompanyat en la revolució),
l’afusellament massiu de partidaris de Batista, la nacionalització de grans
petroleres, elèctriques i companyies sucreres, els plans de desenvolupament
agrari que permetin sortejar el monocultiu del sucre, l’impuls a la xarxa
d’hospitals públics i les campanyes d’alfabetització.
Què hi ha entre els dos projectes de reforma
agrària? El trencament
de relacions és solament la demostració pública de totes les operacions de
contra-insurgència que va posar en marxa la CIA, i del que el màxim exemple és
el desembarcament de tropes entrenades a Playa Giron l’abril de 1961. L’operació
planificada per la CIA en temps d’Eisenhower volia crear un cap de platja que
permetés la creació d’un govern provisional que pogués ser reconegut per
l’Organització d’Estat Americans. Quan Kennedy s’incorpora al despatx oval de
la Casa Blanca es troba l’operació planificada i es nega a acceptar l’escala de
l’operació, a la que s’havia d’oferir suport aeri. El president no va estar
disposat a acceptar la visibilitat de la presència americana amb què havia
estat planificada. Després de 65 hores d’atac i un centenar de morts, els
cubans havien fet més de mil presoners que demostraven la implicació americana.
El fracàs de Bahia Cochinos / Platga Girón va reforçar el règim castrista,
convertint-lo en un model de resistència a l’imperialisme per a l’Amèrica
Llatina, però també va despertar un sentiment de venjança respecte del nou
president americà per part de la màfia americana (que havia perdut els seus
negocis a l’illa) i de l’exili cubà a Florida (que no li perdonarà les víctimes
de l’operació). Les dues cares de Kennedy, home de pau o polític sinuós, ja
neixen aquí.
El Kennedy de pau
és també l’home que va protegir amb la Guàrdia Nacional l’entrada d’un
estudiant negre, James Meredith, a la Universitat de Mississipí (1961). En aquell moment la causa del Moviment
pels Drets Civils bullia amb força, havia passat al primer pla de l’agenda
política durant la presidència Eisenhower. Què havia passat?
L’assassinat
d’un adolescent de Chicago (1955), Emmet Till, que –visitant Money
(Mississipí)- va xiular a una dona blanca, havia aixecat una onada d’indignació quan
–arrestats els assassins dos dies després- van ser declarats innocents per un
jurat de 12 blancs: milers de persones van assistir al seu funeral i la premsa
va publicar la fotografia del seu cos desfigurat per la pallissa.
La notícia
va impactar en un moment en què la lluita contra la discriminació a l’escola
guanyava batalles: el 1954 la Cort Suprema havia sentenciat en el “cas
Brown contra el Consell d’Educació de Topeka” que les lleis estatals que
establien escoles separades per raça negaven la igualtat d’oportunitats i
violaven per tant la 14ª Esmena. La decisió obria el camí per a la integració
racial, perquè obligava l’ensenyament públic a corregir-se, i per això alguns
estats del sud es van resistir a aplicar-la: obrint el curs de 1957 el
governador d’Arkansas, Orval Faubus, havia desafiat l’autoritat federal
impedint que 9 adolescents accedissin a l’institut de Little Rock. El president
Eisenhower havia enviat tropes per a facilitar-los l’entrada.
Per si fos
poc, l’1-12-1955 la jove activista Rosa Parks es va negar a cedir-li a un blanc
el seient del bus que ocupava quan va ser requerida pel conductor. Quan es va saber que havia estat arrestada
i multada per conducta desordenada, la població negra va començar un boicot als
autobusos que va durar 381 dies, fins que els tribunals van abolir la llei
local de segregació. Així madurava la National
Association for the Advancement of Colored People, que preconitzava l’acció
directa (boicots i desobediència civil) i en la que va destacar un jove pastor
negre que es deia Martin Luther King.
L’actuació d’Eisenhower
contra la segregació podria haver millorat la seva imatge. Se’l recordava per
haver acabat la guerra de Corea o el maccarthisme, però hi pesava el fracàs de
les converses de París amb Kruschev amb l’escàndol de l’avió espia, i la
implicació de la CIA en l’assassinat de Lumumba. El vell president no
sintonitzava amb els canvis que estava vivint la societat americana, i el seu
vicepresident i candidat del partit republicà, Richard Nixon, tampoc ho feia
tant com el candidat dels demòcrates, John Fritzerald Kennedy.
Les eleccions de 1960 van ser molt innovadores:
els candidats es desplaçaven en avió, els sondejos estudiaven les intencions
dels votants i la televisió permetia els polítics arribar a més de 45 milions
de llars. El 57% dels 70 milions d’espectadors que van seguir el primer
debat televisat entre dos candidats van reconèixer que els va influir, i sembla
que la imatge del jove candidat demòcrata –telegènic, atractiu, segur fins a
l’arrogància, viva estampa de la seva generació- va influir notablement en la
victòria electoral: malgrat que va ser ajustada (34,2 milions de vots
demòcrates, 34,1 de republicans) es va traduir en una superioritat aclaparadora
al traduir els percentatges (49,7% > 49,5%) en vots electorals (303 >
219). D’ascendència immigrant irlandesa, es va guanyar els vots dels catòlics i
la població negra. Altres motius del seu èxit: una retòrica apassionada, i una
esposa brillant i terriblement conscient del poder de la imatge en la naixent
societat mediàtica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario