S12: 1916, TRINXERES I "FRONTS INTERNS"

L’impacte de Gal·lípoli, més enllà de la dimissió de Winston Churchill, va desequilibrar els Balcans. A Grècia, l’aliadòfil Eleftherios Venizelos guanya les eleccions el 1915 i –quan Romania entra en la guerra (8/1916) per ajudar els austríacs contra Sèrbia- lliura Salònica als aliats com a trampolí per ajudar els serbis. El rei Constantí –casat amb la germana del Kàiser- respon lliurant Tràcia als búlgars i destituint Venizelos. Manifestacions massives de diferent signe a Atenes demostren que el país viu un clima de guerra civil, el “cisma nacional”. Una flota francesa, rebuda violentament a Atenes, rescata Venizelos i instal·la un govern aliadòfil a Salònica, ignorant el govern del rei a Atenes. Les pressions de l’Entesa obligaran finalment Constantí a abdicar en el seu segon fill, Alexandre I (1917-1920)... i a entrar en guerra contra les potències centrals (1917).

El primer ministre Eleftherios Venizelos  (aliadòfil)
i el rei Constantí (germanòfil)

També la societat italiana està trencada. El director del diari Avanti invoca la guerra com a oportunitat revolucionària de derrotar l’Europa reaccionària, però apartant-se de la condemna oficial de la guerra pròpia de l’internacionalisme obrer solament aconsegueix que l’expulsin del partit socialista. Aquest home, Benito Mussolini, impulsa aleshores Il Popolo d’Italia, on publica un article (Abaix el parlament, 1-5-1915) proposant afusellar els diputats pacifistes per traïdors a Itàlia. Finalment, el govern cedeix a les pressions aliades signant el Pacte de Londres (26-4-1915) que li promet colònies africanes i els territoris irredents (Trentino, Alto Adigio, Trieste, Carniola, Nort de Dalmàcia). El general Luigi Carona (65), inicia 2 anys d’atacs suïcides als Alps.

Abans d’acabar 1915, els alemanys perden les illes del Pacífic (davant dels australians), les concessions a Xina (davant dels japonesos, que aprofiten per presentar les “21 exigències” a la nova i caòtica república xinesa) i les colònies africanes (excepte Tanzània, on Paul von Lettow-Vorbeck resistirà fins al final de la guerra).

L'ossari de Douaumont, memorial de la Batalla de Verdún

FASE 3. EL 1916 CULMINA LA GUERRA DE TRINXERES. Els aliats acorden (Conferència de Chantilly, 12/1915) una ofensiva combinada en la que tant italians com russos fracassen... Al front occidental els alemanys s’avancen amb un fort atac contra Verdum. Des de febrer a juliol provaran de prendre la plaça, que el general Pétain defensa obrint una Voie Sacrée per garantir l’aprovisionament amb 3500 camions/dia.  La resistència francesa (Ils ne passeront pas!) provoca canvis a Berlín: a Falkenhayn el succeeixen els vencedors de Tannenberg al capdavant de l’Estat Major. Hindenburg i Ludendorf inicien un nou pla per guanyar la guerra:

- Reforçant la defensa (línia Hindenburg, que els alemanys anomenen Sigfrido)

- Acabant amb les grans ofensives d’infanteria, després que Erich Ludendorf visités el Somme.

- Exigint un nou esforç col·lectiu per duplicar la producció de municions i triplicar la de metralladores (requisant, si cal, les campanes de les esglésies)

- Ampliant el servei militar obligatori (o la prestació obligatòria de treball) a tots els homes i les dones entre 16 i 50  anys,

- Obligant al treball forçat a presoners de guerra, o treballadores belgues, per substituir els obrers alemanys que marxen al front.

Finalment el tàndem Hindenburg-Ludendorf recomana al Kàiser reprendre la guerra submarina sense restriccions, atacant si cal els mercants de països neutrals. El 1916 serà enfonsat el Sussex (24-3), enrarint la relació amb els Estats Units, i el Hampshire (5-6), camí de Rússia, on va morir Lord Kitchener. La pèrdua del popular heroi colonial britànic va deixar la direcció dels combats en el primer ministre, David Lloyd George.

Mentrestant, els russos llencen l’Ofensiva Brussilov: encara que penetra més de 100 km en l’imperi austrohongarès el general Alexei Brussilov dirigeix un exèrcit espremut fins a l’esgotament (830.000 baixes), rancuniós amb els seus generals (insensibles al patiment dels soldats) que –en tant feia en una campanya gens decisiva- augmentà el desprestigi de l’elit tsarista. Per si fos pot, l’avenç rus va espantar Bulgària, que va entrar a la guerra (Tractat de Bucarest, 1916) a favor dels imperis centrals.

La contraofensiva aliada al front occidental, al Somme (juliol a novembre) sumarà amb Verdun 1,7 milions de morts... després de deixar els fronts aturats a les trinxeres. Els soldats amargats en l’espera, desesperats en la incertesa, convivint amb l’olor dels cadàvers, sota les inclemències del temps i envoltats de rates, mastegaven la por. Molts emmalaltien: encara que, en un primer moment, el Shell shock (o fatiga de combat) era diagnosticat com a fingiment o covardia, els símptomes –pèrdua de la parla, espasmes, convulsions, ceguesa histèrica- afectaven a soldats amb medalles al valor, com el poeta Siegfried Sasson, retirat a l’hospital militar de Craiglockhart, prop d’Edimburg. Desenganyat, Sasson havia escrit una declaració pacifista exigint el final d’aquella carnisseria, i solament la intervenció d’un amic capità –també escriptor, Robert Graves- l’havia salvat d’un Consell de Guerra. “Pateix una crisi nerviosa”, havia dit el futur autor de “Jo, Claudi”, qui escriurà a “Good by to all that” que l’obsessió de qualsevol bon soldat era “rebre una bona ferida” que l’allunyés del front. Mentre Sasson coneix el poeta Wilfred Owen, qui morirà a les trinxeres el 4-11-1918, els metges anaven avançant cap a la descripció de la síndrome per estrès post-traumàtic i una generació sencera agonitzava: J.R.R. Tolkien escriurà que el 1918 tots els seus amics havien mort. El record de la Gran Guerra els marcarà a tots, i el testimoni d’aquests escriptors –recollit per Paul Fussel a “La Gran Guerra i la memòria moderna”- ens ho demostra. Les receptes contra l’estancament dels combats van ser les de sempre: desenvolupament tecnològic (el carro de combat s’estrena al Somme), trasllat del conflicte al mar (batalla de Jutlàndia, de resultat incert) i obertura d’altres fronts. En aquest cas, interiors. Estudiem dos casos!

Per saber si l'experiència de les trinxeres va inspirar "El senyor dels anells",
John Garth ha publicat "Tolkien y la Gran Guerra. El origen de la Tierra Media"

EL CAS D’IRLANDA. Sectors republicans i obreristes del nacionalisme irlandès van preparar l’Alçament de Pasqua (del 24 al 29 d’abril). Al malestar pel reclutament i les privacions s’afegia la suspensió del Home Rule –acceptada a Westminster el 1912 després de dècades de reivindicacions- que oferia certa autonomia als irlandesos. La revolta, finançada i armada des de Berlín per debilitar els britànics, va ser reprimida amb duresa militar. Els supervivents (Edmon de Valera, per exemple) es van incorporar al partit nacionalista irlandès conservador, de caire autonomista, el Sinn Fein. La reunió de tots els nacionalistes irlandesos en un sol partit els donaria una forta presència a Westminster. El 1921 els parlamentaris que havien d’anar-hi van conformar un parlament propi i van declarar la independència, i –després d’un dur conflicte- van aconseguir negociar un Tractat que creava l’Estat Lliure d’Irlanda (1922), amb cert autogovern, però dins de l’imperi. Una guerra civil entre partidaris i detractors del tractat durarà fins a 1923. Més endavant el parlament britànic oferirà autonomia legislativa al parlament irlandès (1931), es redactarà una nova constitució (1937) i es proclamarà definitivament la república (1949)

LA REVOLTA ÀRAB. Amb suport britànic i el prestigi de ser shariff (descendent de l’entorn del profeta) i protector de les ciutats santes de l’Islam, Hussein ibn Alí, es proclama “rei dels àrabs” contra els otomans (enemistant-se també amb la família dels Ibns Saud, que controlen l’Aràbia central). Els seus tres fills –Faisal, Abadallah i Alí- lluiten al costat dels britànics, liderats per un arqueòleg –Thomas Edward Lawrence, àlies Lawrence d’Aràbia- fascinat per la cultura dels àrabs. Quan entren triomfants a Jerusalem (12/1917) i Damasc (9/1918) es guanyen el dret al gran estat àrab promès pels britànics. El que no sap Lawerence és que Londres ha negociat, alhora, repartir-se els territoris otomans amb els francesos (Tractat de Sykes-Picott, 1916) i han fet una privada, però solemne, declaració a un important membre del sionisme, Lord Rotchilde. Aquest manifest porta el nom del seu signant (Declaració Balfour, 1917) i diu que “el govern de Sa Majestat veu favorablement l’establiment d’una llar nacional per al poble jueu”. Sembla que alguna cosa es complica a Palestina... 

Lawrence és el que està a la dreta de Faisal, tal i com mirem la foto