El darrer dia ens vam fer ressò del debat sobre la
il·lustració espanyola: si Francisco Sánchez Blanco ens recordava la seva
fragilitat, Antonio Mestre Sanchís, més optimista, s’atrevia a periodificar la
seva evolució. Ell veu l’origen en els “novatores”, que a finals del segle XVII
llegien els pensadors de la revolució científica i mostraven la seva curiositat
pels experiments, seguia la seva consolidació en grans figures de la primera
meitat del s. XVIII (Mayans o Feijoo), el seu èxit sota la protecció de Carles
III, i la seva crisi quan se senten desbordats per la revolució. Les
diferències interpretatives són tan grans perquè caldria abans concretar la
definició del moviment: si Antonio Mestre posa dins de la bossa tota mena de
pensadors i científics, Francisco Sánchez Blanco afirma que “deberíamos apartar la mirada de la
introducción de la ciencia y (...atender las propuestas...) arrojadas por los
filósofos. No es por acercarse a la ciencia experimental, aplicar la crítica
racional al análisis de textos históricos, fundar una institución benéfica o
proponer una forma de hacer eficaz la administración pública. Para que haya
ilustrados debe haber una concepción del hombre y de su vida en sociedad”.
És el mateix dilema que separa la visió triomfalista de la il·lustració que fa
Steven Pinker quan fa del pragmatisme científico-tècnic de la il·lustració el
responsable de que “mai en la història havíem gaudit de tanta salut,
prosperitat, seguretat, pau, coneixement i felicitat”, del pessimisme amb que
descriu el moment actual la filòsofa Marina Garcès: en veure com s’esgoten els
recursos, l’aigua, el petroli i l’aire net, i com s’extingeixen els ecosistemes
i la seva diversitat, constata la cara fosca del projecte tecnològic i reclama
una “nova il·lustració radical” que –recuperant el racionalisme i el discurs
emancipatori de l’home que constitueix, al seu parer, la seva essència-
aconsegueixi aturar aquesta preeminència de l’irracionalisme populista i
demagog que avui sembla governar-nos. Ètica alliberadora i humanista, i no
progrés irresponsable, seria el cor de la il·lustració.
On estaria,
doncs, la il·lustració espanyola? Hi ha alguna figura de prestigi
entorn del que hi ha cert consens, com Gaspar Melchor de Jovellanos. El seu “Informe sobre la Ley Agrària” (1794) és
una anàlisi crítica, racional i sistemàtica dels problemes del sector primari
espanyol amb l’objectiu de reclamar polítiques de desenvolupament. Diagnostica
com a principals reptes la manca de regadius, el control que el Honrado Concejo
de la Mesta fa d’immensos territoris consagrats a la transhumància, els camps
poc aprofitats pels latifundistes, la manca d’impostos als propietaris nobles
(que evita la recerca de beneficis), i la manca de coneixements pràctics
moderns. Què recomana per a superar aquesta situació? Obres públiques (canals i
camins), l’abolició de la Mesta, el tancament dels camps (privatitzar les
terres comunals, com estaven fent les Enclosure Acts a l’Anglaterra de la
“revolució agrícola”), la limitació dels mayorazgos i la potenciació de
l’ensenyament pràctic...
Un altre dels focus a que vam apuntar per identificar la
il·lustració espanyola van ser els petits cenacles de la baixa noblesa militar:
acadèmies i escoles oficials de l’armada en el que es formaven en matemàtiques
i ciències pràctiques, i en les que es van preparar les grans expedicions i les
exploracions científiques del segle. La coneguda com a Expedició Malaspina, que
acabaria amb la publicació del “Viaje político-científico alrededor del mundo
por las corbetas gemelas Descubierta y Atrevida, al mando de los Capitanes de
navío don Alejandro Malaspina y don José Bustamante y Guerra desde 1789 a 1794”
en seria un exemple... fins que, l’any següent al seu retorn, involucrat en una
conxorxa contra Godoy, va ser detingut.
