 |
| La visió del les resistències a la colonització com a moviments primitius i ancestrals ha arribat fins la pel·lícula que vam comentar a classe (Samuel Bronston, 1963) |
El balanç
demogràfic de l’explotació del Congo (entre 5 i 15 milions de víctimes) ens
permet reflexionar sobre l’impacte de
l’imperialisme: qui fa un balanç
afalagador –infraestructures, vacunació, alfabetització, superació del
tribalisme, economia de mercat superant la de subsistència- oblida la
segregació social, els monocultius que segueixen les conveniències
metropolitanes, l’aculturació, l’espoli de recursos que deixa subalimentació.
Aquesta explicació “afro-victimista”, que
acusa el colonialisme dels mals del continent, ha tingut resposta en l’explicació
afro-pessimista que exposava el president Nicolàs Sarzkozy en el famós Discurs
de Dakar (2007): l’imperialisme és l’excusa que encobreix les maldats de
governs corruptes, la violència endèmica és resultat d’odis ancestrals.
Fal·làcies d’una presumpta naturalesa dels africans que continuen el racisme
que –en l’època colonial- fixava amb argumentari pseudo-científic una jerarquia
entre les races per legitimar el domini blanc: és una lectura interessada i
errònia de la teoria de la selecció natural, anomenada darwinisme social.
 |
| Ci Xi, la concubina que creó la China moderna (Jung Chang) per conèixer aquest personatge de la pel·lícula. |
I els colonitzats, què en pensaven? Hi ha una primera reacció no articulada,
primitiva i violenta, a cavall entre el ressentiment i la xenofòbia, que es
manifesta amb una reivindicació nostàlgica de les tradicions culturals
presumptament agredides (els bòxers xinesos, p. ex) i també una reacció
modernitzadora que pretén imitar els models occidentals per a poder
enfrontar-s’hi amb garantia d’èxit (el Japó Meiji, els Joves Turcs...) Més
endavant, la revolta s’institucionalitzarà mitjançant l’aparició de partits
impulsats per elits colonials formades a la metròpoli... ¡com el Congrés
Nacional Indi (1885) i la Lliga Musulmana (1908) a l’Índia!
Al canvi de segle, l’imperialisme sembla aturar-se. Per rivalitats
que podrien provocar guerres (com l’incident de Fachoda entre francesos i
anglesos el 1898, el telegrama anglès a Portugal el 1891 o els acords
francobritànics de 1886 que deixen Siam separant les seves respectives
possessions asiàtiques), o bé per derrotes: els russos davant dels japonesos
(Tushima, 1905), o els italians davant
dels etíops (Àdua, 1896). Fins i tot els britànics han de concedir als bòers
l’autonomia de la Unió Sud-africana i el respecte de l’afrikáans (Pau de
Pretòria, 1902).
 |
| L'incident diplomàtic obert a Fachoda (1898) va consolidar Lord Kitchener com a heroi colonial |
SÓN ESTATS CIENTÍFICS LEGITIMATS AMB EL DARWINISME
SOCIAL. El curs passat
ja vam parlar del canvi cultural que –a mitjans del s. XIX- havia deixat enrere
el pessimisme apassionat i subjectiu del romanticisme per abraçar un renovada
confiança amb la ciència i la tècnica. El virtuosisme deductiu del personatge
d’Arthur Conand Doyle o la dominació de les distàncies i la natura que
pressuposen els viatges inventats per Jules Verne en les seves novel·les són
símptomes d’aquest canvi. L’anàlisi de la societat i la personalitat dels
personatges que presentaven les novel·les realistes va quedar exemplificat per
Mario Vargas Llosa a Madame Bovary,
on Gustave Flauvert criticava el romanticisme en el destí de la protagonista i
evitava qualsevol moral edificant: la història és un trist fragment de vida que
acaba malament. Retratant la realitat amb precisió, els escriptors volien
imitar l’objectivitat dels científics, els enginyers i els metges, convertint-se
en una espècie de sacerdots de la veritat. La substitució de la imaginació
romàntica per l’observació, i de tota imaginació per la descripció verídica,
van contagiar les ciències socials: Marx buscava les regles que regulen
l’evolució de les societats històriques i Freud una explicació per als
desequilibris en “La interpretació dels
somnis” (1900). Com escriuria August Comte: “Hi ha lleis tan determinants per al desenvolupament de l’espècie humana
com per a la caiguda d’una pedra”. En aquesta recerca de principis matrius
entenem la lectura errònia del gran llibre del segle, “L’origen de les espècies” (Charles Darwin, 1859). La teoria de la
selecció natural que presenta es farà servir per legitimar el govern dels
millors, la cursa imperialista i el domini blanc sobre els pobles colonitzats.
Si la natura, lluny de ser el paradís creat per Déu, passa a ser el marc
d’aquesta salvatge lluita per la supervivència, es legítim que les societats
humanes (i els estats) regulin les seves relacions de la mateixa manera. La
guerra queda legitimada pel darwinisme social!
 |
| L'HMS Dreadnought, primer cuirassat (1906). El navalisme inspirat pel llibre de l'Amirall Mahan va inaugurar una cursa per construir-ne entre alemanys (Llei Naval de 1898) i britànics. |
SÓN ESTATS MILITARISTES. La cursa d’armaments entre alemanys
i britànics no és l’única demostració de la militarització d’aquests estats. La
pròpia filosofia de la nova diplomàcia enfronta Bismarck amb el nou Kàiser
Guillem II des de 1888:
- en política
exterior, calen equilibris per impedir conflictes que qüestionin la unificació
aconseguida el 1871? O provocar enfrontaments per forçar un nou repartiment del
pastís colonial?
- Pel que fa a l’estructura
de poder, Bismarck assumia el preu de les decisions apartant la dinastia del
desgast de governar, Guillem II vol prendre decisions i despatxar amb els
ministres.
- Pel que fa als
socialistes, Bismarck vol prorrogar les lleis d’excepció. Però davant la vaga
minera (Gelsenkirche, 1889) Guillem vol concessions: “La nostra marina és inoperant sense carbó: sense ella no podríem
mobilitzar-nos”.
Una discussió (24-1-1890)
va forçar el canceller a presentar la dimissió. La nova política alemanya no es fa esperar: el Kàiser
visita Constantinoble (1898), es proclama “protector dels musulmans”, es
compromet a equipar l’exèrcit otomà i formar-ne els comandaments. A canvi cauen
negocis com la concessió del ferrocarril Berlín-Bizancio- Bagdad (1899) o la
compra de la Turkish Petroleum per
part del Deutsche Bank (1914).
Espantats per la creixent flota alemanya i aquest renovat imperialisme, britànics
i francesos abandonen la seva antiga rivalitat
i signen l’Entente Cordiale (1904):
a canvi de la renúncia francesa a Egipte, el Regne Unit reconeix la seva
actuació al Marroc. Quan els russos se sumin a l’acord, naixerà la Triple
Entesa (1907) i Europa quedarà dividida en dos blocs. Però cursa d’armaments i
aliances no són les úniques demostracions del militarisme d’aquests estats,
governats per militars o poderosament influïts pels Estats Majors:
 |
| La escultura que el Káiser regaló a los otomanos durante su visita: el sultán Saladino tiene una imagen muy... teutónica! |
- joves
oficials grecs impulsen al govern el nacionalista Elefthérios Venizelos (1909)
- i militars
serbis, dirigits per Dragutin Dimitrijevic -àlies Coronel Apis, fundador de
l’associació nacionalista “Unió o Mort”/La Mà Negra- assassinen el rei
Alexandre I per coronar un rei russòfil, Pere I (1903).
Mentrestant, el
kàiser vol fer trontollar l’Entesa mitjançant les “proves de
força”
- El 31-3-1905
visita Tànger i promet ajuda el soldà contra els francesos. La conferència
internacional d’Algesires (1906), però, va confirmar la preeminència francesa.
- L’annexió de
Bòsnia (1908) per l’imperi austrohongarès vol frenar ambicions sèrbies i la
influència russa sobre els eslaus, però també incomoda Itàlia dins de Triple
Aliança.
- El 1911 el
Káiser envia un cuirassat a Algadir per “protegir” el Marroc. Finalment
reconeix la presència francesa a canvi d’un tros del Congo francès (Camerún)
No hay comentarios:
Publicar un comentario