S15: ELS TRACTATS DE PAU DE 1919

Joyce, Kafka, D.H. Lawrence i Remarque van ser protagonistes al començar la classe

(...) La Gran Guerra, com l’enfonsament del Titànic abans (1912), simbolitzen la crisi de l’optimisme positivista depositat en la ciència i la tècnica com a eines de progrés. De la Belle Epoque com a “era de la seguretat” (Stefan Zweig dixit) ja solament podia quedar una certa nostàlgia (la magdalena de Proust) o el record fantasmal d’un temps agònic, com el dels malalts de “La muntanya màgica” (Thomas Mann, 1924). La literatura d’entreguerres diagnosticarà “La decadència d’Occident” (Oswald Spengler) i reflectirà el malestar de l’home contemporani.

Lloyd George, Orlando, Clemenceau i Wilson

LES NEGOCIACIONS DE PAU convocades a París no serien fàcils: ressentiments de postguerra i interessos nacionals contraposats feien molt difícils els acords. Va acabar resultant una pau imposada i injusta –el “diktat”, dirien els alemanys-, ja que es va prohibir els vençuts assistir a les deliberacions. A l’idealisme del president Wilson caldria contraposar les exigències “maximalistes” dels francesos, que aspiren a debilitar Alemanya per a aconseguir que mai torni a constituir una amenaça: al mateix George Clemenceau se li atribueix que “Déu ens va donar els Deu Manaments i els vam desobeir, Wilson ens en dóna 14, i ja veurem”. També Orlando –el president del govern italià- exigia colònies i indemnitzacions. Lloyd George, més flexible perquè Alemanya ja no era una amenaça, es fregava les mans pensant en les colònies...

La Pau de París és el conjunt de tractats que els aliats signen amb les potències centrals: pel tractat de Saint Germain, Àustria perd el 73% de la seva població i el 75% de la seva extensió, convertint-se en una petita república alpina de poc més de 80.000 km², a la que es prohibeix expressament unir-se a Alemanya.  Reprimida la revolució de Bela Kun, Hongria també serà –en virtut del tractat del Trianon- una república que cedeix Transilvània a Romania, i Silèsia a Polònia. Carles IV (“I” com a emperador) marxa a l’exili i l’Almirall Miklós Horthy (ja sense flota) organitzarà un règim conservador del que actua com a Regent (sense rei). Amb Bohèmia, Moràvia, Eslovàquia i part de Rutènia es construeix –premi a la Legió Txeca- l’estat de Txecoslovàquia (que també té alemanys i polonesos dintre les seves fronteres). I és que els nous estats –encara que es legitimen pel principi del dret a l’autodeterminació nacional que inspirava París- a la pràctica, tal i com escrivia François Furet a “El passat d’una il•lusió” (1995), “reprodueixen els defectes de l’imperi austro-hongarès i estan tan dividits en l’interior de les seves noves fronteres com en les antigues”. La majoria prenen les formes de repúbliques democràtiques, tot i que, com a tals, són qüestionables: governs fràgils de reaccionaris, aristòcrates, latifundistes o nacionalistes, tremolen amenaçats a dreta (monàrquics) o esquerra (bolxevics). El cas més clar és el “Regne dels serbis, croates i eslovens” que recau en Alexandre I Karadordevic : reuneix la Sèrbia de Pere I (que mor el 1921), l’antic regne de Montenegro i les zones de Croàcia, Eslovènia, Bòsnia-Herzegovina i Dalmàcia. Ja des del primer moment les tensions entre serbis i croates el fan trontollar: quan els croates abandonin el parlament i formin govern a Zagreg el 1929, Alexandre I es proclamarà dictador. Assassinat a Marsella (1934), deixarà un Pere II (11) sota la regència del seu cosí germanòfil, Pau.

Potser el tractat més surrealista fos el de Sevrès, que no es va arribar a aplicar. No solament desposseïa l’imperi otomà de Síria i el Líban (Mandat francès), i Palestina i Irak (mandat britànic), sinó que fins i tot la península d’Anatòlia va ser esquarterada. A més d’establir-hi  un estat kurd i una Gran Armènia, el tractat la repartia entre  italians, francesos i grecs. Desallotjant els otomans definitivament d’Europa, als grec van córrer a ocupar la Tràcia oriental i desembarcar a Esmirna. El problema és que el repartiment acordat trencava les promeses fetes a Hussein, el sheriff de La Meca: els seus fills –Abdallah i, sobre tot, Faisal- havien vençut els otomans i aconseguit prou suports com per proclamar-se reis d’Irak (Abdallah) i Síria (Faisal).  Frustrats pels acords de pau i desallotjats pels francesos, Faisal i Abdallah acceptarien la tutela britànica per regnar –respectivament- a Iraq (de 1921 a 1933) i Transjordània (separada del Mandat de Palestina per crear un regne haiximita que es dirà Jordània després de 1948. El fill gran de Hussein, Alí, quedarà com a rei a l’Hiyaz (on estan les ciutats santes de l’islam), però el 1924 s’exiliarà a Iraq perquè els atacs d’Ibn Saud, candidat a rei de les tribus beduïnes, inclouran aquests territoris en la nova  Aràbia Saudita.

Tornant al tractat de Sevrès, quan el soldà Mehmet VI el va acceptar una revolta nacionalista va escollir president el prestigiós militar Mustafá Kemal. Units aquests activistes en la Societat per a la Defensa dels drets d’Anatòlia (futur Partit Republicà del Progrés) van trobar esforços en una Assemblea nacional oberta a Ankara (1920) per fer la guerra als grecs (1919-1923). Mustafà Kemal, amb el suport soviètic contra els armenis (1921) va negociar la retirada franco-italiana i va derrotar els grecs i els kurds. Les seves victòries van permetre negociar el Tractat de Lausanne (1923): a canvi d’acceptar les pèrdues territorials otomanes i desmilitaritzar els estrets, es lliurava d’indemnitzacions i fixava les fronteres actuals de la Turquia moderna.

Cal dir que no es va guanyar el títol d’ATATURK (1934) només per aconseguir la integritat de Turquia en aquesta guerra d’alliberament, sinó perquè va impulsar polítiques laiques de modernització molt criticades pels islamistes: el 1924 va abolir el sultanat, tancar les madrasses i substituir la shària per un codi civil, el 1925 va prohibir l’ús del vel i el fez (suggerint la moda occidental), el 1926 va imposar un Codi Civil que abolia la poligàmia i reconeixia el dret a la custòdia dels fills per a la dona divorciada, el 1928 va decretar la substitució de les grafies àrabs per un alfabet llatí que anul·lava la influència àrab i persa en la llengua turca, i el 1935 adoptà el diumenge com a dia de descans. Casat amb una dona educada a Occident, Latife Uşşaki, va consagrar el dret de les dones al vot i a ser escollides membres del parlament (1934). El resultat va ser una Turquia que semblava aliena a l’entorn islàmic, però també a Europa...

A més dels que he dit, i del tractat de Neuilly amb Bulgària, la Pau de París inclou també el de Versalles amb Alemanya. A les pèrdues territorials que estipula (Alsàcia i Lorena tornen a França, que també explotarà les mines del Sarre, Eupen i Malmedi passen a Bèlgica, Schelwig a Dinamarca, Poznània passa a ser el “corredor polonès”) el tractat afegeix també dures clàusules militars: reducció de l’exèrcit a 100.000 homes, prohibició del servei militar obligatori, desmilitarització del Rhin. El famós article 231 estableix la culpabilitat d’Alemanya en la guerra, per justificar les indemnitzacions milionàries que Alemanya havia de pagar. L’economista Jhon Maynard Keynes (Les conseqüències econòmiques de la pau, 1919) va abandonar la legació britànica criticant la duresa d’una “pau cartaginesa” en un al·legat contra un tractat “hipòcrita, injust i inaplicable” que pot arribar a “continuar la ruïna iniciada pels alemanys” i –contra les venjatives reparacions de guerra- proposa reduir-ne els pagaments, cancel·lar deutes de guerra inter-aliades i un crèdit internacional per a reconstruir Europa.

Acabada la conferència de pau, els 32 estats vencedors i els 13 neutrals van posar en marxa la SOCIETAT DE NACIONS. Serien admeses posteriorment Àustria (1920), Alemanya (1926), i la URSS (1934). Fins dissoldre’s el 1945, va ser el primer intent de crear una gran institució internacional que treballés per la pau, garantís la integritat dels membres, i fes de mediador en els conflictes. Encara que s’ha valorat positivament algunes de les tasques desenvolupades a favor dels refugiats de la revolució o el nazisme, i encara que va resoldre alguns conflictes, sempre s’ha criticat que les eines de què disposava –propostes de reducció d’armaments, renúncia dels membres a la guerra, conciliació i arbitratge, sancions econòmiques als estats agressors- no van ser capaces d’aturar la tensió a què sotmetrien les relacions internacionals els estats feixistes que volien fer revisar els tractats de pau a partir de 1933...