S16: LA RÚSSIA DE NICOLAU II (1894-1917)

La derrota de Rússia davant les grans potències industrials occidentals (Crimea, 1856) havia palesat la magnitud de les seves incompetències, no solament militars: també socials (era un estat feudal, desproveït d’una burgesia dinàmica), polítiques (era un absolutisme anacrònic, protegit per una poderosa i activa policia política, la Ojrana) i econòmiques (dèbil sector industrial, només localitzat a Moscou i Sant Petersburg, d’inversió estrangera). Les analítiques descripcions pròpies de la novel·la realista van servir de crítica i Alexandre II va estimular les reformes: des de la concessió de l’autonomia acadèmica a la universitat per a facilitar els contactes amb Occident (1863) –d’on sortiria La intelligentsia, una elit educada, alienada de la societat i l’autocràcia russes per la seva formació i actitud crítica- fins a l’alliberament dels 23 milions de serfs (1861) que encara depenien del seu senyor, i que –accedint a la propietat mitjançant crèdits estatals retornables- quedaven igual de lligats que abans. 

Obert el debat sobre la modernitat occidental, membres de la  intelligentsia es van mobilitzar per trobar-se amb una idealitzada pagesia, buscant una alternativa a la destrucció del teixit social que representava la industrialització. Així es va desenvolupar el moviment "Anar al poble": veritables pelegrinatges a la recerca de la saviesa popular/natural amb qui pressionar per fer reformes. El que van trobar, però, van ser cultures ancestrals i violentes, amarades de providencialisme, i la susceptibilitat de les autoritats. Empresonats i desenganyats, molts dels membres d’aquesta inquieta intelligentsia van optar pel terrorisme: el 1881 un atemptat acabava amb la vida d’Alexandre II i el seu successor (III) substituïa les reformes per la repressió. L’exili va contagiar de marxisme tots aquests populistes: ara veien el proletariat capaç d’impulsar la revolució, la industrialització com a inevitable i les “lleis objectives del desenvolupament històric” pròpies de la teoria marxista demostrades en l’accelerada industrialització que –a cop d’inversió francesa- experimentava el vell estat tsarista. Marxistes com Alexander Kerenski militaven a la clandestinitat en el Partit Social Revolucionari (eserita, 1901), d’altres discutien dins del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (1898). Aquest darrer viu en el seu si la disputa que vivia l’esquerra europea entre marxistes revolucionaris i revisionistes: una majoria bolxevic –que creia en una revolució obrera conduïda per un partit professionalitzat i combatiu- dissentia d’una minoria menxevic (que confiava en l’acció obrera, però conduïda per la burgesia, mitjançant un gran partit de masses que –participant del sistema liberal- arranqués progressivament polítiques socials).

Ivan Vladimir, representant el Diumenge Sagnant (9-1-1905)

Sobre tan difícil panorama va caure la derrota de Rússia davant del Japó a Tushima i Port Arthur, que agreujava tant la situació de les masses obreres que –a Sant Petersburg- van decidir manifestar-se massivament per demanar –en pelegrinatge al Palau d’Hivern- jornada de 8 hores, sous dignes, dret d’associació i assemblea constituent. La guarnició espantada va optar per disparar quan s’acostaven al palau: aquell Diumenge Sagnant (22 de gener de 1905) acabava amb 200 morts i un miler de ferits. 

Les conseqüències van enrarir més la situació: a l’onada de motins i vagues que es va escampar per tota Rússia –com la tripulació del cuirassat Potemkin demostra- el Tsar va respondre prometent reformes (Manifest d’Octubre) i obrint un parlament consultori, la Duma. Era una manera d’intentar salvar el  respecte i l’afecte dels seus súbdits. Les expectatives generades per la Duma van permetre posar en marxa el partit constitucional demòcrata (KDT), de tendència liberal i progressista. Aquesta tímida apertura, però, va espantar nuclis reaccionaris que van iniciar una campanya de terror, sovint protegida per les autoritats, contra revolucionaris i jueus. Sembla ser, per exemple, que de la mateixa policia del règim va sortir un opuscle –Els protocols dels savis de Sió, 1902- ple de mentides fantasioses sobre la suposada conspiració jueva per dominar el món. Seria un best-seller...

