1917 és l’any de
les CRISIS DE L’ENTUSIASME, perquè -decebuts i esgotats pel sobreesforç - els soldats es neguen a sortir de les
trinxeres camí d’una mort segura. I és que la mitjana de víctimes diàries de
les guerres napoleòniques (233 soldats/dia) o la guerra de secessió
nord-americana (518 soldats/dia) quedava superada pels tres primers anys de
guerra: 5.509 soldats/diaris. La desesperança dels soldats que convivien
quotidianament amb la mort i la incertesa a la trinxera es va manifestar a la
primavera de 1917 en 129 motins que van arribar a afectar 40.000 soldats
francesos, i que els consells de guerra van intentar aturar amb una justícia
sumària: 629 penes de mort entre juny i desembre de 1917. La pel·lícula “Camins
de glòria” (Stanley Kubrick, 1957) s’inspirava en l’ofensiva al Chemin des
Dames per fer el retrat d’una colla de militars insensibles i incompetents,
llençant onades de joves innocents cap a una mort segura. Encara que Peter Hart
(Historia militar de la Primera Guerra
Mundial, 2014) va tractar de disculpar els comandaments per fer caure la
responsabilitat en els polítics (“si hi va haver alguna bogeria va ser començar
la guerra, no les decisions tàctiques preses sobre el terreny”) o la tecnologia
(“amb independència de com ho fessin, la guerra hauria estat igual de
destructiva perquè es va desenvolupar en l’era industrial moderna”) la visió
que fa Roger Fraenkel del general Jofree (L’ane
qui commandait des lions, 2004) és ben contrària: amb l’única experiència dels conflictes
colonials (Tombuctú, 1894) va cobrir la seva mediocritat falsificant informes,
culpant la tropa. El documental “L’últim
dia de la Primera Guerra Mundial” també descriu uns comandaments amb
actitud gens professional ni edificant.
Però els motins
al front no són l’única demostració de que l’entusiasme de 1914 s’havia esvaït
el 1917. La població civil ha estat objectiu de guerra, i està esgotada per la
inutilitat de l’esforç, l’acumulació de morts i ferits, la caiguda del poder
adquisitiu, les restriccions a les llibertats públiques imposades pels governs,
i el dirigisme econòmic de l’estat. La
seva implicació en el conflicte l’ha convertit en objectiu de guerra, i el 1917
participa massivament en vagues cada cop més nombroses, plenes, violentes i
freqüents, amb música de fons: la crida
socialista (Manifest de Zimmerwald, 1917) definint la guerra com un escorxador d’obrers
i un producte de l’imperialisme.
Després del
fracàs de l’atac del general Robert Nivelle al Chamin des Dames (que costa milers de baixes aliades) la seva
destitució dóna pas al general Philippe Petáin. L’heroi de Verdun els procurarà més
permisos, més descansos, més racions, més barracons més còmodes i més atacs
d’abast limitat. Els motins de soldats es van aturar, però el malestar seguia a
la ciutat.
EL TRIOMF DE LES
POLÍTIQUES AUTORITÀRIES. L’eficàcia
necessària per fer la guerra no és compatible amb principis democràtics, perquè
requereix unitat de comandament, secret de les operacions i centralització de
decisions (davant la separació de poders, la transparència de les decisions i
el control de l’executiu per part del legislatiu que necessita qualsevol
democràcia). Les pràctiques autoritàries
justificades pels estats amb la necessitat de seguretat –estat de setge,
consideració dels pacifistes com a sabotejadors, censura, control postal,
suspensió del dret d’associació- van introduir mesures excepcionals en la
pràctica política: Raymond Poincaré (8/1914) parla d’”Unió Sagrada” i el
parlament francès deixa de reunir-se regularment.
George Clemenceau –que resum
el seu programa dient “je fais la guerre”-
arriba a instaurar una espècie de dictadura virtual que no qüestiona formalment
les regles parlamentàries, però se les salta amb l’aplaudiment general.
Suprimeix els comitès secrets, a porta tancada, quan els militars no volen
donar explicacions als polítics i el seu ministre de l’interior, Jean-Louis
Maluy, arriba a ser citat pel TS acusat
de prevaricar (per no ser prou sever amb els pacifistes). A Alemanya, Hindeburg
i Ludendorf acusen el canceller Bethman-Hollweg de deixar el parlament aprovar
la RESOLUCIÓ DE PAU impulsada pels diputats socialistes i el Zentrum, fent
caure el seu govern. També David Lloyd George condueix la guerra amb un gabinet
de 5 membres (en qui delega per anar als Comuns) i sense parlament.
TEMPTATIVES DE
PAU. El Papa Benet XVI va fer
una crida a la pau general (1-8-1917), convidant a les nacions a negociar
entorn d’un pla de 7 punts (disminuir arsenals, arbitratge internacional, drets
comuns sobre el mar, renúncia a indemnitzacions i evacuació de territoris
evacuats). També l’emperador Carles I –eliminat l’equip de govern del seu pare
al morir Francesc Josep (11/1916)- iniciarà tímids contactes amb França, que
seran tallats per la intervenció del kàiser, quedant les decisions de Viena en
mans de Berlín.
AMENACES A LA
COHESSIÓ NACIONAL. Encara que
la por al coqueteig dels armenis amb els russos va desencadenar unes polítiques
estatals d’extermini, el “front intern” més important és l’enviament a Sant Petersburg –en discret tren alemany-
d’un revolucionari rus amb qui els alemanys havien contactat a Zurich. L’arribada
de Vladimir Ilich Ulianov a Rússia facilitarà els bolxevics connectar amb el
malestar popular i donar-li la forma d’un moviment revolucionari. La caiguda
del tsarisme i l’arribada d’un govern provisional el febrer de 1917 que provarà
de mantenir els compromisos internacionals i a Rússia en guerra amb Alemanya no
aturarà el malestar. Per això, els esdeveniments es van precipitar l’octubre quan
els bolxevics van arribar al poder i les seves negociacions de pau van espantar
l’Entesa. La victòria alemanya a l’est els significaria aprovisionaments infinits per
continuar la guerra, però –pitjor encara- alliberaria les tropes que en aquell
moment estaven ocupant grans territoris de Rússia per poder-les concentrar a l’oest. La por a la victòria alemanya feima tremolar la banca nord-americana, que temia no
cobrar els crèdits de guerra.
El Porfiriat mexicà (1876-1911) era el típic sistema
polític tecnocràtic que oferia estabilitat y negocis a la burgesia. Per sota,
la misèria: el 1910 l’1% de les famílies controlava el 85% de les terres, i la
repressió d’obrers i camperols va ser descrita en el llibre “Mèxic bàrbar” (1908) del periodista
J.JK.Turner. El 1907 l’entrevista “El
president Díaz, heroi de les Amèriques”, publicada per James Creelman en la
Pearson's Magazine de NYC, va
trasbalsar el país perquè anunciava la retirada de Porfirio Díaz. El seu
principal opositor -Francisco I. Madero, autor de “La successió presidencial de 1910”- va resultar empresonat. Però
mentre els “científics” celebraven l’apoteòsic centenari de la independència
(i, finalment, la reelecció de Díaz), Madero escapava i publicava el Pla de
Sant Lluís, una crida a la lluita armada que recollia reivindicacions
d’indígenes i obrers. A la seva lluita s’hi van sumar guerrillers que -com
Pascual Orozco (primer vencedor dels federals), Francisco VIlla (N) i Emiliano
Zapata (S)- van transformar el moviment: de ser una oposició liberal urbana de
classe mitjana passava a ser una revolta camperola.
No hay comentarios:
Publicar un comentario