s17: CAP A LA REVOLUCIÓ D'OCTUBRE

La dualitat de poders nascuda a Rússia de la Revolució de Febrer ens va permetre distingir la tensió entre el soviet i un Govern Provisional (de majoria kadet, presidit pel príncep Luov) que no havia satisfet cap aspiració: ni havia aturat la guerra, ni repartit terres, ni convocat l’assemblea constituent. Provant d’obrir un front interior que debilités aquest fràgil adversari, els alemanys van fer arribar Lenin –en un tren segellat- a Sant Petersburg. Rebut amb entusiasme per les bases del POSDR, va pronunciar un discurs, les Tesis d’Abril, no massa ben rebudes al partit però publicades amb èxit a Pravda. En el programa que reflectia, a la denúncia de la guerra, l’expropiació de les terres, la nacionalització de la banca, i el boicot al govern provisional afegia una nova idea: la consideració dels soviets com a protagonistes dels canvis que havien de venir. Aquesta consigna –Tot el poder per als soviets- convertia els bolxevics en l’única força política que recollia l’agenda dels moviments populars de protesta. Tot això devia influir en que passés de 24.000 afiliats al febrer a 350.000 aquell mes d’abril.

Però quan les difícils condicions de vida van llençar les masses al carrer (Jornades de Juliol) els bolxevics no havien assumit encara aquesta nova radicalitat:  les masses que durant els aldarulls es van concentrar davant de la seu bolxevic reclamant-los aquella radicalitat de la que Lenin havia presumit l’abril es van trobar solament discursos. Malgrat que van acabar en aldarulls i repressió, aquelles Jornades de Juliol van tenir importants conseqüències: Luov va dimitir i el Govern Provisional va quedar en mans de Kerenski, qui de seguida va culpar els bolxevics dels aldarulls (fent detencions, tancant-los diari i locals..). Lenin es va refugiar a Finlàndia i arribava a una conclusió: no calia esperar les “condicions objectives”, que podien ser llegides com a possibilitats de canvi i accelerar el temps històric forçant el rellotge de la història cap a la revolució.

La por al moviment popular de juliol va incentivar també el cop d'estat del general Kornílov. El militar reaccionari va desviar tropes per “posar ordre” a la capital, sense demanar permís al govern (setembre 1917). El cop va fracassar, i això va demostrar la força del poder obrer: els ferroviaris van desviar els trens, els impressors van aturar els diaris que l’ajudaven, els obrers van convèncer els soldats. Per altra banda, va pujar el prestigi dels bolxevics: amb els seus dirigents detinguts o amagats, no havien tingut importància en l’aturada del cop, però eren els únics que no estaven lliures de sospites de cap connivència quan una lleu sentència –ben allunyada del dur càstig que esperaven les masses- va recloure Kornílov en un monestir. Finalment, el cop va demostrar la perpètua amenaça que planava sobre la revolució: comprovat el perill de contra-revolució solament la vigilància armada –exercida pels propis obrers i camperols, la Guàrdia Roja- salvaria la revolució dels seus enemics. En certa manera podem dir que –comprovada la radicalitat de les multituds, l’amenaça de contra-revolució i la debilitat d’un govern provisional que no havia satisfet cap aspiració popular- el cop va precipitar Lenin a concloure que calia assaltar el poder.

Fotograma de la pel·lícula d'Eisenstein

En quin context? Cadascun del 2 poders en vigor pretenia institucionalitzar-se: mentre Kerenski convocava eleccions a l’assemblea constituent per al 12 de novembre (anteriorment posposades pels kadets, conscient de la seva inferioritat en els ànims camperols), els soviets reunirien els seus representants el 25 d’octubre de 1917 en un Congrés. Lenin va retornar del seu exili a Finlàndia per demanar els bolxevics preparar l’assalt al poder que semblava demanar-los la gent. Encara que dins del partit va tenir l’oposició de Grigori Zinóniev i Lev Kaménev  -porucs perquè, en el seu dogma marxista, creuen que encara «no hi ha condicions»- Trosky va suggerir instrumentalitzar els soviets. Així, Lenin va coordinar l’ocupació de telègrafs, elèctriques i ferrocarrils per aïllar les comunicacions del palau d’hivern, on estava reunit el govern provisional. L’operació es va desenvolupar el 24 d’octubre, va ser fàcil i sense sang: a l’obertura l’endemà del Congrés dels Soviets es va presentar per anunciar (encara que el palau  no havia caigut) que havien assaltat el poder. Lluny de la mitologia soviètica, que –com Eisenstein a la pel·lícula “Octubre” (1927)- presentava els fets com una espècie d’assalt a la Bastilla, la caiguda del govern provisional va passar inadvertida per a la majoria dels habitants de Sant Petersburg: amb els teatres, restaurants i tramvies funcionant, va semblar més aviat un arrest domiciliari de rutina.

Mentrestant, al Congrés del Soviets es va nomenar un Consell de Comissaris del Poble per substituir el Govern Provisional. Amb Lenin de President, Trotsky encarregat de les relacions internacionals, comptava amb Aleksandra Kolontai –la primera dona ministre- en la cartera de Benestar Social. Stalin quedava al capdavant d’un comissariat de nacionalitats (per a contenir o subordinar la reclamació nacional dins del partit), ja que havia publicat “El marxisme i la qüestió nacional” (1913). D’aquest organisme van sortir el Decret sobre la Pau (cridant a la negociació amb Alemanya), el Decret sobre la Terra (expropiant els latifundis sense indemnització) i el Decret de Control obrer de les empreses. L’objectiu semblava donar cobertura legal a les aspiracions de camperols, soldats i obrers.

En minoria dins del soviets, eserites i menxevics van crear un Comitè de Salvació de la Revolució. Posteriorment van unir-se als kadets en una Unió per a la Defensa de l’assemblea constituent, tot i que les seves manifestacions van tenir un èxit relatiu: ni soldats ni obrers semblaven mostrar-ne molt interès. El problema va ser que quan es van saber els resultats de les eleccions constituents, ja que els bolxevics –que havien mantingut la convocatòria- no les van guanyar: els eserites van obtenir 17 milions de vots (el 41%) que es van traduir en 380 diputats, i ells solament 10 milions (23%) que significaven 168 vots en l’assemblea. Menxevics i kadets els seguien molt allunyats (menys de 20 escons i 2 milions de vots cadascun). Els bolxevics havien guanyat a les grans ciutats, però la majoria camperola era eserita.

Aleshores, Lenin va retardar l’obertura de l’assemblea fins l’arribada d’almenys 400 diputats. Ningú es va queixar mentre ell guanyava temps per incorporar al Consell de Comissaris alguns social-revolucionaris d’esquerra. Aprofitant les dues ànimes –mal avingudes- d’aquest partit va crear una altra majoria en l’assemblea, que finalment solament celebraria una única i convulsa sessió: els bolxevics li van proposar subscriure una “Declaració de drets del poble treballador explotat” –incloent la concessió de tot el poder als soviets, l’abolició de la propietat privada de la terra, els plans de pau, la nacionalització de la banca i el control obrer de les indústries- i, en negar-se, van abandonar l’edifici. L’endemà el Consell de Comissaris (a la foto final) acordà tancar l’edifici i dissoldre l’assemblea, i el III Congrés dels Soviets ho va ratificar dos dies més tard.

Ningú no va defensar l’assemblea: els camperols havien obtingut la terra, els soldats la pau i els obrers la gestió. Era important per als intel•lectuals, però un organisme remot i centralista, inferior als soviets, per a la major part de la població. Cal tenir present que les organitzacions proletàries s’estaven “bolxeviquitzant”.  Ho notem als soviets, en els regiments militars, en els comitès de fàbrica, en les eleccions a Dumes de districte i en el nombre d’afiliats al seu partit. Si sumem a aquestes dades la facilitat amb què havia caigut –sense suports- el Govern Provisional podem entendre l’assalt al poder per part dels bolxevics com l’adequació a la voluntat majoritària. Però també veiem a simple vista que Octubre és un dels esdeveniments més polèmics i difícil d’interpretar de la Història.