Sobre aquest difícil panorama va caure la Gran Guerra. La indústria s’hi consagrava, disminuint la fabricació de productes bàsics, i el reclutament va enfonsar la producció al camp. Ambdós coses van provocar tal inflació que el malestar es va traduir en una onada de vagues. Per si fos poc, el tsar marxà al front i la tsarina va assumir el govern. Al seu caràcter reaccionari -“A Rússia li agrada sentir el picor del fuet”, escrivia al tsar- cal afegir “l’anarquia burocràtica” (Orlando Figes dixit) que imprimeix al govern: entre 9/1915 i 2/1917 nomena 4 primers ministres, 5 d’interior, i 3 d’exteriors. La influència que exercia sobre ella un sinistre monjo ortodox, Rasputin, va augmentar el desprestigi de la dinastia. Però és que la tsarina, abans de res, era la mare angoixada de 4 grans duquesses i del tsarevitch Alexis, a qui havia transmès l’hemofília, i veia en la influència sanadora del monjo una garantia de salut per al seu fill. L’assassinat de Rasputin el 1916 encara està envoltat d’ombres: l’esperpèntica confessió del príncep Félix Yussupov en les seves memòries ha deixat pas darrerament a sospites  d’una pau russa amb Alemanya en l’entorn “germanòfil” de la tsarina. Richard Cullen (Rasputin. The role of the Britain’s secret service in his torture and murder, 2010) suggereix la participació de l’agent del servei d’Intel·ligència britànic Oswald Rayner en contacte amb reaccionaris paneslavistes partidaris de continuar la guerra fins a ocupar Constantinoble i confirmar l’existència de Rússia com a “Tercera Roma”.  

La guerra també va consumar la divisió dels opositors al règim. I no solament entre els qui –seguint la socialdemocràcia europea, com els menxevics i els liberals- l’entenen com una causa col·lectiva, i els qui denuncien els seus estralls, sinó també dins d’aquests últims: a la facció bolxevic detectem ja diferències entre els qui romanen a Rússia –i en la clandestinitat refermen la visió del partit com una cèl·lula rígida de lluita-, i els qui –des de l’exili, fugint de la repressió- es contagien més de marxisme. A Zurich, Trosky esdevé bolxevic, i Lenin publica “L’imperialisme, fase superior del capitalisme” (1916): a més de distingir aquesta fase monopolista per l’estret vincle entre capital i estat (propietats de la burgesia), Lenin veu projectar-se a les relacions internacionals la competitivitat pròpia del lliure mercat. La guerra és doncs l’ús de l’estat per part de la burgesia amb l’objectiu d’apropiar-se de recursos i mercats contra els seus competidors. Però aquesta novetat –que Marx no hauria previst- es converteix en una oportunitat per desencadenar la lluita de classes, conclou Lenin. No caldria esperar les “condicions objectives” per a la revolució, sinó entendre-les com una possibilitat i aprofitar que el soviet deixava de ser la petita assemblea clandestina d’obrers i soldats polititzats per a l’acció reivindicativa, creat per Trosky al tornar de l’exili (1905), per ser ja un espai socialment ample i heterogeni on la massa analfabeta experimentava la democràcia.

Al malestar polític hem de sumar l’econòmic: el reclutament massiu ha multiplicant el nombre de soldatki que –quan celebren el dia de la dona treballadora (8 de març, 22 de febrer a Rússia)- conviden els obrers a la vaga: al tercer dia se’ls afegeixen els soldats, Sant Petersburg està en peu de guerra i el seu exemple s’escampa. Del marasme sorgeixen així dues iniciatives revolucionàries: per una banda la Duma, que negocia amb el Nicolau II la seva abdicació en el seu germà Miquel (qui renuncià també 24 hores després). Per altra banda tenim el soviet de Sant Petersburg emetent l’Ordre Número 1 (1-3-1917) d’acord amb peticions dels soldats: els oficials han de tractar-los respectuosament, com correspon a ciutadans, i no a súbdits.  El resultat d’aquesta REVOLUCIÓ DE FEBRER és un PODER DUAL: per una banda un GOVERN PROVISIONAL encarregat d’organitzar la guerra i convocar eleccions a una assemblea constituent té el poder (moderat) nominal, teòric, del palau; per l’altra els soviets tenen, a la pràctica, el poder real, efectiu, del carrer.