Les CAUSES PROFUNDES / LLUNYANES / ESTRUCTURALS
són les mateixes característiques de les grans potències. La demanda de
matèries primeres barates per alimentar una industrialització frenètica,
i de mercats reservats per a vendre-hi la immensa producció que permetien noves
formes d’organització del treball, com el fordisme, impulsava polítiques
imperialistes que tensaven les relacions internacionals. Aquesta tensió,
afavorida per discursos nacionalistes molt radicalitzats i una concepció
de les relacions internacionals que legitima la competència en termes de darwinisme
social, llençava tothom a una la cursa d’armaments que suposadament permetria
estar preparat per a afrontar possibles agressions. Repartit el pastís
colonial, augmentar el botí de cadascú, exigia una guerra –legitimada com a
competència natural entre les espècies per la lectura errònia de Darwin- per a
la que es preparaven mitjançant rearmament, aliances i el consell decisori dels
Estats Majors, signes evidents d’un militarisme crònic, desfermat,
malaltís.
En aquest context s’expliquen les provocacions del Kàiser a Tànger
(1905) i Agadir (1911) quan els francesos ambicionen el Marroc. Aquesta lluita
pel Nord d’Àfrica va llençar Itàlia sobre Líbia; la incapacitat dels otomans
per defensar-la va inaugurar el repartiment de les seves despulles: una Lliga
Balcànica (Sèrbia, Grècia i Romania) va expulsar els otomans de la península
(primera guerra balcànica, 1912), però –enfrontats els vencedors pel botí- una segona
guerra balcànica (1913) va repartir la Macedònia de Bulgària entre Grècia i
Sèrbia. El Tractat de Budapest (1913) no va deixar contenta Sèrbia: ni aconseguia
sortida al mar, ni el somniat estat per a tots els eslaus. Els Balcans queden
dividits: el bloc filo-rus (Sèrbia, Romania i Grècia) mira de reüll els
satèl·lits de la Triple Aliança (Bulgària i l’imperi otomà). Sobre aquest tens
panorama cauran les CAUSES IMMEDIATES / CONJUNTURALS /
CIRCUMSTANCIALS: una GOSPIRA que precipitaria mecànicament amenaces,
mobilitzacions i declaracions de guerra.
Serà l’assassinat de l’Arxiduc Francesc Josep d’Habsburg, hereu de l’imperi
austrohongarès, a la ciutat bòsnia de Sarajevo, el 28 de juny de 1914, en un
atemptat terrorista organitzat per l’associació Unió o Mort. El nebot de
l’emperador Francesc Josep era partidari d’uns “Estats Units de la Gran
Àustria”, reformes per crear un “tercer regne” dins l’imperi que, oferint certa
autonomia a croates, bosnis, dàlmates i eslovens (com s’havia fet amb els
hongaresos), silenciés les crítiques sèrbies. Arribava a la ciutat acompanyat
de la seva dona Sofia, una noble txeca,
amb qui celebrava aquell dia el seu 14è aniversari de casament.
La visita no estava ben preparada. La recent incorporació de Bòsnia-Herzegovina
a l’imperi austrohongarès omplia el territori de xenofòbia i terroristes pagats
des de Belgrad. Sense cap traça, es va publicar a la premsa el recorregut que seguirien
els visitants, que circularien en cotxe descapotat, un dia que era una
veritable provocació: amb efervescència nacionalista, per San Bito els serbis commemoraven la mítica
victòria sobre els turcs a Kosovo (1389).
La comitiva imperial va patir un primer atac amb bomba que va deixar ferits
però no va matar l’arxiduc. Acabada la visita oficial el cotxe de Francesc
Josep retrocedia pel mateix camí per visitar les víctimes, equivocant el camí
cap a l’hospital de forma tan dissortada que va coincidir amb un dels terroristes,
Gavrilo Príncip, que va disparar sobre la parella.
Qui és? En el judici es definirà com un “nacionalista iugoslau”, vinculat a “Unió
o Mort” i fascinat per anteriors terroristes... durant el seu judici confessarà
haver visitat amb freqüència la tomba de Bogdan Žerajić, qui ja havia intentat
assassinar el general Marijan Verešanin, governador de Bòsnia (1910). Temia que
les reformes suggerides per l’Arxiduc fidelitzessin els eslaus a l’imperi, i
nacionalistes com ell quedessin relegats al silenci.
