Per a descriure el punt de partida, l’Espanya de finals
del segle XVIII, hem de recordar aquest concepte après ja fa temps quan hem
parlat d’Europa. L’Antic Règim
és el conjunt de característiques polítiques, jurídiques, demogràfiques,
culturals, socials i econòmiques que defineixen el continent europeu i les
seves colònies al segle XVIII, abans de les revolucions que l’escombraran. El
terme prové dels revolucionaris francesos, que el feien servir despectivament per
a designar les velles estructures socials, polítiques, econòmiques i culturals
anteriors a la revolució. El podem distingir per 5 característiques: un sistema demogràfic antic, una economia
controlada / rural, una societat estamental, una pràctica política absolutista
i unes mentalitats providencialistes.
EL SISTEMA
DEMOGRÀFIC ANTIC constitueix la primera fase del paradigma que anomenem
“transició demogràfica”. Es distingia principalment per un inestable equilibri
entre població i recursos, provocat per l’escàs rendiment agrícola i les
collites irregulars. Aquell món depenent del clima i les collites estava
estancat tecnològicament: un camperol francès treballava el camp el 1750 amb
les mateixes eines i tècniques que el 1250. I aquest endarreriment impedia
arrencar-li a la terra l’augment de producció que es necessitava per alimentar
aquella població que creixia tímida però sostingudament. De tal manera que, de
manera cíclica, es produïen episodis sobtats de mortalitat provocats per la fam
desencadenada després de les males collites, i per les guerres, però també per
epidèmies que reapareixien des que la Pesta bubònica (la Pesta Negra, pel color
dels ganglis inflamats dels infectats) havia arribat a Europa el 1348.
Des que
un metge de l’estudi general lleidatà, Jaume d’Agramunt, recomanés obrir
finestres amb la mateixa candidesa que les quarantenes, en el primer tractat de
medicina escrit en català (Regiment de
preservació de la pestilència e mortaldats) abans que la pròpia pesta se
l’emportés el 1349, ningú no coneixia el veritable origen de la malaltia.
Encara que durant el segle XVIII anava remetent (sigui a causa de l’estabulació,
els cordons sanitaris a gran escala, o la substitució de la rata negra per la
grisa), altres malalties (com la verola, fins que Edward Jenner va encertar amb
la vacuna, 1796) seguien provocant episodis tràgics de mortalitat sobtada.
Fam, malalties i guerra eren, doncs, la
principal causa d’una altíssima taxa de mortalitat, que al capellà britànic
Malthus (Assaig sobre la població,
1798) li semblava provocava un màxim poblacional insuperable perquè –sense
perspectiva empírica- no veia que al Regne Unit altres revolucions paral·leles
a la demogràfica (l’agrícola i la dels transports) havien permès superar la
manca d’aliments i, per tant, el sostre de vidre que, en record seu, anomenem
malthusià. Eren especialment altes les taxes de mortalitat femenina i infantil: no solament perquè les
vides de les dones, subjectes a la dominació sexual masculina, es convertien en
una seqüència d’embarassos i parts –amb tècniques d’assistència qüestionables-
de nadons que difícilment superaven, sense vacunes, els 6 anys. Això podria
explicar també el manteniment de l’alta natalitat (si volies tenir hereu,
necessitaven engendrar-ne molts) tant com la prosperitat experimentada durant
el segle o la condemna eclesial de tota pràctica anticonceptiva.
UNA ECONOMIA
CONTROLADA. En l’Antic Règim el sector primari era el principal: ¾
parts de la població activa es concentrava en l’agricultura i la ramaderia, la principal
font de riquesa era la possessió de la terra, però l’agricultura era gairebé de
subsistència. Hi havia comerç, però –en el cas del de proximitat- estava ben
controlat pels gremis. Aquestes
corporacions d’artesans d’un mateix ofici venien dinamitzant l’economia
urbana des dels temps medievals, i tenien dues funcions: l’ajuda mútua entre
els associats, i la vigilància dels interessos de cada ofici. Els Estatuts dels
gremis regulaven sous, normes de treball, festius, materials de treball, preus,
nombre de persones que podien exercir la professió. El gremi fixava també les
categories professionals, dictant la diferència entre els aprenents (que vivien
a casa del mestre i no cobraven perquè vivien al taller, i s’encarregaven de la
seva neteja i les feines menors, a canvi de l’ensenyament de l’ofici), oficials
(quan, prou preparats, cobraven un sou) i mestres (quan superava les proves del
gremi, consistents a fer una “obra mestra”, i ja regentaven un taller). Aquesta
activitat artesanal és el que fa que no puguem parlar d’indústria a l’Antic
Règim, sinó que preferim fer servir el concepte “manufactura”: no hi ha
fàbriques encara! És cert que la porcellana, el vidre o els tapissos es
produiran de forma exquisida en grans complexos laborals protegits per la
monarquia espanyola, però l’activitat que s’hi desenvolupa –la fabricació de
productes de luxe- té ben poc a veure amb la concentració de màquines, la
proletarització o la divisió tècnica del treball, per citar algunes de les
característiques del sistema fabril (que ja s’estava posant en marxa al Regne
Unit).
