Encara que la pau de Basilea lliurava als francesos la
part espanyola de La Española (el que avui seria la República Dominicana) no hi
va haver més pèrdues territorials. Això va atorgar a Godoy el Príncep de la Pau
i, poc després, el seu matrimoni amb la duquessa de Chinchón que l’emparentava
amb la família reial. L’ascens de Godoy no seria l’única conseqüència del
tractat de 1795.
CONXORXES
ARISTOCRÀTIQUES. La nova posició del ministre va fer pensar en alguna
aspiració dinàstica, posant en contacte el vell “partido castizo” amb l’infant
Ferran. Els pamflets que feien circular per Madrid parlaven del “despotisme
ministerial” que segrestava la gràcia reial i criticaven l’aliança amb la
revolució, aquesta espècie de “pacte de família sense família” que havia estat
la pau de Basilea, i també les reformes il·lustrades que impulsava Godoy. Ell
mateix es definiria com a reformista quan, anys després, ja morts els reis,
escriuria les seves memòries: “¿Quién me
encontró temeroso de las Luces? Lejos de apartarlas procuraba yo encenderlas y
buscar su claridad, precavidas sus explosiones. (…) En vez de perseguir,
liberaba a los perseguidos”. I és cert que va alliberar Francisco Cabarrús,
va fer Jovellanos ministre, va protegir Moratín i Meléndez Valdés, va fer
traduir Adam Smith, va prohibir a la inquisició empresonar sense permís
reial, va fer tornar de l'exili Pablo de
Olávide, va fundar l'Escola de Veterinària, el Reial Col·legi de Medicina de
Madrid, el Museu Hidrogràfic, l'Observatori Astronòmic, el Cos d'Enginyers
Cosmògrafs... Les conxorxes van aconseguir fer caure el ministre (1798) però va
tornar al poder el 1801 com a Generalísimo.
GUERRA AMB
ANGLATERRA. Després de signar el Tractat de Sant Ildefonso (1796) l’armada
espanyola va destruir les posicions angleses a Terranova. Els anglesos
atacarien Tenerife (on Nelson perdria un braç)
i Trinidad. La guerra complicarà el comerç atlàntic entre 1796 i 1802,
quan es va signar la Pau d’Amiens. Mentrestant l’ascens de Napoleó va suplantar
el Directori i instituir el Consolat (1799-1804). Després de coronar-se
emperador (1804) va posar en marxa el projecte d’invasió d’Anglaterra amb
l’armada espanyola reunida a Cadis que la flota de Nelson va atacar abans de la
seva sortida. En el combat naval de Trafalgar (21-10-1805) va morir Nelson, convertint-se en l’heroi que
llueix a Trafalgar Square, però es va truncar la invasió d’Anglaterra. No és
l’única conseqüència: va consolidar l’hegemonia britànica al mar durant tot el
segle, i va deixar desprotegides les colònies americanes d’Espanya, que
–aprofitant el caos que es viurà a la península des de 1808- van iniciar el
camí cap a la seva independència. Trafalgar converteix les conxorxes
nobiliàries en una campanya de difamació d’alta intensitat, que involucra els
reis per a intentar forçar una precipitada successió: el 1807 la cort
s’escandalitzarà quan, sospitant que part de la propaganda contra els reis
provenia del “cuarto del príncipe”, els reis registren les seves habitacions i
en troben proves. L’infant Ferran obtindria el perdó dels seus pares, i
aconseguiria semblar una víctima de Godoy, preparant el seu assalt al poder.
Aquesta “Conspiració d’El Escorial” permetrà a Napoleó aprofitar l’ocasió,
percebre la mediocritat i oferir l’oportunitat de fer de mitjancer més
endavant.
SUBSIDIARITAT DE
LA POLÍTICA ESPANYOLA RESPECTE DE NAPOLEÓ. Mentrestant,
Napoleó posava en marxa una nova estratègica per a vèncer els anglesos. Després
de la seva espectacular victòria sobre els prussians, gairebé sotmesa tota
Europa, va dictar el Decret de Berlín (1806) prohibint el comerç de tots els
ports continentals amb els britànics. La idea d’aquest “bloqueig continental”
era ofegar l’economia anglesa, aïllant-la dels seus clients i proveïdors. El
problema és que, per tal de fer-lo efectiu- calia obligar a acomplir-lo dos
estats que es van negar: la Rússia del Tsar Alexandre, i Portugal. El 1807 es
va signar el Tractat de Fontainebleau: per una banda era un repartiment de
Portugal que reservava territoris portuguesos als reis d’Etrúria, recentment
desallotjats dels seus estats italians pel nou mapa d’Europa dissenyat per
Napoleó, i d’altres a l’Algarve per a Godoy. Però la decisió més important del
tractat era que els soldats napoleònics travessarien la península camí de la
invasió de Portugal.
ELS FETS DE 1808
(1). EL MOTÍ D’ARANJUEZ (17 de març). Mentre nombrosos
incidents enfrontaven la població amb l’exèrcit de pas per la “ruta dels
francesos”, anunciant el que podia passar, les conxorxes aristocràtiques contra
Godoy triomfaven definitivament a Aranjuez. Godoy hi havia traslladat els reis per
si calia fugir a Amèrica. L’entorn del príncep d’Astúries va fer protestar una
multitud que va entrar a Palau. El ministre, atacat per la multitud i salvat in
extremis per l’infant Ferran, va fugir; i els reis –sols i espantats- van decidir
abdicar en el seu fill pensant que el salvaven. La multitud, ben manipulada per
intrigants, es va retirar quan es va saber que Ferran VII era el nou rei.
Carles IV, pocs dies després, escrivia a Napoleó dient que havia estat “forçat
a renunciar a la corona”, i demanant la seva mediació.
ELS FETS DE
1808 (2). ABDICACIONS DE BAIONA
(abril-maig). Murat entrava a Madrid el 23 de març i suggeria la
mediació napoleònica per a fomentar la desunió de la família reial. Alhora
evitava reconèixer Ferran VII, tractant-lo amb indiferència. Ell, a la recerca
del vistiplau napoleònic, deixava una Junta de Regència i marxava camí de
Baiona, on ningú no el va rebre, mentre els seus pares eren rebuts amb tots els
honors. A Baiona, Napoleó pressionaria Ferran VII perquè li tornés la corona al
seu pare, i a aquest, perquè li cedís a ell mateix. Dies després, Napoleó
nomenaria rei d’Espanya el seu germà Josep (I) Bonaparte. En una biografia
relativament recent, Manuel Moreno Alonso el descriu com a un polític incomprès
en la seva voluntat de ser un rei per a tots els espanyols, i convençut de que
podia convertir-se en un agent de desenvolupament econòmic i modernització
institucional.
S’havia acomplert el pla de Napoleó? Res no fa pensar que
Napoleó hagués pensat prèviament en una usurpació. Així ho demostra que a les
Memòries de Santa Helena parlés de l’oportunitat que es va presentar a Espanya
el 1808 com un “abîme recouvert de fleurs”. Havia escrit a Murat dient-li
“manejaos de manera que los espanyoles no puedan sospechar el partido que puedo
yo proponerme; esto no os serà difícil porque yo mismo lo ignoro aún”. Sembla,
doncs, que el projecte sorgeix sobre la marxa, i que el comportament de la
família reial va oferir la possibilitat. Cal dir, però, que la imatge d’Espanya
que els viatgers del segle havien popularitzat és la idea de la decadència.
Napoleó, partícip d’aquest menyspreu, es presenta com l’alliberador sense
esperar que els espanyols prefereixin el seu rei.
ELS FETS de 1808
(3). L’ALÇAMENT POPULAR (maig). Murat havia demanat a la Junta de
Regència la sortida dels infants espanyols que quedaven a Madrid per a
reunir-se amb la família en el dolç retir pactat a Baiona. Quan a primera hora
del matí del 2 de maig va córrer per Madrid “que nos lo llevan”, una explosió
de ràbia antifrancesa va obligar un batalló a fer servir la violència,
provocant que el motí s’estengués. El poble de Madrid feia servir pedres,
agulles de cosir o testos des dels balcons, mentre els degollaments i les
detencions van anar omplint una jornada sanguinolenta, que Goya va testimoniar
en el quadre “La carga de los mamelucos”, i en el que representa la terrible repressió de l'endemà, "Los fusilamientos del 3 de mayo".
- No sembla una revolta espontània. Hem trobat molts
indicis d’una trama semblant a la que havia tombat Godoy a Aranjuez setmanes abans.
- Les víctimes són difícils de comptar. Ronald Fraser (La
maldita guerra de España) parla d’un parell de milers de combatents, 250 morts
i 125 executats.
- Pérez Guzmán, que fa un recompte amb motiu del centenari
(1908) identifica 409 víctimes en els arxius, de les que solament 40 son
militars.
- Menestralia i artesanat urbà no van ser els únics
protagonistes: com en els motins de subsistències, les dones, com Manuela
Malasaña, van tenir un paper destacat.
-El multiplicador informatiu del que havia passat seria el
missatge que surt de Mòstoles, que hem perdut, i que va estar reinventat a
posteriori: “Madrid perece víctima de la perfídia francesa, etc”
-
L’alçament va trigar a escampar-se, i el seu
desencadenant, més que Madrid, va ser l’arribada de les notícies de Baiona. Si
hi ha un component ideològic en l’alçament, és la defensa de la monarquia.
-
L’ambient al Madrid ocupat era ja molt dens, com demostra
la preocupació de Murat pels abusos perpetrats per les seves tropes.
-
Els militars no es van moure enlloc: els artillers del
parc de Monteleón van ser l’excepció. La resistència dels capitans Daoíz y
Velarde va acabar en tragèdia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario