S31 - SIS DIES DE 1967 I MOLTS DE 1968

El darrer dia ens va quedar pendent  saber què passava amb el panarabisme que havia convertit Nasser en una figura de referència en el món àrab. El 1967 va expulsar les forces d’emergència instal·lades a la península del Sinaí, substituint-les per tropes egípcies,i  va tancar l’estret del Tiran a la navegació israeliana. Aquesta amenaça, i antigues declaracions seves de voler la destrucció d’Israel, van servir els israelians per a desencadenar un atac preventiu que en sis dies va derrotar els exèrcits de Síria i Egipte. Aquesta guerra va canviar el mapa de la regió: Israel va ocupar Cisjordània, els Alts del Golán sirians, Jerusalem est i dos territoris egipcis des de 1949, Gaça i Sianí. La historiografia israeliana veu que “després de 20 anys de fragilitat estratègica, Israel aconseguia la profunditat territorial que li conferia capacitat defensiva per a mantenir l’artilleria àrab lluny de les ciutats”. Dit d’altra manera, els territoris constituirien un “matalàs defensiu que recordaria als veïns la seva capacitat militar”.

Però  la conversió d’Israel en una potència ocupant permanent va enverinar definitivament el conflicte, obrint un debat molt complicat, que arriba fins avui, sobre el significat d’aquesta ocupació: si el llançament de coets des de Palestina és vist pels israelians com un atac terrorista, els atacants el consideren part del seu dret de resistència contra una ocupació il·legítima; alhora, les incursions armades de l’exèrcit israelià són presentades com dret a defensar-se, mentre que els palestins els contemplen com a terrorisme d’estat. I quan algú es pronuncia en contra d’aquesta política d’Israel es diu que es criminalitza l’única democràcia de la zona, que en fer-ho l’esquerra vol destruir els principis de llibertat que Israel representa allà (contra el terrorisme que suposadament representarien els àrabs) i que, amb maniqueisme,  es minimitza el terrorisme palestí, concloent –en una acusació sumària- que manifestar-se antisionista és una forma vetllada d’antisemitisme. I tot això malgrat que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va dictar per unanimitat la resolució 242 el 22-11-1967, instant a canviar “pau per territoris”: els àrabs havien de deixar d’amenaçar Israel, i Israel havia de retornar els territoris conquerits. El problema és que Israel no solament no va acatar la resolució, sinó que va començar a instal·lar colons en els territoris ocupats. Podríem dir que els assentaments es convertien així en un arma, juntament amb les carreteres que els uneixen, perquè fragmenta la continuïtat territorial que faria viable un estat palestí.  

Però la conseqüència més important de la Guerra dels 6 dies va ser la humiliació del món àrab. La derrota va enfonsar el lideratge egipci, sobre tot a partir de la mort de Nasser el 1970. Els àrabs van signar la Resolució de Jartum amb el triple “NO” a la pau amb Israel, el seu reconeixement com a estat i a negociar-hi res, i van iniciar una guerra de desgast contra ell que arribarà a la seva màxima expressió amb l’atac de 1973. Un jove oficial admirador de Nasser, Muhammad al Gadafi, desencantat perquè el rei Idris al-Sanusi de Líbia no havia ofert suport a Egipte, va protagonitzar un cop el 1969, un any abans que ho fes a Síria el pare de Baixat el Assad.

I quines conseqüències va tenir 1967 per a Palestina? El balanç tindria dues cares: per una banda perden territoris (i amb ells la possibilitat de constituir un estat viable), però alhora la OLP arriba a la seva majoria d’edat sota la direcció de Yasser Arafat (ja que des de la seva creació el 1964 havia estat controlada pels egipcis).  Fins els acords que Arafat signarà amb Rabin a Oslo (1993) reconeixerà com a objectiu fundacional la destrucció d’Israel. Els milers de refugiats palestins que van fugir cap a Jordània van desestabilitzar el regne de Hussein: tement que podrien conspirar contra ell amb el suport dels libis, i després d’un espectacular segrest d’avions el 1970, el rei de Jordània va atacar les bases palestines dins del seu negre. La repressió (Setembre Negre, 1970) els va fer marxar al Líban, on van desequilibrar l’estat i van contribuir en l’esclat d’una terrible guerra civil el 1975. L’enfrontament entre palestins i jordans acabava amb qualsevol somni panarabista...

El 1968 està ple d’esdeveniments: veurà l’ofensiva Têt al gener, manifestacions reprimides a  Varsòvia al març que desencadenaran un qüestionament del ordre comunista a la veïna Txecoslovàquia,  l’assassinat de Martin Luther King (que multiplicarà els motins racials), l’ocupació de les universitats de Colúmbia (NYC) i Berkeley, l’atemptat contra el líder estudiantil alemany Rudi Dutschke, el Maig Francès (amb vaga general inclosa), l’assassinat de Bobby Kennedy, el final de la revolució Cultural xinesa i –a l’octubre- la matança de la plaça de les Tres cultures, a Mèxic. La simultaneïtat d’aquests esdeveniments ha fet pensar en què tenien alguna cosa en comú, de fet s’estudien ara sota l’epígraf “els seixantavuits” perquè comparteixen cert refús de l’autoritarisme i del principi d’autoritat de qualsevol tipus, critiquen l’ordre establert en nom de la llibertat i la justícia (i l’autodeterminació dels pobles), denuncien noves formes de control (consumisme i productivisme, per exemple) i plantegen mecanismes d’emancipació individual (autogestió, democràcia més participativa). Cal dir que no són revoltes marxistes,  i que totes, aparentment, van fracassar: els governs van reinstaurar l’ordre i es va mantenir l’estabilitat institucional. Caldrà reflexionar si aquest fracàs és cert...

Tot va començar amb l’ofensiva Têt al gener. El general Giap va desencadenar una ofensiva simultània sobre diverses zones de Vietnam que va sorprendre els americans. No va ser una victòria, perquè els nord-vietnamites van tenir moltes baixes (45.000 dels 84.000 efectius utilitzats) i no van aconseguir controlar cap zona important ni col·lapsar el règim del sud. L’efecte més important va ser col·lateral: el Têt va enfonsar la moral de l’opinió pública americana. Com ho va fer? Per una banda, la TV va multiplicar el desconcert i va mostrar que la victòria (si era possible) trigaria. El periodista Walter Conkrite –que cobriria més tard l’allunament o el Watergate- va ser destinat el febrer de 1968 a informar de les conseqüències de l'Ofensiva del Tet. Convidat a sopar pel general Creighton Abrams, comandant de les forces a Vietnam, al qui coneixia de la WW2, va contrastar que el general pensava que era impossible guanyar la guerra, i que caldria buscar una manera digna de sortir-ne. Així que el 27-2-1968 Conkrite va rematar una crònica criticant l’optimisme de la propaganda del govern i qüestionant el sentit de romandre lluitant a Vietnam. La retransmissió demostra el caràcter mediàtic del conflicte, tant com la fotografia d’Eddie Adams que mostrava un militar del Nord (Nguyễn Ngọc Loan) executant un guerriller del Vietkong als carrers de Saigon, i que seria premiada amb el Pulitzer el 1969. Va mostrar que es donava suport a un règim corrupte i brutal. L’al·legat de Cronkite va funcionar: va fer créixer la pressió per a  buscar una solució negociada i va enfonsar la moral de l’exèrcit (augmentant els cassos d’indisciplina i les desercions a la URSS i Suècia). Així les coses, Jonhson va aturar els bombardeigs i va anunciar que no es presentaria a la reelecció. Les eleccions de 1969 les guanyarà el candidat republicà Richard Nixon: perquè prometrà sortir de Vietnam, però també perquè agafarà els demòcrates en ple procés de selecció de candidat després que Sirhan Bishara Sirhan, un cristià palestí, assassinés el senador Robert Kennedy el dia que va guanyar  a Califòrnia (5-6-1968) les eleccions primàries per a ser candidat a la presidència.

L’opinió pública que es resistia a Vietnam i lluitava pels Drets Civils s’emmirallava en els líders del Tercer Món per la seva vocació de destructors de l’antic ordre: l’exaltació dels guerrillers algerians en “La batalla d’Alger” (que va fer guanyar al director italià Giulio Pontecorvo el festival de Cannes el 1961) o els aldarulls parisencs durant la visita del primer ministre del Congo, Moisés Thsombé (12/1967), l’assassí de Patrice Lumumba, ho demostren. Però potser la imatge dels Guàrdies Rojos atacant la burocràcia fos especialment seductora per als joves occidentals, bé sigui per la seva crítica de l’aburgesament i el saber llibresc, com pels tabezaos plens de consignes, que recorden els graffitis del maig parisenc. L’estrena de La Chinoise (Jean-Luc Godard, 1967) mostra tanta admiració pel (rebel) Tercer Món com l’èxit literari del  món màgic que el jove Gabriel García Márquez havia retratat a “Cent anys de solitud” (1967), la qualificació de “Memòries del subdesenvolupament” (Tomás Gutiérrez Alea, 1968) com una de les cent millors pel·lícules de la història del cinema per Cahiers du Cinema, o la sublimació de Marilyn Monroe com a personificació de la  innocència manipulada pel capital i la política per part d’Andy Warhol (1964). Trobaríem molts exemples...

Aquest context influirà en l’esclat del Maig francès, però també hi ha un soroll de fons més sofisticat: una crítica de l’opulència que, constatant que el proletariat ha perdut radicalitat i ha convertit la revolució en  retòrica, conclou que el capitalisme estova l’individu, el burocratitza en un benestar submís, l’aburgesa. El premi Nobel de Literatura Heinrich Böll (Memòries d’un pallasso, 1967) descriu la classe obrera “empatxat de comoditats”, i Herbert Marcusse havia deixat l’home en “unidimensional”. Era l’època en que l’Escola de Frankfurt (refugiada als Estats Units durant la guerra ) qüestionava l’ordre racionalista nascut de la il·lustració: Adorno descrivia “la personalitat autoritària” com una manera de ser convencional, d’opinions rígides, crítica amb la subjectivitat, sovint supersticiosa, que –sota educació estricta, incapaç de qüestionar els pares- traslladava cap a inferiors i dèbils tota la hostilitat. I d’aquesta crítica de l’autoritat sortia el qüestionament dels mecanismes repressius de la societat burgesa (policia, exèrcit, magistratura, església...), de la família (en tant reproduïa funcions socials integrant-nos tabús i falses certeses), de l’escola (que transmet una educació per a la subordinació i es converteix en una “cadena de muntatge per a fabricar idiotes especialitzats”.

S30 - L'INFERN DE VIETNAM

Vam acabar la darrera classe parlant de com el Ché es va convertir en una icona, no solament per als revolucionaris de mig món, sinó també per a una part de l’acomodat jovent occidental.  El testimoni de Régis Debray, que va estar empresonat després d’entrevistar-lo i solament va sortir de la presó de La Paz gràcies a la mediació del general De Gaulle, va ser crucial: encara que de gran, després d’actuar com a col·laborador de François Miterrand durant els anys vuitanta, qualificaria el Ché com un paranoic, els seus llibres “El castrismo, la larga marcha de América Latina” (i més tard “La guerrilla del Ché”) van crear la imatge del guerriller heroic.

El darrer dia vam deixar també Vietnam escalfant un conflicte a foc lent. L’agost de 1964, com a resposta al presumpte atac per part d’unes llanxes nord-vietnamites a vaixells americans, es va produir un incident al golf de Tonkín que McNamara va presentar com a defensa legítima. El president Johnson va demanar al congrés una Resolució conjunta per a respondre amb operacions de càstig al·legant que “els atacs de Vietnam del Nord no són un esdeveniment aïllat, sinó que formen part d’un impuls comunista continuat per a conquerir Vietnam i eventualment dominar altres nacions lliures d’Àsia”. Amb la “teoria del dominó”, doncs, com a justificació, es va aprovar una Resolució (del golf de Tonkín) que oferia al president uns poders especials (i sense control) per a iniciar l’escalada militar que esdevindrà la gran catàstrofe de la història dels Estats Units. Sense cap declaració de guerra, doncs, s’iniciava un conflicte terrible, del que hauríem de destacar algunes característiques...

Primer de tot és una guerra tecnològica. El condicionament del medi natural (la selva amb prou feines permetia avançar 500 metres l’hora) obligava a fer servir l’helicòpter per a transportar tropes i evacuar ferits.  La gran quantitat de bombes llençades sobre el país (una cada 30 segons) va superar amb escreix les que es van fer servir en tota la Segona Guerra Mundial. També la flota fluvial per a patrullar el Mekong, els defoliants per a cremar la selva, o els sensors elèctrics per a detectar els moviments de la guerrilla demostren la tecnificació del conflicte.

Pel que fa al seu caràcter mediàtic , ha permès –tant com el tractament cinematogràfic- que fotografies com la del monjo budista immolant-se als carrers de Saigon, o els cadàvers dels habitants de l’aldea de MyLai assassinats per tropes americanes, formin part del nostre imaginari. Aquest petit poblat vietnamita va aparèixer a la premsa el gener de 1971, quan va transcendir que s’estava jutjant el tinent William Calley (24 anys, antic venedor d’assegurances) com a responsable de  l’assassinat  d’un centenar de persones a MyLai. Quan se’l va declarar culpable (29-3-1971), els seus advocats van al·legar que els crims formaven part d’una important operació de càstig contra una regió que oferia suport als guerrillers del Vietkong. Finalment va ser condemnat a cadena perpètua, i va publicar amb el periodista John Sack “His own history”, on admetia la carnisseria però es defensava explicant les terribles atrocitats de que va ser testimoni, i denunciant la cadena de responsabilitats polítiques i militars de les que depenien les seves decisions. També el llibre de Mark Lane donant veu als desertors recollia testimonis com el de Joseph Artur Doucette, que admetia que els ensinistraven per a torturar els presoners. L’allau informatiu va commocionar la societat americana...

Els testimonis de les atrocitats a Vietnam ens permeten recordar una altra característica molt particular d’aquest conflicte: que contra més gran era l’èxit militar, més crisi política provocava. No solament perquè la victòria era lenta i cara (el 1966 ja hi havia mobilitzats 385.000 soldats), sinó perquè el reclutament (terriblement desigual, afectava sobre tot a negres i pobres) va inspirar virulents brots de pacifisme. I, en obrir el debat contra l’abolició de l’exoneració dels estudiants per anar a la guerra, va contribuir a la mobilització del jovent contra el govern. La crítica oberta pels intel·lectuals també va ajudar: ja el 1965 un jove historiador anomenat Eric Hobsbawn va advertir en un article a The Nation sobre les altíssimes possibilitats d’un fracàs militar: Vietnam and the Dynamics of Guerrilla War, recollit a UncommonPeople. Resistance, Rebellion and jazz (Londres, 1998).  I el 1967 s’obria també el Tribunal Russell, una iniciativa de recollida de proves materials per a un procés contra els EEUU que, imitant Nüremberg, es proposava respondre a 5 preguntes: havien comès els americans actes d’agressió condemnats pels dret internacional? Havien fet servir armes prohibides per les lleis de la guerra? S’havia bombardejats objectius civils? S’havia sotmès els nord-vietnamites a tractaments inhumans? S’havien impulsat deportacions, camps de treball o altres accions pròpies dels genocidis? El Tribunal, que encara que va comptar amb James Baldwin, Simone de Beauvoir o Jean Paul Sartre, va prendre el seu nom del matemàtic i filòsof Bertrand Russell, simbolitza la condemna universal de la brutalitat. Mentrestant, la guerra s’anava allargant, sense que pogués semblar superable: al sud, els americans podien mostrar un aclaparador domini del cel, el mar i les ciutats, però els era impossible sotmetre la informació, el camp, la nit, l’ànima vietnamita.  El Nord, amb el suport soviètic, controlava 2/3 dels llogarets del Sud (sigui per convicció, sigui per coacció) i comptava amb la direcció del general Giap, heroi de la resistència contra els japonesos i els francesos. Ell ho canviaria tot el gener de 1968...

Abans d’arribar-hi hem de repassar què passava a la URSS. Havíem parlat de com el setembre de 1964 Kruschev estiuejava al Mar Negre mentre el Politburó conspirava i el convocava a una reunió que li havia de retreure haver transgredit “les regles leninistes de direcció col·lectiva”. Ell va reconèixer el dret del partit a destituir-lo, així que –encara que es va publicar que el nou canvi en la cúpula es devia a l’edat i la mala salut-, el seu carisma va deixar pas a Kosygin com a cap del govern i a Leónidas Bréznhev en la cúpula del partit i la URSS. Com a encarnació de la burocràcia freda, Breznhev feia responsable Kruschev de la ruptura amb Xina o la fracassada colonització de les “Terres Verges”. Un balanç més ampli podria ser positiu: el suport a Nasser durant la Crisi de Suez, o l’impuls ofert a la revolució cubana havien introduït la influència soviètica en el món àrab o el continent americà, i l’èxit apuntat al denunciar la crisi de l’U2 el 1960 fan pensar més aviat que el vell aparell del partit temia el carisma de Kruschev. De fet, Bréznev és un representat d’aquesta elit grisa que anomenem “nomenklatura”, i que –després de fugir als Estats Units (1972)- va descriure Michael Volensky en el llibre en què denunciava la burocràcia parasitària que s’ha apropiat de la revolució i contradiu els ideals igualitaris de 1917 perpetuant una casta –simbolitzada en el darrer capítol per Dennis Ivanovich- que gaudia de tota mena de privilegis: restaurants, apartaments, sous superiors a la mitjana, vacances o xofer. Del llegat Kruschev poc va quedar, perquè l’avantatge en la cursa espacial que havien simbolitzat el primer satèl·lit (el petit Sputnik I), la gosseta Laika, Yuri Gagarin (1961), Valentina Tereskova (la primera dona en viatjar a l’espai), es perd quan els EEUU posen en marxa el “Programa Apol·lo” que aconseguirà l’allunatge de Neil Armstrong el juliol de 1969.

I la Xina? Havíem deixat Mao enfrontant-se a l’acomodació (l’aburgesament del que acusava Kruschev) i a l’oposició que li criticava el culte a la personalitat i aconseguia –criticant el fracàs del Gran Salt Endavant- que cedís la presidència de la república a Liu Shaoqi i el control efectiu del partit (tot i que no la seva presidència) a Deng Xiaoping. El 7/1966 travessa nedant el Yang Tsé per a demostrar vigor físic i anuncia el seu retorn per carta: volia “un gran desordre sota el cel” per a aconseguir “un gran ordre”. Contra el sector “revisionista” Mao tenia al seu favor el seu entorn (la seva esposa, Jian Qing, actriu i coordinadora de cultura/propaganda) i l’exèrcit, dirigit per Lin Biao, el general que havia dirigit la Llarga Marxa i l’Exèrcit Roig durant la guerra civil. L’exèrcit i el Llibre Roig amb els pensaments de Mao que va recollir Lin Bao seran els principals instruments de Mao per a tornar a la primera línia política; però el més important seran els joves: l’abril de 1966 la premsa els crida a “aixecar el pensament de Mao”, i al juliol crea els “Guàrdies Rojos” i compareix davant d’ells a Tinanmenn per a demanar-los que “combatin” el vell pensament i les velles costums. En acusar Liu Shaoqi de ser el “Kruschev de la Xina” i instruir a la policia perquè deixés fer als Guàrdies Rojos, es va desencadenar una onada de violència que Mao no va aturar fins quedar convençut de que la vella estructura havia estat desarticulada, dos anys més tard. Això no vol dir que els revisionistes es deixessin aclaparar per la violència: Liu Shaoqui va crear “grups de treball” que pretesament desviarien la violència però a la pràctica els enfrontava. El dogmatisme dels Guàrdies Rojos va arribar a l’esperpent quan van actuar contra aparadors, floristeries i considerats símbols del capitalisme que calia destruir. Semblava que aquests comitès havien substituït el partit quan la repressió dels soviètics  a Praga va desbordar totes les alarmes xineses: tement que els soviètics actuessin en aquelles zones on el desordre provocat per aquesta “revolució cultural” s’havia consagrat una independència “de facto”, i veient que la facció revisionista les havia fet gairebé independents, Mao demana (octubre de 1967) aturar les lluites i reprendre les classes. El desembre del mateix any una directiva de Mao els ordena “marxar al camp” a reeducar-se: 17 milions d’estudiants van ser expulsats de les grans ciutats i el Comitè Central del Partit havia vist purgats 2/3 dels seus membres, que havien estat substituïts per militars i membres dels comitès. Liu Shaoqui, expulsat del partit, mor reclòs; i Deng Xiaoping queda relegat a l’exili interior. Què havia passat en aquesta Revolució Cultural (1966-1968)? Encara que la primera historiografia en buscava explicacions psicològiques en el fanatisme o la personalitat de Mao, els llibres més recents (MacFarqular, 1997) ja l’expliquen en base a la lluita de faccions. El problema és que la lectura que en faran alguns sectors de l’esquerra occidental, idealitzada, donarà peu al terrorisme de les Brigate Rosse, Baader-Meinhof, o ... ETA!!!

S29 - EL CAMÍ CAP A VIETNAM

LBJ, president entre 1963 i 1968, signant la Medicare Bill

Lindon B Johnson, el successor de Kennedy, va poder arxivar algunes causes judicials gràcies al nou càrrec. Aquest texà seriós i altiu coneixia bé la sordidesa de la pobresa, perquè –segons va dir en la presentació de la llei del dret al vot- la seva primera feina havia estat de mestre en un barri de majoria immigrant: “els meus alumnes eren pobres, i sovint venien a classe sense haver esmorzat, famolencs. Coneixien ja, tan petits, el dolor que causa el prejudici. No semblaven saber per què desagradaven a altres, però sabien que era així perquè ho veien en els seus ulls”. Aquest tarannà, la tradició Newdealer del partit demòcrata, i l’impacte emocional de l’assassinat de Kennedy, van permetre a Johnson aprovar moltes lleis, com la d’Igualtat d’oportunitats econòmiques (20-8-1964): quan The Other America (La cultura de la pobresa en els EEUU, de Michael Harrington, 1962) demostrava que 1/5 part de la població dels Estats Units (35-50 milions) vivia en la “pobresa estructural”, dins d’un cercle viciós d’ignorància, marginació i delinqüència, la “guerra contra la pobresa” que el president va emprendre amb aquesta llei va treure’n 13 milions de nord-americans atenent capacitació professional, pensions de vellesa i assistència metge. Al programa d’educació pre-escolar per a nens pobres, capacitació vocacional per als que deixaven l’escola, i feines de servei comunitari als joves negres, van seguir l’atenció metge als avis (Medicare-SOCIAL SECURITY ACT, 1965).

Però potser la Civil Rights Bill (1964) sigui la llei més coneguda del període. Prohibia la segregació en llocs públics, vetava subvencions a projectes discriminatoris i facilitava l’accés a registres electorals al fiscal general (Voting Rights Act, 1965) per tal d’evitar trampes estatals en el cens dels negres. Si aquestes lleis sortien endavant va ser sobre tot pels activistes més compromesos que es jugaven la pell en la lluita pels Drets Civils. Així ho demostra l’assassinat de James Earl Chaney, Andrew Goodman y Michael Schwerner el 21 de juny de 1964 al comtat de Neshoba, Mississippi, per part de 10 membres del KKK (alguns dels quals treballaven a l’oficina del sheriff). L’excel·lència investigadora de l’FBI, la repercussió mediàtica del cas, i el seu impacte en l’opinió pública, expliquen que Alan Parker fes servir la història per a rodar “Mississipí Burning” (1988).

Havíem parlat ja de la lluita pels drets civils de la població afroamericana, i dels Freedom Riders que desafiaven les lleis de segregació racial. Aquests tres activistes van pronunciar un discurs en l’església metodista de Mount Zion, a Longdale, i una facció radical del KKK, els White Knigths, que es van assabentar, van cremar l’església i agredir els participants. Quan els tres activistes van tornar a Longdale per a investigar els fets, van ser detinguts per excés de velocitat. Mentre estaven a la presó del comtat, els White Knigths es van organitzar i –després d’alliberar-los- els van perseguir i assassinar. L’impacte del programa que Walter Conkrite els va dedicar a la CBS el 25-6-1964, va permetre que Johnson revés els pares i encarregués a Hoover una investigació. L’agència va estar 44 dies buscant els cadàvers, que finalment van aparèixer gràcies a una font anònima que no es va saber fins el 2007. Com que les autoritats locals es van negar a denunciar els assassins, el departament de justícia va presentar els càrrecs. 

Les sentències no van ser massa dures: entre 3 i 10 anys de condemna... Però que dos dels activistes assassinats fossin blancs ens permet comprovar el creixent suport a la població negra: molts viatjaven com a Freedom Riders fins al sud per a animar els negres a censar-se i votar. El cas de l’estudiant Mario Savio, que –per manifestar-se contra les empreses que excloïen els negres de les feines no servils-, va acabar a presó i un company de cel•la li va proposar anar a Mississipí per a ajudar el projecte Freedom Summer, de registre d’afroamericans, és molt representatiu perquè també van ser atacats, i perquè aquest jove estudiant acabarà liderant les primeres manifestacions al campus de Berkeley (1964). Els universitaris del Free Speech Movement que lluitaven per aixecar la prohibició d’activitats polítiques dins del campus ens demostren com les primeres protestes pels Drets Civils van contribuir a la imminent revolta juvenil. Però aquests suports no ens poden fer oblidar que la llibertat de vot aconseguida el 1965 se l’havia de guanyar la població negra pugnant contra les resistències dels estats. Tampoc no els millorava la vida, ni la seva integració social, de manera que van expressar el seu malestar en revoltes urbanes.

L’exemple més conegut són els disturbis que es van produir a Watts (L.A., Califòrnia) de l’11 al 17 d’agost de 1965, quan la família del jove Marquette Frye es va resistir a la seva detenció per conduir borratxo. La població negra es va sumar a les queixes i van esclatar motins que es van materialitzar en 6 dies de saqueig, 34 morts, mil ferits i molta destrucció. El 17 de agost Martin Luther King va atribuir els disturbis a les “privacions” més que a la segregació, mentre el govern ho feia a la subversió comunista. I la repressió va empitjorar el problema, de tal manera que el pacifisme de Martin Luther King anirà deixant pas a les accions subversives de les Panteres Negres.

Les tres Marxes de Selma a Montgomery (1965) formaven part del Moviment pel Sufragi que portà a la Llei del dret a votar (1965). Van ser caminades de 54 milles (87 Km) fins a la capital de l’estat d’Alabama, organitzades com a protesta per la mort de l’activista Jimmie Lee Jackson per un tret de la policia en una marxa pacífica a Marion (Alabama, 2/1965). La primera va acabar en un terrible Diumenge Sagnant (Selma, Alabama, 7-3-1965) quan la policia local i els soldats estatals van assaltar el Pont Edmund Pettus en el moment en què el travessaven 600 caminadors. Una segona marxa (9/3/1965) va ser interrompuda per l’assassinat d’un activista, James Reeb. I finalment la tercera, amb suport de tropes federals, va permetre els manifestants caminar les 10 milles diàries (16 km) per l’Autopista Jefferson Davis fins a arribar al capitoli de l’estat d’Alabama el 25/3/1965...

I LA POLÍTICA EXTERIOR? Johnson continuà fent servir la contra-insurgència: va donar suport als colpistes brasilers que –per aturar les nacionalitzacions- van enderrocar el president Joau Goulart  i instaurar una dictadura (fins el 1984), i finançava la candidatura presidencial d’Eduardo Frei, el cristianodemòcrata xilè que competia amb Salvador Allende. Però potser el principal èxit de la contra-insurgència a Amèrica Llatina va ser abatre un revolucionari reconegut internacionalment: la foto del cadàver del  Che Guevara exposat sobre una taula, farà la volta al món.

Què havia passat? Havíem conegut el jove metge argentí Ernesto Guevara sobre una moto presenciant escandalitzat la caiguda del govern guatemalenc de Jacobo Arbenz. Aquella experiència havia marcat la seva radicalitat contra l’imperialisme, i madurat un dogmatisme revolucionari que feia difícil retenir-lo en cap despatx: el fill d’Anastás Mikoyán, el vici-primer ministre soviètic, que va acompanyar el seu pare en la visita que va fer a Cuba el 1960, el recordava animant a Fidel a precipitar l’abast de la revolució; en un discurs a la ONU (1964) havia justificat els afusellaments argumentant que “sabem quin és el resultat d’una batalla perduda, i els cucs també l’han d’aprendre”; l’octubre de 1962 havia declarat al Daily Worker que hauria fet servir els coets soviètics contra els Estats Units si Kruschev no se’ls hagués endut. Les seves crítiques a la Nova Frontera com una almoina inacceptable i les seves visites als presidents demòcrates Arturo Frondizi (Argentina) i Jânio Quadros (Brasil) van servir per justificar els cops que els van destituir. És més: el Ché havia intervingut activament en la radicalització de la reforma agrària a Cuba quan havia escrit que el bon guerriller “interpreta els desitjos de la gran massa camperola de ser propietària de la terra” i havia forçat la llei cap a les expropiacions sense indemnització. En aquesta línia, lluny de quedar-se en un despatx a L’Havana com a Ministre d’Indústria, va decidir marxar al Congo a internacionalitzar la revolució. Era conseqüent amb el què havia escrit a “La guerra de guerrilles, un mètode” (1963): el poble pot vèncer a l’exèrcit, no cal esperar les “condicions favorables” que debilitin el capitalisme, i es podia accelerar la història creant “focus d’insurrecció”, o, com deia ell, “Un, dos, tres Vietnams”. Funcionaria el “foquisme” a Àfrica?

La repressió dels kikuyu a Kènia per part dels britànics, la matança a Sharperville d’activistes anti-apartheid sud-africans (1960), l’empresonament de Nelson Mandela (1962), o el record de Patrice Lumumba, demostraven les resistències metropolitanes a l’Àfrica negra. Però amb 200 soldats i molta il·lusió, no va ser suficient per alliberar el Congo, així que el Che va tornar a Cuba i es va preparar per a organitzar la guerrilla a Bolívia (1967). Allà, lluitant contra la dictadura del general René Barrientos, seria executat l’1-10-1967. El “foquisme” havia fracassat!

A Vietnam, LBJ també va aplicar la contra-insurgència: va obtenir l’autorització del congrés per a prendre mesures excepcionals per a salvar Vietnam del Sud i, després de l’arrasadora victòria electoral sobre Barry Goldwater (1964), va desplegar tropes a Vietnam del Sud (1965): al 1966 ja hi havia 164.000 efectius sobre el terreny. Recordem que a Ginebra (1954) s’havien batejat dos Vietnams, i plantejat la possibilitat de convocar un referèndum sobre la seva reunificació. El desprestigi de l’emperador Bao Dai al Sud –col·laborador dels japonesos durant l’ocupació- va permetre el seu primer ministre, Ngô Dinh Diem, abolir la monarquia i bloquejar cap referèndum. Però la corrupció, i la protecció que oferia als catòlics que fugien del Nord comunista, van afegir –a l’oposició del Vietminh- la de gran part de la població budista. La CIA havia advertit a Kennedy que el règim no aguantaria, així que es va fer la vista grossa a la conxorxa militar que destituiria Diem... i que, inesperadament, l’assassinaria el 2-11-1963 (poc abans de morir Kennedy). El règim del general Nguyen van Thieu va deixar pas en pocs anys a altres, i aquesta inestabilitat serà aprofitada pel Nord per a infiltrar-se i provocar una guerra d’alliberament, en l’època en què Congo estava lluitant per la seva independència, Algèria o Cuba havien demostrat la capacitat de guanyar-la... I és que allà, un ancià Ho Chi Minh, envoltat de joves comunistes i refugiats del sud que li exigien lluitar per l’alliberament del Sud, s’anava implicant en la lluita. David i Goliat escalfaven motors l’any 1964...

S28 - MATAR UN PRESIDENT

El darrer dia, analitzant la crisi dels míssils, vam parlar de l’important paper de Robert Kennedy, el germà del president i secretari de Justícia, en la seva solució discreta; vam fer servir les fotografies que mostraven els dos germans xiuxiuejant al marge del gabinet de crisi, conscients de la responsabilitat que reposava sobre qui prengués finalment la decisió de respondre amb força la Unió Soviètica, per a simbolitzar la solitud dels joves demòcrates en l’entorn de veterans militars partidaris de les posicions de força que, fins aleshores, havien controlat l'administració.  Si la resistència als falcons no fos un argument prou convincent per a allunyar Kennedy de les posicions més bel·ligerants, podem fer servir els seus sofisticats exercicis de retòrica: en el famós discurs del 10-6-1963 a la universitat de Washington, en el que negava voler una “pax americana” (imposada, a la mida, a conveniència), va afirmar també que evitar la guerra no és propi de tous, que la veritable fortalesa resideix en abstenir-se d’usar la força militar fins a esgotar unes altres vies, i que calia enfrontar-se “al fet que els Estats Units no eren omnipotents ni omniscents, que solament representem el 6% de la població mundial, que no podem imposar-li la nostra voluntat a l’altre 94%, que no podem lluitar contra tots els abusos ni desfer totes les desgràcies”.  En aquest discurs, tal i com explica Josep Fontana, Kennedy manifestava voler contribuir a crear “un món en pau, en què els dèbils estessin sans i estalvis, i els forts fossin justos”, i va anunciar que iniciaria converses de pau amb els soviètics per a la prohibició de proves nuclears.

Tot això no fa de Kennedy un patètic idealista, ni il·lús beneit disposat a oferir avantages a la URSS en la Guerra Freda. Això explica, que combinant el pal amb la pastanaga, va promoure la instal·lació a Ford Braqq (Carolina del Nord) de l’Escola de Forces Especials de l’Exèrcit (les boines verdes). Encara que no hem identificat l'existència d'una "Doctrina Kennedy", aquesta política de "resposta flexible" utilitzaria tota mena de recursos per a deixar l'ús de la bomba com a solució desesperada. Així doncs, aquestes tropes instruïdes en operacions anti-subversives que s’involucraran en la defensa del règim de Vietnam del Sud actuen acompanyades de programes per a reduir la pobresa, l’analfabetisme i les malalties, pal·liant les condicions que fomentaven el comunisme amb finançament americà. A l’Amèrica Llatina, per exemple, els Estats Units donaran suport a règims anticomunistes, però també hi enviaran els Peace Corps. I és que Kennedy havia llegit “les etapes del creixement econòmic”, del Walt Rostow. Aquest historiador econòmic de l’Institut Tècnic de Massachussets –al teoritzar el seu paradigma del desenvolupament econòmic- afirmava que les societats tradicionals eren més vulnerables a la infiltració de discursos revolucionaris. D’aquí sorgeix la idea d’accelerar el seu creixement amb ajuda externa, en la creença que guanyar la Guerra Freda consistia principalment en evitar que els estats post-colonials fossin seduïts per la URSS (fent servir, això és cert, també, la contrainsurgència, tal i com la progressiva implicació en la defensa de Vietnam del Sud estava demostrant). Una altra cosa és si aquesta burocràcia consagrada a la "partida d'escacs" permanent amb els soviètics, que s’havia sentit qüestionada ja des de Bahia Cochinos, va participar en cap conspiració per a assassinar el president. Això, d’aquesta manera, no ho podem dir.

Què hi feia, el president, a Dallas, el 22 de novembre de 1963? Treballava en la seva (difícil) reelecció, conscient de la necessitat de seduir la facció del partit republicà més arrelada a les tradicions dels estats del sud i per tant més desconfiada de la llei de drets civils que preparava l’equip presidencial. La ciutat estava plena de cartells que acompanyaven la foto de Kennedy amb l'anunci “Wanted for treason”, per tant, no havia de ser fàcil. Però ningú no esperava que –quan la comitiva presidencial entrava a la Plaça Dealey a les 12:29- el cotxe descapotat en què viatjava el president fos el blanc sobre el que algú havia de disparar. L’explicació oficial va identificar posteriorment tres trets. El primer fereix lleument un espectador, James Tague, i va impactar a la vorera del carrer; el segon va travessar des de darrera el coll del president, i el tercer (solament un segons després) va impactar en el seu parietal dret fent esclatar el seu crani.

Immediatament, enmig de la confusió, la policia entrava en el gegantí edifici que presidia la plaça, un magatzem de llibres de text, i trobava Lee Harvey Oswald prenent un refresc. Quan el personal de l’edifici feia constar que era un empleat, Oswald va sortir de l’edifici i va agafar el bus; alhora el president arribava a l’hospital. A les 13:15 h, Oswald assassinava l’agent de policia J.D.Tippit (que no semblava mobilitzat pel que acabava de passar, i estava sospitosament lluny de la zona on havia de prestar servei). A les 13:22 la policia trobava el rifle de mira telescòpica amb què presumptament Oswald –malgrat el seu pèssim expedient de tirador en els marines- havia disparat, en pocs segons, tres trets consecutius amb un arma no automàtica (que s’havia de recarregar cada cop) sobre un blanc mòbil, en un exercici de virtuositat digne d'un tirador expert, però a càrrec d'un antic marine amb un pèsim expedient com a tirador. Finalment, Oswald seria arrestat a les 13:50 en un cinema; ja des del primer moment negant haver disparat sobre el president i definint-se com un “cap de turc”. 

Aquest jove (23) havia col·laborat d’alguna manera amb la CIA i –qui sap si com a espia- havia desertat a la URSS (1959), on s’havia casat i tingut una filla, i, de tornada als EEUU poc abans, s’havia instal·lat a Dallas quan alguns amics –també relacionats amb la CIA- li havien trobat una feina al magatzem de llibres. Si l’explicació oficial i les proves –sospitosament inculpadores- no projectessin prou ombra de dubtes sobre l’explicació oficial del que va passar a Dallas, el destí de Lee Harvey Oswal encara sembla més sospitós: dos dies després de la seva detenció, quan era traslladat per la policia i amb tota presència de mitjans (per tant, en directe per als milions de persones que seguien la televisió) serà assassinat per un mafiós local, Jack Ruby, que s’acostarà (amb tota naturalitat malgrat el cordó policial) per a disparar-li dos trets. Aquest nou assassí declararà que volia “redimir” la ciutat de Dallas i evitar-li a Jacqueline el dolor de testificar davant d’un tribunal en front de l’assassí del seu espòs i que ho havia fet ofuscat pel moment, sense preparació prèvia... Conduït urgentment en ambulància al Parkland Memorial Hospital, el mateix hospital on 48 hores abans s’havia provat de salvar la vida del president Kennedy, Oswald traspassava a la una de la tarda del 24 de novembre de 1963.

Cinc dies més tard, el successor de Kennedy, Lindon B. Jonhson, qui havia jurat el càrrec a l’Air Force One que custodiava el fèretre presidencial camí de Washington, va encarregar investigar què havia passat al president de la cort suprema, Earl Warren. L’informe presentat per la Comissió Warren deu mesos més tard (1964) no trobava evidències de cap conspiració i concloïa que Oswald havia actuat sol. El dol nacional, allargat per les imatges de la família del president durant el seu funeral, va desfermar tota mena de dubtes sobre el que havia passat: Ray Marcus es va finançar algunes publicacions que analitzaven els fotogrames Zapruder per a insistir que havien disparat de més d’una direcció. Turmentat perquè el poble americà havia estat enganyat pel govern, el sistema judicial i els seus mitjans, va arribar a afirmar que el Warren Report era “el document més fraudulent que li han endosat a una societat llibre”. Li contestaven que el silenci de Robert Kennedy en aquest sentit demostrava que no hi havia cap conspiració, però en aquells anys posteriors al magnicidi més de la meitat de la societat americana, segons les enquestes, s’ho creia.

És aquest ambient el que va permetre el fiscal del districte de Nova Orleans Jim Garrison reobrir el cas i tornar-lo a posar d’actualitat arrestant un empresari, Clay Shaw, al que acusava lo de formar part d’una conspiració per a assassinar el president. Inspirat pel best-seller “Six seconds in Dallas”, en el que el professor de filosofia a la univertat de Havendord Josiah Thompson exposava una teoria que implicava 3 assassins i 4 bales, va obrir un judici que es va acabar convertint en un espectacular espectable mediàtic en el que intervenien mercenaris de la CIA, militars jubilats i refugiats cubans. Les imatges captades per Abraham Zapruder feien difícil creure en un sol tirador i suggerien, a un grapat d’experts en balística, que el president havia estat disparat des d’una discret cim proper al carrer per on passava. De fet, aquest pare de família que filmava amb la seva càmera de 8 mm la comitiva presidencial havia notat alguna cosa, perquè –com recull el Warren Report- “according to Mr Zapruder the position of the assassin was behind Mr Zapruder”. En el seu al·legat final el fiscal Jim Garrison arribava a la conclusió que havia hagut un complot molt ben organitzat per la burocràcia freda, que Oswald era el peó d’un entramat sinistre que l’havia incriminat perfilant-lo (absurdament) com un marxista, que el president buscava la reconciliació amb els cubans i els soviètics, i que això havia posat en marxa una conspiració en el si del Complex Militar Industrial que Eisenhower havia descrit en el seu missatge de comiat.

El tema va reaparèixer quan es va organitzar el Comitè (Frank) Church (pel polític demòcrata que el presidia), que el 1975 va estudiar els abusos de les agències d’informació en un context polèmic: l’esclat del cas Watergate.  El comitè va denunciar violacions de correu, assassinat de líders del Tercer Món, relacions molt properes amb la màfia i l’exili cubà. Mentre investigava aquests temes va ser crivillat “el padrino” de Chicago (Sam Giancana, 6/1975) i Johny Rosselli, enllaç entre la màfia i la CIA, va aparèixer esquarterat dins d’un barril de petroli a Miami.

El tema sembla paralitzar-se fins que la pel·lícula d’Oliver Stone va servir de “teràpia de xoc”. Encara que alguns sectors mediàtics van qualificar JFK de paranoia per intentar demostrar que l’assassinat va voler impulsar el compromís bèl·lic a Vietnam, va tenir molt èxit. El director va polemitzar amb Dan Rather recordant-li que vivia en una capital repleta de conspiracions: com podia no creure-s’ho, si havia informat del Watergate, o de l’escàndol Iran Contra durant la presidència Reagan? La pressió que la pel·lícula va provocar en l’opinió pública va permetre accelerar la desclassificació de documents (1992), per contrarrestar que la pel·lícula denunciava que no se sabria res fins el 2029. Finalment, Gerald Posner va desqualificar Oliver Stone reafirmant a “Case Closed” la major part de les teories de la Comissió Warren, “bala màgica” inclosa. 

La Comissió Warren lliura al president Johnson els resultats de la seva investigació. Un dels seus membres era Allan Dulles (darrera el president), qui havia estat cessat de la CIA després de Bahia Cochinos.... per Kennedy