S31 - SIS DIES DE 1967 I MOLTS DE 1968

El darrer dia ens va quedar pendent  saber què passava amb el panarabisme que havia convertit Nasser en una figura de referència en el món àrab. El 1967 va expulsar les forces d’emergència instal·lades a la península del Sinaí, substituint-les per tropes egípcies,i  va tancar l’estret del Tiran a la navegació israeliana. Aquesta amenaça, i antigues declaracions seves de voler la destrucció d’Israel, van servir els israelians per a desencadenar un atac preventiu que en sis dies va derrotar els exèrcits de Síria i Egipte. Aquesta guerra va canviar el mapa de la regió: Israel va ocupar Cisjordània, els Alts del Golán sirians, Jerusalem est i dos territoris egipcis des de 1949, Gaça i Sianí. La historiografia israeliana veu que “després de 20 anys de fragilitat estratègica, Israel aconseguia la profunditat territorial que li conferia capacitat defensiva per a mantenir l’artilleria àrab lluny de les ciutats”. Dit d’altra manera, els territoris constituirien un “matalàs defensiu que recordaria als veïns la seva capacitat militar”.

Però  la conversió d’Israel en una potència ocupant permanent va enverinar definitivament el conflicte, obrint un debat molt complicat, que arriba fins avui, sobre el significat d’aquesta ocupació: si el llançament de coets des de Palestina és vist pels israelians com un atac terrorista, els atacants el consideren part del seu dret de resistència contra una ocupació il·legítima; alhora, les incursions armades de l’exèrcit israelià són presentades com dret a defensar-se, mentre que els palestins els contemplen com a terrorisme d’estat. I quan algú es pronuncia en contra d’aquesta política d’Israel es diu que es criminalitza l’única democràcia de la zona, que en fer-ho l’esquerra vol destruir els principis de llibertat que Israel representa allà (contra el terrorisme que suposadament representarien els àrabs) i que, amb maniqueisme,  es minimitza el terrorisme palestí, concloent –en una acusació sumària- que manifestar-se antisionista és una forma vetllada d’antisemitisme. I tot això malgrat que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va dictar per unanimitat la resolució 242 el 22-11-1967, instant a canviar “pau per territoris”: els àrabs havien de deixar d’amenaçar Israel, i Israel havia de retornar els territoris conquerits. El problema és que Israel no solament no va acatar la resolució, sinó que va començar a instal·lar colons en els territoris ocupats. Podríem dir que els assentaments es convertien així en un arma, juntament amb les carreteres que els uneixen, perquè fragmenta la continuïtat territorial que faria viable un estat palestí.  

Però la conseqüència més important de la Guerra dels 6 dies va ser la humiliació del món àrab. La derrota va enfonsar el lideratge egipci, sobre tot a partir de la mort de Nasser el 1970. Els àrabs van signar la Resolució de Jartum amb el triple “NO” a la pau amb Israel, el seu reconeixement com a estat i a negociar-hi res, i van iniciar una guerra de desgast contra ell que arribarà a la seva màxima expressió amb l’atac de 1973. Un jove oficial admirador de Nasser, Muhammad al Gadafi, desencantat perquè el rei Idris al-Sanusi de Líbia no havia ofert suport a Egipte, va protagonitzar un cop el 1969, un any abans que ho fes a Síria el pare de Baixat el Assad.

I quines conseqüències va tenir 1967 per a Palestina? El balanç tindria dues cares: per una banda perden territoris (i amb ells la possibilitat de constituir un estat viable), però alhora la OLP arriba a la seva majoria d’edat sota la direcció de Yasser Arafat (ja que des de la seva creació el 1964 havia estat controlada pels egipcis).  Fins els acords que Arafat signarà amb Rabin a Oslo (1993) reconeixerà com a objectiu fundacional la destrucció d’Israel. Els milers de refugiats palestins que van fugir cap a Jordània van desestabilitzar el regne de Hussein: tement que podrien conspirar contra ell amb el suport dels libis, i després d’un espectacular segrest d’avions el 1970, el rei de Jordània va atacar les bases palestines dins del seu negre. La repressió (Setembre Negre, 1970) els va fer marxar al Líban, on van desequilibrar l’estat i van contribuir en l’esclat d’una terrible guerra civil el 1975. L’enfrontament entre palestins i jordans acabava amb qualsevol somni panarabista...

El 1968 està ple d’esdeveniments: veurà l’ofensiva Têt al gener, manifestacions reprimides a  Varsòvia al març que desencadenaran un qüestionament del ordre comunista a la veïna Txecoslovàquia,  l’assassinat de Martin Luther King (que multiplicarà els motins racials), l’ocupació de les universitats de Colúmbia (NYC) i Berkeley, l’atemptat contra el líder estudiantil alemany Rudi Dutschke, el Maig Francès (amb vaga general inclosa), l’assassinat de Bobby Kennedy, el final de la revolució Cultural xinesa i –a l’octubre- la matança de la plaça de les Tres cultures, a Mèxic. La simultaneïtat d’aquests esdeveniments ha fet pensar en què tenien alguna cosa en comú, de fet s’estudien ara sota l’epígraf “els seixantavuits” perquè comparteixen cert refús de l’autoritarisme i del principi d’autoritat de qualsevol tipus, critiquen l’ordre establert en nom de la llibertat i la justícia (i l’autodeterminació dels pobles), denuncien noves formes de control (consumisme i productivisme, per exemple) i plantegen mecanismes d’emancipació individual (autogestió, democràcia més participativa). Cal dir que no són revoltes marxistes,  i que totes, aparentment, van fracassar: els governs van reinstaurar l’ordre i es va mantenir l’estabilitat institucional. Caldrà reflexionar si aquest fracàs és cert...