Una altra activitat econòmica era el que els economistes
descriuen com a “domestic System”, o Pooting
out System. Consistia en què els camperols aprofitaven els temps
morts de les feines agràries per a treballar a casa, amb eines pròpies, per a un
traginer / comerciant que els subministrava matèries primeres, i retirava
posteriorment les peces fetes per vendre-les en mercats llunyans. Els sistema
presentava dues avantatges: per una banda, la flexibilitat (la producció
regulada d’acord amb les comandes, sense obligacions empresarials de vincles
permanents), per altra els baixos costos (sous baixos, fora de la regulació
gremial, que beneficiaven també el camperol perquè suposaven un ingrés
extraordinari).
Pel que fa al comerç colonial hem de recordar que els
estats europeus mantenien les seves colònies
com a mercats reservats i espais explotats en exclusivitat, en una
espècie d’acord implícit (el “pacte colonial”) del que participaven algunes
companyies privilegiades en règim de monopoli. Per tant, aquest comerç està
sota control estatal. El sistema es basava en el comerç triangular: això vol dir que s’enviaven vaixells
carregats de bijuteria o articles de segona mà a l’Àfrica on, contactant amb
tribus negres, es canviaven aquests articles barats per esclaus negres amb què
travessar l’Atlàntic amb les bodegues ben plenes de mercaderia humana per als
plantadors americans. Buidats els vaixells i venuts els esclaus, amb marges de
benefici altíssims, els tractants tornaven a Europa carregats de cacau, cafè, sucre,
tabac o cotó.
La residència de Rafael de Amat de Cortada estava al Palau
Maldà, al carrer del Pi, i era nebot del Virrei Amat. Políticament el veiem
assistint a les cerimònies privades que convoca Carles IV durant la seva visita
a Barcelona el 1802, li podem llegir l’odi a Goody, i –com demostrarà més
endavant amb la seva fugida de la ciutat el 1808- un entusiasme bàrbar per
“Fernando Séptimo que Dios nos ha dado” i un odi furibund contra els francesos
de la Revolució, solament comparable al menyspreu que sent per la «gent de
fàbrica». Es refereix a la incipient burgesia...
I és que, si la classe més dinàmica critica la vida
improductiva, des del seu punt de vista parasitària, de la noblesa, els nobles
no es queden curts. El baró de Maldà mirava amb menyspreu el propietari de
la fàbrica més gran de la Barcelona d’aquell 1802, visitada pel mateix rei.
Estava en una illa que anava del carrer del Carme al de Riera Alta, al Raval, i
d’ella solament ens ha arribat la residència neoclàssica de l’amo (però
reformada el 1847). Es dedicava a fabricar teixits estampats, i pertanyia a
Erasme de Gònima, qui també posseïa una fragata, la San Erasmo, que feia el
trajecte de Barcelona a Veracruz. Havia aconseguit comprar-se un títol de
noblesa el 1791 i una finca a Sant Feliu de Llobregat, Ca l’Amigó, a la que el
Baró de Maldà es referia, amb sorna, com “el Versalles de Don Erasme”. Amb
aquesta ironia criticava les aspiracions presumides d’aquests nouvinguts. És
ben cert que el panteó on va ser enterrat al Poble Nou era ostentós, i que el
text que hi figura a la tomba va sobrat de nous valors burgesos: “Su genio emprendedor le aventajó en la
fabricación de indianas, viendo acrecentar rápidamente su fortuna y la
distinción de general aprecio, que le valiera el título de noble para sí y sus
descendientes (…) sin que estas circunstancias no ejercieran su influencia en
su natural laboriosidad (…) A los 76 años de edad, víctima de una caldera”
que va explotar en el seu taller. En aquest breu text hi trobem els nous valors
de l’ascendent capitalisme: emprenedoria, inversió, risc, qualificació,
competència, riquesa, treball, esforç, compromís, i... fins al darrer moment! Però
també hi veiem l’aspiració al títol nobiliari, en el que l’historiador
Ferdinand Braudel anomenava “traïció de
la burgesia”.
UNA PRÀCTICA
POLÍTICA ABSOLUTISTA. Excepte el Regne Unit, on des que el príncep holandès
Guillem d’Orange acceptés la corona britànica a canvi de mantenir sempre obert
el parlament (Bill of Rights, 1689),
la major part dels estats del continent europeu a finals del segle XVIII eren
monarquies absolutes que justificaven el seu poder amb la voluntat de Déu.
Tenim la tendència a veure aquestes monarquies, en tant hem testimoniat els
règims totalitaris del segle XX, com a règims polítics sense límits. A la
pràctica, els reis absoluts pateixen límits a l’exercici del seu poder:
-
La resistència dels poders locals, en mans d’una noblesa
impermeable a les reformes i gelosa dels privilegis
-
Les assemblees representatives d’origen medieval: el rei
les ha de convocar per temes fiscals
-
La llei divina, el “dret natural” i les lleis fonamentals
del regne (l’orde de successió, per exemple)
Per superar aquestes resistències, alguns monarques faran
servir idees dels il·lustrats.
UNES MENTALITATS
PROVIDENCIALISTES. El providencialisme és la creença què Déu és el
veritable protagonista/subjecte de la Història, i l’home solament el seu
instrument. Ja Agustí d’Hipona –escandalitzat pel saqueig de Roma pels visigots
el 410- escriu “La ciutat de Déu”, on
tranquil·litza els cristians esparverats de veure Roma, Caput Mundi, en mans dels bàrbars, dient-los que la verdadera
ciutat de Déu la conformen els cors dels cristians. Agustí recomana allunyar-se
dels herois clàssics, sovint superbs davant el seu destí., i acceptar el
flagell de Déu amb resignació: els seus designis són inescrutables; la saviesa
de l’home, limitada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario