Si alguna cosa
tenen en comú aquests actors que hem estudiat és que estan fets a la
mesura de la burgesia. Acabades les revolucions amb les que va desplaçar del
poder l’aristocràcia, posa aquests poderosos estats al seu servei: per
organitzar els seus negocis amb llibertat (desregularitzant), per protegir la
propietat privada contra les noves ideologies socials (que en proposen
alternatives), per potenciar polítiques colonials que els facilitin matèries
primeres i mercats per a les seves indústries, per evitar les revoltes que
perjudiquin l’activitat econòmica i per monopolitzar els debats polítics
mitjançant la restricció dels drets civils.
 |
La calle Montorgueil con banderas
Claude Monet, 1886
|
SÓN ESTATS NACIONALISTES. Aquests nous “estats-nació” intenten incorporar
a les masses fent-les participar dels beneficis de la cursa imperialista mitjançant
tímides polítiques socials i la progressiva ampliació del sufragi. No era
suficient per subvertir la crida internacionalista del moviment obrer, així que
la burgesia va iniciar la “nacionalització de les masses”. Això és el que volia
dir Massimo d'Azeglio quan va dir (1861): “Ja hem fet Itàlia, ara hem de fer
els italians”. Es referia a inculcar-los valors patriòtics que diluïssin la
identitat obrera en una nova identitat nacional. Com? Mitjançant la creació de
nous símbols (diades nacionals, banderes, himnes, monuments, nomenclàtor dels
carrers), i mitjans d’adoctrinament (l’ensenyament obligatori i laic, el servei
militar obligatori...). La implicació massiva de la població civil que aquest
nacionalisme comportava va obligar a simplificar els missatges, fer-los
accessibles a tothom, en un embrutiment de la política que busca connectar-hi
mitjançant els instints més primaris.
La consolidació
del sufragi universal masculí, però, continua marginant les dones, que en
aquesta època inicien la lluita pels seus drets. Fer visible la seva lluita va comportar
grans sacrificis –com el d’Emile Davidson, que es va llençar davant el cavall
de Jordi V durant les curses d’Ascot (1910)- i un degoteix d’èxits molt lent: el
1906 Finlàndia les inclourà en el dret al sufragi, Noruega el 1913, Dinamarca el
1915. El seu compromís amb la “Guerra Total” atorgarà el sufragi a les dones a Islàndia,
Àustria, Irlanda, Gran Bretanya, Alemanya, Luxemburg, els Països Baixos,
Canadà i els Estats Units en els anys immediatament posteriors a la Gran
Guerra... Franceses i italianes hauran d’esperar al final de la Segona Guerra
Mundial.
SÓN ESTATS QUE VIUEN LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL. Des
de 1870 la industrialització viu una segona fase, que podem distingir de la
primera perquè els seus motors -una nova energia (l’electricitat) que supera el
vapor, un nou combustible (el petroli) que aviat superarà el carbó- impulsen
nous sectors punta (l’acer i la química), que superen els antics protagonistes
(tèxtil i siderúrgia). Si el factory
System i la divisió tècnica del treball havien caracteritzat la primera
revolució industrial, ara un estudi científic del procés productiu permetrà
multiplicar la producció i rebaixar costos: en el seu estudi sobre com reduir
els temps morts improductius, Frederick Taylor (The Principles of Scientific Management,
1911) analitzarà científicament el procés de fabricació per –gràcies a un curós
estudi del temps i dels moviments que composen cada tasca- eliminar moviments
inútils, estandaritzar tasques amb moviments més eficaços i assignar a cada
obrer d’una tasca limitada. Henry Ford aplicaria aquests principis a la seva
cadena de muntatge, per això sovint anomenem "fordisme" a la fabricació en sèrie. El seu Ford T valia 950$ el 1909 i passaria a valer-ne 450$
el 1914.
L’accés massiu a
la producció industrial que permetria l’abaratiment de costos (i preus) va
canviar les vides quotidianes de milions de persones. I la cadena contínua
d’invents que es va popularitzar en aquest període reforçaria la confiança en
el progrés de la mà de la ciència i la tecnologia: la màquina de cosir Singer,
el paviment amb asfalt, la màquina d’escriure, la bicicleta, el frigorífic, la
dinamita, el ciment i el formigó, el forn elèctric (Siemens), l’ascensor, el
telèfon, la bombeta, el fonògraf (1880), la telegrafia sense fils, els raigs X,
l’automòbil a benzina (1897), l’avió (1902) i 1908 la ràdio (Marconi).
 |
| El Flatiron Building (NYC), un dels primers "gratacels" de l'Escola de Chicago |
També les ciutats
canviarien la seva fesomia. El curs passat les vam veure enderrocar les
muralles medievals i eixamplar-se per crear espais de sociabilització burgesa: boulevards, pulmons verds i casinos. El
resultat va ser la segregació social, que representa el triomf del capitalisme
i la societat de classes. Aquestes noves metròpolis superen el milió
d’habitants i celebren la ciència i la tècnica significant-se mitjançant
edificis singulars que perfilen el seu nou sky
line, dels que la Torre Eiffel –porta d’accés a l’Exposició Universal
celebrada a París el 1889 com a commemoració del centenari de la Gran
Revolució- és un bon exemple perquè està construïda amb un dels nous materials
que, aixecant estacions de ferrocarril i grans mercats, simbolitza el progrés:
l’acer. Altres exemples d’aquesta “arquitectura del ferro” van sorgir de la
reconstrucció de Chicago després l’incendi de 1871: grans estructures
metàl·liques revestides de ciment constituïen un esquelet que permetia aixecar
més pisos, ara que l’electricitat facilitava l’accés vertical, i –sense murs de
càrrega- es podien obrir més finestres. El model, tan ben representat pels Magatzems
Carson (Louis Henry Sullivan) es va reproduir aviat arreu, com demostra la
construcció a NYC del Flatiron Building (de Daniel Burnham), que ja té 22
pisos.
SÓN ESTATS IMPERIALISTES. Per proveir aquesta poderosa
indústria de matèries primeres barates i mercats reservats, els “estats
científics” van impulsar polítiques de conquesta i explotació de colònies. Els
imperis resultants són ben diferents dels imperis de l’època moderna:
- Aquells
s’ubicaven principalment a Amèrica; els nous, a Àsia, Àfrica i el Pacífic, ja
que la Doctrina Monroe (1823) havia tancat el continent a qualsevol intervenció
europea.
- Les
antigues colònies eren factories comercials costaneres, administrades per companyies
privilegiades amb el monopoli; ara es busca sotmetre el territori i la
població.
-
Sobre tot, canvia el ritme d’ocupació. En pocs anys (1881-1909) es reparteix el
pastís colonial. Del 35% de la
superfície terrestre controlada per europeus el 1800 passem al 67% el 1878, i
al 85% el 1914. Això implica ocupar una mitjana de 560.000 kilòmetres quadrats
cada any.
Per que, partint de plataformes
geogràfiques anteriors, es van alçar grans imperis? Primer, cal dir que Europa estava
preparada: la Segona Revolució Industrial havia alterat l’antiga relació de
forces entre civilització blanca i medi salvatge hostil. Com deia Daniel
Headrick (“Los instrumentos del imperio.
Tecnología e imperialismo europeo en el s. XIX”, 1989) el nou imperialisme
no va ser resultat de la simple superioritat, sinó de la possibilitat de
desencadenar una força aclaparadora amb costos mínims. Primer, les exploracions
promogudes per societats geogràfiques (National
Geographic, p.ex., 1888) permetrà cartografiar-la, fixar direccions a l’expansió.
En aquest sentit l’expectació generada pel viatge d’Stanley per trobar
Livingstone (1869-1871) és paradigmàtica. Però materialitzar el domini que la
cartografia havia teoritzat sobre el paper va ser possible amb altres armes,
que Headrick converteix en protagonistes successives de les tres fases de la
conquesta d’Àfrica que distingeix en el seu llibre:
- Una fase de penetració i
exploració, en la que els vaixells de vapor i la quinina (que permet lluitar contra la malària) serien les principals eines;
- Conquesta i submissió de
la població, gràcies al fusell de repetició i la metralladora Maxim
- I una tercera fase,
d’establiment d’una xarxa de transport i comunicacions que lligaven activament
colònia i metròpoli mitjançant línies regulars de vapors, cables telegràfics
submarins, el Canal de Suez i xarxes de ferrocarril.
 |
| Las Cataratas Victoria, que descrubrió Livingstone |
No hay comentarios:
Publicar un comentario