La setmana
passada vam deixar Henry M. Stanley trobant el doctor Livingtone, una anècdota
que simbolitzava l’exploració africana que permetria posteriorment conquerir i
explotar el continent. Amb el prestigi aconseguit en l’aventura, Stanley va
buscar patrocinador per a una nova expedició remuntant el Congo. Va aconseguir
el suport, a títol personal, del rei Leopold II de Bèlgica, que a la
Conferència Geogràfica de Brussel·les (1876) va anunciar l’interès filantròpic de
l’Association International du Congo per
enviar Stanley a sotmetre espais i pobladors. El problema era que hi havia
competidors: l’antiga presència de faitorias
properes i les exploracions de Pierre Savorgnan de Brazza demostraven l’interès
de Portugal i França per controlar la zona. Per això Bismarck va convocar un
Congrés a Berlín (11/1884-2/1885): volia evitar una guerra que pogués
qüestionar les fronteres fixades el 1871, allunyar d’Europa els projectes
francesos de revenja, i acontentar el lobby colonialista que reclamava -com
diria el geògraf Friedrich Ratzel- el lebensraum,
l’espai vital, que Alemanya necessitava.
La conferència de
Berlín no va repartir el continent, però va fixar les “regles del joc” per
fer-ho: qui ocupa la costa té dret al seu hinterland,
cal notificar diplomàticament l’ocupació, la veritable ocupació d’un territori
s’aconsegueix conquerint-lo, i el rei Leopold II de Bèlgica serà el sobirà, a
títol personal, de l’Estat Lliure del Congo. Ja vam veure com en l’anterior
Congrés de Berlín –reunit el 1878 per fixar les fronteres als Balcans- s’havia
compensat França i Anglaterra amb posicions colonials a la Mediterrània: els
anglesos s’havien posicionat a Xipre, i el francesos havien rendit Tunísia
(Tractat del Bardo, 1881). Aquesta rivalitat nord-africana dóna el tret de
sortida a la cursa!
Però són aquestes rivalitats el motor del repartiment?
O, com diu la interpretació marxista, la recerca de mercats reservats i
matèries primeres per a continuar la Segona Revolució Industrial?
Marx havia
assignat a l’imperialisme dels temps moderns un paper d’expansió del
capitalisme fora d’Europa, i d’acumulació de capital que permetria enfortir la
burgesia camí de les revolucions que desmuntarien el mode de producció feudal. Lenin, testimoni de les noves dimensions del
fenomen, anirà més enllà: a L’imperialisme,
fase superior del capitalisme (1916) descriu una fase monopolística del
capitalisme (en la que finances, indústria i estat conformen un gran
conglomerat de poder) que llença l’estat (instrument de l’elit financera-industrial-política)
a la recerca de matèries primeres i mercats. Fins i tot el periodista liberal
J. A. Hobson (Imperialism, a study,
1902) –testimoni de la guerra anglo-bòer- reconeixia la vessant econòmica del
fenomen: encara que li assignava una naturalesa política (“una perversió del
nacionalisme”, deia) l’explicava com a resultat d’un problema econòmic. Sense
polítiques de redistribució de la riquesa, afegia, la pobresa proletària
provocava la debilitat del mercat interior i deixava grans excedents per als
que s’havia de buscar mercats... Cedil Rhodes també recomanava imperialisme per
evitar el conflicte social: “És el pa de l’obrer anglès”, va dir.
Un article de John
Gallagher y Ronald Robinson ( "The
imperialism of free trade", 1953) a la Economic History Review va reorientar el debat: desmentia que
l’imperialisme basat en el liberalisme econòmic –amb un domini informal de zones d’influència arrencades per Gran Bretanya
a Espanya i Portugal a l’Amèrica Llatina, convertida en proveïdora i client- hagués
deixat pas a un altre model imperial, “formal” (basat en la submissió militar
de territoris convertits en colònies). En realitat no hi havia evolució, deien,
ni canvi de mentalitat: el que passava és que quan l’imperi informal no
proporcionava un marc segur al comerç, sorgia la necessitat de l’imperi formal.
Així, una regió amb potencial econòmic que proporciona una seguretat política baixa
obliga a intervenir per ajustar les condicions. En canvi, si el marc polític és
favorable, la intervenció i el control imperial es relaxen. En un llibre
posterior –Africa and the Victorians,
1961- posaven l’exemple d’Egipte.
Analitzem-lo ràpidament!
El curs passat
vam explicar com l’expedició napoleònica i el suport a Mehmet Alí havien satel·litzat
el país. Per això la construcció per Ferdinand de Lesseps del Canal de Suez i
la creació de la Compagnie Universelle du
Canal Maritime de Suez. La inauguració (1869) reduïa el viatge a l’Índia,
que passava, de durar 5 mesos, a un! Els
anglesos, aleshores, van aprofitar la fallida del govern egipci (1875) –consagrat
a marcar perfil modern allunyat del soldà otomà, glorificant un passat solemne en
l’estrena d’Aída (1871)- per comprar
les accions del canal. El domini “informal” inundava Egipte de mercaderies
britàniques, que van enfonsar l’economia autòctona; una onada xenòfoba va
encendre revoltes que –en qüestionar l’ordre i els interessos britànics- va
obligar-los a intervenir per controlar. Fer-ho els va obligar a protegir-lo de
les amenaces d’Al Mahdi, una revolta fonamentalista al Txad, on seria derrotat
el General Gordon (Jartum, 1885). Anys després, Lord Kitchener es convertiria
en un heroi colonial venjant-lo.
El motor de
l’imperialisme, doncs, era polític; no tant el nacionalisme sinó els conflictes
a la perifèria que -en qüestionar l’ordre que facilitava el comerç- requeria
una actuació protectora. Així es va consagrar una visió de l’imperialisme que desqualificava
la interpretació econòmica: historiadors com David K. Fieldhouse (Economia e imperio, 1971) i Wolfang J.
Mommsen (La época del imperialismo,
1969) arribaven a afirmar que l’imperi no era rendible i que els discursos dels
polítics imperialistes -Jules Ferry a França, Chamberlain al Regne Unit, Teddy
Roosevelt als Estats Units...- parlaven de filantropia, i no d’economia. La
forma extrema de nacionalisme abraçada per aquestes potències les impulsava a
superar el marc continental i aspirar a la preponderància mundial. El motor de
l’imperialisme era polític, conclouen.
Eric Hobsbawn (Industria e imperio, 1969) va reivindicar
la interpretació econòmica de l’imperialisme: els conflictes perifèrics
esclaten com a resposta a la penetració econòmica, deia, i protegir la ruta a
l’Índia pot semblar un mòbil polític però el que vol garantir és el comerç
desigual amb aquesta colònia. Hobsbawn també relaciona el nou imperialisme amb
la crisi de superproducció de 1873, que es va voler solucionar amb un impuls
exportador, i amb la demanda de nous productes: els diamants sud-africans, el
petroli a l’Orient Mitjà i el cautxú al Congo. L’explotació d’aquesta darrera
colònia ha estat explicada per Adam Hoschild (El fantasma del rey Leopoldo, 2006) i glaça la sang: la Force Publique reclutada entre antics
esclaus i mercenaris europeus sotmetia la població indígena a ritmes de treball
forçat inhumans, amb una violència desfermada a cop de “chicote”, al servei de
les empreses comercials. L’Estat Lliure del Congo era en realitat, paradoxalment,
un camp de concentració gegantí, on les famílies eren segrestades per l’exèrcit
i alliberades a canvi de tones de cautxú. Els agents de les companyies
concessionàries cobraven incentius si augmentaven el rendiment, per això sistematitzaven
càstigs, tortures i mutilacions per imposar ritmes de treballs extenuants. Gran
part de la documentació generada per l’administració colonial va ser destruïda
poc abans de la mort del rei i la cessió a Bèlgica de la colònia (1908), però George
W. Williams -autor d’una Història de la
raça negra a América- va publicar en aquest sentit una “Carta oberta al rei dels belgues” per
denunciar el que passava (1890). Aquell any l’escriptor polonès Joseph Conrad va
remuntar el Congo com a oficial en un vapor i -fruit de la seva experiència- va
redactar una novel·la curta, “El cor de
les tenebres” (1902), en idèntic sentit. També el cònsol britànic al Congo,
Roger Casement, va redactar un informe i es va convertir en un activista
anti-imperialista que el va acabar solidaritzant amb la situació de la seva
Irlanda natal. Però la lluita de Casement per la independència d’Irlanda és una
altra història...
No hay comentarios:
Publicar un comentario