JAPÓ. La batalla de Sekighara (1600) havia reorganitzat el mapa feudal: el Mikado, encarnació de Déu a la terra, delegava
tot el poder en mans d’un Shogun de
la família Tokugawa. Aquest “Període Edo” (per la capital) o Shogunat (fins
1854) ha estat vist com un període d’aïllament internacional i persecució del
cristianisme. Val a dir, però, que el Japó es trobava allunyat de les
principals vies comercials i que la prohibició de comerciar als dàimios és un
tema polític: pretén evitar l’enriquiment d’aquests senyors de la guerra pugui
permetre’ls qüestionar el poder central. El shogunnat és més aviat un període
de canvis en el que es produeix la burocratització dels samuráis: quan el shogun prohibeix (1683) les guerres
privades, es proclama àrbitre dels matrimonis nobles i obliga els dàimios a
residir a Edo (deixant ostatges si marxen) està sotmetent els senyors feudals
al protocol, tal i com havien fet les monarquies absolutes europees.
Bakumatsu (Shogunat Tokugawa Tardà, 1853-1867). Quan l’armada del Comodor Perry apareix
davant les costes japoneses –cridada per la dinàmica economia de San Francisco,
la necessitat de proveir els baleners i les expectatives que ofereix un mercat
verge- tot aquest entramat feudal entrarà en crisi. En un principi els
japonesos solament admeten obrir tres ports i representacions consulars
(Tractat de Kanagawa, 1854), però Townssend Harris –oferint protecció davant
del saqueig que pateix la Xina en forma de “tractats desiguals”- aconsegueix
ampliar els acords (1858): més ports,
llibertat de residència, extraterritorialitat per als residents, baixos
aranzels i venda d’armes. La presència occidental obrirà un debat en el si de
la societat tradicional japonesa no exempt de violència (Incident Richardson,
1862) que permetrà justificar represàlies militars. Les classes poderoses
s’adonen que l’enemic és massa poderós, han de canviar d’estratègia: en morir
l’emperador Komei (1867) faran servir com instrument el seu successor,
l’adolescent Mutsuhito. El 1868 una assemblea
de daimios destitueix el darrer shogun, Tokugawa Yoshinobu, mitjançant la
Guerra Boshin (1868)
Comença així la Revolució Meiji. Una constitució afirma (fins 1947) que
la sobirania resideix en la persona de l’emperador: inclou una declaració de
drets (moviment, correspondència, propietat, expressió, associació, religió...)
acompanyada d’una declaració de deures. Edo es dirà Tòkyo per escenificar els
canvis, l’abolició del feudalisme i els privilegis (1869) reciclarà els samurais
en funcionaris, es crearà una nova moneda (el ien, 1871), s’adoptarà el
calendari gregorià, s’inaugurarà la Borsa de Tokyo i ben aviat els zaibatzu (complexos industrials com Mitsubishi)
inunden Àsia de productes. Vençudes les resistències (revolta Satsuma, 1877)
l’Era Meiji haurà transformat el Japó tradicional en un d’ultramodern: velles
costums i noves tecnologies no solament conviuen a causa de la rapidesa dels
canvis, sinó també perquè l’elit adopta la modernitat occidental per a poder
preservar les essències. Per això hi ha qui prefereix parlar de “Restauració
Meiji” i per això reconeixem de seguida cert tarannà militarista: Yukichi
Fukuzawa (Abandonar Àsia, 1885)
propugnava imitar “les nacions civilitzades”: “pel que fa a Xina i Corea, no mereixen cap tracte especial pel simple
fet d’haver estat veïns nostres. Simplement els tractarem com ho fan els
occidentals”. La reconciliació nacional que dóna sepultura les víctimes de
la Guerra Boshin al Santuari Yasukuni (1869) acollirà, dins d’aquesta concepció
de la nació com a imperi, els criminals de guerra de les agressions
imperialistes japoneses del s. XX. El 1895 la primera guerra entre xinesos i
japonesos acaba amb el Tractat de Shimonosheki (1895): Japó es queda amb l’illa
de Formosa, i imposa un protectorat sobre el regne de Corea, antic vassall dels
xinesos, després del terrible assassinat de la reina Myeongseong. La força
imperialista del nou Japó es projecta cap a l’Índic....
ESTATS UNITS. Les Tretze
Colònies ja eren inicialment molt diferents: a part del seu origen britànic i
la revifalla religiosa del Gran Despertar, solament compartien la visió de la
fiscalitat imposada des de Londres com un abús d’autoritat. No és l’única idea
il·lustrada que vam trobar el curs passat en la Declaració d’Independència: la legitimat d’un govern rau en el consentiment dels governats, la
seva finalitat és garantir drets i –si no ho fa - els governats poden canviar-lo.
Cada estat redacta una constitució durant la guerra contra els anglesos; el
problema és que per coordinar-la feia falta concentrar poder: encara que el
Segon Congrés Continental té poques atribucions (Articles de la Confederació,
1777) en acabar el conflicte, els problemes que generen els deutes de guerra i la
por a les potències colonials veïnes obligaven a sumar esforços. Per això la
Convenció de Filadèlfia (1787) havia parit la Constitució de 1787, un sistema
polític nascut d’un fràgil acord simbolitzat en un parlament bicameral:
- Per acontentar els federalistes, que volien la representació
proporcional a la població de cada estat, s’escolliria així una Cambra de
Representants.
- En canvi, la Cambra Alta acontenta els qui volien protegir els
estats de les possibles ingerències d’institucions comunes. Com que prefereixen
la representació igualitària dels estats, els senadors s’escollirien en les assemblees
estatals a raó de dos membres per estat, independentment del seu pes
demogràfic. Per si de cas el poder tutelar de la Cambra Alta no fos suficient,
i tement “el despotisme de les urnes”, es decideix sovintejar les reeleccions de
la Cambra de Representats i, en canvi, mantenir la continuïtat en el senat (que
s’escull cada sis anys des de les assemblees estatals per terços). Per si fos
poc, el president (amb poder de vetar) és escollit per compromissaris de cada
estat i els jutges del Tribunal Suprem pels òrgans menys populars (el president
i el senat).
Aquesta tensió entre
els que volien construir una autoritat superior (federal) i els que volien
mantenir una confederació d’iguals es manifestava
ja en el primer sistema de partits (1797-1824), quan el Partit Federalista competia
amb el Partit Republicà-Demòcrata (Jefferson, Madison, Monroe i Adams). El
desencís de Jackson en les polèmiques eleccions de 1824 el va fer crear un
partit nou, el Demòcrata, al qui –vista la tossuda vehemència del president de
1829 a 1837- el caricaturista Thomas Nast va començar a representar com un
burro. Sorgia així un segon sistema de partits que enfrontava demòcrates i wighs, durant el que floreix
l’abolicionisme. Per què? La prohibició de la tracta havia millorat les
relacions entre esclaus i propietaris, però –més que l’empatia- els difusors
són revoltes violentes com la de Nat Turner (1831), diaris com el de William
Lloyd Garrison (The Liberator),
testimonis dels antics esclaus fugitius (com Incidents in the life of a Slave Girl, de Linda Brent, pseudònim de
l’esclava fugitiva Harriet Jacobs) i el gran èxit de la novel·la “La cabanya de l’oncle Tom”, de Harriet
Boecher Stowe...
Quan Missouri
demana l’ingrés a la Unió hi havia 11 estats lliures i 11 esclavistes. Tement
el desequilibri en la composició del senat, el Compromís de Missouri (1820) incorpora
alhora Maine com a “lliure”, i prohibeix l’esclavatge al Nord del Paral·lel 36º
30’. Així, Arkansas entra com esclavista (1836) i Iowa com a lliure (1846).
L’entrada de Texas –després de la guerra amb Mèxic- calenta el fràgil equilibri
13/13. Per què? Els wighs van fer
aprovar al Congrés que els territoris provinents de la guerra no serien
esclavistes (Esmena Wilmot), però els estats del Sud la van bloquejar al Senat.
En el Compromís de 1850 es decideix que –a canvi de que Califòrnia sigui el
primer estat lliure al sud- els estats del Nord acompliran una llei de 1790 que
no es complia, la Llei d’esclaus fugitius, per la que havien de ser tornats als
seus propietaris. Quan la Llei
Kansas-Nebraska (1854) decideix que els habitants de cada nou estat votaran
sobre l’esclavatge, un nou Partit Republicà lligat a l’abolicionisme i al Nord
recorda que aquesta decisió trenca el compromís republicà de 1776.
No hay comentarios:
Publicar un comentario