FRANÇA. El millor exemple que permet comprovar el nacionalisme militarista i
conservador de la IIIª República és l’Affair
Dreyfuss. El 9/1894 es va produir la condemna de l’oficial jueu Alfred Dreyfus
per un suposat delicte d’espionatge a favor d’Alemanya. Els diaris
conservadors, com el catòlic “La Croix”,
van iniciar una forta campanya antisemita. El tribunal que el va condemnar per
unanimitat el 19-12-1894 va propiciar una humiliant cerimònia pública de
degradació (5-1-1895) i el va enviar a l’Illa del Diable, una insalubre colònia
penitenciària. El 1897, però, es descobreix l’autèntic culpable, el comandant
Ferdinand Esterházy, a qui s’obre una vista el 10-1-1898.
Tres dies més tard,
el prestigiós escriptor Emile Zola publica un article (J’Acusse) al Diari L’Aurore
que serà molt polèmic: és una carta oberta al president de la República en el
que fa una descripció coherent de les raons (òbvies i ocultes) dels oponents de
Dreyfus, referint-se sense pèls a la llengua a l’antisemitisme, l’anti-republicanisme
i al nacionalisme exacerbat. Al clam de Zola en defensa del militar condemnat
injustament s’hi van afegir, en un Manifest que demanava revisar el procés,
importants personatges públics com Anatole France, André Gidé, Guillaume
Apollinaire, Marcel Proust, Claude Monet i Camile Pissarro, entre d’altres. A
ells es referia George Clemenceau el 23-1-898, també en el diari L’Aurore, com
“intel·lectuals per sobre dels seus
interessos”.
El debat que es
va obrir trencava l’opinió pública francesa en dues corrents militants: els dreyfussards (radicals, pacifistes,
anti-militaristes, republicans, d’esquerres) i els antidreyfusards (nacionalistes, antisemites, catòlics). Aquests
últims acusaven els signants del manifest de ser una “casta de ratolins de
biblioteca” a «La Revue de Deux Mondes».
Maurice Barrès –en l’article «La Protestation des intellectueles», a Le Journal- qüestionava el seu
patriotisme: «van conta l’esperit de la
nació». Zola, condemant a presó i a quantioses multes, va marxar a Londres.
Josep Picó i Juan Pecourt (“Los
intelectuales nunca mueren. Una aproximación socio-histórica 1900-2000”,
2013) valoren tres importàncies del
procés, que acabaria –després de moltes peticions de gràcia, i una llei
d’aministia- amb la rehabilitació de Dreyfuss el 1906 (que Zola no veuria
perquè havia traspassat el 1902).
- Per una banda
consolida les diferències entre la dreta (que apel·la a la tradició i
l’autoritat, a l’església i a la nació) i l’esquerra (que hi contraposa el
pensament crític, la ciència i el poble)
- Per altra
banda, el debat públic / col·lectiu consolida una premsa de masses,
polaritzada, que amplia tirades i lectors (Le
Figaro, 600.000 exemplars) i es consolida així com a “quart poder”
- Finalment, la
polèmica demostra l’enriquiment de la societat civil i la consolidació
d’una opinió pública activa mitjançant associacions com la dreyfussard Lliga pels Drets de l’Home i l’antidreyfussard Lliga de la Pàtria francesa.
Ja ho explicava
S. H. Charle (Naissance dels
Intellectuels 1880-1900, 1990): el terme “intelligentsia” circula a Rússia com a classe formada que, davant
la societat estamental i la difícil reforma, prenen consciència de conformar un
col·lectiu diferent. De la mateixa manera, la seva relació amb l’èxit de vendes
els fa prendre consciència de la seva importància, del seu poder, d’una
independència econòmica que ja no els deixa dependre del poder. Els
intel·lectuals queden definits pel seu
compromís amb una causa humanista.
ITÀLIA. El curs passat vam veure com l’acord entre el rei del Piemont i Garibaldi
havia facilitat el naixement d’una Itàlia unificada, però ben poc democràtica.
La nova monarquia parlamentària dels Savoia (Humbert I, 1878-1900), ja acumula
alguns problemes.
- Han quedat
fora territoris de parla italiana, com Istria, Trentino i part de la costa de
Dalmàcia. Aquesta “terra irredenta” sota jou austríac representa una assignatura pendent per a molts italians.
- El contrast
entre un nord molt industrialitzat i un sud endarrerit, dificultava el
desenvolupament harmònic del país
- - Les forces
populars marginades del procés unificador resten incòmodes en un estat al
servei dels interessos de la burgesia
- - El Papa Pius
IX (1846-78) es va negar a reconèixer el nou estat i es va refugiar en el
Vaticà: se sent atacat com a sobirà temporal (en perdre els Estats Pontificis)
i com a sobirà espiritual, en tant considera la creació de l’estat liberal el
triomf d’una ideologia que ignora l’essència mística de l’home.
Ja Pius IX
havia condemnat les ideologies materialistes (Butlla Syllabus Errorum, 1864) i prohibit els italians catòlics votar
(butlla Non Expedit). El 1871, mentre
les tropes italianes ocupen Roma –aprofitant que Napoleó III retirava les tropes
que necessitava contra Prússia- els bisbes enceten el Concili Vaticà I, que
acabarà decretant el dogma de la infal·libilitat del papa quan parla “ex càtedra”, en l’exercici del seu
ministeri com a pastor i mestre.
Més obert, Lleó
XIII fixarà la doctrina social de
l’església en l’encíclica Rerum Novarum (1891),
on defensa la funció social de la propietat i l’associacionisme obrer cristià.
- - Critica tant
el capitalisme egoista com el socialisme
ateu, i els recomana respectivament la caritat (negant el màxim benefici) i la
pau (negant la lluita violenta).
- - Implica la
convocatòria d’una veritable croada per recuperar les consciències perdudes per
l’avenç d’aquestes ideologies materialistes. Una lluita per la presència
pública del missatge cristià mitjançant editorials, partits confessionals i
temples expiatoris
- - L’església
deixa de donar suport a moviments reaccionaris com el carlisme, sempre i quan
els estats liberals permetin l’activitat pastoral.
El reconeixement
mutu entre l’estat italià i el Vaticà no arribarà fins els Acords del Laterà,
amb Mussolini al poder (1929).
RÚSSIA. El curs passat havíem deixat els russos vençuts a Crimea pels estats
occidentals que –buscant evitar l’expansió russa- havien protegit l’imperi
otomà. Aquella guerra (1854-1856) havia reorientat l’expansió, tancada la
direcció mediterrània, cap a Àsia (com demostren la fundació de Vladivostock el
1860 i la construcció del Transiberià); però també havia palesat les profundes
incompetències militars, socials (és encara un estat feudal), polítiques (és una
autocràcia anacrònica) i econòmiques (concentració industrial a Moscou i Sant
Petersburg). Tenim descripcions sublims,
gairebé científiques, d’aquest endarrerimen en les novel·les realistes de Leo
Tolstoi (Guerra i Pau, Anna Karenina) o Dostoievsky (Los Hermanos Karamazov). Per això, com
vam estudiar el curs passat, el tsar Alexandre II (1855-1881) va impulsar un
munt de reformes: llibertat religiosa
pels catòlics, autonomia a les Universitats (1863), subvencions a tècnics que es formin a
l’estranger i llibertat de viatjar-hi per a tothom, autonomia de Finlàndia, i
alliberament dels serfs (1861). Aquesta darrera mesura va afectar 23 milions de
persones que reben terres però queden sotmeses als deutes que han de pagar als
antics propietaris, i a les males collites que van provocar grans epidèmies i
fams.
Però no solament
hi havia tensió al camp: la mort del tsar en un atemptat va servir al nou tsar,
Alexandre III (1881-1894), a aturar tota reforma i retornar a una duríssima
repressió. El 1887 va ser penjat a la forca un jove idealista que havia
participat en una conxorxa per assassinar el nou tsar. Es deia Aleksándr
Ulianov. El seu germà Vladimir no ho oblidaria mai...
No hay comentarios:
Publicar un comentario