Per contra, per
identificar els problemes a què s’enfrontava aquesta il·lustració vam
significar el motí d’Esquilache (1766), perquè reuneix, a la incomprensió
general d’un poble apegat a les velles tradicions, la conxorxa dels
privilegiats per a frenar tota reforma. Les reformes
urbanístiques apuntades per Leopoldo de Gregorio, marquès d’Esquilache, que
havia vingut amb Carles III de Nàpols, seran representades posteriorment per la
Puerta de Alcalà o les glorietes de Cibeles o Neptuno. Tenien, però, una altra
cara: el pes que significava per als madrilenys anava més enllà de l’obligació
de netejar el tros de carrer davant de casa, o de pagar impostos per les
bastides. Hem d’afegir-hi la pujada del preu del gra, sigui causada per males
collites o per acaparadors que aprofitaven el recent decret que alliberava del
seu preu (1765) per a especular. Tot plegat va provocar una de les tradicionals
crisis de subsistències: al malestar que sumava la pujada del preu de l’oli (arran
de la instal·lació dels fanals) es va
sumar el decret de capes i barrets, la prohibició de la chamberga i la capa
llarga, indumentària popular que, segons les autoritats, dificultava la
persecució dels delinqüents quan fugien... Quan el motí va esclatar el març de
1766, la multitud no solament va assaltar el palau on vivia Esquilache, sinó
que es va enfrontar amb la guàrdia reial a les mateixes portes de palau, demanant
la destitució del secretari. El rei en persona va haver de sortir al balcó i prometre
fixar el preu del gra: dies després enviarà el seu ministre d’ambaixador a Roma
i posarà en marxa la persecució dels inspiradors del motí. La Pesquisa Reservada
de gelosos oficials reials, com José Moniño, apuntarà als jesuïtes: el rei decretarà
la seva expulsió el 1767.
Fos veritat o no, el motí de 1766 ens demostra com la
incomprensió general i les conxorxes nobiliàries pengen com una espasa de
Damocles sobre els il·lustrats. Per això Pietro Giuste escriu a
Cesare Beccaria el 1775 que les Llums entren a Espanya “con maggiore difficoltà
e lentezza”, o Leandro Fernández de Moratín a Juan Pablo Forner... “Créeme, Juan, la edad en que vivimos nos es
muy poco favorable; si vamos con la corriente y hablamos el lenguaje de los
crédulos, nos burlan los extranjeros, y aún dentro de casa hallaremos quien nos
tenga por tontos; y si tratamos de disuadir error funesto y enseñar al que no
sable, la santa y general Inquisición nos aplicará los remedios que acostumbra”.
L’episodi ens permet distingir també a la cort dels
Borbons dos faccions enfrontades: els manteístas, i els col·legiales. Els
col·legials són la vella noblesa d’espasa, que ha estudiat en els (Reales)
Col·legis de Nobles, i es consagra a la diplomàcia, la inquisició o la
judicatura. Sovint propera als jesuïtes, eren gelosos del seu vell privilegi de
consilium i auxilium al rei, entenent la seva persona com un “primus inter
pares” que hauria de compartir el poder amb consells nobiliaris, i els vells
“fueros”” perduts dels antics regnes. Miren amb menyspreu l’ascens d’una
nombrosa noblesa de servei, sovint anomenats “covachuelistas” perquè es consagren
a la feina administrativa de la monarquia gràcies a la seva formació
universitària, sovint en dret, el que els val l’apel·latiu de “noblesa de toga”. En tant el seu
ascens social es deu a la protecció reial, són partidàries de defensar les
regalies del seu senyor, també en matèria de religió (són regalistes), i
desconfien dels jesuïtes com a servidors d’un cap d’estat estranger. Ambdós
faccions rivalitzen pel favor reial a la cort, i totes dues presenciaran amb
estupor l’arribada de les notícies de França l’estiu de 1789.
EVOLUCIÓ DE LA
POLÍTICA EXTERIOR ESPANYOLA DAVANT DE LA REVOLUCIÓ. La fallida de
la Hisenda francesa havia posat sobre la taula de Lluís XVI el sanejament
fiscal fent pagar impostos als privilegiats, però –davant la seva resistència-
el rei s’havia vist obligat a convocar els Estats Generals, aquella assemblea
estamental d’origen medieval on rei i estaments negociaven les contribucions.
En aquella societat xopa d’il·lustració i farta de feudalisme, la seva obertura
el maig de 1789 havia obert un violent debat sobre el vot individual: quan el
rei es va negar a concedir-lo, s’havia produït el Jurament del Joc de Pilota,
que instituïa l’Assemblea Nacional Constituent (juny 1789). El rei, contrariat,
havia reunit l’exèrcit a les portes de París: tement represàlies contra
l’assemblea, esperonat per les dificultats d’aprovisionament a la ciutat, el
poble parisenc s’havia llençat al carrer i havia assaltat la Bastilla, símbol
de l’arbitrarietat de l’absolutisme (juliol 1789).
Quan aquestes notícies arriben a Madrid, s’havia convocat
al maig les Corts de Castella. Aquesta vella institució, en desús des de
l’adveniment dels Borbons, no s’havia reunit des de 1760: aquestes, que serien
les darreres corts de l’Antic Règim, es van obrir al setembre al Palau Reial,
continuarien al Saló de Regnes del Palau del Buen Retiro, i al Real Monestir de
San Jerónimo.
Carles IV pretenia el jurament de l’infant Ferran (5 anys),
i la reforma de la tradició jurídica francesa sobre la successió, la Llei
Sàlica que Felip V havia importat de França, i que –a més d’impedir que les
dones poguessin exercir la sobirania, encara que la poguessin transmetre-
estipulava que l’hereu havia de ser nascut i criat a Espanya, condició que
Carles IV no acomplia perquè havia nascut a Nàpols. Havia estat jurat com a
hereu el 1760, però temia que es pogués qüestionar en algun moment la legalitat
del seu ascens.
Veient el que estava passant a França, el primer
secretari d’estat en aquell moment, el comte de Floridablanca, es va espantar
molt: es van suspendre diaris i es va aplicar censura a la premsa oficial
prohibint mencionar els esdeveniments francesos. Es van suspendre reformes,
reforçar la inquisició, censar estrangers, tancar fronteres, i –tement que les
corts obertes poguessin degenerar igual- es van tancar precipitadament. Richard
Herr parlaria del “Pànic de Floridablanca”, donant a entendre les limitacions
programàtiques de la il·lustració espanyola. En una “Exposición que el sr Floridablanca hizo y leyó a sm en el consejo dando
una idea del estado de Francia” (1792) es lamentava que “el estado de Francia es el de haber reducido
al Rey al de un simple ciudadano (...) primer empleado en el servicio de la
Nación (...) sujeto a dar cuenta y ser responsable de su labor a toda la nación
(...) Aquellos principios se reducen a que todos los hombres son iguales, y que
así el más infeliz artesano o jornalero es igual al propio Rey”, i acabava
lamentant que “en Francia se acabó todo”.
Floridablanca es referia a que els revolucionaris
francesos anaven guanyant posicions: el rei s’havia vist obligat a acceptar la
tasca de l’Assemblea Nacional Constituent, que alhora legislava l’abolició del
feudalisme o redactava la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. I,
finalment, publicava la constitució de 1791, que instaurava la separació de
poders (deixant per al rei el poder executiu) i el sufragi censatari. Mentre es
convocaven eleccions a una nova Assemblea Nacional Legislativa, anaven sorgint
opositors a la tasca dels revolucionaris: el clergat refractari als canvis, la
noblesa emigrada que advertia del perill a les corts que els acollien, i la
pròpia tasca del rei, que evitava signar els decrets de l’assemblea si no es
veia pressionat, i demanava secretament l’ajuda dels prínceps absolutistes. El
màxim exponent d’aquesta actitud seria l’intent de fugida que va organitzar la
família reial d’acord amb les tropes austríaques que els esperarien a la
frontera de l’imperi amb França, a Bèlgica, i que seria descobert a la ciutat
de Varennes (juny de 1791). Aquest esdeveniment qüestionava la pròpia
monarquia, envoltada des d’ara de sospites de traïció, que va ser retornada a
París entre perilloses manifestacions de disgust: s’obria un debat en el si de
la nova assemblea sobre què fer amb el rei, de moment tancat al Palau de les
Tulleries, i què fer amb les potències absolutistes que es mobilitzaven contra
França.
La situació dels cosins francesos va demostrar Carles IV
que la política empesa per Floridablanca no era la més adequada. El 1792 el va destituir,
i va confiar en un membre de la facció contrària: el nou primer secretari
d’estat va ser el Comte d’Aranda: havia estat molts anys ambaixador a França,
tenia molts contactes amb il·lustrats, i s’esperava que pogués salvar la
família reial francesa. Sobre la taula de Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ximenez
de Urrea es plantejava un dilema: seguir la política exterior de solidaritat
dinàstica implicava donar suport a un règim que qüestionava la monarquia
absoluta, però canviar de política i anar-hi en contra suposava donar suport a
l’adversari natural, els britànics, que qüestionaven el monopoli del comerç
americà.
Mentre aquest dilema irresoluble s’intentava desenredar,
França declarava la guerra a Prússia i Àustria. Quan els parisencs, espantats
per la proximitat de les tropes absolutistes, van llegir el manifest que els
adreçava el duc de BRumswick, que capitanejava l’exèrcit prussià invasor,
exigint el respecte de la família reial, van assaltar les Tulleries (agost de
1792). El rei va ser detingut i tancat a presó, l’assembla es va dissoldre i de
noves eleccions va sorgir una de nova, la Convenció Republicana, que celebrava,
el mateix dia de la seva constitució, la victòria francesa sobre l’exèrcit
invasor a Valmy. La radicalització de la revolució anava més enllà, perquè la
Convenció exigia el judici del rei, que seria condemnat a mort i executat a
principis de 1793. La flexibilitat del Comte d’Aranda es donava per fracassada:
per solidaritat dinàstica i per coherència ideològica esclatava la GUERRA GRAN
(1793-1795).
El conflicte, anomenat també Guerra de la Convenció, o
guerra del Rosselló, no va anar massa bé per a les tropes espanyoles, que
després d’unes primeres tímides victòries, van veure’s obligades a retrocedir.
Fracassades ambdues faccions cortesanes, els reis van buscar una “tercera via”
política, sembla que suggerida per la reina Maria Lluïsa de Parma: el nou
secretari d’estat va ser un jove guàrdia de corps de palau, Manuel Godoy.
Pertanyia a la petita noblesa extremenya, i oferia formació, joventut,
experiència militar i –sobre tot- una lleialtat allunyada de tot compromís
clientelar dins de les dues faccions. Les sospites sobre el seu meteòric
ascens, que la propaganda opositora atribuïa al favor de la reina, semblen
difícils de demostrar: Maria Lluïsa, ben controlada pel vell protocol i
esgotada emocionalment per la gestió d’una quinzena d’embarassos, difícilment
respondria al retrat pèrfid de l’amazona sexual que la misògina propaganda
revolucionària ens ha llegat. Amb ànim pragmàtic, Godoy proposava una política
realista, desconnectada de tota ideologia, i demanava als reis negociar una pau
amb el Directori francès, tornant a la tradicional anglofòbia que contribuïa a
protegir les colònies, i aprofitant que –després dels excessos jacobins- la
reacció moderada havia constituït a França, després de Thermidor, una república
conservadora que perseguia els jacobins i necessitava, per alliberar esforços,
algun tipus
La Pau que Godoy va negociar es coneix com a Pau de
Basilea (1795) i, malgrat les derrotes espanyoles, es va signar sense pèrdues
territorials. Godoy va ser premiat amb el títol de Príncep de la Pau, culminant
així un ascens que havia evitat la via burocràtica tant com la via
aristocràtica. Els reis li havien concedit el títol de cavaller de l’Orde de
Santiago (1790), el de gentilhome de cambra del rei, tinent general de la
guàrdia i la Gran Creu de Carles III (1791), el títol de Duc d’Alcúdia amb
Grandesa d’Espanya, el Toisó d’Or i la primera secretaria d’estat (1792). El
nou obsequi va venir acompanyat d’un matrimoni dins de la casa reial, amb una
cosina dels reis, la comtessa de Chinchón. L’ascens de Godoy semblava
imparable, i va despertar moltes enveges i suspicàcies. I la pau signada amb
els francesos a Basilea tindria terribles conseqüències.
No hay comentarios:
Publicar un comentario