S37 · CAP A LA SEGONA GUERRA FREDA

Havíem deixat el president Carter indignat pel segrest de l’ambaixada nord-americana a Teheran. Va reaccionar tallant les compres de petroli i congelant fons iranians en bancs americans, alhora que emprenia negociacions secretes amb Teheran. Davant del fracàs d’aquestes gestions va intentar l’abril de 1980 resoldre el problema amb una operació militar de rescat a gran escala que va idear Brzezinski contra l’opinió del secretari d’estat Cyrus Vance (partidari de continuar la via negociadora). L’operació es va batejar com Eagle Claw (Garra de àguila) i era una insensatesa, molt complicada, que va fracassar, deixant a Carter en ridícul. Cyrus Vance va dimitir, els iranians van negociar la devolució dels hostatges a canvi d’una altíssima quantitat, i Carter no va poder aprofitar el valor propagandístic que hagués pogut tenir el retorn dels hostatges al final de la campanya electoral perquè es va produir passades les eleccions que van donar la presidència a Ronald Reagan.

L'aiatollah Jomeini arribant a Teheran (1979)

La revolució islàmica xiïta, partidària d’estendre els preceptes alcorànics a la vida política i quotidiana, amenaçava ara Occident. Era un moviment antiimperialista, antisionista, crítica ferotge del capitalisme, però també del marxisme, que denunciava la corrupció de les monarquies reaccionàries del Golf Pèrsic (que es veien ara fàcilment exposades a la influència d’aquest islamisme militant). La solució la va posar Saddam Hussein: ell posaria l’exèrcit iraquià, les monarquies del Golf el finançament, i Occident les armes i la informació sobre Iran. Pretextant velles reivindicacions territorials, Iraq es va llençar a una guerra que volia debilitar el règim de Teheran, evitar l’expansió islàmica i assumir l’hegemonia al Golf. Va ser la guerra més sanguinolenta de la segona meitat del segle XX, perquè les empreses occidentals aprovisionarien l’Iraq d’armament químic. Duraria de 1980 a 1989...

Però la principal conseqüència de la guerra entre els iranians i els iraquians va ser la segona crisi del petroli. La guerra entre els dos majors productors de petroli del món havia de tenir conseqüències: per començar la irregularitat del subministrament a Occident, que va pujar de manera exponencial el preu del petroli. Les grans companyies i els països productors (OPEP) van començar a especular, i el pànic es va apoderar del món dels diners a Occident. L’encariment del transport disparava els preus en poques setmanes. L’impacte de la crisi va fer tancar empreses, l’atur es va disparar. L’electorat, espantat, conscient que la pèrdua d’Iran com a aliat debilitava el setge a la Unió Soviètica, estava veient també l’aparició d’una “segona Cuba” ben a prop... Es deixaria seduir per la mà dura que preconitzaven els falcons de la Guerra Freda...

Saddam Hussein durant la Guerra irano-iraquiana

I és que, mentrestant, a Nicaragua triomfava la revolució: la duríssima dictadura del general Somoza (que el 1972 s’havia apropiat de l’ajut internacional oferta per pal·liar els danys del terratrèmol d’aquell any) es va enfonsar lluitant contra el Front Sandinista: el dictador abandonava el país el 17-7-1979 i seria assassinat el 1980 en el seu exili al Paraguai. Somoza havia estat abandonat a la seva sort per l’administració Carter, que –en canvi- va tolerar els crims a El Salvador, on la premsa nord-americana sostenia que un govern moderat lluitava contra una guerrilla marxista, quan en realitat era una oligarquia de terratinents i militars assessorats pels americans i consagrats a l’assassinat polític, com el de l’arquebisbe Óscar A. Romero el 24-3-1980 durant la missa. I és que l’administració Reagan va reforçar la seva ajuda a les dictadures iberoamericanes i –contra el govern sandinista- va finançar una guerrilla, la Contra, mentre aquella “segona Cuba” que era Nicaragua es dotava d’una constitució.

Els sandinistes, les repúbliques socialistes nascudes en les antigues colònies portugueses, la unificació de Vietnam, i la sensació de debilitat que transmetia a l’opinió pública l’administració Carter van confirmar la sensació de que la URSS impulsava un programa expansionista quan es van saber aquell mateix 1979, al desembre, que envaïa Agfanistan. Era un país pobre, d’estructures tradicionals, en el que des de feia poc faccions rivals del partit comunista es disputaven el poder i s’enfrontaven a bosses de resistència de grups feudalitzats que volien evitar cap reforma agrària. Per què intervenen els soviètics? És possible que influís la por a una intervenció americana com la que s’havia intentat a Iran? Es volia controlar una zona estratègica important entre el Proper Orient i el Llunyà? La coincidència ideològica obligava a ajudar un govern assetjat per rèmores feudals abans que aquests opositors poguessin crear un govern fonamentalista que copiés l’experiència iraniana?

Sigui com sigui, l’operació va ser molt difícil, i les tropes soviètiques es van haver de quedar a mantenir l’status quo per la força, acabant amb qualsevol credibilitat dels desitjos de distensió del bloc soviètic. Afganistan se’ls convertiria en una guerra de desgast, en una espècie de Vietnam, que seria decisiu en l’enfonsament del món soviètic. Encara que per a Moscou era una acció defensiva destinada a impedir un règim hostil en la seva frontera, els nord-americans ho van llegir com part d’una audaç ofensiva geopolítica que volia aprofitar la debilitat que els EEUU havien demostrat amb Vietnam, el Watergate o la crisi iraniana dels hostatges. La proximitat de les eleccions presidencials va forçar Carter a represàlies contra els soviètics, inaugurant una època en la que la Distensió va quedar definitivament enrere:

-          Va prohibir l’enviament de cereals a la URSS, precipitant així també la crisi del règim

-          Boicot als Jocs Olímpics de Moscou de 1980, amb una crida als occidentals perquè s’hi sumessin

-          El congrés nord-americà va decidir no ratificar els acords SALT II sobre proliferació d’armes nuclears

Res no serviria: l’electoral demandava una política agressiva que el protegís davant l’avenç del comunisme. La revolució conservadora arribava a la presidència el 1980 amb Ronald Reagan.

Aquest actor cinematogràfic de segona fila ja havia sortit a les nostres classes durant la cacera de bruixes i encapçalant el sector més reaccionari del partit republicà durant la presidència Nixon. S’havia casat en segones núpcies amb Nancy Davies (en realitat Anne Frances Robbins), una jove actriu ultra-conservadora de poc talent, que guiava la seva vida pels pronòstics de la seva astròloga, una tal Joan Wuigley, que cobrava milers de dòlars mensuals per a contestar les preguntes que Nancy li feia per telèfon vàries vegades al dia. Nancy aïllava Reagan del seu entorn i protegia així la seva mediocritat: durant el segon mandat oblidava els noms dels seus ajudants més propers, per exemple. Era, però, un gran comunicador llegint el teleprompter i les seves idees d’ultradreta presentades com una “nova revolució” (que havien semblat desfasades quan havia lluitar en les primàries per ser candidat a la presidència contra Nixon el 1968 o Ford el 1976) ara semblaven adequades. En els seus discursos barrejava invocacions a Déu amb critiques a Carter per “perdre” Nicaragua, Iran, Moçambic, Etiòpia… i Afganistan!

Assegurava que l’atur i la inflació es podien aturar disminuint la despesa estatal: “el govern no és la solució als nostres problemes, el govern és el problema”, deia. Malgrat dir això, quan va arribar a la presidència va disparar el pressupost de defensa; per això el dèficit i el deute públic van créixer exponencialment. L’havia votar el 55% dels electors, amb una abstenció molt alta. Arribava a president amb gairebé 70 anys, gairebé sord, i en el segon mandat van aparèixer signes d’Alzheimer. Per si fos poc, va patir greus ferides en un atemptat als dos mesos de la seva pressa de possessió, el 30 de març de 1981…

Lluny de veure en la pobres l’origen de la seducció del comunisme, va finançar dictadures brutals i corruptes que aplacaven les protestes amb represàlies massives. A Guatemala, el 1982, un nou cop va dur al poder a Efraín Ríos Montt, qui, després de derogar la constitució, es va entrevistar amb Reagan. L’endemà d’aquesta reunió un escamot de soldats d’elit va entrar en un poblet de la selva (Les Dos Erres, es deia) i va exterminar completament els seus 250 habitants. Els soldats estavellaven els caps dels nens contra la paret i decapitaven els adults amb matxets, violaven les dones i les van enterrar vives. Les investigacions d’una comissió de la veritat patrocinada per les Nacions Unides va concloure que en 34 anys de conflicte a Guatemala es van produir 162.000 assassinats i 40.000 desapareguts (93% atribuïbles als militars, i un 3% als insurgents), amb un total de 658 massacres documentades que permeten parlar de genocidi deliberat contra la població maia. L’informe Guatemala Mai Més es va presentar el 24-4-1998 i dos dies més tard el director del projecte, el bisbe auxiliar Juan Gerardi (75 anys) va ser assassinat a cops per tres militars.