S17 bis: INTERPRETAR LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE

DOGMA MARXISTA: RES NO ES TORÇA. Per a la historiografia soviètica, Octubre demostrava que les lleis generals de l’evolució històrica reconegudes per Marx seguien vigents. Veien la guerra imperialista crear les “condicions objectives” per a la superació del  mode de producció capitalista, reconeixien febrer com a “revolució burgesa“[1] i Octubre com la conquesta popular del poder[2]. La pròpia evolució de la URSS –superant la guerra civil, l’aïllament diplomàtic, l’atac nazi, la hostilitat freda- els ho semblava demostrar: s’havia col·lectivitzat l’agricultura i “desenvolupat” la indústria i s’estava avançant en el procés de construcció del socialisme. Havia pujat el nivell de vida del conjunt, i s’havia posat fi a la lluita de classes. Octubre, doncs, havia estat un pas ineludible del temps històric, el desenllaç inevitable que esperaven.

E. H. Carr, autor de diverses
obres de referència.

RESPOSTA OCCIDENTAL:  TOT ES TORÇA L’OCTUBRE. Els liberals[3] veien solament propaganda soviètica en aquest discurs. Lluny de sentir inevitable la revolució, els semblava un esdeveniment fortuït que desviava el progrés històric del camí correcte. La revolució no era resultat del descontentament popular, sinó d’una guerra catastròfica i de la ineptitud del tsarisme. És doncs una anàlisis que ignora variables socioeconòmiques i es fixa sobre tot en actuacions polítiques. Coherent amb l’individualisme liberal, no veu masses revolucionàries, prefereix l’estudi dels mòbils personals d’individus significatius, als que –en aquest cas- interpreta com a fanàtics i demagogs consagrats a instrumentalitzar una massa popular analfabeta incapaç de crear agenda política, que es mou entre la passivitat i la violència, que en el millor dels casos pot produir accions anàrquiques o violència irracional en resposta a rumors o propaganda. Octubre no és, doncs, una revolució popular sinó un cop d’estat: quan la conjuntura creada per la guerra i la inflació van mobilitzar l’impuls irracional de la massa, els bolxevics van instrumentalitzar-la per segrestar el poder. El resultat no va ser una societat sense classes, sinó un estat totalitari.

LA VISIÓ TROTSKYSTA: EL 1929 CULMINA EL TORÇAMENT. A diferència dels liberals, Trotsky (i l’esquerra radical) mai van veure gestar-se un estat totalitari. Més aviat consideraven que la revolució havia estat segrestada, apartada del seu camí alliberador. A “La revolució traïda” (1937) identifica en la Nova Política Econòmica (NEP) l’ascens de sectors burgesos dins la cadena de comandament del partit, alhora que la derrota de la revolució mundial (a Alemanya i Hongria) desacreditava la primera generació de dirigents, de procedència més obrera. En aquell moment, diu Trotsky, els quadres del partit es van apartar del proletariat al que havien de defensar, i la revolució va torçar-se. Una reacció burocràtica dirigida per Stalin se n’havia apropiat: aquesta patrimonialització originava una oligarquia que havia ofegat la revolució democràtica.

El subtítol d'aquest llibre d'Orlando Figes
és significatiu: "La tragèdia d'un poble"

EL DISCURS REVISIONISTA: LA GUERRA CIVIL HO TORÇA TOT. Ambdós visions pròpies de la Guerra Freda van ser criticades per un nou discurs historiogràfic, el revisionisme, que –utilitzant tècniques pròpies de la Història Social- va examinar la revolució “des de baix”: la seva atenció, lluny d’acceptar visions oficialistes basades en sèries de dades econòmiques, o documentació institucional, com les visions marxista i liberal respectivament, buscava en les fàbriques, els llogarets i les trinxeres per reconstruir les experiències de les persones amb tota mena de fonts, inclosa la correspondència particular. Aquesta atenció va permetre descobrir agendes molt radicals, i veure els polítics protagonistes superats per la pressió de les bases[4]. En la mirada revisionista, la societat acceptava Octubre i les resistències van venir més tard, quan –en plena guerra civil- el sistema es tornava autoritari. Aleshores, la subversió del poder dels soviets i els embargaments de les collites per proveir les ciutats posaven sectors obrers i camperols, respectivament, en contra[5]. Kowalski[6] veu aleshores els bolxevics perdre “l’autoritat que tenien a l’octubre i mantenir-se en el poder per mitjans dictatorials”.  El resultat: cap a 1921 el règim ja seria una dictadura de partit. Malgrat els matisos, la historiografia liberal acusava els revisionistes de “restablir les llegendes bolxevics” i la historiografia marxista de “negar el paper central que havia tingut el partit”.

