ÉS UN ESTAT
ABSOLUTISTA, CENTRALISTA I MILITARITZAT. L’adveniment
dels Borbons a la mort del darrer representant de la Casa d’Àustria, i la seva
consolidació després de la guerra de successió a la corona d’Espanya, havien
representat la destrucció del sistema policèntric de govern que havia mantingut
l’anterior dinastia. El complex sistema de consells territorials i temàtics que
els politòlegs anomenen polisinòdia havia deixat pas a les secretaries d’estat:
un “primer secretari d’estat” que despatxa amb el monarca “a boca” capitanejava
un equip entre els que es comptaven el secretari d’estat de Marina i Índies, el
secretari d’estat de Gràcia i Justícia, el d’Hisenda, o el de Guerra. La
denominació, el 1787, de la reunió de tots ells en una sola “Junta Suprema de
Estado”, a instàncies del Comte de Floridablanca, ha estat vista l’antecedent del
nostre Consell de Ministres (que no es diria així fins el 1823).
En qualsevol cas, aquesta estructura –piramidal, més assessora
que decisòria- demostra que la font de tota legitimitat i poder és el rei. Aquesta
concepció vertical de la sobirania havia substituït tradicions jurídiques dels
estats que composaven l’antiga Corona d’Aragó, on s’havia limitat el poder
reial aprofitant moments històrics de fragilitat dinàstica per arrencar compromisos
que instauraven sistemes de negociació política amb la corona. La filosofia
política en la que es basava aquell sistema, a la que anomenem PACTISME, havia
nascut quan Pere el Gran havia fixat que “si
nós o els nostres successors volem fer alguna constitució (...) ho farem amb
l’aprovació i consentiment dels prelats, barons, cavallers i ciutadans de
Catalunya” (1283). No era una pràctica política democràtica, però fixava
límits a l’autoritat reial, i havia resistit a la incomoditat mostrada per la
Casa d’Àustria durant l’època moderna. Per això el conseller d’Índies Juan de
Solórzano Pereira havia pogut afirmar a finals del s. XVII que “los reinos se han de regir y governar como
si el rey que los tiene juntos, lo fuera tan solo de cada uno de ellos”. La
victòria de Felip V a la guerra de successió li havia permès -basant-se en el “justo derecho de conquista” i en què
aquells súbdits “habían faltado al
juramento de fidelidad que me hicieron”- dissoldre totes les velles
institucions representatives que sostenien aquell sistema (Decret de Nova Planta, 1716) i instaurar a Catalunya el REAL
ACUERDO, el govern conjunt d’un Capità General (generalment un noble castellà)
i una Reial Audiència (en la que també sovintejaven jutges castellans). D’ell
depenien els comissaris reials que anomenem corregidors (dels corregiments que
substituïen les antigues vegueries) i els intendents (encarregats de la
recaptació del nou tribut, el cadastre, que gravava béns i rendes de tota
procedència).
Per analitzar el significat d’aquest canvi podem rellegir
els estudis que Ernest Lluch va començar sobre el significat de l’austracisme:
insistia en què la pèrdua de les institucions representatives catalanes havia
estat també un desastre per a Espanya sencera. No solament perquè el projecte
austriacista constituïa una oportunitat de regular el poder reial pensant en la
monarquia composta, sinó perquè –com a Anglaterra- podria haver estat un camí
cap a la modernitat eixamplant la base electoral de manera progressiva. Contra
aquesta visió, teòrics conservadors han vist en l’absolutisme l’alternativa
correcta: qualifiquen l’arquitectura
política de la Corona d’Aragó i tota la producció jurídica acumulada en les
Constitucions com a quincalleria medieval obsoleta, i veuen en el nou estat
centralitzat l’artefacte que, gràcies al posterior assalt burgès a les
institucions propi de la revolució liberal, portaria progrés polític. Aquesta
interpretació oblida que l’Espanya borbònica era una monarquia patrimonial,
justificada amb el dret diví, en que el monarca -propietari de regne- governava
amb senyors feudals perseguint amb la inquisició tota dissidència ideològica. Per
justificar-se, aquests especialistes amplifiquen l’impacte de les reformes impulsades
per una noblesa de servei, a la que veuen il·lustrada, i disposada a
“racionalitzar l’administració territorial”, eufemisme amb que es fa referència
a la supressió de les velles institucions representatives pactistes. Per resoldre el dilema em vaig referir a
classe als estudis del professor Francisco Andújar sobre la benalitat d’oficis,
la pràctica de les monarquies d’època moderna de vendre en propietat (de
vegades amb dret a traspassar-los en herència) tota mena d’oficis i càrrecs: afirma
que els Borbons van expandir-la fins a nivells mai coneguts, venent de tot, des
de càrrecs a la Casa de Contractació, regidories o conselleries, fins a
escrivanies, alcaidies, magistratures de l’Audiència i... virregnats! Aquesta
cessió de sobirania que representa la benalitat d’oficis desmunta la
concentració de poder i sobirania a la que aspira tot estat modern, i demostra el
sentit patrimonial de l’estat que tenien els Borbons, lluny de tota modernitat.
PRACTICA UNA
ECONOMIA MERCANTILISTA. Alguns il·lustrats malveien l’economia controlada: en el
seu “Discurs sobre el foment de la
indústria popular”, Campomanes criticava els gremis per impedir el lliure
accés als oficis, i que, protegits així, “no
se toman la fatiga de esmerarse en las artes, porque saben bien que el público
los ha de buscar necesariamente”. Aquesta tímida defensa de la lliure
competència no funciona amb el comerç colonial. Els ministres dels Borbons
criticaven haver convertit les índies en proveïdores de metalls preciosos, i buscaven
fer més eficaç el seu control com a mercats reservats, i subministradores de
matèries primeres. Alguns americanistes arriben a parlar d’una “segona
conquesta d’Amèrica” quan, implementant divisions administratives més petites,
millorant vigilància de guardacostes, construint sòlides defenses, els Borbons acaben
amb la “independència virtual” de que gaudia la burgesia criolla. És en aquest
context que entenem el decret signat per Carles III el 1765, una ampliació del
monopoli que des de 1717 havia tingut Cadis per a comerciar amb Amèrica, a les
ciutats de Barcelona, Alacant, Cartagena, Màlaga, Sevilla, Corunya, Gijón, i
Santander. El 1778, en un context d’imminent conflicte amb els anglesos (que
havien començat la guerra contra les Tretze Colònies a Amèrica del Nord, que
s’havien declarat independents) es va ampliar el decret de lliure comerç a tots
els ports espanyols: es volia controlar un percentatge més gran d’operacions
econòmiques amb les colònies, conscients de que pirates i contrabandistes
anglesos violaven permanent i sistemàtica el monopoli.
No hay comentarios:
Publicar un comentario