S28 - MATAR UN PRESIDENT

El darrer dia, analitzant la crisi dels míssils, vam parlar de l’important paper de Robert Kennedy, el germà del president i secretari de Justícia, en la seva solució discreta; vam fer servir les fotografies que mostraven els dos germans xiuxiuejant al marge del gabinet de crisi, conscients de la responsabilitat que reposava sobre qui prengués finalment la decisió de respondre amb força la Unió Soviètica, per a simbolitzar la solitud dels joves demòcrates en l’entorn de veterans militars partidaris de les posicions de força que, fins aleshores, havien controlat l'administració.  Si la resistència als falcons no fos un argument prou convincent per a allunyar Kennedy de les posicions més bel·ligerants, podem fer servir els seus sofisticats exercicis de retòrica: en el famós discurs del 10-6-1963 a la universitat de Washington, en el que negava voler una “pax americana” (imposada, a la mida, a conveniència), va afirmar també que evitar la guerra no és propi de tous, que la veritable fortalesa resideix en abstenir-se d’usar la força militar fins a esgotar unes altres vies, i que calia enfrontar-se “al fet que els Estats Units no eren omnipotents ni omniscents, que solament representem el 6% de la població mundial, que no podem imposar-li la nostra voluntat a l’altre 94%, que no podem lluitar contra tots els abusos ni desfer totes les desgràcies”.  En aquest discurs, tal i com explica Josep Fontana, Kennedy manifestava voler contribuir a crear “un món en pau, en què els dèbils estessin sans i estalvis, i els forts fossin justos”, i va anunciar que iniciaria converses de pau amb els soviètics per a la prohibició de proves nuclears.

Tot això no fa de Kennedy un patètic idealista, ni il·lús beneit disposat a oferir avantages a la URSS en la Guerra Freda. Això explica, que combinant el pal amb la pastanaga, va promoure la instal·lació a Ford Braqq (Carolina del Nord) de l’Escola de Forces Especials de l’Exèrcit (les boines verdes). Encara que no hem identificat l'existència d'una "Doctrina Kennedy", aquesta política de "resposta flexible" utilitzaria tota mena de recursos per a deixar l'ús de la bomba com a solució desesperada. Així doncs, aquestes tropes instruïdes en operacions anti-subversives que s’involucraran en la defensa del règim de Vietnam del Sud actuen acompanyades de programes per a reduir la pobresa, l’analfabetisme i les malalties, pal·liant les condicions que fomentaven el comunisme amb finançament americà. A l’Amèrica Llatina, per exemple, els Estats Units donaran suport a règims anticomunistes, però també hi enviaran els Peace Corps. I és que Kennedy havia llegit “les etapes del creixement econòmic”, del Walt Rostow. Aquest historiador econòmic de l’Institut Tècnic de Massachussets –al teoritzar el seu paradigma del desenvolupament econòmic- afirmava que les societats tradicionals eren més vulnerables a la infiltració de discursos revolucionaris. D’aquí sorgeix la idea d’accelerar el seu creixement amb ajuda externa, en la creença que guanyar la Guerra Freda consistia principalment en evitar que els estats post-colonials fossin seduïts per la URSS (fent servir, això és cert, també, la contrainsurgència, tal i com la progressiva implicació en la defensa de Vietnam del Sud estava demostrant). Una altra cosa és si aquesta burocràcia consagrada a la "partida d'escacs" permanent amb els soviètics, que s’havia sentit qüestionada ja des de Bahia Cochinos, va participar en cap conspiració per a assassinar el president. Això, d’aquesta manera, no ho podem dir.

Què hi feia, el president, a Dallas, el 22 de novembre de 1963? Treballava en la seva (difícil) reelecció, conscient de la necessitat de seduir la facció del partit republicà més arrelada a les tradicions dels estats del sud i per tant més desconfiada de la llei de drets civils que preparava l’equip presidencial. La ciutat estava plena de cartells que acompanyaven la foto de Kennedy amb l'anunci “Wanted for treason”, per tant, no havia de ser fàcil. Però ningú no esperava que –quan la comitiva presidencial entrava a la Plaça Dealey a les 12:29- el cotxe descapotat en què viatjava el president fos el blanc sobre el que algú havia de disparar. L’explicació oficial va identificar posteriorment tres trets. El primer fereix lleument un espectador, James Tague, i va impactar a la vorera del carrer; el segon va travessar des de darrera el coll del president, i el tercer (solament un segons després) va impactar en el seu parietal dret fent esclatar el seu crani.

Immediatament, enmig de la confusió, la policia entrava en el gegantí edifici que presidia la plaça, un magatzem de llibres de text, i trobava Lee Harvey Oswald prenent un refresc. Quan el personal de l’edifici feia constar que era un empleat, Oswald va sortir de l’edifici i va agafar el bus; alhora el president arribava a l’hospital. A les 13:15 h, Oswald assassinava l’agent de policia J.D.Tippit (que no semblava mobilitzat pel que acabava de passar, i estava sospitosament lluny de la zona on havia de prestar servei). A les 13:22 la policia trobava el rifle de mira telescòpica amb què presumptament Oswald –malgrat el seu pèssim expedient de tirador en els marines- havia disparat, en pocs segons, tres trets consecutius amb un arma no automàtica (que s’havia de recarregar cada cop) sobre un blanc mòbil, en un exercici de virtuositat digne d'un tirador expert, però a càrrec d'un antic marine amb un pèsim expedient com a tirador. Finalment, Oswald seria arrestat a les 13:50 en un cinema; ja des del primer moment negant haver disparat sobre el president i definint-se com un “cap de turc”. 

Aquest jove (23) havia col·laborat d’alguna manera amb la CIA i –qui sap si com a espia- havia desertat a la URSS (1959), on s’havia casat i tingut una filla, i, de tornada als EEUU poc abans, s’havia instal·lat a Dallas quan alguns amics –també relacionats amb la CIA- li havien trobat una feina al magatzem de llibres. Si l’explicació oficial i les proves –sospitosament inculpadores- no projectessin prou ombra de dubtes sobre l’explicació oficial del que va passar a Dallas, el destí de Lee Harvey Oswal encara sembla més sospitós: dos dies després de la seva detenció, quan era traslladat per la policia i amb tota presència de mitjans (per tant, en directe per als milions de persones que seguien la televisió) serà assassinat per un mafiós local, Jack Ruby, que s’acostarà (amb tota naturalitat malgrat el cordó policial) per a disparar-li dos trets. Aquest nou assassí declararà que volia “redimir” la ciutat de Dallas i evitar-li a Jacqueline el dolor de testificar davant d’un tribunal en front de l’assassí del seu espòs i que ho havia fet ofuscat pel moment, sense preparació prèvia... Conduït urgentment en ambulància al Parkland Memorial Hospital, el mateix hospital on 48 hores abans s’havia provat de salvar la vida del president Kennedy, Oswald traspassava a la una de la tarda del 24 de novembre de 1963.

Cinc dies més tard, el successor de Kennedy, Lindon B. Jonhson, qui havia jurat el càrrec a l’Air Force One que custodiava el fèretre presidencial camí de Washington, va encarregar investigar què havia passat al president de la cort suprema, Earl Warren. L’informe presentat per la Comissió Warren deu mesos més tard (1964) no trobava evidències de cap conspiració i concloïa que Oswald havia actuat sol. El dol nacional, allargat per les imatges de la família del president durant el seu funeral, va desfermar tota mena de dubtes sobre el que havia passat: Ray Marcus es va finançar algunes publicacions que analitzaven els fotogrames Zapruder per a insistir que havien disparat de més d’una direcció. Turmentat perquè el poble americà havia estat enganyat pel govern, el sistema judicial i els seus mitjans, va arribar a afirmar que el Warren Report era “el document més fraudulent que li han endosat a una societat llibre”. Li contestaven que el silenci de Robert Kennedy en aquest sentit demostrava que no hi havia cap conspiració, però en aquells anys posteriors al magnicidi més de la meitat de la societat americana, segons les enquestes, s’ho creia.

És aquest ambient el que va permetre el fiscal del districte de Nova Orleans Jim Garrison reobrir el cas i tornar-lo a posar d’actualitat arrestant un empresari, Clay Shaw, al que acusava lo de formar part d’una conspiració per a assassinar el president. Inspirat pel best-seller “Six seconds in Dallas”, en el que el professor de filosofia a la univertat de Havendord Josiah Thompson exposava una teoria que implicava 3 assassins i 4 bales, va obrir un judici que es va acabar convertint en un espectacular espectable mediàtic en el que intervenien mercenaris de la CIA, militars jubilats i refugiats cubans. Les imatges captades per Abraham Zapruder feien difícil creure en un sol tirador i suggerien, a un grapat d’experts en balística, que el president havia estat disparat des d’una discret cim proper al carrer per on passava. De fet, aquest pare de família que filmava amb la seva càmera de 8 mm la comitiva presidencial havia notat alguna cosa, perquè –com recull el Warren Report- “according to Mr Zapruder the position of the assassin was behind Mr Zapruder”. En el seu al·legat final el fiscal Jim Garrison arribava a la conclusió que havia hagut un complot molt ben organitzat per la burocràcia freda, que Oswald era el peó d’un entramat sinistre que l’havia incriminat perfilant-lo (absurdament) com un marxista, que el president buscava la reconciliació amb els cubans i els soviètics, i que això havia posat en marxa una conspiració en el si del Complex Militar Industrial que Eisenhower havia descrit en el seu missatge de comiat.

El tema va reaparèixer quan es va organitzar el Comitè (Frank) Church (pel polític demòcrata que el presidia), que el 1975 va estudiar els abusos de les agències d’informació en un context polèmic: l’esclat del cas Watergate.  El comitè va denunciar violacions de correu, assassinat de líders del Tercer Món, relacions molt properes amb la màfia i l’exili cubà. Mentre investigava aquests temes va ser crivillat “el padrino” de Chicago (Sam Giancana, 6/1975) i Johny Rosselli, enllaç entre la màfia i la CIA, va aparèixer esquarterat dins d’un barril de petroli a Miami.

El tema sembla paralitzar-se fins que la pel·lícula d’Oliver Stone va servir de “teràpia de xoc”. Encara que alguns sectors mediàtics van qualificar JFK de paranoia per intentar demostrar que l’assassinat va voler impulsar el compromís bèl·lic a Vietnam, va tenir molt èxit. El director va polemitzar amb Dan Rather recordant-li que vivia en una capital repleta de conspiracions: com podia no creure-s’ho, si havia informat del Watergate, o de l’escàndol Iran Contra durant la presidència Reagan? La pressió que la pel·lícula va provocar en l’opinió pública va permetre accelerar la desclassificació de documents (1992), per contrarrestar que la pel·lícula denunciava que no se sabria res fins el 2029. Finalment, Gerald Posner va desqualificar Oliver Stone reafirmant a “Case Closed” la major part de les teories de la Comissió Warren, “bala màgica” inclosa. 

La Comissió Warren lliura al president Johnson els resultats de la seva investigació. Un dels seus membres era Allan Dulles (darrera el president), qui havia estat cessat de la CIA després de Bahia Cochinos.... per Kennedy