s18: LA GUERRA CIVIL RUSSA (1918-1921)

Del Congrés dels Soviets vam veure sortir un Consell de Comissaris del Poble, i del Govern Provisional una assemblea constituent que va ser dissolta pels bolxevics. Sigui o no aquest moment l’inici de la “dictadura del proletariat”, alguns historiadors han vist aquí –en tant demostraria un escàs respecte de la democràcia per part dels bolxevics- l’inici de la guerra civil. Obliden que –signada la pau de Brest-Litovsky porques setmanes després-  es produïa el desembarcament de tropes franceses (a Ucraïna), angleses (al Càucas, prop del petroli), japoneses i nord-americanes (a Vladivostock) per ajudar els nostàlgics del tsarisme –els blancs- contra el nou poder. Les violències van començar de seguida, perquè no a tot arreu el traspàs de poder es realitza amb la facilitat que a Sant Petersburg...

Trotsky i Lenin, amb els soldats. Foto de Leon Leonidov.

Els blancs, però, no ho tenien fàcil: constituïen un grapat d’exèrcits sense direcció central ni coordinació, dispersos geogràficament sense gairebé control del territori, assetjats per bolxevics, cosacs i camperols i –tot i que ben proveïts d’oficials tsaristes- tenien seriosos problemes per a reclutar. Alguns compten amb el suport dels kadets o els eserites de dreta, però d’altres aspiren a dictadures militars... Contra aquestes múltiples amenaces, els bolxevics controlen un territori no superior a l’antiga Moscòvia. Per a salvar la revolució, faran servir tres eines extraordinàries: econòmicament parlant, el Comunisme de guerra; políticament, la Txeca; militarment, l’Exèrcit Roig. Com era aquest exèrcit? Massiu (més de 5 milions d’homes), llavor de la futura burocràcia estatal (per administrar-lo, transportar-lo i subministrar-lo), regular (malgrat la preferència ideològica per un exèrcit milicià de voluntaris, Trotsky construeix un exèrcit tradicional sotmès a disciplina militar on els oficials no són escollits, sinó designats a dit), amb oficials tsaristes (no tenien professionals propis) convenientment vigilats per comissaris polítics.

Un segon instrument excepcional va ser la “Txeca”. El nom ve de les sigles de la Chrezvycháinaya Komíssiya (“Comissió extraordinària” pan-rusa per a la lluita contra la contrarevolució i el sabotatge) i constituïa una policia política que s’ha vingut justificant com la resposta a l’intent d’assassinat que pateix Lenin el 30-8-1918 per una jove eserita que el veu com un traïdor a la Revolució, Fanya Kaplán. El 5 de setembre, el Consell dels comissaris del poble publica el decret que oficialitzava el Terror Roig.

El comunisme de guerra és un sistema econòmic que, tot i legalitzar els repartiments de terres i accelerar les disposicions per al control obrer de les empreses, militaritza la producció amb treballs forçats, una dura disciplina que arriba a restringir els drets sindicals i el dret a vaga. Els camperols que han guanyat la terra són sotmesos a requises de les collites, que serveixen per proveir les ciutats. Políticament parlant, doncs, implica certa tendència a centralitzar el partit i augmentar el control de tota dissidència, que arriba a ser eliminada de forma sumària mitjançant la txeca. D’aquestes violències sortiran diferents oposicions:

«Cuidado con los mencheviques y los socialrevolucionarios.
Les siguen los generales, sacerdotes y terratenientes zaristas.»a

CAMPEROLS. L’entrada dels eserites d’esquerra al consell de comissaris del poble el desembre de 1917 havia facilitat els repartiments de terres. Probablement els bolxevics haurien preferit expropiar, però de la seva mà es limiten a socialitzar la propietat. D’aquesta evolució cap a la propietat col·lectiva Lenin espera aconseguir el vistiplau camperol a les requises de collites que han de proveir les ciutats, però el món rural les veu més aviat com un robatori i s’alça amb una violència ancestral i guerrilles mal armades. Figes arriba a dir que aquests “exèrcits verds”, en expressió de l’historiador...,  van constituir una amenaça “més perillosa que tots els exèrcits blancs junts”.

MARINERS. El març de 1921, a la fortalesa naval de Kronstatd, al golf de Finlàndia, milers de mariners s’amotinen per una “tercera revolució”: demanen escollir els soviets amb vot secret, alliberar eserites i menxevics, respectar la propietat de les collites… Seran massacrats per l’Exèrcit Roig. Trotsky escriurà que els va enviar una “darrera advertència”: “Vam esperar tot el que vam poder els camarades mariners confosos perquè veiessin amb els seus propis ulls on els duia aquell motí”. Demostra aquest alçament que els bolxevics s’han apartat del programa obrer i camperol? O els mariners de Krondtad ja no eren els mateixos que havien col·laborat entusiasmadament el febrer i l’octubre, perquè la composició social de la flota havia canviat quan la guerra –permetent l’ascens en el nou estat obrer dels més compromesos- havia facilitat l’arribada de nous reclutes més lligats als valors rurals?.

L’ESQUERRA MODERADA. Tancada l’assemblea, alguns diputats eserites van provar de restablir-la en zones controlades per tropes estrangeres. Influïts pels blancs, acaben col•laborant en operacions militars contra els bolxevics. Finalment, el seu líder -Víctor Chernov-, va ser derrocat per l’Almirall Aleksandr Kolchak com a aspirant a un govern militaritzat (privant-se així del suport estranger).

Tots aquests col·lectius acaben patint el Terror Roig, tot i que les seves víctimes més conegudes són les de la família imperial, executada a Ekaterinenburg la nit del 16 al 17 d’agost de 1918 pel soviet dels Urals (espantat per la proximitat d’exèrcits blancs que podrien alliberar-la). Els cossos serien exhumats entre 1991 i 2007, i enterrats amb honors d’estat a la Capella de Santa Catalina de la catedral de Sant Pere i Sant Pau. En plena nostàlgia nacionalista i reaccionària, l’any 2000 serien canonitzats per l’església ortodoxa. Les proves d’ADN van ser prou concloents com perquè els especialistes no atorguin cap credibilitat a Anna Anderson, qui des del psiquiàtric on estava internada el 1920 fins a la seva mort el 1984 es va fer valer com a Anastàsia. L’Anna no seria més que una obrera polonesa amb problemes mentals que mai no va ser reconeguda pels Románov supervivents i que solament va poder mantenir la farsa per la notorietat mediàtica aconseguida (tan ben representada per l’Oscar aconseguit per Ingrid Bergman interpretant el personatge el 1956)

Mentrestant, l’Almirall Kolchak era derrotat i afusellat pels bolxevics (1920), que anaven guanyant la guerra civil gràcies al món rural. Per què? Ambdós bàndols s’apoderaven de les collites i reclutaven els camperols per la força, però els bolxevics eren un mal menor per a ells, perquè aprovaven les ocupacions de terres, mentre que els blancs les tornaven als antics terratinents. La guerra civil va deixar una petjada importantíssima en l’evolució de l’URSS: 

Cartell de la pel·lícula dedicada a
Aleksandr Kolchack (2008)

Per una banda, va militaritzar la cultura política revolucionària. De tots els militants el 1927, el 33% s’havia afiliat entre 1917 i 1920, i solament un 1% ho havia fet abans de 1917. L’experiència clandestina de la «vella guàrdia», i els seus valors, s’havien perdut entre les batalles de la guerra civil. Per a la majoria dels bolxevics, el partit era una eina de combat amb pràctiques pròpies de l’Exèrcit Roig. 

La guerra civil també va legalitzar la pràctica coercitiva, per decret, centralitzant-la. La urgent necessitat de prendre ràpides decisions i fer que s’acomplissin va convertir el debat i la democràcia interna en un luxe que no es podien permetre. Va anar triomfant la disposició a fer servir la coerció, el govern per decret, l’administració centralitzada i la justícia sumària.

Mica en mica, la tendència centralitzadora en una minoria dirigent es va anar consolidant. El marge de discussió dins del partit cada cop era més estret. En acabar la guerra era impossible que un bolxevic acceptés –com si hauria passat el 1917- la presència d’altres socialistes dins dels soviets o la llibertat de premsa per als partits burgesos.