La darrera historiografia especula sobre les causes del conflicte pendent de les actuacions més o menys desafortunades del centenar de personalitats poderoses que van prendre decisions durant l’estiu de 1914. Així les explicacions estructurals, que permetrien reflexionar sobre les responsabilitats col·lectives i les mentalitats proclius al conflicte (dels estats majors i els caps d’estat, però també de les opinions públiques), es dilueixen. El cas més recent el va aportar el matemàtic Nassim Nicholas Taleb (“El cisne negro: el impacto de lo improbable”, 2008), quan, escrivint sobre la tendència a explicar allò que és improbable perquè no podem aguantar la incertesa, defineix com a “cigne negre” el cas atípic, fora de tota expectativa perquè res en el passat apuntava convincentment tal possibilitat, i al que –passat el seu impacte extrem- li adjudiquem una explicació que el converteix en previsible. Agafa el nom d’un epigrama de Juvenal (“rara avis in terris nigroque simillina cygno”) que –fins que una expedició holandesa va demostrar erroni el 1697- es feia servir com a declaració d’impossibilitat. El cas és que Taleb veia en l’esclat de la Gran Guerra un d’aquests esdeveniments inesperats. Però la catàstrofe no és cap bolet caigut del cel:
 |
concurso de tiro celebrado sobre floridas praderas en que la sangre era el rocío” |
Darrera el tret
que acaba amb la vida del director de Le
Figaro, Gaston Calmette, el 16-3-1914, hi ha més que l’honor de
l’assassina, Henriette Caillaux, esposa del ministre d’Hisenda. Hi ha una
campanya de descrèdit contra el pacifisme de Joseph Caillaux, qui renuncià al
càrrec. Ell havia negociat amb Alemanya els acords colonials que havien impedit
la guerra a Agadir.
Darrera el tret
que va acabar amb la vida del líder socialista francès Jean Jaurès, actiu i compromès
pacifista, hi ha més que el radicalisme nacionalista de Raoul Villain, membre
de la Ligue des jeunes amis de
l'Alsace-Lorraine. El crim del 31-7-1914 que avui continua recordant el Café du Croissant va quedar impune per
l’actuació d’una judicatura que –com la premsa del cas anterior- demostra
l’existència d’amplis sectors socials favorables a la guerra.
FASE 1. DE LA
GUERRA DE MOVIMENTS A LA GUERRA DE POSICIONS (8-11/1914). El Pla Schlieffen emprat pels alemanys per evitar
una guerra en dos fronts consistia en un atac llampec contra França (semblant a
1871), efecte sorpresa travessant territori belga (camí curt a París) i
–vençuda França en poques setmanes- nou esforç contra Rússia, considerada perill
menor perquè trigaria més a mobilitzar-se. Va fracassar de seguida, i en això
la violació de la neutralitat belga va resultar decisiva: les execucions de
civils van enfonsar la reputació alemanya, el Regne Unit va superar tota
indecisió com a garant de la independència belga des de 1839, la resistència de
l’exèrcit belga –dirigit pel rei Albert I- va permetre els francesos desplaçar
part de la tropa (en taxi!) al nord, i aquest
“miracle del Marne” va fer fracassar la gran ofensiva dissenyada pel difunt
mariscal Alfred von Schlieffen, provocant la destitució, a Berlín, de von
Moltke. L’aparició de les trinxeres ja al Marne ho fa tot diferent:
s’acaba amb l’esperança d’una guerra curta, s’obliga Alemanya a combatre en dos
fronts, es passa de la guerra de moviments a la de posicions. Les trinxeres
cavades des de la frontera suïssa fins al canal de la Mànega, es caracteritzen
per...
- Mantenir els
exèrcits gairebé immòbils, estancats, fent inútil la cavalleria i convertint en
base estratègica el soldat d’infanteria.
Renovat, això sí: l’uniforme colorit deixa pas al camuflatge, la gorra
al casc de ferro, la baioneta al fusell...
- - L’ús massiu del
filferro i del ciment per a la construcció de refugis soterrats, cada cop més
profunds, equipats i segurs, ens recorden el caràcter “industrial” del
conflicte.
- - Però la clau
que permetia mantenir insalvable una posició estratègica és la metralladora,
gràcies als 450 projectils per minut que podia disparar.
Mentre els dos
exèrcits quedaven encarats i estancats, sense poder vèncer el contrari, al
front oriental von Hindenburg aturava els russos a Tannenberg (8/1914). Els
austríacs, en canvi, acumulen desastres: els serbis aturen el general Oskar
Potiorek (protector de l’arxiduc a Sarajevo), i els russos avancen per Galitzia:
el coronel de contra-espionatge Alfred Redl els havia passat informació, sotmès
a xantatge per la seva homosexualitat. Els seus superiors l’havien induït al
suïcidi en un hotel a Viena el 24 de maig de 1913, però aleshores ja havia
enviat molta informació a Sant Petersburg.
Alemanya arrastra
els otomans a la guerra, però el front occidental continua aturat. Al desembre
de 1914, mig milió de morts més tard, el Primer Lord de l’Almirallat redacta un
memorial advertint que les operacions estaven “en un punt mort difícil de superar”,
i recomana la tecnologia com a solució. A Berlín, el mariscal Eric von
Falkenhayn substitueix von Moltke i redacta un informe al kàiser: adverteix que
els adversaris tenien més recursos i no hi ha la menor possibilitat de victòria,
proposant una posició defensiva de desgast de l’adversari.
(2) GUERRA DE
POSICIONS (1915): IMPACTE DE LA PARÀLISI. Les trinxeres ho canvien tot!
Forcen una permanent renovació tecnològica. L’ús dels dirigibles va permetre alguns
raids aeris sobre Londres, on van causar mig miler de víctimes (1915). El 1917
una nau que havia d’ajudar el comandant Paul von Lettow-Vorbeck a Tanzània va
rebre un missatge xifrat que li ordenava el retorn perquè les tropes s’havien
rendit. Era fals, obra d’espies britànics; però demostra que –malgrat ser
lentes, pesades, fàcils de detectar i molt vulnerables (l’hidrogen que els
mantenia enlairats era fàcilment inflamable)- aquelles naus van ser importants
abans de que l’accident del von Hindenburg (1937) els descartés també per a
l’aviació civil. Per altra banda, els alemanys estrenen els gasos tòxics a la
Segona Batalla d’Yprès (1915): el clor va resultar ineficaç perquè produïa un
núvol verd visible i una forta olor, i en calia molta per fer mal. El gas mostassa,
en canvi, seria tan mortal que l’ús d’armament químic seria refusat per la Conferència
de Ginebra (1925)
 |
| En l'enfonsament del "Lusitània" va morir Frank Pearson, el fundador de La Canadenca. Per això a Barcelona li van dedicar un carrer. |
Traspassen la guerra al mar, intentant aïllar
l’enemic. Quan la
flota britànica ofega el comerç marítim amb Alemanya, el kàiser decideix
convertir en zona de guerra el Mar del Nord iniciant una campanya
d’enfonsaments de vaixells de guerra i, fins i tot, de mercants neutrals. El
1915 els submarins alemanys ja enfonsen 1,3 milions de tones. El 7 de maig de
1915 van enfonsar un transatlàntic que, sortint de NYC, anava cap al Regne
Unit. En el Lusitània van morir 1200
persones (de 1300 passatgers), dels quals 129 eren nord-americans. Encara que
es va saber que, violant les lleis de navegació, els britànics hi transportaven
munició, la propaganda americana va aconseguir convertir el vaixell en una
icona de la ferocitat alemanya.
 |
| La pel·lícula "Gal·lípoli" (Peter Weir, 1981) ens mostra un jove (i australià) Mel Gibson vivint la tragèdia de les trinxeres |
Obliguen a obrir altres fronts on vèncer el
contrari. Churchill
va proposar el desembarcament a la península de Gal·lípoli per forçar la
rendició otomana, obrir els estrets per a ajudar els russos (evitant qualsevol
pau en solitari amb els alemanys), i pressionar els estats balcànics a entrar
en la guerra a favor de l’Entesa. Va ser un desastre: les tropes de l’Entesa no
van poder avançar més de 300 metres, creant a la platja una línia de trinxeres
que van estar defensant dels bombardejos turcs durant gairebé un any... deixant
50.000 víctimes i cap resultat. Les conseqüències, però, van ser ben diferents:
es reforça el nacionalisme turc (que enalteix un jove Mustafà Kemal), ofereix
un mite fundacional al nacionalisme australià (l’ANZAC combat per primer cop
sota la bandera nacional), desferma la por otomana a un “atac intern” (que
projecta sospites sobre els armenis), va convèncer els italians a entrar a la
guerra i va desencadenar una crisi (gairebé una guerra civil, diria jo) dins de
Grècia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario