S29 - EL CAMÍ CAP A VIETNAM

LBJ, president entre 1963 i 1968, signant la Medicare Bill

Lindon B Johnson, el successor de Kennedy, va poder arxivar algunes causes judicials gràcies al nou càrrec. Aquest texà seriós i altiu coneixia bé la sordidesa de la pobresa, perquè –segons va dir en la presentació de la llei del dret al vot- la seva primera feina havia estat de mestre en un barri de majoria immigrant: “els meus alumnes eren pobres, i sovint venien a classe sense haver esmorzat, famolencs. Coneixien ja, tan petits, el dolor que causa el prejudici. No semblaven saber per què desagradaven a altres, però sabien que era així perquè ho veien en els seus ulls”. Aquest tarannà, la tradició Newdealer del partit demòcrata, i l’impacte emocional de l’assassinat de Kennedy, van permetre a Johnson aprovar moltes lleis, com la d’Igualtat d’oportunitats econòmiques (20-8-1964): quan The Other America (La cultura de la pobresa en els EEUU, de Michael Harrington, 1962) demostrava que 1/5 part de la població dels Estats Units (35-50 milions) vivia en la “pobresa estructural”, dins d’un cercle viciós d’ignorància, marginació i delinqüència, la “guerra contra la pobresa” que el president va emprendre amb aquesta llei va treure’n 13 milions de nord-americans atenent capacitació professional, pensions de vellesa i assistència metge. Al programa d’educació pre-escolar per a nens pobres, capacitació vocacional per als que deixaven l’escola, i feines de servei comunitari als joves negres, van seguir l’atenció metge als avis (Medicare-SOCIAL SECURITY ACT, 1965).

Però potser la Civil Rights Bill (1964) sigui la llei més coneguda del període. Prohibia la segregació en llocs públics, vetava subvencions a projectes discriminatoris i facilitava l’accés a registres electorals al fiscal general (Voting Rights Act, 1965) per tal d’evitar trampes estatals en el cens dels negres. Si aquestes lleis sortien endavant va ser sobre tot pels activistes més compromesos que es jugaven la pell en la lluita pels Drets Civils. Així ho demostra l’assassinat de James Earl Chaney, Andrew Goodman y Michael Schwerner el 21 de juny de 1964 al comtat de Neshoba, Mississippi, per part de 10 membres del KKK (alguns dels quals treballaven a l’oficina del sheriff). L’excel·lència investigadora de l’FBI, la repercussió mediàtica del cas, i el seu impacte en l’opinió pública, expliquen que Alan Parker fes servir la història per a rodar “Mississipí Burning” (1988).

Havíem parlat ja de la lluita pels drets civils de la població afroamericana, i dels Freedom Riders que desafiaven les lleis de segregació racial. Aquests tres activistes van pronunciar un discurs en l’església metodista de Mount Zion, a Longdale, i una facció radical del KKK, els White Knigths, que es van assabentar, van cremar l’església i agredir els participants. Quan els tres activistes van tornar a Longdale per a investigar els fets, van ser detinguts per excés de velocitat. Mentre estaven a la presó del comtat, els White Knigths es van organitzar i –després d’alliberar-los- els van perseguir i assassinar. L’impacte del programa que Walter Conkrite els va dedicar a la CBS el 25-6-1964, va permetre que Johnson revés els pares i encarregués a Hoover una investigació. L’agència va estar 44 dies buscant els cadàvers, que finalment van aparèixer gràcies a una font anònima que no es va saber fins el 2007. Com que les autoritats locals es van negar a denunciar els assassins, el departament de justícia va presentar els càrrecs. 

Les sentències no van ser massa dures: entre 3 i 10 anys de condemna... Però que dos dels activistes assassinats fossin blancs ens permet comprovar el creixent suport a la població negra: molts viatjaven com a Freedom Riders fins al sud per a animar els negres a censar-se i votar. El cas de l’estudiant Mario Savio, que –per manifestar-se contra les empreses que excloïen els negres de les feines no servils-, va acabar a presó i un company de cel•la li va proposar anar a Mississipí per a ajudar el projecte Freedom Summer, de registre d’afroamericans, és molt representatiu perquè també van ser atacats, i perquè aquest jove estudiant acabarà liderant les primeres manifestacions al campus de Berkeley (1964). Els universitaris del Free Speech Movement que lluitaven per aixecar la prohibició d’activitats polítiques dins del campus ens demostren com les primeres protestes pels Drets Civils van contribuir a la imminent revolta juvenil. Però aquests suports no ens poden fer oblidar que la llibertat de vot aconseguida el 1965 se l’havia de guanyar la població negra pugnant contra les resistències dels estats. Tampoc no els millorava la vida, ni la seva integració social, de manera que van expressar el seu malestar en revoltes urbanes.

L’exemple més conegut són els disturbis que es van produir a Watts (L.A., Califòrnia) de l’11 al 17 d’agost de 1965, quan la família del jove Marquette Frye es va resistir a la seva detenció per conduir borratxo. La població negra es va sumar a les queixes i van esclatar motins que es van materialitzar en 6 dies de saqueig, 34 morts, mil ferits i molta destrucció. El 17 de agost Martin Luther King va atribuir els disturbis a les “privacions” més que a la segregació, mentre el govern ho feia a la subversió comunista. I la repressió va empitjorar el problema, de tal manera que el pacifisme de Martin Luther King anirà deixant pas a les accions subversives de les Panteres Negres.

Les tres Marxes de Selma a Montgomery (1965) formaven part del Moviment pel Sufragi que portà a la Llei del dret a votar (1965). Van ser caminades de 54 milles (87 Km) fins a la capital de l’estat d’Alabama, organitzades com a protesta per la mort de l’activista Jimmie Lee Jackson per un tret de la policia en una marxa pacífica a Marion (Alabama, 2/1965). La primera va acabar en un terrible Diumenge Sagnant (Selma, Alabama, 7-3-1965) quan la policia local i els soldats estatals van assaltar el Pont Edmund Pettus en el moment en què el travessaven 600 caminadors. Una segona marxa (9/3/1965) va ser interrompuda per l’assassinat d’un activista, James Reeb. I finalment la tercera, amb suport de tropes federals, va permetre els manifestants caminar les 10 milles diàries (16 km) per l’Autopista Jefferson Davis fins a arribar al capitoli de l’estat d’Alabama el 25/3/1965...

I LA POLÍTICA EXTERIOR? Johnson continuà fent servir la contra-insurgència: va donar suport als colpistes brasilers que –per aturar les nacionalitzacions- van enderrocar el president Joau Goulart  i instaurar una dictadura (fins el 1984), i finançava la candidatura presidencial d’Eduardo Frei, el cristianodemòcrata xilè que competia amb Salvador Allende. Però potser el principal èxit de la contra-insurgència a Amèrica Llatina va ser abatre un revolucionari reconegut internacionalment: la foto del cadàver del  Che Guevara exposat sobre una taula, farà la volta al món.

Què havia passat? Havíem conegut el jove metge argentí Ernesto Guevara sobre una moto presenciant escandalitzat la caiguda del govern guatemalenc de Jacobo Arbenz. Aquella experiència havia marcat la seva radicalitat contra l’imperialisme, i madurat un dogmatisme revolucionari que feia difícil retenir-lo en cap despatx: el fill d’Anastás Mikoyán, el vici-primer ministre soviètic, que va acompanyar el seu pare en la visita que va fer a Cuba el 1960, el recordava animant a Fidel a precipitar l’abast de la revolució; en un discurs a la ONU (1964) havia justificat els afusellaments argumentant que “sabem quin és el resultat d’una batalla perduda, i els cucs també l’han d’aprendre”; l’octubre de 1962 havia declarat al Daily Worker que hauria fet servir els coets soviètics contra els Estats Units si Kruschev no se’ls hagués endut. Les seves crítiques a la Nova Frontera com una almoina inacceptable i les seves visites als presidents demòcrates Arturo Frondizi (Argentina) i Jânio Quadros (Brasil) van servir per justificar els cops que els van destituir. És més: el Ché havia intervingut activament en la radicalització de la reforma agrària a Cuba quan havia escrit que el bon guerriller “interpreta els desitjos de la gran massa camperola de ser propietària de la terra” i havia forçat la llei cap a les expropiacions sense indemnització. En aquesta línia, lluny de quedar-se en un despatx a L’Havana com a Ministre d’Indústria, va decidir marxar al Congo a internacionalitzar la revolució. Era conseqüent amb el què havia escrit a “La guerra de guerrilles, un mètode” (1963): el poble pot vèncer a l’exèrcit, no cal esperar les “condicions favorables” que debilitin el capitalisme, i es podia accelerar la història creant “focus d’insurrecció”, o, com deia ell, “Un, dos, tres Vietnams”. Funcionaria el “foquisme” a Àfrica?

La repressió dels kikuyu a Kènia per part dels britànics, la matança a Sharperville d’activistes anti-apartheid sud-africans (1960), l’empresonament de Nelson Mandela (1962), o el record de Patrice Lumumba, demostraven les resistències metropolitanes a l’Àfrica negra. Però amb 200 soldats i molta il·lusió, no va ser suficient per alliberar el Congo, així que el Che va tornar a Cuba i es va preparar per a organitzar la guerrilla a Bolívia (1967). Allà, lluitant contra la dictadura del general René Barrientos, seria executat l’1-10-1967. El “foquisme” havia fracassat!

A Vietnam, LBJ també va aplicar la contra-insurgència: va obtenir l’autorització del congrés per a prendre mesures excepcionals per a salvar Vietnam del Sud i, després de l’arrasadora victòria electoral sobre Barry Goldwater (1964), va desplegar tropes a Vietnam del Sud (1965): al 1966 ja hi havia 164.000 efectius sobre el terreny. Recordem que a Ginebra (1954) s’havien batejat dos Vietnams, i plantejat la possibilitat de convocar un referèndum sobre la seva reunificació. El desprestigi de l’emperador Bao Dai al Sud –col·laborador dels japonesos durant l’ocupació- va permetre el seu primer ministre, Ngô Dinh Diem, abolir la monarquia i bloquejar cap referèndum. Però la corrupció, i la protecció que oferia als catòlics que fugien del Nord comunista, van afegir –a l’oposició del Vietminh- la de gran part de la població budista. La CIA havia advertit a Kennedy que el règim no aguantaria, així que es va fer la vista grossa a la conxorxa militar que destituiria Diem... i que, inesperadament, l’assassinaria el 2-11-1963 (poc abans de morir Kennedy). El règim del general Nguyen van Thieu va deixar pas en pocs anys a altres, i aquesta inestabilitat serà aprofitada pel Nord per a infiltrar-se i provocar una guerra d’alliberament, en l’època en què Congo estava lluitant per la seva independència, Algèria o Cuba havien demostrat la capacitat de guanyar-la... I és que allà, un ancià Ho Chi Minh, envoltat de joves comunistes i refugiats del sud que li exigien lluitar per l’alliberament del Sud, s’anava implicant en la lluita. David i Goliat escalfaven motors l’any 1964...