S14: DARRERES OFENSIVES (I NATURALESA DEL CONFLICTE)

Zapata, Carranza, Villa, Díaz, Madero

Que la Gran Guerra va trasbalsar tothom es demostra a Mèxic: contra la moderació de la presidència de Francisco I. Madero (1911-1913) es va revoltar Félix Díaz (nebot de Porfirio i nostàlgic del seu règim) i els qui –com Pancho Villa o Emiliano Zapata- volien mesures d’urgència a favor dels camperols. La confluència d’oposicions en la DecenaTrágica (10 dies d’enfrontaments oberts a la capital) va acabar en tragèdia quan el general a qui Madero havia encarregat protegir el nou règim (Victoriano Huerta) arribava a un acord amb Henri Lane Wilson –el  Pacte de l’Ambaixada (americana), li diuen- pel qual trairia Madero i facilitaria el triomf de Díaz. Però després de fer assassinar Madero, Victoriano Huerta va assajar una dictadura (1913) que –a més de l’oposició guerrillera per l’esquerra- patia les crítiques dels moderats: el veterà governador de Coahuila, Venustiano Carranza, l’acusà  d’haver matat el president Madero i s’alçà en defensa de la constitució (Pla de Guadalupe).

Davant d’aquesta guerra a tres bandes, els nord-americans–per protegir les inversions de les seves empreses- van ocupar Tampico i Veracruz (1914), on semblava que Huerta havia de rebre armament alemany. Derrotat per constitucionalistes i guerrillers, els alemanys s’emporten el dictador a Barcelona, i l’any 1917 intenten fer-lo entrar al país de nou via Estats Units: la policia el detindrà a El Paso, on morirà a la presó. Malgrat la seva desaparició, la guerra civil mexicana continuava: Venustiano Carranza encara tenia l’oposició de Villa i Zapata, i per desactivar-la va afavorir la redacció d’una constitució molt moderna (1917), que incloïa la consagració de la laïcitat (article 3), la reforma agrària (27) i els drets obrers (123)... Però deixem Mèxic acabant la revolució (que devorarà tots aquests personatges) i tornem a Europa.

Tot semblava seguir estancat al front occidental després de les terribles ofensives de 1916, però al front oriental vam veure Rússia trontollar sota l’esforç bèl·lic, i arribar els bolxevics al poder l’octubre de 1917 amb la promesa de negociar la pau, repartir terres i escoltar les nacionalitats sotmeses a l’imperi rus. Londres i París es van espantar:si els russos en rendien, els territoris que ocupaven els alemanys els servirien d’aprovisionament per a una guerra llarga, i gairebé 3 milions de soldats podrien reforçar el front occidental. L’Entesa va afanyar els EEUU, que entrarien en combat just quan els bolxevics signaven la Pau de Brest-Litovsky.

La mobilització del president Wilson va anar més enllà del front occidental: amb els japonesos enviava tropes a Vladivostock per contactar amb unes forces txeques que havien combatut al costat dels russos contra els austriacs. Aquest conjunt d’expatriats a Rússia, als que es van afegir voluntaris, presoners i desertors de l’exèrcit austrohongarès per fer-li la guerra, havia perdut sentit quan els bolxevics havien iniciat negociacions amb Alemanya. Però la seva posició estratègica dins de Rússia, on controlaven el Transsiberià camí de la repatriació, van convertir aquesta Legió Txeca en la primera eina d’actuació occidental contra l’experiment revolucionari que s’estava posant en marxa. Aquest suport estratègic, i la voluntat de debilitar els imperis plurinacionals, van decidir el president Wilson a publicar un document, “els 14 PUNTS”, presentant un grapat de recomanacions idealistes per organitzar la pau i prevenir l’esclat d’un futur possible conflicte. Per una banda, formalitzava la renúncia a les velles relacions internacionals de l’era colonial (diplomàcia secreta, proteccionisme econòmic, cursa d’armaments); per altra, proposava organitzar un mapa d’Europa escoltant les reivindicacions dels polonesos sotmesos a Rússia, dels belgues sotmesos a Alemanya, d’Alsàcia i Lorena, dels italians dins l’imperi austrohongarès, dels serbis que volien un gran estat per als eslaus als Balcans, dels àrabs dins l’imperi otomà... El darrer dels punts proposava fundar un organisme internacional de medicació, que facilités la negociació davant de futurs conflictes.