El veredicte es va publicar l’octubre, ja començada la guerra:
cinc còmplices majors d’edat van ser executats, però com que la llei limitava a
20 anys de presó la pena màxima per als detinguts menors de 20 anys, Prinzip
moriria a la presó (de tuberculosi, el 1918). Per altra banda, el veredicte
considerava provat que “cercles militars del regne de Sèrbia vinculats als
serveis d’espionatge han col·laborat amb
la conspiració”. És per això que el govern austríac va presentar un ultimàtum
a Sèrbia, inacceptable per a un estat sobirà: pretenia aconseguir de
Belgrad la dissolució de les organitzacions patriòtiques i polítiques, la
prohibició de qualsevol forma de propaganda contra Àustria i la participació de
funcionaris imperials en les investigacions en territori serbi sobre les
responsabilitats de l’acte terrorista. El govern alemany va oferir a Viena la
garantia del seu suport (un “txec en blanc”) i el russos (en el seu paper de
protectors dels serbis) van mobilitzar els seus exèrcits. Alemanya, espantada,
va declarar la guerra a Rússia, i (per reacció) França a Alemanya. Gran
Bretanya dubtava... fins que es va saber que els alemanys violaven la
neutralitat belga.
EL DEBAT SOBRE LES RESPONSABILITATS. L’article 231 del tractat de Versalles (1918)
fixarà la responsabilitat alemanya del conflicte iniciat el 1914, una
explicació predominant fins els 50: Pierre Renouvin (Els orígens immediats de la guerra, 1925) culpava el canceller
Theobald von Bethmann Hollweg pel “txec en blanc” i la planificació d’una
“guerra limitada” contra Sèrbia. Aquesta visió de la culpabilitat alemanya va
tenir alguna excepció: Harry Elmer Barnes (La
gènesi de la Guerra Mundial, 1925) culpava França i Rússia per la seva germano-fòbia
i a Sèrbia per haver inspirat l’atemptat. També en la línia de les responsabilitats
col·lectives, Luigi Albertini va deixar inacabat un llibre que, després
d’entrevistar molts protagonistes dels esdeveniments, va concloure que –encara
que les potències centrals havien estat estúpidament agressius- l’Entesa havia reaccionat
amb malaptesa, referint-se al revengisme francès, la precipitada mobilització
russa i la indecisió britànica (que va confiar Berlín que podria acabar amb el
conflicte balcànic abans de la mobilització anglesa).
Després de la Segona Guerra Mundial, la necessitat d’incorporar la RFA a
l’aliança occidental exigia alliberar-la de responsabilitats. Per això una trobada
entre historiadors francesos i alemanys, dirigits respectivament per Pierre Renouvin
i Gerhard Ritter (1951), va concloure que cap govern ni cap poble desitjava la
guerra el 1914, que l’Estat Major alemany era el més disposat a acceptar la
possibilitat d’un conflicte, però que les Fonts disponibles no demostraven la
seva influencia en el govern. En canvi la relació dels militars serbis i els
terroristes quedava confirmada; en plena Guerra Freda, les culpes anaven cap a
l’est.
La publicació de “Cap al poder mundial. Els objectius de
guerra de l’Alemanya imperial” (Fritz Fisher, 1961) va obrir una llarga
controvèrsia historiogràfica sobre la responsabilitat alemanya, que ell demostrava
amb un document, el programa de pau elaborat pel govern el setembre de 1914 (fixant
els objectius de guerra):
- Construir una Mitteleurope al servei de l’hegemonia
alemanya (amb França depenent)
- Bèlgica ha de ser un
“estat vassall”, i el Congo el cor de les colònies africanes d’Alemanya
- Crear “estats-tap” separant Alemanya de Rússia, amb prínceps alemanys al
capdavant.
Per a Fischer aquest programa imperialista necessitava d’un conflicte
mundial. En un llibre posterior (La
guerra de les il·lusions, 1969) afegia que la guerra era per al govern
alemany un tallafoc contra el perill intern que significava el socialisme: la
guerra estimularia una economia en crisi i aturaria les crítiques al govern. Explicava
com l’SPD havia guanyat una tercera part dels escons del Reichtag (1912) i –com
a partit majoritari- havia provat un vot de censura al govern del canceller
Bethmann-Hollweg, que va conservar el càrrec solament perquè el kàiser tenia
l’última paraula. El conflicte entre parlament i el kàiser feia por, calia
allunyar l’atenció popular dels problemes polítics. Fischer s’estava afegint a
la visió d’un camí particular / alemany cap a la modernitat (“sonderwerg”). Se li va criticar que
basés la seva teoria en un document escrit amb posterioritat a l’esclat del
conflicte, Gerhard Ritter va arribar a acusar-lo de “mal alemany”, suggerint
que “el govern federal li retirés qualsevol ajuda a la recerca”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario