SPACAT2 - CARACT. DE L'ESPANYA DELS BORBONS

ÉS UN ESTAT ABSOLUTISTA, CENTRALISTA I MILITARITZAT. L’adveniment dels Borbons a la mort del darrer representant de la Casa d’Àustria, i la seva consolidació després de la guerra de successió a la corona d’Espanya, havien representat la destrucció del sistema policèntric de govern que havia mantingut l’anterior dinastia. El complex sistema de consells territorials i temàtics que els politòlegs anomenen polisinòdia havia deixat pas a les secretaries d’estat: un “primer secretari d’estat” que despatxa amb el monarca “a boca” capitanejava un equip entre els que es comptaven el secretari d’estat de Marina i Índies, el secretari d’estat de Gràcia i Justícia, el d’Hisenda, o el de Guerra. La denominació, el 1787, de la reunió de tots ells en una sola “Junta Suprema de Estado”, a instàncies del Comte de Floridablanca, ha estat vista l’antecedent del nostre Consell de Ministres (que no es diria així fins el 1823).

En qualsevol cas, aquesta estructura –piramidal, més assessora que decisòria- demostra que la font de tota legitimitat i poder és el rei. Aquesta concepció vertical de la sobirania havia substituït tradicions jurídiques dels estats que composaven l’antiga Corona d’Aragó, on s’havia limitat el poder reial aprofitant moments històrics de fragilitat dinàstica per arrencar compromisos que instauraven sistemes de negociació política amb la corona. La filosofia política en la que es basava aquell sistema, a la que anomenem PACTISME, havia nascut quan Pere el Gran havia fixat que “si nós o els nostres successors volem fer alguna constitució (...) ho farem amb l’aprovació i consentiment dels prelats, barons, cavallers i ciutadans de Catalunya” (1283). No era una pràctica política democràtica, però fixava límits a l’autoritat reial, i havia resistit a la incomoditat mostrada per la Casa d’Àustria durant l’època moderna. Per això el conseller d’Índies Juan de Solórzano Pereira havia pogut afirmar a finals del s. XVII que “los reinos se han de regir y governar como si el rey que los tiene juntos, lo fuera tan solo de cada uno de ellos”. La victòria de Felip V a la guerra de successió li havia permès -basant-se en el “justo derecho de conquista” i en què aquells súbdits “habían faltado al juramento de fidelidad que me hicieron”- dissoldre totes les velles institucions representatives que sostenien aquell sistema (Decret de Nova Planta, 1716) i instaurar a Catalunya el REAL ACUERDO, el govern conjunt d’un Capità General (generalment un noble castellà) i una Reial Audiència (en la que també sovintejaven jutges castellans). D’ell depenien els comissaris reials que anomenem corregidors (dels corregiments que substituïen les antigues vegueries) i els intendents (encarregats de la recaptació del nou tribut, el cadastre, que gravava béns i rendes de tota procedència).

Per analitzar el significat d’aquest canvi podem rellegir els estudis que Ernest Lluch va començar sobre el significat de l’austracisme: insistia en què la pèrdua de les institucions representatives catalanes havia estat també un desastre per a Espanya sencera. No solament perquè el projecte austriacista constituïa una oportunitat de regular el poder reial pensant en la monarquia composta, sinó perquè –com a Anglaterra- podria haver estat un camí cap a la modernitat eixamplant la base electoral de manera progressiva. Contra aquesta visió, teòrics conservadors han vist en l’absolutisme l’alternativa correcta: qualifiquen l’arquitectura política de la Corona d’Aragó i tota la producció jurídica acumulada en les Constitucions com a quincalleria medieval obsoleta, i veuen en el nou estat centralitzat l’artefacte que, gràcies al posterior assalt burgès a les institucions propi de la revolució liberal, portaria progrés polític. Aquesta interpretació oblida que l’Espanya borbònica era una monarquia patrimonial, justificada amb el dret diví, en que el monarca -propietari de regne- governava amb senyors feudals perseguint amb la inquisició tota dissidència ideològica. Per justificar-se, aquests especialistes amplifiquen l’impacte de les reformes impulsades per una noblesa de servei, a la que veuen il·lustrada, i disposada a “racionalitzar l’administració territorial”, eufemisme amb que es fa referència a la supressió de les velles institucions representatives pactistes. Per resoldre el dilema em vaig referir a classe als estudis del professor Francisco Andújar sobre la benalitat d’oficis, la pràctica de les monarquies d’època moderna de vendre en propietat (de vegades amb dret a traspassar-los en herència) tota mena d’oficis i càrrecs: afirma que els Borbons van expandir-la fins a nivells mai coneguts, venent de tot, des de càrrecs a la Casa de Contractació, regidories o conselleries, fins a escrivanies, alcaidies, magistratures de l’Audiència i... virregnats! Aquesta cessió de sobirania que representa la benalitat d’oficis desmunta la concentració de poder i sobirania a la que aspira tot estat modern, i demostra el sentit patrimonial de l’estat que tenien els Borbons, lluny de tota modernitat.

PRACTICA UNA ECONOMIA MERCANTILISTA. Alguns il·lustrats malveien l’economia controlada: en el seu “Discurs sobre el foment de la indústria popular”, Campomanes criticava els gremis per impedir el lliure accés als oficis, i que, protegits així, “no se toman la fatiga de esmerarse en las artes, porque saben bien que el público los ha de buscar necesariamente”. Aquesta tímida defensa de la lliure competència no funciona amb el comerç colonial. Els ministres dels Borbons criticaven haver convertit les índies en proveïdores de metalls preciosos, i buscaven fer més eficaç el seu control com a mercats reservats, i subministradores de matèries primeres. Alguns americanistes arriben a parlar d’una “segona conquesta d’Amèrica” quan, implementant divisions administratives més petites, millorant vigilància de guardacostes, construint sòlides defenses, els Borbons acaben amb la “independència virtual” de que gaudia la burgesia criolla. És en aquest context que entenem el decret signat per Carles III el 1765, una ampliació del monopoli que des de 1717 havia tingut Cadis per a comerciar amb Amèrica, a les ciutats de Barcelona, Alacant, Cartagena, Màlaga, Sevilla, Corunya, Gijón, i Santander. El 1778, en un context d’imminent conflicte amb els anglesos (que havien començat la guerra contra les Tretze Colònies a Amèrica del Nord, que s’havien declarat independents) es va ampliar el decret de lliure comerç a tots els ports espanyols: es volia controlar un percentatge més gran d’operacions econòmiques amb les colònies, conscients de que pirates i contrabandistes anglesos violaven permanent i sistemàtica el monopoli.

... QUE CONDICIONA LA POLÍTICA EXTERIOR. La necessitat vital de controlar el comerç amb Amèrica i la violació del monopoli, mitjançant el contraban i la pirateria, per part del Regne Unit –on, per cert, Adam Smith publica “La riquesa de les nacions” criticant l’economia controlada, pròpia de l’Antic Règim- van obligar la monarquia borbònica a una política anglòfoba. En aquesta lluita va comptar amb el suport dels parents francesos, que durant el segle XVIII combatien pel control d’Amèrica del Nord contra els anglesos. La solidaritat dinàstica es va manifestar en la signatura de tres Pactes de Família, aliances bilaterals de suport mutu, el 1734, el 1743 i el 1761, que van comprometre Espanya en diferents conflictes europeus. El III Pacte de Família es va ratificar el 1779 (Tractat d’Aranjuez) per a ajudar les Tretze Colònies contra els britànics. Caldria analitzar si oferir suport als colons americans que s’enfrontaven al seu sobirà legítim va ser adequat. Des d’aleshores, el Regne Unit –al qui la industrialització estava convertint en el “taller del món”- va animar la burgesia criolla a independitzar-se d’Espanya. Aquests americans voldran imitar els EUA per trencar el monopoli espanyol (més efectiu ara gràcies a les reformes borbòniques), i enriquir-se comerciant amb els anglesos. Els nous Estats Units seran, doncs, la inspiració per a la burgesia criolla...

UNA IL·LUSTRACIÓ DÈBIL I POC AGOSARADA. La historiografia progressista, impressionada pel pes del nacional-catolicisme, no veia il·lustració a Espanya. Coincidia amb els intel·lectuals reaccionaris del franquisme, que veien en les noves idees un cos impropi al ser d’Espanya, un càncer importat de França. Els llibres clàssics sobre el tema que van escriure hispanistes com Jean Sarrail o Richard Herr coincidien en veure-la tardana, concentrada en el regnat de Carles III, i –en comprovar la seva moderació- parlaven d’una “il·lustració catòlica”. La veien minoritària, gairebé anecdòtica, condemnada a un ”exili interior”, incompresa per part d’una massa rutinària i providencialista, apegada a les tradicions, i també assetjada per la resistència dels sectors immobilistes que no volien reformes. Aquestes amenaces van obligar els il·lustrats a refugiar-se en la protecció reial, una vinculació amb el poder que va fer Franco Venturi qualificar la il·lustració espanyola de “funcionarial”. Una posició contradictòria, perquè limitava la seva capacitat d’acció, ja que el caprici (o la protecció) del rei cobria solament la seva conveniència. Francisco Sánchez Blanco ha contestat que “encara que Espanya té particularitats, no deixa de ser un país europeu integrat en el circuit de les idees. Les relacions diplomàtiques, els contactes comercials, les migracions, els diaris, els llibres i els relats de viatgers son eines d’introducció d’idees (...) per a les que no hi ha fronteres polítiques ni lingüístiques”. I conclou... si no hi havia il·lustrats, d’on sortirà la constitució de Cadis? Si el poble cridava “mueran las luces”... és que n’hi havia!