Tement l’arribada americana, Alemanya va desencadenar  uns darrers, desesperats i poderosos atacs per precipitar la victòria: l’ofensiva Ludendorf arribava a bombardejar París amb un canó gegantí, a menys de 40 km, i a l’estiu una “Ofensiva per a la pau” duia el mateix kàiser prop del front. Res de res: molt lentament, els alemanys havien d’anar cedint posicions i –sense derrotes decisives, tot s’ha de dir- vivien una situació insostenible. En aquestes circumstàncies, que l’heroi de la recent desenvolupada aviació, l’aristòcrata Mandred von Richtofen, fos abatut el 21 de setembre de 1918, va semblar un símbol. Les primeres derrotes definitives, però, les van patir Romania  i els otomans (octubre 1918), i –davant la revolta republicana hongaresa, que va obligar a desviar tropes dels Alps- els austríacs eren derrotats pels italians a Vittorio-Venneto. A Berlín ja havíem vist la població queixosa, i al Reichtag aprovar una Resolució de Pau que va provocar la destitució del canceller; ara serà el príncep Max von Baden qui recomani al kàiser l’abdicació quan va saber que els mariners de Kiel s’amotinaven i el seu exemple permetia formar consells d’obrers i soldats a les grans ciutats alemanyes. Marxant el kàiser a l’exili als Països Baixos, una nova república es posava en marxa: el príncep Max von Baden cedia la cancelleria a Friedrich Ebert, un dels socialdemòcrates que controlava el parlament. Mentreaquest govern encarava la negociació amb els aliats (i la redacció de la constitució de la nova República a Weimar) els seus carrers s’omplien de violència: per una banda, els espartaquistes encapçalaven els consells ciutadans per a impulsar una revolució obrera, per altra banda tropes armades de civils i veterans desmobilitzats se’ls enfrontaven amb voluntat exterminadora, tal i com demostra l’assassinat de la líder espartaquista Rosa Luxemburg. Aquests cossos para-militars, els Freikorps, restablien  l’ordre per iniciativa pròpia, amb el vistiplau dels militars i d’un govern desbordat per la situació.

Deixem Alemanya empantanada en plena Novemberrevolution, i aprofitem l’armistici signat a Compiègne (11-11-1918) per recapitular les característiques del conflicte. Primer de tot, ha estat un conflicte global, de tan ampla geografia que aquell dia restaven fronts oberts.  Robert Gertwarth (2017) estudia el llarg rosari de conflictes que continuaven mentre es negociava la Pau de París: conflictes entre exèrcits regulars de les noves nacions nascudes de la ruptura dels imperis (entre soviètics i polonesos, o entre grecs i turcs), les guerres civils (a Finlàndia, Irlanda, o Rússia) i les revolucions lligades a les guerres civils (Hongria, Alemanya). Tot plegat convertia l’Europa de postguerra en el lloc més violent del planeta: entre 1918 i 1923 aquests conflictes provocaven gairebé 4 milions de morts.

La Gran Guerra va ser també una guerra total, en la que tots els bel·ligerants implicaven tots els seus recursos –des de la propaganda fins a la població civil, amb la decidida incorporació femenina a noves feines per cobrir les vacants dels homes reclutats de forma massiva- i el seu tarannà industrial, amb la permanent renovació tecnològica que, encara que posteriorment aplicada al món civil (les primeres línies regulars d’aviació, per ex), havia provocat un balanç de víctimes esgarrifós: gairebé 10 milions de persones mortes.

La quotidianització de la violència va provocar el que George L. Mosse va definir (Soldados caídos. La transformación de la memòria de las guerras mundiales, 1990) com a brutalització, un retrocés del procés civilitzador que traspassa la violència del camp de batalla al món civil de la mà dels excombatents. Segons Mosse, l’experiència dels soldats seria la causa dels alts nivells de violència política a Weimar i del nazisme i l’Holocaust: el debat que va obrir aquesta teoria acabaria matisant el concepte (no hauria estat l’experiència de guerra en si, sinó les cultures polítiques que la van interpretar en estats frustrats), que per altra banda ens ha permès acostar-nos al context cultural del que sorgiran els feixismes.