S30 - L'INFERN DE VIETNAM

Vam acabar la darrera classe parlant de com el Ché es va convertir en una icona, no solament per als revolucionaris de mig món, sinó també per a una part de l’acomodat jovent occidental.  El testimoni de Régis Debray, que va estar empresonat després d’entrevistar-lo i solament va sortir de la presó de La Paz gràcies a la mediació del general De Gaulle, va ser crucial: encara que de gran, després d’actuar com a col·laborador de François Miterrand durant els anys vuitanta, qualificaria el Ché com un paranoic, els seus llibres “El castrismo, la larga marcha de América Latina” (i més tard “La guerrilla del Ché”) van crear la imatge del guerriller heroic.

El darrer dia vam deixar també Vietnam escalfant un conflicte a foc lent. L’agost de 1964, com a resposta al presumpte atac per part d’unes llanxes nord-vietnamites a vaixells americans, es va produir un incident al golf de Tonkín que McNamara va presentar com a defensa legítima. El president Johnson va demanar al congrés una Resolució conjunta per a respondre amb operacions de càstig al·legant que “els atacs de Vietnam del Nord no són un esdeveniment aïllat, sinó que formen part d’un impuls comunista continuat per a conquerir Vietnam i eventualment dominar altres nacions lliures d’Àsia”. Amb la “teoria del dominó”, doncs, com a justificació, es va aprovar una Resolució (del golf de Tonkín) que oferia al president uns poders especials (i sense control) per a iniciar l’escalada militar que esdevindrà la gran catàstrofe de la història dels Estats Units. Sense cap declaració de guerra, doncs, s’iniciava un conflicte terrible, del que hauríem de destacar algunes característiques...

Primer de tot és una guerra tecnològica. El condicionament del medi natural (la selva amb prou feines permetia avançar 500 metres l’hora) obligava a fer servir l’helicòpter per a transportar tropes i evacuar ferits.  La gran quantitat de bombes llençades sobre el país (una cada 30 segons) va superar amb escreix les que es van fer servir en tota la Segona Guerra Mundial. També la flota fluvial per a patrullar el Mekong, els defoliants per a cremar la selva, o els sensors elèctrics per a detectar els moviments de la guerrilla demostren la tecnificació del conflicte.

Pel que fa al seu caràcter mediàtic , ha permès –tant com el tractament cinematogràfic- que fotografies com la del monjo budista immolant-se als carrers de Saigon, o els cadàvers dels habitants de l’aldea de MyLai assassinats per tropes americanes, formin part del nostre imaginari. Aquest petit poblat vietnamita va aparèixer a la premsa el gener de 1971, quan va transcendir que s’estava jutjant el tinent William Calley (24 anys, antic venedor d’assegurances) com a responsable de  l’assassinat  d’un centenar de persones a MyLai. Quan se’l va declarar culpable (29-3-1971), els seus advocats van al·legar que els crims formaven part d’una important operació de càstig contra una regió que oferia suport als guerrillers del Vietkong. Finalment va ser condemnat a cadena perpètua, i va publicar amb el periodista John Sack “His own history”, on admetia la carnisseria però es defensava explicant les terribles atrocitats de que va ser testimoni, i denunciant la cadena de responsabilitats polítiques i militars de les que depenien les seves decisions. També el llibre de Mark Lane donant veu als desertors recollia testimonis com el de Joseph Artur Doucette, que admetia que els ensinistraven per a torturar els presoners. L’allau informatiu va commocionar la societat americana...

Els testimonis de les atrocitats a Vietnam ens permeten recordar una altra característica molt particular d’aquest conflicte: que contra més gran era l’èxit militar, més crisi política provocava. No solament perquè la victòria era lenta i cara (el 1966 ja hi havia mobilitzats 385.000 soldats), sinó perquè el reclutament (terriblement desigual, afectava sobre tot a negres i pobres) va inspirar virulents brots de pacifisme. I, en obrir el debat contra l’abolició de l’exoneració dels estudiants per anar a la guerra, va contribuir a la mobilització del jovent contra el govern. La crítica oberta pels intel·lectuals també va ajudar: ja el 1965 un jove historiador anomenat Eric Hobsbawn va advertir en un article a The Nation sobre les altíssimes possibilitats d’un fracàs militar: Vietnam and the Dynamics of Guerrilla War, recollit a UncommonPeople. Resistance, Rebellion and jazz (Londres, 1998).  I el 1967 s’obria també el Tribunal Russell, una iniciativa de recollida de proves materials per a un procés contra els EEUU que, imitant Nüremberg, es proposava respondre a 5 preguntes: havien comès els americans actes d’agressió condemnats pels dret internacional? Havien fet servir armes prohibides per les lleis de la guerra? S’havia bombardejats objectius civils? S’havia sotmès els nord-vietnamites a tractaments inhumans? S’havien impulsat deportacions, camps de treball o altres accions pròpies dels genocidis? El Tribunal, que encara que va comptar amb James Baldwin, Simone de Beauvoir o Jean Paul Sartre, va prendre el seu nom del matemàtic i filòsof Bertrand Russell, simbolitza la condemna universal de la brutalitat. Mentrestant, la guerra s’anava allargant, sense que pogués semblar superable: al sud, els americans podien mostrar un aclaparador domini del cel, el mar i les ciutats, però els era impossible sotmetre la informació, el camp, la nit, l’ànima vietnamita.  El Nord, amb el suport soviètic, controlava 2/3 dels llogarets del Sud (sigui per convicció, sigui per coacció) i comptava amb la direcció del general Giap, heroi de la resistència contra els japonesos i els francesos. Ell ho canviaria tot el gener de 1968...