Tot va començar amb l’ofensiva Têt al gener. El general Giap va desencadenar una ofensiva simultània sobre diverses zones de Vietnam que va sorprendre els americans. No va ser una victòria, perquè els nord-vietnamites van tenir moltes baixes (45.000 dels 84.000 efectius utilitzats) i no van aconseguir controlar cap zona important ni col·lapsar el règim del sud. L’efecte més important va ser col·lateral: el Têt va enfonsar la moral de l’opinió pública americana. Com ho va fer? Per una banda, la TV va multiplicar el desconcert i va mostrar que la victòria (si era possible) trigaria. El periodista Walter Conkrite –que cobriria més tard l’allunament o el Watergate- va ser destinat el febrer de 1968 a informar de les conseqüències de l'Ofensiva del Tet. Convidat a sopar pel general Creighton Abrams, comandant de les forces a Vietnam, al qui coneixia de la WW2, va contrastar que el general pensava que era impossible guanyar la guerra, i que caldria buscar una manera digna de sortir-ne. Així que el 27-2-1968 Conkrite va rematar una crònica criticant l’optimisme de la propaganda del govern i qüestionant el sentit de romandre lluitant a Vietnam. La retransmissió demostra el caràcter mediàtic del conflicte, tant com la fotografia d’Eddie Adams que mostrava un militar del Nord (Nguyễn Ngọc Loan) executant un guerriller del Vietkong als carrers de Saigon, i que seria premiada amb el Pulitzer el 1969. Va mostrar que es donava suport a un règim corrupte i brutal. L’al·legat de Cronkite va funcionar: va fer créixer la pressió per a  buscar una solució negociada i va enfonsar la moral de l’exèrcit (augmentant els cassos d’indisciplina i les desercions a la URSS i Suècia). Així les coses, Jonhson va aturar els bombardeigs i va anunciar que no es presentaria a la reelecció. Les eleccions de 1969 les guanyarà el candidat republicà Richard Nixon: perquè prometrà sortir de Vietnam, però també perquè agafarà els demòcrates en ple procés de selecció de candidat després que Sirhan Bishara Sirhan, un cristià palestí, assassinés el senador Robert Kennedy el dia que va guanyar  a Califòrnia (5-6-1968) les eleccions primàries per a ser candidat a la presidència.

L’opinió pública que es resistia a Vietnam i lluitava pels Drets Civils s’emmirallava en els líders del Tercer Món per la seva vocació de destructors de l’antic ordre: l’exaltació dels guerrillers algerians en “La batalla d’Alger” (que va fer guanyar al director italià Giulio Pontecorvo el festival de Cannes el 1961) o els aldarulls parisencs durant la visita del primer ministre del Congo, Moisés Thsombé (12/1967), l’assassí de Patrice Lumumba, ho demostren. Però potser la imatge dels Guàrdies Rojos atacant la burocràcia fos especialment seductora per als joves occidentals, bé sigui per la seva crítica de l’aburgesament i el saber llibresc, com pels tabezaos plens de consignes, que recorden els graffitis del maig parisenc. L’estrena de La Chinoise (Jean-Luc Godard, 1967) mostra tanta admiració pel (rebel) Tercer Món com l’èxit literari del  món màgic que el jove Gabriel García Márquez havia retratat a “Cent anys de solitud” (1967), la qualificació de “Memòries del subdesenvolupament” (Tomás Gutiérrez Alea, 1968) com una de les cent millors pel·lícules de la història del cinema per Cahiers du Cinema, o la sublimació de Marilyn Monroe com a personificació de la  innocència manipulada pel capital i la política per part d’Andy Warhol (1964). Trobaríem molts exemples...

Aquest context influirà en l’esclat del Maig francès, però també hi ha un soroll de fons més sofisticat: una crítica de l’opulència que, constatant que el proletariat ha perdut radicalitat i ha convertit la revolució en  retòrica, conclou que el capitalisme estova l’individu, el burocratitza en un benestar submís, l’aburgesa. El premi Nobel de Literatura Heinrich Böll (Memòries d’un pallasso, 1967) descriu la classe obrera “empatxat de comoditats”, i Herbert Marcusse havia deixat l’home en “unidimensional”. Era l’època en que l’Escola de Frankfurt (refugiada als Estats Units durant la guerra ) qüestionava l’ordre racionalista nascut de la il·lustració: Adorno descrivia “la personalitat autoritària” com una manera de ser convencional, d’opinions rígides, crítica amb la subjectivitat, sovint supersticiosa, que –sota educació estricta, incapaç de qüestionar els pares- traslladava cap a inferiors i dèbils tota la hostilitat. I d’aquesta crítica de l’autoritat sortia el qüestionament dels mecanismes repressius de la societat burgesa (policia, exèrcit, magistratura, església...), de la família (en tant reproduïa funcions socials integrant-nos tabús i falses certeses), de l’escola (que transmet una educació per a la subordinació i es converteix en una “cadena de muntatge per a fabricar idiotes especialitzats”.