L’IMPACTE DE 1991: TORÇAT DES DE 1848. El sobtat enfonsament de l’URSS i el restabliment del capitalisme mitjançant receptes neoliberals en un ambient ideològic de superioritat moral del món conservador va consolidar una visió radicalment pejorativa del període soviètic. L’historiador Richard Pipes[7] (1994) deia que “Octubre fou un cop d’estat, no hi va haver cap explosió popular” i Martin Malia explicava com a l’Octubre “una minoria il·luminada va reconduir les aspiracions obreres de govern dels soviets cap a la utopia de construcció del socialisme”[8]. De nou es recollia la identificació del món soviètic com un “totalitarisme”, pròpia de la Guerra Freda, “no malgrat ser socialista, sinó justament perquè ho era”. L’esquerra duia en el seu ADN la violència política i la voluntat d’extermini del contrari, nazisme i comunisme compartien les arrels, Octubre conduïa irremeiablement cap al GULAG, i el comunisme era responsable de 100 milions de víctimes: tot això deia el “Llibre Negre del Comunisme”[9] (1997) barrejant de forma macabra (i gens subtil) països, èpoques i conceptes. Per exemple, a les víctimes de les purgues stalinistes (considerades com essència del sistema) afegia les de les fams de 1921. Tampoc no tenia present el context: l’adversari capitalista no semblava tenir cap culpa ni devia condicionar l’actuació de la URSS!

LA RESPOSTA REVISIONISTA.  La historiografia actual està desqualificant rotundament la “Vulgata Neoliberal”. Per començar, neguen que la revolució impedís la modernització del país i recorden que l’estructura socioeconòmica del tsarisme (dèbil demanda interior, elit improductiva) fixava a Rússia uns “límits insuperables”.

Per altra banda, lluny d’acceptar la visió d’una massa manipulada, confirmen que va ser la massa –tremendament polititzada pel drama de la guerra, la tensió política i la quotidianització de la pràctica democràtica en els soviets- qui va fer de motor del procés. I no els bolxevics, que ja no eren aquell partit centralitzat, dogmàtic i disciplinat que Lenin somniava el 1902; perquè tants afiliats nouvinguts l’havien convertit en un gran partit de masses en què el dissens es discutia públicament a la premsa diària. El que els havia prestigiat havia estat subscriure l’agenda popular mentre la resta dels partits lluitava per controlar el Govern Provisional i mantenia els compromisos bèl·lics amb els aliats.

Es pot dir que van fer un cop d’estat? Rex A. Wade respon amb ironia: “hi havia ben poc estat per assaltar”, i S.A.Smith afegeix que fer un cop d’estat “implicaria conquerir un aparell en funcionament" [10]. I Rússia no el tenia des de febrer”.  L’essència del sistema era el Terror[11]?

 Que els pressupostos alliberadors del 1917 no semblaven pressents el 1939 és evident. Però els bolxevics ni van declarar la guerra, ni van iniciar la persecució del blancs, ni van cridar les potències estrangeres que venien –com diria Churchill- a “estrangular el bolxevisme al seu bressol”. Els revolucionaris tenien prou presents 1871 i 1848 com per desplegar mètodes presumptament extraordinaris per superar les amenaces reaccionàries: el problema és que apropiació de collites, txeca i Exèrcit Roig van fer alguna cosa més que salvar la revolució. Van deixar una petjada duradora que va canviar el sistema per sempre.

---

[1] Christopher Hill interpretava amb aquesta mecànica, per exemple, la Revolució Anglesa de 1640.

[2] És la visió romàntica del periodista John Reed (“Deu dies que van commoure el món”, 1919)

[3] Potser cal destacar els 4 volums escrits per E.H. Carr, resumits el 1979 a “De Lenin a Stalin”

[4] Robert Service (Història de Rússia al s. XX, 2000) també biografiat Lenin, Stalin i Trotsky.

[5] Orlando Figes: La Revolución Rusa. La tragedia de un pueblo 1891-1924 (2006)

[6] L’obra de Ronald Kowalski “The Russian Revolution” no ha estat traduïda

[7] Reconegut com la màxima autoritat, malgrat els seus càrrecs en l’administració Reagan.

[8] Martin Mallia: The Soviet Tragedy: A History of Socialism in Russia (1994)

[9] Coordinat per Stéphane Courtois, director del Centre National de la Recherche Scientifique 

[10] El llibre de S.A. Smith (Russia in Revolution: An Empire in Crisis, 1890- 1928) no s’ha traduït.

[11] Moshe Lewin (El siglo soviético. ¿Qué sucedió realmente en la Unión Soviética?, 2006) veu morir el bolxevisme a la guerra civil, i qualifica l’stalinisme de “despotisme asiàtic” aliè al projecte de 1917.