Abans d’arribar-hi hem de repassar què passava a la URSS. Havíem parlat de com el setembre de 1964 Kruschev estiuejava al Mar Negre mentre el Politburó conspirava i el convocava a una reunió que li havia de retreure haver transgredit “les regles leninistes de direcció col·lectiva”. Ell va reconèixer el dret del partit a destituir-lo, així que –encara que es va publicar que el nou canvi en la cúpula es devia a l’edat i la mala salut-, el seu carisma va deixar pas a Kosygin com a cap del govern i a Leónidas Bréznhev en la cúpula del partit i la URSS. Com a encarnació de la burocràcia freda, Breznhev feia responsable Kruschev de la ruptura amb Xina o la fracassada colonització de les “Terres Verges”. Un balanç més ampli podria ser positiu: el suport a Nasser durant la Crisi de Suez, o l’impuls ofert a la revolució cubana havien introduït la influència soviètica en el món àrab o el continent americà, i l’èxit apuntat al denunciar la crisi de l’U2 el 1960 fan pensar més aviat que el vell aparell del partit temia el carisma de Kruschev. De fet, Bréznev és un representat d’aquesta elit grisa que anomenem “nomenklatura”, i que –després de fugir als Estats Units (1972)- va descriure Michael Volensky en el llibre en què denunciava la burocràcia parasitària que s’ha apropiat de la revolució i contradiu els ideals igualitaris de 1917 perpetuant una casta –simbolitzada en el darrer capítol per Dennis Ivanovich- que gaudia de tota mena de privilegis: restaurants, apartaments, sous superiors a la mitjana, vacances o xofer. Del llegat Kruschev poc va quedar, perquè l’avantatge en la cursa espacial que havien simbolitzat el primer satèl·lit (el petit Sputnik I), la gosseta Laika, Yuri Gagarin (1961), Valentina Tereskova (la primera dona en viatjar a l’espai), es perd quan els EEUU posen en marxa el “Programa Apol·lo” que aconseguirà l’allunatge de Neil Armstrong el juliol de 1969.

I la Xina? Havíem deixat Mao enfrontant-se a l’acomodació (l’aburgesament del que acusava Kruschev) i a l’oposició que li criticava el culte a la personalitat i aconseguia –criticant el fracàs del Gran Salt Endavant- que cedís la presidència de la república a Liu Shaoqi i el control efectiu del partit (tot i que no la seva presidència) a Deng Xiaoping. El 7/1966 travessa nedant el Yang Tsé per a demostrar vigor físic i anuncia el seu retorn per carta: volia “un gran desordre sota el cel” per a aconseguir “un gran ordre”. Contra el sector “revisionista” Mao tenia al seu favor el seu entorn (la seva esposa, Jian Qing, actriu i coordinadora de cultura/propaganda) i l’exèrcit, dirigit per Lin Biao, el general que havia dirigit la Llarga Marxa i l’Exèrcit Roig durant la guerra civil. L’exèrcit i el Llibre Roig amb els pensaments de Mao que va recollir Lin Bao seran els principals instruments de Mao per a tornar a la primera línia política; però el més important seran els joves: l’abril de 1966 la premsa els crida a “aixecar el pensament de Mao”, i al juliol crea els “Guàrdies Rojos” i compareix davant d’ells a Tinanmenn per a demanar-los que “combatin” el vell pensament i les velles costums. En acusar Liu Shaoqi de ser el “Kruschev de la Xina” i instruir a la policia perquè deixés fer als Guàrdies Rojos, es va desencadenar una onada de violència que Mao no va aturar fins quedar convençut de que la vella estructura havia estat desarticulada, dos anys més tard. Això no vol dir que els revisionistes es deixessin aclaparar per la violència: Liu Shaoqui va crear “grups de treball” que pretesament desviarien la violència però a la pràctica els enfrontava. El dogmatisme dels Guàrdies Rojos va arribar a l’esperpent quan van actuar contra aparadors, floristeries i considerats símbols del capitalisme que calia destruir. Semblava que aquests comitès havien substituït el partit quan la repressió dels soviètics  a Praga va desbordar totes les alarmes xineses: tement que els soviètics actuessin en aquelles zones on el desordre provocat per aquesta “revolució cultural” s’havia consagrat una independència “de facto”, i veient que la facció revisionista les havia fet gairebé independents, Mao demana (octubre de 1967) aturar les lluites i reprendre les classes. El desembre del mateix any una directiva de Mao els ordena “marxar al camp” a reeducar-se: 17 milions d’estudiants van ser expulsats de les grans ciutats i el Comitè Central del Partit havia vist purgats 2/3 dels seus membres, que havien estat substituïts per militars i membres dels comitès. Liu Shaoqui, expulsat del partit, mor reclòs; i Deng Xiaoping queda relegat a l’exili interior. Què havia passat en aquesta Revolució Cultural (1966-1968)? Encara que la primera historiografia en buscava explicacions psicològiques en el fanatisme o la personalitat de Mao, els llibres més recents (MacFarqular, 1997) ja l’expliquen en base a la lluita de faccions. El problema és que la lectura que en faran alguns sectors de l’esquerra occidental, idealitzada, donarà peu al terrorisme de les Brigate Rosse, Baader-Meinhof, o ... ETA!!!